Josep Francesc Delgado

No van a enterrar els morts. Història i guerra en la creació novel.lesca

Els qui ens reunim avui aquí som escriptors catalans bascos i gallecs i, per tant, penso que podem fer allò que resulta més apassionant a l’hora d’apropar-nos a la novel.la històrica: treure’n l’entrellat de la gènesi creativa. Altrament dit: durant les línies que seguiran em proposaré de reflexionar sobre aquest tema des d’una perspectiva creativa. Parlaré, doncs, de com novel.lar i de com fer de cronista de la història. Per acomplir aquest objectiu no se m’acut cap altra solució millor que la de fer un cop d’ull a la gran tradició que existeix en el gènere - perspectiva del crític i de l’historiador literari -; i la de posar sobre la taula com he arribat en qualitat d’escriptor a la redacció d’aquests textos i de quina manera els he redactat - perspectiva de l’escriptor -.

Existeix una contradicció inherent al concepte de novel.la històrica, per una banda la història estudia el passat amb uns mètodes cada vegada més científics i documentalistes, per l’altra, la novel.la fa referència a un univers fictici de creació narrativa.

Si podem explicar la història a través d’un llibre precís i ben documentat quin sentit té fer-ho a través d’una novel.la?

Les dificultats de la narració històrica són superiors, per exemple, a les de la science fiction. En el segon cas l’escriptor imagina un canvi científic o tecnològic i en segueix els efectes a través d’una novel.la ubicada en una societat tot sovint imaginada. Els límits, doncs, només vénen definits per les lleis que la seva imaginació dibuixi sobre la ficció. Una altra cosa és la novel.la ucrònica, en la qual el contrafactual assumeix la forma següent: què hauria passat si ....? La literatura ucrònica és a mig camí de la ciència ficció i de la novel.la futurista o d’anticipació. Observa com haurien anat les coses fins al present si el passat hagués anat d’una altra manera. Les primeres obres d’Alfred Bosch i algunes novel.les importants d’Avel.lí Artís Gener (Paraules d'Opoton el Vell ), tots dos escriptors catalans, partien d’aquest tipus d’hipòtesis ucròniques. Els escriptors que practiquen la ucronia també necessiten una bona formació històrica, però recorden, pel seu desenvolupament, els camins creatius de la ciència ficció. De fet només se’n diferencien en la tria del segment temporal: en comptes del present o el futur en endavant, del passat fins a un present diferent del real.

Un escriptor que escrigui situant-se en el corrent de la història, ja sigui per via realista o ucrònica, ha de conèixer el període, d’antuvi cal que l’hagi estudiat o viscut i que la seva imaginació trobi la manera de mostrar-lo amb prou interès, perquè exigim al novel.lista un component lúdic que no exigim a l’historiador, tot i que en realitat li agraïm molt, a l’historiador, que sigui clar i entretingut en les seves explicacions. El novel.lista històric té un marc que suposa una dificultat afegida perquè el limita i el delimita. Però, com en el cas del poeta que fa sextines o sonets, d’aquesta limitació neix la grandesa de la novel.la que escriu, i quan aconsegueix aquesta grandesa ho fa amb més força.

Superades les dificultats de la informació general i detallada del període històric encara no hem encetat la part principal de la resposta: com comencem i estructurem una novel.la històrica? La clau de tot això ens la dóna la història oral. Qui escriu aquestes línies ho ha fet així: estudis històrics per un cantó i història oral per l’altre. Sempre recordaré una tarda de primavera al poblet de Molló l’any 2000. Molló és un poblet català a tocar de la frontera amb l’estat francès, una de les rutes de fugida dels republicans espanyols el febrer del 39. L’àvia amb qui enraonava em deia que allò que li va quedat gravat per sempre durant l’èxode dels derrotats a la guerra civil espanyola va ser el silenci. Els refugiats caminaven en silenci cap a França i aquell silenci es trencava únicament pel plor de les criatures de pit que tenien gana. Aleshores passava un avió italià. Una família es tirava al marge. Al cap d’uns instants dos nens sense pares s’aixecaven plorant i continuaven sols el camí...

