Joxemari Carrere Zabala

En aquell temps, algú ja hi era. Sobre la tradició heretada

Algú ja hi era i algú no hi va ser

Pel que sembla comencen així alguns contes a Azerbaitjan, abans d’introduir-nos en el territori de la fantasia on tot és possible. Doncs ja és tota una manera de començar, com en aquesta ocasió. Però, està tan lluny Azerbaitjan! Apropem-nos-hi una mica més. Comencem a la manera que ho fa Joseba a La del peix d’or.
«A l’antiguitat, quan el desitjar encara tenia valor...». Ves per on! Aquest principi apareix en alguns contes recollits pels germans Grimm a Alemanya. Bé, li perdonarem a Sarri el fet de copiar encara que sigui una mica, perquè de fet, qui no ha copiat alguna vegada? Per tant, hauríem de buscar un altre principi aquesta vegada. Ara sí, tenim a la punta dels dits un mateix principi preciós, que apareix en molts contes bascos:
«Com tants altres al món...»
Serà apropiat per al tema proposat en aquesta ocasió? Segurament no. Però és una manera de començar-la, també. ¿Com començar si no és parlant de la tradició heretada? I més encara amb els increïbles dubtes que em planteja el que es vol expressar amb el títol. Perquè, quan parlem de tradició literària, ¿des de quina perspectiva parlem, des de la dels qui pertanyen a una cultura? des de la dels investigadors? ¿Potser des de la interioritat de l’escriptor? És difícil captar totes les sensibilitats implicades, almenys per mi. Em miraré a mi mateix, i em preocuparé una mica de la tradició literària heretada per mi com a basc.
Més d’una vegada he sentit i llegit que si a Europa tenim biblioteques a Àfrica hi tenen la gent gran; és a dir, que els vells hi ocupen el lloc que aquí ocupen els llibres. Ells serien la memòria del poble. Ells serien els qui recorden i conten les històries creades i guardades a través del temps. La tradició literària a Àfrica es guarda a les veus dels vells. Això diuen. I no seré jo qui ho posi en dubte, perquè, de fet, conec la importància de l’oralitat a les cultures pròpies d’Àfrica. De tota manera, en afirmacions d’aquest tipus hi ha certa negació o desconeixement, o potser, una preocupant tendència a la generalització.
Amb aquesta afirmació es diu, entre d’altres coses, que les societats europees estan alfabetitzades, és a dir, que la majoria dels habitants, amb certes excepcions, tenen la competència de llegir i escriure; que a Àfrica, en canvi, són analfabets en gran mesura, en els seus idiomes materns almenys, i que per tant la seva transmissió literària i cultural es fa oralment. Presa així seria difícil posar-la en dubte, però em vénen moltes preguntes, és a dir, ¿en quin idioma estan alfabetitzats els europeus? I per tant, ¿quines tradicions literàries s’han tendit a guardar a les biblioteques?
¿Potser només s’han guardat a les biblioteques els assoliments literaris dels europeus? ¿Ningú no ha reunit una biblioteca de la vella oralitat? ¿Quin tipus de literatura han pogut desenvolupar i transmetre les cultures a les quals se’ls ha negat l’escolarització, i per tant, l’alfabetització? Opina l’investigador David R. Olson que «per a desenvolupar-se una cultura escrita són imprescindibles les institucions que utilitzen textos: l’església, la cort, el govern, l’acadèmia i la família»; ¿potser han tingut aquesta oportunitat tots els habitants d’Europa? Cita Olson en aquest mateix article, que una tradició escrita, a part de fixar textos també els ha d’acumular. ¿Com crear llavors una cultura escrita si no es compleixen les condicions mínimes per a desenvolupar-la i si, a més, la majoria dels parlants són analfabets? Dit així, ¿podríem dir que els pobles condemnats a ser analfabets en la seva pròpia llengua no han desenvolupat una tradició literària?
Us contaré un passatge –almenys per a a mi molt bonic– que contava la nostra mare. En una època els bertso-paperak (impresos amb versos en basc) es venien al carrer. Hi apareixien versos coneguts o nous i, en el nostre poble, els venia un home a les portes del mercat. La mare ens contava que la nostra àvia li donava unes monedes per comprar aquells bertso-paperak. Havent dinat l’avi seia a la cuina i la meva mare li cantava aquells bertsos. Eren bertsos llargs, en ocasions la història tràgica o anguniosa d’una noia, a l’estil dels colobrots actuals. Manejava el castellà d’aquella manera, i, per descomptat, per al nostre avi analfabet, aquells bertsos ocupaven el lloc de la «literatura». Conta la meva mare que l’avi tancava els ulls, concentrat en la història que es cantava o contava. Al fil de la història escoltada, de tant en tant es feia ell mateix algun comentari.
