Fito Rodríguez

Les paraules i els escrits d'Irazu d'Asteasu

No ha estat habitual al nostre entorn trobar en un poble dos joves que hagin estudiat filosofia. Tanmateix, els dos que es poden trobar a Asteasu tenen la llengua com ofici. Un d’ells, de pseudònim Bernardo Atxaga, és conegut com a escriptor fora d’Asteasu. L’altre, el bertsolari Jexusmari Irazu, ha assolit la fama entre els bascos amb el seu nom i cognom.
En l’actual ambient cultural, en el qual, com a conseqüència de la modernitat, fa temps que els escrits es van imposar a la paraula, se solen considerar les manifestacions orals dels bertsolaris com una continuïtat de la tradició, una manifestació contínua lligada a l’entorn, un pensament concret i tan homogeni com tancat, mentre que l’obra dels escriptors és acceptada com avantguarda, universalisme i innovació o pensament abstracte, heterogeni i obert(1).
En qualsevol cas, Irazu escriptor pot mostrar sovint la relació que té amb Asteasu, en el mateix moment en el qual Irazu bertsolari es mostra preocupat per la situació a la universitat. És a dir, l’escriptor expressa la seva nostàlgia, mentre que les preocupacions del bertsolari són completament modernes. Davant aquesta i altres contradiccions, ¿cal analitzar l’herència i dissidència culturals tan esquemàticament com sol ser habitual?
L’expressió llatina ho diu així:
«scripta manent, verba volant»
Ara bé, cal tenir en compte que el significat d’aquesta expressió canvi segons el context. De fet, encara que avui dia s’utilitza per posar en relleu el valor de l’escriptura, en el seu temps s’utiitzava per reivindicar l’expressió oral.
No obstant això, si més no des d’una perspectiva actual, a pesar d’utilitzar aquesta frase llatina per menysprear el valor de l’expressió oral, com que té origen llatí, es feia servir per enaltir la producció oral. Perquè, llavors i ara, les paraules tenen la capacitat d’«expandir-se» sense control al voltant del món(2).
Irazu bertsolari, per tant, sovint demostra la seva preocupació per la situació a la universitat. És bertsolari i il·lustrat per igual. Reuneix en si mateix l’herència i la dissidència, encara que el seu mitjà d’expressar-les sigui absolutament tradicional. Les seves paraules es propaguen als quatre vents.
L’escriptura, sinònim de la il·lustració, ha estat considerada històricament contrària a la tradició.
L’escriptura, doncs, sovint s’ha entès com a instrument d’innovació cultural, una eina vàlida tant per a la dissidència com per al progrés.
L’expressió oral, en canvi, s’ha considerat refugi de la tradició.
Tanmateix, aquest típic esquema utilitzat per les ciències humanes va ser posat en dubte per M. M. Bajtin i els seus deixebles, després d’analitzar les manifestacions populars dissidents dels carnavals medievals(3).
Des de perspectives diferents però, en tot cas, negant aquest esquematisme fals, també ho van estudiar M. Foucault(4), J. Derrida(5) i G. Deleuze(6).
D’altra banda, quant al bertsolarisme, Aitzol, Kixkitza i les branques culturals del nacionalisme històric s’han apropat als escrits de M. Lekuona, i així han ocultat les «manifestacions dissidents» dels bertsolaris i han dut el bertsolarisme a noves «tradicions».
Segons ells, en les lletres basques de principi del segle XX es reivindica «el valor de la literatura oral», i aquest n’és l’exemple més clar: van començar a adaptar les manifestacions dels bertsolaris i del bertsolarisme, a atenuar les dissidències i a dignificar la llengua, els gestos, les formes, els escenaris, etc (7).
Posem-ne un exemple: el bertsolari republicà Joxe Mari Lopetegi no va ser convidat al primer Bertsolari Egunetan (1935 i 1936) organitzat per l’associació Euskaltzaleak, encara que n’era membre(8).
Tant els campionats sorgits amb motiu d’aquell acte com els bertsolaris dels festivals eren «educats», i no uns «salvatges». No es comportaven com uns ordinaris. Al contrari, cada vegada eren més hieràtics.
Van actuar en teatres i escenaris dignes (en lloc de fer-ho gairebé d’amagat), i no competien en apostes cara a cara, sinó davant jutges imparcials. Al mateix temps, intentaven «cuidar» l’idioma.
L’abans esmentat Joxe Mari Lopetegi, per exemple, mentre estava cantant versos, va ser colpejat(9) i els versos passats al registre escrit van ser censurats, encara que, per aquell temps, la censura, per descomptat, s’aplicava tant a bertsolaris com a escriptors(10).
Com a conseqüència de la censura dels versos, es va diluir la dissidència.
No s’acceptaven «obscenitats», els versos van ser «controlats» conforme a temes polítics, i alguns bertsolaris, senzillament, «van desaparèixer» de la història.
De qualsevol manera, entre aquells l’ofici dels quals és la paraula, tant si són bertsolaris com si són escriptors, no es poden fer grans diferenciacions(11), perquè, tal com va explicar P. Zumthor, fa temps que estem vivint en l’època de l’«expressió oral intermediadora»(12). I la contradicció d’aquesta època no és paraula = tradició i escrit = innovació, sinó la repetició i la desigualtat que es poden trobar en els dos tipus d’expressió.
En opinió dels escriptors, els bertsolaris són «massa ortodoxos», ja que sembla que creen la seva producció a través de la repetició de la repetició. Aquest mateix ha estat el tema que ha utilitzat la il·lustració històrica per llegir la tradició.
Avui dia, encara que aquesta lectura perdura, no es pot continuar cedint espai a aquest esquematisme va. Sabem que existeixen diferents tipus de censura, i que la censura actual no es pot comparar amb la soferta en el passat.
Després que Jexusmari Irazu escrivís en una paret frases contràries a l’Ertzaintza, Euskal Telebista va decidir cancel·lar el programa, acció que va posar en evidència l’actitud tancada que aquest ens tenia (i té) envers la dissidència.
Els bertsolaris actuals, com els escriptors, han d’utilitzar les tecnologies de l’expressió. Avui dia, ser creador significa aprendre a utilitzar els recursos multimèdia. És a dir, escriure en temps de l’expressió oral intermediadora exigeix utilitzar les noves alternatives que tenim per expressar-nos.
La solució consisteix a actualitzar la tradició i crear dissidència des de la repetició.
Artista o bertsolari, ningú no es converteix en escriptor pel simple fet de començar a escriure, però escriptor = bertsolari no és res més que una de tantes contradiccions(13). La pregunta ha de ser una altra: per ser un creador, ¿com cal entendre la relació que hi ha entre la tradició i la dissidència?
Tal com ens mostren les paraules i els escrits d’Irazu, tenim dos Irazu sota el mateix nom. El mateix nom té diversos significats.
Irazu/Atxaga va aprendre molts versos abans de començar a escriure, i Irazu bertsolari, entre altres coses, ha hagut d’escriure articles periodístics per poder guanyar alguns diners. Ambdós són creadors, sense cap dubte.
Suposadament, la perdurabilitat dels escrits no valen més que les paraules d’un orador.
De fet, la suposada estabilitat de les dues maneres d’expressió no és més que una invenció.
Com ens va ensenyar Pierre Klossowski,14 tant les paraules com els escrits són transformables.
Perquè no hi ha innovació sense repetició.
Si no hi ha dissidència en la tradició, serà impossible crear cap tipus de representació(15).
I, en definitiva, sense representació, sentir, pensar i expressar serien una simple quimera.

