Inventari de silencis. 'Rebel·lió de la sal', de Teresa Pascual

Lluïsa Julià

Presentació dels Premis de la Crítica Catalana 2009, Ateneu Barcelonès, 14 de maig de 2009

Haig de dir que em fa especial il·lusió poder acompanyar Teresa Pascual en aquesta ocasió d’haver estat distingida amb el Premi de la Crítica Catalana pel seu llibre de poesia Rebel·lió de la sal dins dels Premios de la Crítica Española que distingeixen un llibre en el gènere de poesia publicat l’any anterior. També volia felicitar-la pel que significa de reconeixement a una obra feta sense presses, fugint de les pressions del mercat, en què cada nou llibre és una fita en el seu recorregut personal, alhora vital i intel·lectual.
Per qui no conegui la trajectòria poètica de Teresa Pascual, cal dir que nascuda a Gandia, es va donar a conèixer a finals dels anys vuitanta amb dos volums de poesia publicats el 1988: Flexo i Les hores, tots dos distingits amb premis, el primer amb el Senyoriu d’Ausiàs March (Beniarjó) i publicat per Gregal Llibres; mentre que el segon va ser publicat per Tres i Quatre en obtenir el Premi Vicent Andrés Estellés, un dels més prestigiosos, per no dir el més valorat entre els poetes del País Valencià. Amb aquests dos llibres es situà entre les veus destacades en la renovació poètica que es produïa al País Valencià en la dècada dels vuitanta tal com anotava Francesc Calafat en l’antologia Camp de mines. Poesia catalana del País Valencià 1980-1990 publicada el 1991 i que serví per donar carta de naturalesa a tota una nova generació literària de noves veus poètiques més enllà de cronologies vitals estrictes.
Abans de Rebel·lió de la sal, el llibre que ens ocupa avui, li han precedit Arena, publicat per Alfons el Magnànim a València el 1992, Curriculum Vitae (Jardins de Samarcanda, Barcelona, 1996) i El temps en ordre (Proa, Barcelona, 2001) que ofereixen una veu poètica pròpia i madura, una manera de dir i de fer que és consubstancial a Teresa, que la fa inconfusible per la manera d’afrontar l’escriptura, de veure i descriure el món. També volia anotar, però, pel que fa a la trajèctòria, que un dels fets que ha permès que la seva obra fos més coneguda a Catalunya i que en els darrers anys circulés amb naturalitat en els distints territoris catalans ha estat el fet que publiqués el seu llibre Curriculum Vitae sota el segell de Jardins de Samarcanda i Eumo dirigit per Antoni Clapés i Víctor Sunyol, sobretot l’Antoni que va ser el primer o dels primers a convidar Teresa a sessions poètiques a Barcelona. En recordo especialment la celebrada al Palau Nadal del carrer Montcada la primavera de 1998; com també la seva participació en el recital-homenatge als 125 anys del naixement de Maria-Antònia Salvà, que impulsat pel Comitè d’Escriptores del Centre Català del PEN vam celebrar en aquesta mateixa sala, plena de gom a gom, a finals d’abril de 1995. La seva presència, com la d’altres poetes valencianes, es devia en aquest cas a la voluntat de coneixement i reconeixement mutu entre les escriptores dels distints territoris catalans i a la relació literària i d’amistat entre Teresa i Maria-Mercè Marçal, incitadora del recital-homenatge.

Torno, però, a la poesia de Teresa. Teresa Pascual és poeta, però també filòsofa i aquest doble vessant emmarca la seva lírica. En certa ocasió, l’any 2001, en demanar-li una reflexió sobre la seva escriptura, Teresa apuntava que “Descriure, (cito) podria resumir la intenció de la meua escriptura. La descripció fidel d’aquells sectors de realitat als quals, sense saber sempre massa per quins motius, ens trobem dirigint la mirada.” I encara continua dient en aquesta fixació de la seva poètica: “Amb el desig de mostrar tal com es presenten, en la seua individualitat i pròpia manifestació. Com si fóra possible aïllar-les, com si les paraules captaren l’instant precís en què es donen.
Fixa la paraula en el present i lliure la voluntat que acudeix a les coses, en parèntesi el temps, els prejudicis, en suspens els seus i els nostres límits.”
Es tracta d’una exposició que podria dur a equívoc, a fer pensar que la poesia de Teresa és descriptiva, com ella diu, però en llegir-la tot seguit ens adonem que la seva mirada no és pas “descriptiva” en el sentit habitual que donem a aquesta paraula, que justament la seva és una lírica que constantment posa en qüestió els conceptes de realitat convencional del món i de les coses. Per això crec que la defineixen bé els mots “poeta de la interrogació i del silenci”, com jo mateixa escrivia en certa ocasió; també del “silenci” perquè és de la contemplació, de l’observació, des d’una certa indolència de la voluntat que les coses li revelin un rostre amagat, distint, no evident, i a partir del qual, de la seva fixació, la poeta en mostra les seves paradoxes, el seu estranyament, i la voluntat de rastrejar-ne la seva posició primera, des lligada de les convencions apreses. Podem llegir en uns versos decasíl·labs del llibre:

        “És el moment de tornar a les coses,
        De posar-los els noms sense mirar
        Els efectes que causen sobre l’ànima.
        L’antic temor –de l’ànima als efectes—
        Retrocedeix al seu lloc primigeni
        Amb la decisió de no voler
        La pau de la raó sobre la vida.” (p. 33)

La posició filosòfica de l’autora és fenomenològica, posa en qüestió l’epistemologia de la realitat formulada per Plató i fonament de teoritzacions posteriors que han presidit el pensament occidental. La posició de Teresa Pascual es fa evident al volum El temps en ordre, que inclou el poema “Teoria de les idees”, en què es discuteix la teoria mateixa, es posa en suspens “una Forma / definitiva, plena, previsible / l’única, la mateixa i immutable” (p. 49).
Ja es veu pel que precedeix que la poesia de Teresa Pascual no és pas una poesia fàcil, de comprensió immediata, tot i que també conté poemes sensorials, amorosos, arran de pell. La seva poesia cal situar-la en la línia d’altres poètiques filosòfiques, amb qui ha establert diàlegs explícits. Sens dubte en destaquen les coincidències, l’aprehensió en aquest cas, de l’escriptora austríaca Ingeborg Bachmann (1926-1973). L’autora de Malina o de La invocació a l’Òssa Major a qui Teresa tradueix el 1995, en un volum important i ja introbable publicat a les edicions d’Alfons el Magnànim que posava l’obra poètica de Bachmann a l’abast dels lectors en català molt abans que apareguessin les versions castellanes i que circulessin d’una manera habitual les teories literàries de l’anomenat grup del 47 que té en Paul Celan l’autor més reconegut. El mateix llibre Curriculum Vitae està dedicat a Bachmann i el títol, tret d’un poema de l’escriptora austríaca, obeeix a aquesta coincidència de postures.
No hi entrarem, però des de llavors Teresa ha estat investigant, llegint i traduint, moltes altres veus literàries d’aquesta tradició centroeuropea, des de Hilde Domin (1909-1996), poeta i assagista jueva a la contemporània Brigitte Oleschinski (1955), de qui l’any passat va traduir, conjuntament amb Ramon Farrés i Mireia Vidal-Conte, Corrent d'esperits, publicat també per Pagès editors.
Tot i així, a Rebel·lió de la sal es fa evident la relació amb un nou nom, no pas germànic, el de Chantal Maillard, poeta i filòsofa en llengua castellana. Rebel·lió de la sal s’encapçala per uns versos de Maillard extrets del volum poètic titulat justament Matar a Platón, de 2004.
Altres aspectes que lliguen l’obra de Teresa Pascual amb aquestes autores citades és l’aposta per una poesia que gira entorn del concepte de veritat i que raporta un cert compromís ètic, així com la centralitat que hi té la indagació sobre el llenguatge, per transgredir-lo, renombrar-lo, fer-li dir allò inexpressable i que traspassi el silenci.
Rebel·lió de la sal és un llibre d’absència, parteix de l’experiència de la mort de la mare, però no és un llibre elegíac. El títol mateix apunta al simbolisme d’un dels seus elements, la sal, un element que es vol tornar a veure primer, desprès de la seva llarga trajectòria simbòlica de la Bíblia ençà:

                “Em situe al principi
                    [...]
                Em situe en la sal,
                Rebel·lió de la sal.” (pàg. 41)

La sal esdevé el centre d’un espai propi que es va dibuixant, en la línia de l’horitzó, en l’arena, en la pell, en les parpelles. Esdevé la matèria primigènia de les coses, dibuixa el camí de la introspecció que el silenci, la no presència de la mare, suposa. El llibre és, com anoten els seus primers poemes, un itinerari del silenci (p. 11 i 15), “un inventari del silenci” (p.17), de l’absència i, al mateix temps, l’expressió de la revolta, la voluntat de dir, de fixar-ne l’inexpressable, més enllà del dolor i per ocupar-ne la memòria.

Acabo ja aquests mots de presentació amb la lectura d’un poema, potser la millor manera que podem entendre i gaudir de la poesia de Teresa Pascual, que parlar justament d’aquest repte, d’aquest pols constant que de fet aspira tota obra, a alçar-se contra els silencis i l’oblit:

“La voluntat de dir
escoltava el trajecte
del taüt cap al fons
del nínxol que tancava
la paraula

Vaig creuar amb tu el límit
definitiu dels noms
sols el gest de la mà
pel front la boca i pit
persignant-me

resumia el trajecte
sense sentits del món
i s’obria a l’espai
fins ara inexpressable
de la mort.”             (pàg. 69)