És molt possible que historiadors com Hobswam no acceptin una línia divisòria entre novel.la com a ficció i història com a documentació. Perquè per a Hobswam, al capdavall, els estudis històrics no són cap altra cosa que la ficció que els guanyadors projecten sobre el passat per justificar-se. Hobswam ens diu que cal que estudiem totes les línies històriques del passat que es van estroncar si el volem entendre completament. La cosa té el seu mèrit perquè els anglesos diferencien perfectament història i argument amb termes separats com History i story. I ens ve precisament d’ells el costum d’explicar la història des del relat i d’entendre el seu estudi sota l’expressió literària.

Tal vegada el que passa en el cas anglès és que mai van pretendre donar als estudis històrics la categoria de ciència que entre nosaltres va començar a reivindicar el positivisme del segle XIX i va reforçar el marxisme durant els anys 60 del segle XX.

I potser perquè Hobswam té clar que la història també la fan els qui perden s’hi apropa molt més. Perquè si algun dia arribem a ajustar-nos a la història en majúscules serà perquè haurem estat capaços de reseguir mil i una històries i, en aquesta tasca, el relat, la novel.la, és una eina fonamental. Perquè la novel.la històrica va néixer en la societat europea del XIX, sota l’empara del positivisme, quan els estudis històrics estaven adquirint metodologia científica i es creia en un progrés constant de la societat.

Ara que sabem que les coses no són exactament així, el renaixement de la novel.la històrica es produeix en un moment en què arrela la idea que, malgrat el mètode científic, els estudis històrics tenen molt d’interpretatiu i de subjectiu, potser per això, els historiadors medievalistes francesos Jacques Le Goff i Georges Duby, han intentat sengles novel.les medievals. El més curiós del cas és que el reconeixement de la parcialitat de la interpretació històrica ens arriba de la mà d’uns historiadors irrefutables, que dominen magníficament la matèria objecte del seu estudi. I la cosa continua: Christian Jacques ha convertit l’antic Egipte gairebé en una novel.la d’Agatha Cristie. Podria oferir-nos més, però és irrefutable el seu coneixement professional del període i del país. Són precisament els historiadors que van impulsar l’estudi de l’imaginari de la societat des dels estudis històrics durant els anys 70 del segle XX els que han gosat de fer novel.les històriques altament didàctiques sense que els caigués cap anell. Potser els francesos han entès allò que sempre ha estat obvi als anglesos: expressem l’estudi de la història exactament amb el mateix material significatiu que la nostra imaginació novel.lesca: les paraules. I jo hi afegiria el següent: la frontera entre l’historiador de la vida quotidiana i el novel.lista històric encara és més diluïda, perquè qualsevol historiador ben documentat sobre vida quotidiana a l’Egipte faraònic, per exemple, necessita aplicar un bri d’imaginació per reproduir la vida d’una societat i explicar-la. Si el novel.lista històric del mateix període és rigorós amb la història només se’n diferenciarà per l’aplicació dels elements propis de la narrativa.

El punt de vista de tots dos pot ser molt semblant perquè, tant l’historiador com l’escriptor, quan recorren a un període del passat, ho fan per algun motiu i, per tant s’hi apropen sota alguna pregunta que ja representa un cert apriorisme: volem saber, per exemple, què va passar amb els nens perduts del Franquisme o creiem que l’afer no té prou importància. I aquests punts de partida diferents ja impliquen una certa selecció del material.