Escoltant-ho nosaltres pensàvem que aquelles eren coses del passat. Però vist des d’avui dia, ens adonem que aquells esdeveniments, cants i històries eren «la biblioteca» que anàvem formant en la nostra llengua. Sortien de la veu i anaven entrant a les nostres oïdes. Però allò no tenia més que valor folklòric i «vernacle», i el que no ensenyaven a l’escola era el veritable tresor literari. Per tant, la tradició literària era la dels llibres. És curiós com es repeteix aquesta opinió sobre les creacions literàries emanades de l’oralitat, sigui quina sigui la llengua en qüestió.
¿No tindria, doncs, valor literari aquell moment que la meva mare li cantava els bertsos al meu avi? I ara no estic parlant de la qualitat d’aquells bertsos o del seu valor literari intrínsec, sinó de l’efecte que creava en el meu avi en aquell moment. Algú podrà dir que es tracta de restes d’un món en procés de desaparició, i segurament no li faltarà raó. Malauradament, la desaparició de la llengua va unida a la desaparició d’aquest món, i amb aquest món se’n van moltes coses, a part de la tradició. Camiño Nogueira es refereix a una cosa semblant parlant de les transformacions a la societat gallega. «A sociedade actual modelada coa cultura urbana, coas esixencias das novas tecnoloxias da comunicación [...], coas modernas formas de diversión paralizaron a difusión deste tipo de literatura, e hoxe podemos ver como de día en día as creacións literarias populares van desaparecendo da memoria colectiva.» L’investigador i compilador gallec ens planteja una problemàtica interessant, perquè, de fet, identificar amb edats passades la creació literària acumulada per una cultura al llarg del temps i considerar que aquesta oralitat és una expressió cultural de baix nivell, a més del consegüent menysteniment, comporta la pèrdua d’aquest important tresor literari. Però aquesta pèrdua no tindrà només implicacions culturals i etnològiques, sinó que també es podrà apreciar en la pèrdua dels models narratius. La creativitat literària de l’oralitat es margina davant la literatura escrita a causa de la consideració d’«incultura» o com a molt de cert «paternalisme» barat, en la mesura que és una expressió folklòrica del poble. La cultura i la literatura superiors les trobarem en els llibres i en aquest àmbit ens hem d’educar si volem ser persones cultes. Aquest fenomen comú a totes les cultures occidentals es veurà augmentat en llengües on l’oralitat sigui majoritària, per exemple en l’èuscar. Quan es parli de tradició literària amb aquests criteris les conclusions seran pobres, perquè no es tindrà en compte la creativitat literària popular de què parla la senyora Noia. I seguint per aquest camí veurem com en escriure en aquest idioma les referències literàries es prendran d’altres llengües, interioritzant models narratius aliens.
¿Vol dir això que educar-se en models lingüístics aliens és dolent? Per descomptat que no, perquè no podem deixar de banda aquests models que s’han desenvolupat a prop nostre, no per copiar-los sinó per a usar-los com a referència.
Italo Calvino, escriptor italià, citava molt apropiadament l’interès que despertaven en ell els contes tradicionals. «Si en una època de la meva activitat literària em vaig interessar en els “folktales”, no era per una tradició ètnica concreta [...], tampoc per una nostàlgia de les lectures infantils [...], sinó per un interès estilístic i estructural, per economia, per ritme, per la lògica essencial en què han estat contats.»
