Ignasi Riera

Dissidència de baixa intensitat

Aquesta és una simple hipòtesi de treball: sóc del parer que, a la literatura catalana del segle XX i dels primers anys del segle XXI, i malgrat les turbulències socials-culturals-polítiques-nacionals que ens han marcat, la dissidència literària ha estat de baixa intensitat.
Miraré d’explicar per què.

0. Hauríem de recordar la complexitat del temps triat per al comentari. El segle XX començava, per a la literatura catalana, en un nou Paleolític, sense una eina (=llengua) fixada normativament, amb connexions insuficients entre els països de parla catalana, després d’una decadència complexa, amb unes coordenades polítiques clarament desfavorables, sempre com a torna d’Estats poderosos, amb pretensions unitàries en nom de la modernitat, i un teixit social dominat per nous rics, més sòlids en el seu compte corrent que no pas en la seva passió cultural. En cada un dels nostres països, a més, un dels poders en exercici era l’Església Catòlica, un dels pocs col·lectius amb capil·laritat fins als racons més ignots de la nostra geografia i amb una organització efectiva, amb pocs marges de discussió ideològica: és a dir, dogmàticament estructurada.
En la darrera part d’aquest període, en un marc de llibertats (si més no incipients i sense massa censures polítiques), després de la mort del General, també en un novembre de fa 29 anys, ens trobem amb noves paradoxes: la divisó políticoadministrativa dels fusterians (i goso dir que utòpics) Països Catalans, en tres (o quatre) realitats estatals –Andorra, França, Itàlia i Espanya– i en tres (o quatre) comunitats autònomes: Balears-Pitiüses, País Valencià, Aragó i Catalunya-Principat, mal connectades pel que fa a les polítiques lingüístiques i d’indústries culturals. Si associacions professionals d’escriptors i d’editors (i un parell de fundacions altament benèfiques), més l’Institut d’Estudis Catalans, que hauria d’exercir com a Acadèmia i com a vincle científic, i àdhuc «sentimental», han trencat, en teoria, aquesta diversitat administrativa, el dia a dia (com ara les relacions entre literatura i circuits acadèmics de tots els nivells) no resulta gens fàcil. Ni la presència dels mitjans de comunicació, que recorden, algun cop, que aquesta producció literària en llengua catalana existeix, connecten efectivament aquesta àrea nacionalitària (a l’existència de la qual, per cert, s’oposen els projectes legals de nous estatuts d’autonomia). I un cop formulats aquests aclariments obvis, entro en matèria.

1. Inicialment, la invitació a parlar de la dissidència la vaig interpretar des d’un angle polític. Havia treballat en una editorial i amb un director literari (Alfons Comín, mort ara fa 25 anys) obsedits per la dissidència en els països de l’Est, i pels moviments de lluita contra el monolitisme, també cultural, del qualificat com a «socialisme real», expressió per obviar la paraula «comunista». La possibilitat de seguir a poca distància trobades internacionals sobre «Poder i oposició a les societats postrevolucionàries» m’havia esmussat la sensibilitat per mirar d’entendre el fenomen, tan present ara i avui en tantíssimes realitats que ningú no batejaria com a «postrevolucionàries». Ara sé que la reflexió a l’entorn de la resistència política contra poders omnímodes, avui no toca. Com tampoc no té ni el més mínim interès divagar a l’entorn del cànon, passió bizantina de crítics més o menys frustrats i una de les maneres menys enverinades de perdre el temps, quan ens fa por l’anàlisi de llibres concrets.
Si hem de parlar de dissidència, en la literatura en llengua catalana, vol dir que hem d’avaluar si hi ha hagut processos de separació o d’heterodòxia, d’inconformisme, de rebel·lió o de discrepància, d’insubmissió i de cisma, al capdavall, contra un «ordre» establert. I aquest és el primer parany. ¿De quin ordre parlem? ¿Qui codifica aquest ordre? ¿Qui ostenta el poder executiu i judicial per garantir-ne l’acompliment? És curiós: el procés de dissidència, en l’àmbit de la llengua catalana, queda més clar pel que fa a qüestions ortogràfiques i fins i tot pel que fa a la determinació de la llengua estàndard, aplicable, per exemple, als programes de ràdio o als colobrots televisius, que no pas als models estrictament «literaris». Abans d’arribar a les Normes ortogràfiques de l’IEC, de 1913, gràcies a la saviesa i a la feina ben feta de Pompeu Fabra, va haver-hi moviments seriosos de dissidència, encapçalats per personalitats com el mallorquí mossèn Alcover. La revisió d’aquells debats il·lumina qüestions encara pendents: el de si les Normes assumien la totalitat de registres de la llengua catalana, amb totes les sòlides varietats dialectals.
Sense una infraestructura editorial suficient, sense un impuls institucional clar –que potser només va funcionar en alguns moments de la Generalitat republicana al Principat– l’ordre, la pauta, els models, ¿qui els ha establert? L’autoritat moral o literària de personatges reconeguts com van poder ser Carles Riba, Joan Fuster o Josep M. Llompart va ajudar-nos a créixer, ¿o no?, una de les etapes més fecundes de la literatura catalana. Quan, el 1959, va morir Carles Riba, Pere Quart va dedicar-li un poema que començava així: «Si tu no hi ets, ¿a qui ens adreçarem? Si tu no hi ets, ¿qui ens jutjarà?», que m’ha fet pensar. Perquè és la pregunta que hauríem volgut adreçar a un Sanchís Guarner o a un Marià Villangómez. ¿És, però, el prestigi personal d’alguns escriptors allò que determina quina és la línia a seguir?