Per a Le Goff, el coneixement d’una societat no es pot limitar a la seva història política o social, sinó que cal conèixer-ne tots els aspectes: des de la seva gastronomia fins a la seva bogeria, passant per la seva mentalitat o les seves relacions sexuals. Le Goff diu anys més tard el que ja deia Hobswam

Qui escriu aquestes línies va estudiar història als anys setanta i vuitanta, en plena onada marxista. Hi vaig trobar poc material novel.lesc, tot i que puc estar d’acord amb la idea marxista de la lluita de classes perquè la desigualtat és un fet social molt evident. La historiografia marxista era molt economicista; l’economia és important, no n’hi ha cap dubte, però els historiadors de l’economia no excitaven gaire la imaginació. No és el mateix un avi explicant la seva història de nen perdut durant el Franquisme que una corba de l’oferta i la demanda. Quan vaig descobrir historiadors com Duby, com Le Goff o els historiadors britànics com Hobswam, allò ja era una altra cosa i per això els he esmentat. Mai no havien estat tan a prop els estudis històrics i la novel.la històrica, perquè mai aquests estudis no havien tingut la possibilitat de retenir totes les formes de viure i la pulsació vital d’una societat. Jo els recomano obertament la història de la vida privada coordinada per Georges Duby i publicada en quatre volums per Taurus, així com la història de les dones que la va seguir a la mateixa editorial o els llibres de Jacques Le Goff publicats a Espanya per editorial Gedisa.

Però paeixin aquests volums lentament perquè ja va dir una vegada un escriptor conegut que la història i la filosofia en una novel.la només es poden ficar a petites dosis. Hi ha una història i un pensament que es deriven inequívocament dels fets i les accions narrades i, per tant, el bon novel.lista no deixa que el narrador s’esbafi a pleret si no l’hi ha conduït necessàriament l’argument. Els novel.listes que vulguin ocupar la novel.la amb planes de discursos és millor que es dediquin a la política electoral... Tampoc no crec gaire en la mena d’escriptors que converteixen la seva vida en una novel.la. La seva literatura pot arribar a trobar-se més en la vida que en l’obra. Crec més en la mena d’escriptors com Jules Verne que, en redactar La volta al món en 80 dies va escriure bé sobre uns quants països i en tota la seva vida només n’havia visitat tres. L’escriptor més autèntic no és aquell que es converteix en actor de la pròpia vida, sinó aquell que aplica la seva fabulació a resoldre correctament les seves novel.les i arriba amb una imaginació que és com una visió a llarga distància allà on les seves mancances podrien fer cruixir el text literari. Aquests escriptors poden ser tímids, poden no funcionar bé a les tertúlies televisives, però són bons escriptors. Amb la novel.la històrica passa el mateix: els coneixements històrics de l’escriptor no hi han de ser explícitament, sinó implícitament i en la faula profunda que es deriva de l’argument.

Mentre els historiadors s’han tornat conscients que només podran edificar la història total si historien les històries personals, les tendències extingides, els escriptors, que ja atenien aspectes menystinguts de la història general, han fet exactament el mateix: és una feliç coincidència que beneficiarà sens dubte els novel.listes. Els historiadors s’han adonat que només podem reconstruir la història a través de la imaginació i han entrat de ple en el camp de la creació novel.lesca. L’aparició d’un historiador com Alfred Bosch a la palestra dels novel.listes catalans reflecteix aquest fenomen, com sempre, amb uns anys de retard respecte a França, però també amb una certa igualtat intel.lectual respecte als europeus que no hi havia abans, i ja sabem que aquest tête a tête entre la literatura catalana i les europees no es donava sempre durant el segle XIX. Que després vinguin els escriptors mediàtics i s’enduguin el peix a l’aigua ja és una altra història que no ens pertoca d’explicar aquí.

El coneixement de l’època narrada, doncs, és un dels elements primordials que cal que l’escriptor històric domini bé. És aquest coneixement del medi el que fa que una novel.la històrica de guerra, per exemple, ens ensenyi molt més sobre aquella guerra que un estudi ben documentat. Perquè la novel.la té una capacitat que no reconeixem a cap altre mitjà: la capacitat de donar-nos la clau emotiva i humana de les relacions socials, i aquesta clau resulta que és la que determina una bona part de les històries individuals. La capacitat de descriure’ns en el marc d’unes relacions humanes les circumstancies personals que condueixen unes persones a trencar la norma o el Determinisme històric fins al sacrifici personal, si cal, és un que ensenyament només ens el pot donar la novel.la i, per extensió, la literatura. El món de la literatura és ple de novel.les històriques on els personatges es juguen la vida i trenquen la norma. I ara se m’acudeix que no és cap casualitat que, en començar a escriure Els llops de la lluna roja el leit-motiv fos precisament el d’una noia que trencava la norma i es jugava la vida per un animal que li havia salvat la vida. Però si vaig escriure sobre guerra és perquè no l’havia viscuda directament, però n’havia viscut llargament les conseqüències. En tota novel.la històrica, per una banda o altra, acaba havent-hi un aspecte personal de l’escriptor.

