Frankfut

La proximitat de la Fira de Frankfurt està palesant l'actitud dels escriptors catalans amb un balanç que hauria de fer pensar: fins ara, tots els qui han pres la paraula han dit, amb contundència, que escriptors catalans són aquells que escriuen en català, i que la pàtria d'un escriptor és la seva llengua. Així doncs, la controvèrsia, o bé es imaginària o bé no surt a la palestra pública i prefereix el xiuxiueig. Pel que fa a mi, no tinc cap dubte, de cap mena, que la literatura catalana és aquella que es fa en llengua catalana. I no sols això, sinó que, en conseqüència, el lloc on visqui l'escriptor és indiferent, car pot viure anys i panys en un altre país -com es el dissortat cas dels nostre exiliats-, i no sols això, sinó que són escriptors catalans aquells que, procedint d'un altre país, han triat la nostra llengua. Tot això són obvietats que no crec que, seriosament, posi en dubte ningú. Ara bé, pel que sento dir, tot parant l'orella, és que una cosa és Catalunya i una altra la llengua catalana, i que són ciutadans de Catalunya tots aquells que hi viuen i hi treballen, com diu un text que hem aprovat tots: l'Estatut; els legalistes, doncs, diuen que un escriptor en llengua castellana és tan ciutadà de Catalunya com un que escriu en llengua catalana, i per tant tots estan convidats a Frankfurt.
Tinc algunes objeccions a fer a aquestes afirmacions legalistes: una, que no crec que en invitar Catalunya ningú estigués pensant en equilibris legals, sinó en termes de literatura; dos, que si es tracta de preservar drets ciutadans, és irrenunciable que hi vagin el escriptors occitans, car Catalunya és l'únic indret del món on l'occità és llengua oficial, més els ciutadans que escriuen en àrab, en mandinga o en caló; tres, que per aquest legalisme en quedarien exclosos els valencians i els illencs, car pertanyen a una altra comunitat autònoma; quatre, que els nostres col·legues, tan estimats, que escriuen en llengua castellana i pels quals en general, i sovint en particular, sento un gran respecte, tenen una pila de fires del llibre al seu abast i unes facilitats de traducció (hi ha lectors de castellà en gairebé totes les editorials importants) que nosaltres no tenim; i cinquè que aquests col·legues estic segura que estan dotats de la necessària solidaritat per no barrejar la política amb la literatura i que seran els primers a fer-nos costat. Oi?

 

Isabel-Clara Simó