2. L’altre angle des d’on examinar els itineraris de la dissidència vindrien d’una consideració a l’entorn d’allò que acabem considerant ortodòxia o norma que els dissidents pretenen superar o, senzillament, eliminar, substituir, jubilar. Tot dissident com Déu mana, i apel·lo a la saviesa dels àngels rebels que van dir no al Diktat de l’avorrida ortodòxia divina, comença per escriure l’epitafi sobre allò que creu haver superar. Italo Calvino, a Les ciutats invisibles, diu que «les ciutats es defineixen pel desert contra el qual lluiten». Goso dir que una o un dissident, individual o col·lectiu, sempre ha de començar sabent contra quin desert lluita. I és per això que enceto el llistat de possibles murs contra els quals ha lluitat la nostra massa assenyada dissidència:

2.1. Contra la voracitat de la llengua veïna majoritària. Em penso que totes les persones representades pels Galeusca hem estat i som, per definició, «dissidents». En la primera de les nostres trobades, i en el manifest final llegit a Poblet, ho suggeríem: érem i som uns utòpics pel sol fet de posar-nos a escriure en català, o en gallec o en èuscar, sense deixar-nos xuclar pel castellà o pel francès o per l’anglès. No cal que repeteixi els arguments dels que ens renyen, per la nostra ineficàcia de minoritaris. M’afalaga que hagi estat un anglès, l’amic Mathhew Tree qui ho hagi explicat amb tanta solvència, al seu llibre Aniversari.

2.2. Contra l’educació rebuda. Castellanoparlants o francoparlants per imposició escolar, hem hagut de lluitar contra la llengua acadèmicament apresa i majoritària en els mitjans de comunicació. Això ens hauria hagut de permetre una certa càrrega d’antiautoritarisme contra catecismes i imposicions magistrals. En canvi, els models –en el meu cas– de tronada literatura castellana de postguerra, amb Pemán i Marquina inclosos, hauria de donar lloc a una reparació pública per part de les autoritats polítiques. El treball (encara inèdit) sobre les biblioteques populars de Catalunya entre els anys 1949 i 1951 m’ha confirmat la pressió a què vàrem ser sotmesos.

2.3. Contra el jocfloralisme i altres herències rovellades. Quan el Grup de Sabadell –Francesc Trabal, Armand Obiols, Joan Oliver entre d’altres– gosa fer conya, amb perdó, contra la institució literària que ens venia des del 1324 de Tolosa de Llenguadoc i des del 1859 de la ciutat de Barcelona, tots els diluvis universals van ser decretats contra ells. El cofoïsme, amb tantes llavors clericals, d’una producció literària, basada en l’exaltació de l’Amor (això sí, cast!), de la Pàtria i dels bons costums ha estat i és el virus informàtic que rovella tot intent per donar vida autònoma a la nostra producció literària.

2.4. Contra el puritanisme d’idearis asexuats. Hi ha tanta decència en la literatura en llengua catalana! L’amor és tan sense pell que un Vicent Andrés i Estellés pot ser considerat com un veritable dissident. L’amor cortès, de la literatura provençal, ha lluitat contra el joc de pells i els besos ben poc castos en una literatura on només és platònica la pràctica de l’amor: tot això que ens hem perdut, ai las!

2.5. Contra els tradicionalismes. El bisbe de Vic, Torras i Bages, excel·lent prosista d’idees, per cert, va ser autor de La tradició catalana, lectura que recomano perquè és una síntesi entre ordre imposat pel catolicisme i pel catalanisme, inspirat per la visió cristiana (i ad usum nostrorum tantum), més canònic, revisió sistemàtica de les arrels i de les conquestes del tradicionalisme... que fins i tot acabava convertint un Joan Maragall, tan poc sospitós d’heterodòxia, en suspecte pels comentaris maragallians sobre la Setmana Tràgica. Eugeni d’Ors va representar, segurament, la versió més laica del carquisme ideològic d’un Jaime Balmes o d’un Sardà i Salvany. I encara que conec menys els debats entre tradició i innovació de la ciutat de Mallorca, la lectura d’un Llorenç de Villalonga, d’una Maria-Antònia Oliver, d’un Guillem Frontera, d’una Antònia Vicens o d’un Llorenç Capellà ens donen pistes per saber què volia dir posar objeccions a l’ortodòxia defensada a pany i forrellat pels «poders socials».