Obtenir informació sobre la guerra civil a Casserres ( Berguedà ), on se situa Els llops de la lluna roja, no va ser fàcil. Vaig preguntar l’any 1980, però no vaig obtenir resposta. L’any 1999 ja feia temps que jo havia renunciat a conèixer la trama humana d’aquell poble de dretes en zona republicana durant el conflicte.

I aleshores va passar el que jo m’esperava menys. A Casserres hi ha poca gent que llegeixi, la qual cosa permet que un escriptor gairebé passi desapercebut i gaudeixi de prou calma per escriure. Aquesta pau s’agraeix molt quan hom és sostingut i enlairat per un corrent inspirador, perquè ningú no truca a la porta ni per telèfon mentre escrius. Però a Casserres hi ha força gent que veu la televisió. Quan jo vaig guanyar el primer premi important el telenotícies m’hi va treure. Al cap de poc, un dels cacics del poble va anar a trobar el meu sogre amb la seva particular versió de la notícia, versió que puc assegurar a tots vostès que era absolutament sincera.

- Mira Ramon: l’home de la teva filla ha guanyat dos milions de pessetes a la loteria.

Amb el temps i els premis, els tres terratinents del poble, van anar entenent la meva particular manera de jugar a la loteria i jo vaig acceptar que, comptat i debatut, l’una no era tan diferent de l’altra. Ells jugaven a la loteria catalana: la bonoloto, el 6/49 i jo als premis literaris. Van continuar sense llegir-me. Ningú no era conscient dels esforços que jo hi esmerçava, d’aquests esforços, lògicament, només en som conscients els que escrivim, entre la societat hi ha una idea exagerada sobre els nostres guanys... Però van anar capint que per allí hi havia un pelut, així em deien a causa de la barba i d’un cabell abundant que, des d’un estricte present, només puc recordar amb nostàlgia. De tant aquell pelut sortia a les pompes oficials. I això i el fet de veure que durant vint anys no em barallava amb ningú va fer que perdonessin les meves excentricitats búdiques i literàries i em van considerar digne de confiança i receptacle just i escaient de la memòria històrica.

Poc abans de morir aquells terratinents i més persones s’ho van fer més per maneres per coincidir amb mi al bar i van començar deixar anar coses. I el que van començar a explicar-me sobre la història d’aquells anys superava àmpliament tot el que jo podia imaginar en una novel.la històrica.

- No van enterrar els soldats republicans morts - va dir un un dia.

Jo em vaig quedar tan parat que no sabia què contestar i vaig seguir el fil perquè m’ho expliquessin. I era exactament així. Quan van entrar els soldats nacionals i van tornar els capellans l’únic cementiri del poble era el que encara hi ha, el catòlic, i els capellans no van deixar-hi enterrar els soldats morts del cantó perdedor perquè els van considerar ateus. Sempre recordaré com ho va precisar un altre.

- Es van podrir al sol i a la serena.

I encara un altre:

- I un dels soldats duia una medalleta de la verge del Pilar. Era un anarquista aragonès. La gent no va gosar ni de robar-la per por a l’exèrcit nacional.

Jo, en aquella època, començava a escriure Els llops de la lluna roja. Els llops, després d’haver-los estudiat apassionadament, em semblaven més transparents i fàcils de descriure que les persones. Hi havia una noia que marxava darrere els llops perquè el seu gos, un mastí dels Pirineus, s’enamorava de la lloba i l’empaitava boscos a través. Eren els darrers dies de la guerra civil... I la novel.la etològica, sense que jo m’ho proposés, va acabar sent també una novel.la sobre la guerra civil, vaig entrar a fons en la trama humana del conflicte i el teló de fons va passar a primer pla, es va convertir en una novel.la d’etologia lupina - aquesta era la meva intenció- i en una novel.la de psicologia humana en situació extrema, de guerra, cosa que no tenia prevista. I les comparacions entre homes i llops sorgien soles.