Crec que Calvino l’encerta de ple, ja que la pluralitat d’estils narratius portarà pluralitat i riquesa a la literatura. Cada idioma al llarg del temps ha desenvolupat els seus propis models, tant a nivell d’escriptura com d’oralitat. Però això no vol dir que siguin dos mons sense punts d’unió. Coincideixo plenament amb el que escriu Inazio Mugika en el pròleg del llibre d’Anjel Lertxundi Letrak kale kantoitik, és a dir, que Lertxundi ha hagut de trencar la distància que hi ha entre la tradició oral i escrita perquè «Lertxundi no ha tingut altre remei que enderrocar aquest envà artificial, per a fer possible que es veiés la continuïtat que hi havia entre les dues habitacions. [...] És obligatori analitzar a la vegada les dues tradicions, per, contra el que s’ha pensat, arribar a una perspectiva general.» El nostre idioma, l’èuscar, cal que ho faci. En la mesura que és un idioma desenvolupat en l’oralitat, té el perill de dependre de recursos narratius d’altres idiomes si no valora la seva tradició oral en la seva justa mesura, amb la globalització que això comportaria, si em permeteu d’emprar aquesta paraula de moda. De totes maneres cal que no confonguem això amb les opinions del tipus «cal escriure com parla el poble». La tradició literària que ens ofereix l’oralitat no hauríem d’utilitzar- la mitjançant la mera repetició, sinó per desenvolupar-la, enriquir la producció literària i dotar d’ànima pròpia la literatura de cada lloc. A pesar de ser extrema, tampoc es pot perdre de vista l’opinió de l’escriptor portuguès Adolfo Coelho. «[...] assim as literaturas só têm valor verdadeiro quando aproveitam as minas da tradiçao popular
Si prenem la literatura escrita en èuscar fins a l’últim quart del segle XX no podem dir que hagi estat especialment rica. Sent això així, els escriptors que en els últims 40 anys han intentat renovar i desenvolupar la literatura basca escrita han tingut més aviat pocs referents. Ha estat difícil fer de la literatura un camí propi. D’una banda l’escassesa i de l’altra la dificultat d’accedir a la publicació han augmentat el problema. Però això no vol dir que la literatura basca hagi viscut aliena als corrents moderns o que la literatura escrita no hagi estat considerada; més encara, podem dir que molts autors han tingut en compte la literatura precedent en molts dels seus treballs, alhora que també han estat referents els models oferts per la literatura popular. Així com la manera de fer literatura d’Axular ha estat modèlica, la riquesa de la literatura popular ha estat moltes vegades referent. Posem Aresti com a exemple. No se li pot negar la importància que ha tingut aquest bilbaí en la renovació de la literatura basca. Si analitzem el seu treball veurem com va investigar sobre la tradició literària escrita i oral per a enriquir el seu treball i de passada posar la llavor per a una literatura basca moderna. Testimoni d’això és el seu desconegut treball en pro de renovar la dramatúrgia basca. A Mugalde herrian eginiko tobera (1961), prenia la tradició de les toveres (instrument tradicional percussiu de metall) no com a repetició sinó per utilitzar una forma tradicional de teatre i així traçar un camí cap a un teatre basc modern. Utilitza la tradició com a font d’inspiració, i pren una forma de teatre basc encara viva per aquell temps, per proposar una via cap a un nou teatre basc. Per desgràcia, en lloc de desenvolupar i enfortir aquesta via, avui dia massa sovint s’aprecien d’altres vies en el teatre euskaldun, donant el toc basc mitjançant un costumisme renovat.
Avui, per sort, podem dir que la literatura escrita basca gaudeix de bona salut (comparada amb la dels segles precedents). El nombre d’euskalduns alfabetitzats és el més gran de la història. La literatura basca ha ocupat en l’escola el lloc que li corresponia (a pesar de totes les puntualitzacions que s’hi pugui fer). L’edició de llibres ha crescut enormement (en opinió d’alguns, massa). I els clàssics continuen sent tan actuals com abans. Però això no ens ha de dur a una eufòria sense aturador. Qualsevol literatura, sobretot en una llengua minoritària com la nostra, té en els seus múltiples tresors literaris aportats pel temps, un element imprescindible. Els trobarem en els llibres escrits, però també en els bertsos, historietes i expressions literàries de tot tipus. Caldrà que ens hi capbussem per trobar els recursos literaris que donin a la nostra literatura una mica d’ànima pròpia. El principal pilar de la literatura heretada pels bascos és l’oralitat, i hem de saber compaginar-la amb el que s’ha escrit, perquè puguem enderrocar aquest envà del que parlava Mujika Iraola. Hauríem d’utilitzar els llibres d’aquestes dues «biblioteques», almenys si no volem que la literatura es converteixi en una cosa estandarditzada, globalitzada i mancada d’ànima; o que no passi allò de la molsa. Què dieu? Que no sabeu què li passa a la molsa? No m’ho crec; De debò que no ho sabeu? Encara sort que sóc aquí per a dir-vos les coses que realment són importants.
Doncs, diuen que diuen, que al principi de tot, tots els éssers vivents sabien parlar, les plantes, els ocells, els animals i les persones. Però Déu es va oblidar de la molsa, i mentre els altres estaven fent-la petar la molsa havia d’estar calladeta. Veient la situació, els altres van començar a ensenyar-li les seves paraules. I es va convertir en l’ésser més savi, perquè sabia les paraules de tots els altres. Però quan Déu –fent la migdiada, com sempre– es va adonar que volien fer una cosa que ell no havia projectat, va exclamar «Em cago en jo!», i va llevar la capacitat de parlar a tots menys a les persones –ja sabeu, per a guardar la seva autoestima: «Pare nostre que estàs al cel...» «Ja val, ja val». Llavors va acabar l’època de la felicitat i va començar la de la desgràcia. I els únics que viuen feliços són les criatures, perquè elles parlen amb els ocells, les plantes, els gossos... I quan passaven totes aquestes coses que us conto, jo, llavors, hi era.

Traduït de l'èuscar per Toni Strubell Trueta