2.6. Contra la mandra. Pot semblar una boutade dir que la dissidència catalana es distingeix perquè vol ser una lluita contra la mandra. El mite de la laboriositat catalana he tractat de desmuntar-lo: em considero conciutadà d’un col·lectiu bàsicament dropo i més en matèria literària. Quan Sebastià Alzamora va gosar posar en dubte Josep Carner, les reaccions contra ell (entre d’altres, les meves) van ser espectaculars. Coincideixo amb ell, tot amb tot, quan afirma que la nostra és una literatura acomplexada i sobretot quan diu: «a la nostra literatura hi ha molta enveja i poc sentit de l’humor. [...] Un mal que afecta el món literari català: la mandra».
En aquest sentit, l’aportació més sòlida en favor de la dissidència a Catalunya ha estat la lluita contra els escriptors de diumenges a la tarda. Mai com ara hauríem d’agrair l’obra sòlida i continuada d’un Josep Pla o d’un Baltasar Porcel, d’una Mercè Rodoreda o d’una Carme Riera, d’un Josep Piera o d’un Manuel de Pedrolo, d’un enyorat Jaume Fuster o d’un Josep M. Benet i Jornet, com abans d’un Puig i Ferrater. També, en aquest cas, el meu llistat pot semblar provocador. El formulo perquè el que hem de saber salvar de la nostra producció literària és, precisament, això: la producció literària estable.

«Pictoribus atque poetis...»
El vers d’Horaci em permet encetar una consideració final: crec que hi ha un abisme i una veritable fondalada entre la dissidència literària catalana i la dissidència dels seus artistes plàstics. El país de Joan Miró, de Dalí, de Maria Girona, de Tàpies, de Guinovart, de Barceló, de Renau, de l’Equip Crònica o d’Antoni Clavé..., el país del Manifest Groc o del Dau al set, el país de l’Informalisme, ¿té un paral·lel literari? El té, potser, i precisament, amb escriptors que viuen en contacte permanent amb artistes plàstics com J.V. Foix, Palau i Fabre, Joan Brossa, i, en un sentit força més moderat (quant a la seva producció literària, moderació que contrasta amb la seva força en tant que creadors plàstics), Tàpies i Ràfols-Casamada. L’obra literària de Dalí no és, ni de lluny, menys «dissident» que la del Dalí gairebé surrealista.
De fet, l’esdeveniment, per a mi equívoc –i no sé si precursor d’altres moviments coetanis– de voluntat transgressora, dissident, és el Manifest Groc (de fet: Manifest antiartístic català), de març de 1928, signat per Salvador Dalí, Lluís Montanyà i Sebastià Gasch. Recordo que al Manifest llegim coses com aquestes: «Preguntem als intel·lectuals catalans de què ens ha servit la Fundació Bernat Metge si després haveu de confondre la Grècia antiga amb les ballarines pseudoclàssiques. // Afegim que els sportmen estan més a prop de l’esperit de Grècia que els nostres intel·lectuals.» I després de la divinització del maquinisme, el Manifest Groc acaba amb aquestes paraules: «Finalment, ens reclamem dels grans artistes d’avui.» Entre els quals, els redactors del Manifestsic!) o André Breton.
A la pregunta de si tenien raó els redactors del Manifest, les paraules d’un Josep Pla: «Mentre el llegíem, ens ha semblat que ens trobàvem a Itàlia en aquells mesos sorollosos d’abans de la marxa sobre Roma, en aquells mesos en els quals de cada població italiana en sortia un manifest literari, cada tres mesos, fets per xicots de casa bona, per aquells xicots que feien expedicions punitives i tenien el seu quadro de caça en el qual s’apuntaven els socialistes o anarquistes que havien alegrement assassinat.»
Si em sembla abusiu adscriure el Manifest Groc a corrents filofeixistes subscriuria les afirmacions a l’entorn dels límits de les postures elitistes dels predicadors, disposats tothora a anunciar-nos generacions d’imparables que semblen un homenatge a les teories del motor immòbil aristotètic.

Balanç
Parlem-ne. Per a mi, la dissidència catalana passa, sobretot, per l’aportació de l’exili literari català, amb obres de Pere Quart, Carles Riba, Avel·lí Artís-Gener, Pere Calders, Agustí Bartra, degudament antologat, per les dones escriptores –Víctor Català, Mercè Rodoreda, Maria Àngels Anglada, Maria Mercè Marçal, Maria-Antònia Oliver, Carme Riera, Marta Pessarrodona–, per personatges aïllats com Joan Brossa, Gabriel Ferrater o Josep Palau i Fabre, Vicent Andrés i Estellés o Jesús Moncada, per Carles H. Mor, per alguna espurna dels cantautors-literats com Raimon, Pau Riba o Lluís Llach.
Pregunta final: ¿és possible la dissidència subvencionada pel poder?