Si explico tot això és perquè, tot sovint, hom pot pensar que l’escriptor històric es basa en estudis i en textos literaris de caràcter històric. Doncs bé, no és així, si més no no ho és en el meu cas. Naturalment jo, com a historiador, coneixia la guerra civil, però els estudis històrics me’n donaven una visió tan polititzada que, fins que no vaig entrar en la trama humana, no em vaig sentir capaç d’escriure’n una novel.la. Tornem-hi: una novel.la no ens dóna la clau pólítica de la història, pot donar-ne aquesta clau, però la seva finalitat última és d’una altra mena. Les circumstàncies socials i polítiques són el decorat o el leit-motiv, una novel.la ens en dóna la clau humana. O no ens dóna la clau humana la Colometa de La plaça del diamant? Sempre recordaré com ploraven les dones que havien viscut la guerra civil en veure la pel.lícula. La gent no plora amb els estudis històrics. Però sí que plora amb La plaça del diamant o quan es parla de l’extorquiment sexual de la Marta a mans de l’amo Sebastià a Terra Baixa, aquesta obra explica molt bé l’explotació extrema del treballador a finals del segle XIX perquè la porta al terreny sexual, té uns plantejaments molt realistes que van produir massives catarsis en ser estrenada i proposa una solució radicalment romàntica: la fugida cap al món incontaminat de la muntanya per part de la Marta enamorada d’en Manelic. Però tornem-hi: és perquè denuncia l’opressió de classes i finalment l’amo mor a mans del pastor Manelic que la gent encara la veu i plora d’emoció? Aquesta dinámica mou l’argument, però allò que arravata els espectadors és que l’ingenu Manelic es casat amb la Marta sense saber que fa de tapadora de les relacions forçades amb l’amo. La Marta odia Manelic durant una gran part de l’obra perquè és pensa que ell s’hi ha casat informat per Sebastià sobre la farsa, però resulta que ell no sap res de res i que l’amo el tria per la seva innocència total. L’obra oposa la intel.ligència sumament civilitzada i cínica de l’amo a la ingenuïtat del bon salvatge representat per Manelic. L’espectador odia la Marta perquè maltracta el pastor i alhora la compadeix perquè és maltractada per l’amo el qual, amb una hipocresia i un cinisme totals, ha ordit aquell casament que li permetrà casar-se al seu torn amb una pubilla adinerada i salvar la hisenda,.

L’amo Sebastià es ven l’amor pels diners. Manelic estima amb una ingenuïtat total, amb la més absoluta bona fe. Al mig hi ha la Marta que es deixa prostituir perquè no té alternativa. Marta ha de triar entre el món immoral dels diners i la societat o l’amor sense condicions del pastor que viu a la salvatgia. I tria el segon, tria Manelic. Terra Baixa ens diu que l’amor només triomfa si és generós i desinteressat. Per això Marta es fon amb Manelic quan s’adona que ell no en sabia res, i fins i tot s’arrisca que el pastor la mati en confessar-li la veritat. Fa una opció molt clara: o la mort a mans de Manelic o l’amor amb ell, però no la prostitució a mans de l’amo.

I Manelic mata el llop, és a dir, l’amo... Ens trobem davant d’un drama que va ser escrit en estricte present històric, un drama revolucionari que devia fer les delícies d’un públic que abraçava massivament l’anarquisme. Però el Franquisme va destruir l’anarquisme català i espanyol i l’obra continua tenint exactament la mateixa vigència, perquè l’explotació de classes continua, i perquè els éssers humans som sensibles a l’honestedat i necessitem reconèixer davant la pressió de les coses materials que l’amor ens salva de tot si es viu amb passió desinteressada, necessitem models que ens sedueixin i Manelic ens sedueix perquè apel.la a la part millor dels nostres instints i dels nostres sentiments. El marc històric, doncs, és fonamental, configura i objectiva la trama i els personatges del drama de Guimerà, però si aquesta obra és un clàssic és perquè, d’aquest marc, en surten unes tensions que són universals.