Traduït de l'èuscar per Toni Strubell Trueta

---------------------------------------------------------
1. Ellakuriaga, I. : «Bertzolariza, pentsamendu heterogeneoaren hedabide», a
Bertsolari, octubre 1995, pp. 54-55.
2. Rodríguez, F.: «El rumor y el efecto Pigmalión», a Crítica del lenguaje ordinario, Libertarias, 1993, ps. 475-486.
3. DD.AA.: En torno a la cultura popular de la risa. Antrophos, 2000.
4. Foucault, M.: Les mots et les choses. Gallimard, 1990.
5. Derrida, J.: L’Écriture et la Différence. Seuil, 1979
6. Deleuze, G.: Différence et Répétition. Puf, 1997
7. Enríquez, J.C.: «Bertsolari alderraiaren asmakuntza», a Inprobisazioa munduan. Kulturarteko Topaketak 2003, a Bertsolari, 2004, ps. 252-263.
8. Elosegi, J.: Joxemari Lopetegi. Errepublikanoen bertsolaria. Gaztelupeko Hotsak, 2004.
9. Ibidem, ps. 106-108
10. Torrealdai, J.M.: La censura de Franco y los escritores vascos. Ttarttalo, 1998.
11. DD.AA.: Hizkuntzalari eta Idazle, a Bertsolari, núm., 51, 2003. Perquè els bertsolaris actuals, a més de ser escriptors, també són artistes (M. Lujanbio, U. Iturriaga), guionistes (A. Egaña, M. Lujanbio), cantants (J. Maia, J. Elortza).
12. Zumthor, P.:Ahotsaren iraunkortasuna, a Unesco Albistarian, 1985, p. 95.
13. Rodríguez, F.: «Zer da performance-a?», a Improbisazoa munduan, Kulturarteko Topaketak 2003, a Bertsolari, 2004, ps. 317-322.
14. Klossovski, P.: Un si funeste désir, Gallimard, 1994.
15. Rodríguez, F,: «Rap, Trikitrixa zein Bertsolaritza Georges Lapassapasade-
ren esku», a Bertsolari, octubre 1992, ps. 12-18.