Discurs de l’escriptor Joan Rendé als Premis Crítica ‘Serra d’Or’ (5 abril 2005)

Bon vespre.
Molt honorable president del Parlament de Catalunya, honorable conseller en cap, il·lustríssim regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, reverendíssim abad de Montserrat, benvolguts director i col.laboradors de la revista Serra d’Or, senyores i senyors.
Ja ho veieu: m’ha tocat a mi l’irremeiable honor de representar els guardonats en aquest acte singular de literatura catalana i, sobretot, de donar les gràcies al jurat dels Premis de la Crítica i a la revista patrocinadora, per haver-nos atorgat les distincions d’enguany. Acabo de dir "irremeiable honor" perquè el costum és que aquesta feina sigui encarregada al més vell, no pas al més savi de la colla: vet aquí allò que no té remei en el comparteixo meu cas.
Estic segur que els companys premiats convenim en l’orgull que la transparència i la netedat dels Premis de la Critica Serra d’Or ens aporten. Es tracta —ja és prou sabut— d’una sort a la qual cap de nosaltres no ha optat —no hi hem presentat llibre— i d’un jurat compost per crítics diversos i ben reconeguts, que ens han triat sense cap pressió que no hagi estat la del criteri individual de cadascun i de l’acord entre tots.
També, però, les gràcies a tants i tants escriptors catalans que, durant aquest any, han produït obres de prou mèrit i que no han aconseguit el llorer per la raó tan inexorable de tots els premis: que són únics i excloents. Volem compartir amb ells l’honor de què se’ns ha fet dipositaris.
Tots plegats, premiats i no premiats, som copartícips d’una mateixa causa: la literatura catalana, i això ens identifica en la sort i en la dissort, en la salut i en la malaltia, com els esposos quan decideixen unir-se per a tota una vida, si pot ser. Aquesta família resulta d’una densitat impressionant en el nostre àmbit lingüístic: cap a nou-cents afiliats a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. I, si la densitat és elevada, no ho és menys la qualitat de la feina que molts dels nostres fan
Jo diria que allò primordial que ens distingeix a nosaltres, els escriptora catalans, dels altres —i als altres de nosaltres— és el principi ‘una literatura és una llengua’. Una literatura és una llengua, i no pas cap híbrid de compromís, com massa sovint alguns agents de la nostra rellotgeria oficial tendeixen a voler creure i difondre. Aquest principi no ens l’hem pas empescat nosaltres; així l’entenen i l’han sostingut sempre les grans literatures del món, les que s’han guanyat l’honor de la universalitat: l’espanyola, la francesa, l’anglesa, la letona, la portuguesa, la noruega, l’alemanya, l’hongaresa o la txeca. Per què hauria de vacil.lar, doncs, la nostra, sobre la corda fluixa de l’ambigüitat?

El moment més compromès per a la nostra literatura en aquest darrer any ha estat, sens dubte, la fira de Guadalajara. En el sentit de la presentació i la propagació de la qualitat de les lletres catalanes s’hi ha desaprofitat força l’ocasió, tot i que l’esmerç d’esforços humans, d’il.lusió i de cabals públics hauria pogut fer-ne esperar una altra cosa. Hi ha traspuat massa el model del Fòrum de les Cultures: el d’anar a vendre allò que ja està venut, d’explicar l’acudit que el públic ja sap, per tal de no fer-li trencar el cap amb el risc d’idees noves.

Ara ens preparem per a la cursa cap a Frankfurt. De moment, els funcionaris del ram ens han incorporat a l’Any del Llibre, alguns amb la poca convicció i l’acomplexament de sempre, a remolc d’allò que ja és important. Així sostenim una literatura sempre obligada a ser agraïda, perquè depèn del favor dels qui la menystenen o se la miren amb una indiferència externa. Amb aquests continguts, no aixecarem cap, a Frankfurt, i és la gran oportunitat de l’ara o mai perquè els nostres autors puguin ser coneguts, valorats i traduïts universalment, tal com ho són molts d’altres, encara que siguin serbis, polonesos , suecs o lituans.

La literatura catalana és avui tan rica i diversa com les més importants, sòlida en tradició, fèrtil i activa en present i carregada de futur per un estol significadíssim d’autors joves de primera categoria.

També, cal dir-ho, ha estat fins ara una literatura tacada de claudicacions exesperades, de desercions oportunistes, però sempre sobre una escena magnífica de fidelitats i tossuderies cada cop més desinhibides.

Tenim, ara com mai, la necessitat d’incorporar-nos al millor de l’àmbit global, tenim la necessitat urgent de ser traduïs a latres llengües, a imatge i semblança de les moltes llengües de les quals traduïm sense importar-nos gens les mesures cadastrals del seu territori, sinó la qualitat de les obres que ens aporten. Volem entrar, amb plens drets, al diàleg universal de les literatures, tal com pertoca al molt que hi podem aportar. Necessitem ser ben entesos pels poders de què depenem i els reclamem embranzida i fe, des de l’Any del Llibre fins a Frankfut. Nosaltres hi posem el guisat; que hi posin ells la llenya, sisplau!

Moltes gràcies.