Si Terra Baixa va representar una fita en la dramatúrgia catalana La plaça del diamant representa un cim en la novel.la històrica catalana. Segurament no pretenia ser-ho, però va emmirallar tota una generació de dones. La cronologia política mou l’acció i determina els personatges, però la novel.la, per damunt de tot, narra la desgràcia que representa la guerra en una societat de dones oprimides, una desgràcia més crua que en una societat de dones lliures... De la mateixa manera Guerra i pau de Tolstoi no té com a finalitat narrar la guerra russo-francesa, senzillament la utilitza. La guerra és en primer pla tota l’estona, però Guerra i pau ens vol parlar de la grandesa de les persones menys importants i ens parla més d’ètica que de política. La circumstància personal de l’escriptor hi compta, però d’aquella manera: Mercè Rodoreda no es queda a Catalunya com la Colometa, no és una dona senzilla com la Colometa, i passa la postguerra acompanyada pel crític Obiols en comptes d’enviduar i casar-se amb un home castrat com la Colometa. En canvi, en el cas de Guimerà, la seva condició de fill natural durant els primers anys de vida sumada a la seva altra condició d’emigrant a Catalunya el va convertir en un autor apassionat per la denúncia de la marginació social, en un idealitzador de l’humil i en un defensor de Catalunya perquè s’hi va integrar.

Amb la postguerra la narrativa de Mercè Rodoreda perd aquest marc històric tan ben copsat a La plaça del diamant. Alguns lectors deixen Mirall trencat després de ser seduïts pel començament sensacional de la novel.la... Què ha passat entremig? Rodoreda és a Suïssa, llegeix el mateix que s’està llegint a França i a Anglaterra, s’ntel.lectualitza i es tanca com un caragol sobre ella mateixa. La novel.la més ben considerada per la crítica no ha començat a ser entesa per un sector dels lectors fins que ha arribat la sèrie televisiva...

I és que potser la novel.la històrica, amb el rigor que imposa pel que toca al marc i al decorat, ajuda alguns autors a objectivar-se. Però com es duu a terme aquesta operació, com s’assoleix aquest rigor? Rodoreda no era historiadora, però coneixia molt bé els barris barcelonins de Sant Gervasi i de Gràcia de la pre-guerra on se situen bona part de les seves imaginacions. Déu n’hi do. Quan l’autor no hi ha viscut ha de recórrer als llibres d’història i les cròniques. Hi ha qui diu que aleshores tot queda postís. No és veritat, depèn de l’habilitat i la dedicació de qui escriu... Salgari no havia estat mai als escenaris on situa Sandokan... Tampoc Alexandre Dumas havia viscut l’època dels tres mosqueters i la seva novel.la és d’una gran fidelitat històrica, Els tres mosqueters, doncs conté veritat històrica, és a dir, l’ingredient que cal per ser considerada novel.la històrica. Però que el cardenal Richelieu en surti fidelment retratat, com el rei Lluís XIII, o la reina Anna d’Àustria i els seus amors, que els tres mosqueters s’inspirin en cavallers reals àdhuc en els noms i els cognoms, que fins i tot l’Aramís real acabés sent abat a la seva vila nadiua, no és el més important. Dumas va fer servir el marc històric amb rigor, va assumir aquesta dificultat suplementària si es té en compte que la novel.la és un enginy imaginatiu i la documentació lliga. Però allò que compta realment és que Els tres mosqueters, amb aquest rigor, ens parla de l’alegria i la passió de viure ( l’obra s’escriu el 1844 i l’embranzida romàntica s’hi nota ), però sobretot ens parla de l’amistat i de la solidaritat entre amics i eleva l’amistat i la fidelitat a valors absoluts. Els tres mosqueters és una obra antidepressiva que ens parla d’un sentiment universal: l’amistat. D’aquí cent anys encara es llegirà.

Abans els he posat l’exemple dels morts sense enterrar de la guerra civil. D’aquells morts sense enterrar no podrem ni exhumar els cadàvers. Aquells morts sense enterrar van provocar en mi Els llops de la lluna roja. Salvar la memòria abans que mori tota una generació era un dels meus objectius. No sé si me n’he sortit: aquest setembre jo i el meu sogre vam posar una creu al tros de bosc on els soldats insepults van ser consumits per les feristeles. Ell i jo sols... Una vergonya per a la col.lectivitat, un país que no acaba de permetre’s la tendresa amb els morts ni 65 anys després que perdessin la vida... Estàvem sols. Las pell de brau és cruel amb la seva memòria i per això, com ara, repeteix una vegada i una altra les mateixes errades i cedeix el poder més alt als més intolerants...

Aquella creu, doncs, s’està allí sola i només ha cridat l’atenció d’alguns boletaires. Els qui tenen 70 anys saben molt bé què hi fa. Els altres...

Una dona em va dir després de llegir la novel.la que el que la idea que jo pretenia exemplificar era que els homes a la guerra van ser infinitament més perversos que els llops, segurament tenia raó. Algú la va llegir i algú la va entendre. Però dir això va requerir una eternitat de documentació bèl.lica i lupina... Sí: la novel.la històrica ajuda a objectivar l’acció, sobretot si és de guerra, perquè els fets van contínuament per davant de les decisions dels personatges i torcen les seves intencions i les nostres previsions.

Tot plegat ens està dient que val la pena que salvem memòries. Tolstoi se’n va sortir molt bé amb Guerra i pau. Encara parlem dels generals russos contra Napoleó i recordem poc els herois ibèrics contra el senyor Bonapart si no fos per algun timbaler del Bruc...

Som a mitjan anys vint del segle XX. Hi ha una noia de pell molt blanca que pren un got de llet en una granja, al costat de la llibreria teatral Millà del carrer Sant Pau 21 de Barcelona, una llibreria regentada per un ateu, republicà i catalanista que és el pare d’ella i escriu obres de teatre revolucionàries. La noia fa un recés després de picar a màquina els papers dels diferents actors d’una obra de teatre, segurament de Rusiñol. I aleshores entra a la granja un tinent de navili de l’armada. Aquest noi, de pell morena i cabell negre, és un enginyer murcià, tímid i d’una família molt catòlica i de dretes.

I passa el que ningú no podia preveure. La noia, que va a ballar de nits amb son germà al Paral.lel i fins i tot beu xampany Moet-chandon, i porta collarets, i és moderna, i sap ballar amb els gestos provocatius del charleston, s’enamora d’aquell noi tímid.

El noi també se la mira però no gosa. I ella va, s’asseu a la taula d’ell i li diu amb tota la picardia del món:

- ¿ Y a usted no le gusta reirse?

I ell riu i es torna vermell. Al cap d’uns mesos ja s’han casat. Aquest home, l’any 1936 serà a Barcelona, tindrà dues filles i es posarà al servei del govern de la República, perquè diu que és el govern legalment i legítimament establert. I ho pagarà amb la seva vida. És un catòlic republicà. El soldat anarquista de Els llops de la lluna roja també duu una cadeneta d’una verge catòlica penjada al coll, perquè és un record de sa mare i ningú no la hi traurà del coll mentre les feristeles devoren el cadàver insepult per por a rebre un tret dels nacionals. La carn de l’anarquista s’anirà podrint i la medalleta brillarà sota el sol d’aquell hivern interminable. És una anècdota? Jo crec que és una categoria de totes les coses destruïdes per la guerra. Ha romàs molts anys en la memòria callada d’un poble que no gosava explicar els fets a aquest ex-pelut que tenen al davant.

Una de les dues filles d’aquell tinent de navili era la meva mare, la noia del charleston que picava obres de teatre per als grans autors catalans del moment era la meva àvia. Això que acabo d’explicar és història familiar, però és literatura malgrat que no m’he imaginat res. Hobswam tenia raó: la frontera entre novel.la històrica i història personal o local és gairebé invisible..

Els polítics, les televisions, la publicitat..., tots ens pinten les coses d’un color determinat. Però les novel.les ens en pinten tots els colors, perquè la realitat és molt més complexa que la intenció d’un anunci o que un discurs ideològic. Ja ho veuen, a la guerra civil no va morir la meva àvia, que era l’atea, republicana i catalanista; la meva àvia va perdre un home i un país, ho va perdre tot menys les dues filles. Aquell home l’únic que va fer va ser tenir el seny de posar-se al servei del govern legítimament triat a les urnes, i ho va pagar amb la vida. Era catòlic, ho tenia tot per anar amb els guanyadors, i va triar el bàndol de la dignitat, el dels perdedors. L’anècdota no té importància. Van passar tantes coses... Però potser algun dia l’escriuré perquè em permetrà parlar de les categories de l’amor, del respecte als altres i de la dignitat. Oi que Boris Pasternak se’n va sortir prou bé amb el seu Doctor Zivago? El doctor Zivago fou prohibit a la URSS, contenia una crítica contra l’autoritarisme soviètic, però sobretot parlava de l’amor i de la poesia de la vida i això farà que encara tingui actualitat d’aquí cinquanta anys, perquè un autor universal és aquell que deixa teixida a les paraules una clau per ser llegit per sempre, com si hagués escrit el text ara mateix. Totes les novel.les històriques que no hagin teixit aquesta clau de lectura senzillament han fracassat. Per això els drames pseudohistòrics de Shakespéare continuen tenint tant d’èxit, la història hi és gairebé només un vernís, tot sovint completament deformat, però ens donen claus per entendre la pròpia experiència segles després. Si Els tres mosqueters de Dumas és una novel.la universal no és per la fidelitat històrica molt superior a la de Shakespeare. Dumas va ser rigorós amb la seva història. Però d’aquell rigor en va sortir un cant a l’amistat, a la joventut i a la fidelitat. I cada generació hi ha anat trobant alguna cosa...

Ara que està de moda pintar amb acrílics i colors purs, potser aniria bé una mica de novel.la històrica que ens parli, com va dir el cantautor Raimon, de tots els colors del verd, de tots els infinits colors de la vida. Aquells a qui convé llegir-les no les llegiran, diran que les han llegides “en la intimitat”, però potser aquells que sí que llegim aprendrem alguna cosa de com mirar a la cara els nostres fantasmes i de com tractar amb els monstres. Després tot continuarà aparentment igual, però tancada la darrera pàgina del llibre n’haurem sortit potser més savis i segur que més saludables. Si més no tindrem prou nas, prou experiència afegida, per no creure en excuses barates. I quan algú enceti noves guerres per buscar més armes de destrucció massiva podrem dir amb la veu ben alta que comenci per buscar les de casa seva abans de les dels altres. Algú va perdre un parell de bombes a Hiroshima i Nagashaki ara fa 59 anys i va buscnt la palla a l’ull de l’altre en comptes de buscar-la al propi...

Després de tanta mentida per disfressar oleoductes recordarem que els primers bombardejos massius dels segle XX es van fer a la ciutat on ens trobem avui, i a Granollers, i a Barcelona fa 67 anys? No ho dubtin: si no ho recordem ens quedaran les novel.les per situar-nos, seran com les armilles que salven els nàufrags al mar de la desmemòria.

Qui deia que la literatura no tenia finalitat pràctica? Si ens salva la memòria ens estalvia de topar per segona vegada amb la mateixa pedra... Tot llegint aquests artilugis imaginaris que anomenem novel.les històriques haurem crescut més lliures i potser menys enganyats, perquè una bona novel.la és, al capdavall, una forma emotiva i evocadora de la veritat més profunda, aquella veritat que les aparences intenten sepultar amb un munt de maquillatge.

Delgado, Josep Francesc