Escrius o tradueixes? XXVI Seminari sobre la Traducció a Catalunya

4 de març de 2018

Aquest dissabte al matí s’ha celebrat a Barcelona el 26è Seminari sobre la Traducció a Catalunya, que organitza l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Hi han assistit prop de dues-centes persones, entre professionals de la traducció, escriptors, professors i estudiants de les quatre facultats que col·laboren en l’organització del Seminari: la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat Jaume I, la Universitat Pompeu Fabra i la Universitat de Vic. Aquesta vint-i-sisena edició ha estat patrocinada per la Institució de les Lletres Catalanes i l'Institut de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona, i ha comptat amb la col·laboració del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, on s’ha celebrat la trobada.

El Seminari s’ha pogut seguir en directe a través de streaming i amb l’etiqueta #traducciócat. També es pot recuperar en vídeo al CanalAELC a YouTube i es recolliran les intervencions en un volum de la col·lecció Quaderns Divulgatius.

Celebrat anualment des del 1993, el Seminari sobre la Traducció a Catalunya s'ha consolidat com una de les cites més importants de l’any en l’àmbit de la traducció literària en llengua catalana. És un fòrum que permet, a partir de conferències, entrevistes i debats, seguir l'evolució de la traducció literària, cercant en cada edició un enfocament determinat.
 


Cliqueu per veure l'àlbum de fotografies
.

En aquesta ocasió, el Seminari duia per títol «Escrius o tradueixes?», un tema «ben sucós que té molt a veure amb aquell equilibri idiosincràtic de la traducció entre la submissió i la rebel·lió creativa» en paraules de Jordi Martín Lloret, vicepresident de l’AELC pel Principat i coordinador del Seminari. Meritxell Cucurella-Jorba ha estat l’encarregada de presentar Adrià Pujol, que ha pronunciat la conferència «Escriure traduint». D’ell ha dit que és un enfant terrible que es pregunta coses i que preguntant-se-les, fa que ens les preguntem nosaltres, amb el sol propòsit de gosar d’entendre el món. Antropòleg, escriptor i traductor, ha publicat uns quants llibres d’escriptura personalíssima i ha traduït obres importants, contribuint a la «felicitat col·lectiva». Per Cucurella-Jorba, Pujol «s’ha guanyat el respecte de lectors i de crítica de llibre a llibre, d’irreverència a irreverència». La cita de Joan Fontcuberta «traduir és fer de camaleó», li ha servit a la presentadora per afegir que «hi ha camaleons que escullen colors diferents» perquè ser traductor és també ser «triador», ser «traïdor». La traducció de L’Eclipsi de G. Perec que ha fet Adrià Pujol és, ha dit Cucurella-Jorba, «un autèntic monument a la llengua».


Meritxell Cucurella-Jorba i Adrià Pujol.

Llegir, escriure, traduir: emparaular el món
Adrià Pujol ha explicat que ell és autodidacta i que escriu i tradueix a banda de la feina amb què paga les factures. Ha començat dient que des del seu punt de vista, la pregunta «Escrius o tradueixes?» només admet «una resposta personal per a cadascú», i que ell només es veu amb cor de plantejar-la des d’un punt de vista romàntic i ingenu, i a través de digressions.

«Llegir és el primer acte ‘traductiu’ que jo recordo», ha dit, perquè com a acte de creixement personal és un acte «traductiu». Per això, aquest «interpretar» el món que representa la paraula escrita és la matriu d’escriure i traduir. «No es pot escriure ni traduir res amb un mínim de gràcia», ha dit,  si abans no s’ha estat lector i s’ha après a «emparaular el món». Llegir i escriure, per tant, són dos actes connaturals que formen part d’una mateixa litúrgia.

Adrià Pujol ha afirmat també que la condició de bilingües, actius o passius, «ens predisposa als catalans a una situació de traducció simultània constant des de petits».

Llegir i escriure són actes connaturals, i escriure, entès com a acte «traductiu» que interpreta el món, porta la llavor de traduir.


Adrià Pujol ha continuat afirmant que llegir i escriure són «una experiència del sagrat perquè ens situen a un lloc que ens depassa». Ha explicat que li sorpèn que hi hagi escriptors que no sàpiguen parlar en veu alta, i ha avisat, també, que no podem perdre mai de vista l’acte «traductiu» que hi ha entre el llegir i l’interpretar.

Pujol ha continuat afirmant que li agraden les traduccions on es nota, de manera ponderada, l’ànima del traductor. És la funció de «mèdium» dels traductors, que se suma a la funció «social» que fan pel fet d’acostar-nos obres que no tindríem ocasió de llegir.

«Jo segueixo traductors com qui segueix un autor, jo vull que aquella persona que ha traduït X me’n faci més», i la majoria d’ells, ha dit, són traductors i escriptors. Aquesta afirmació li ha servit per preguntar-se si, en definitiva, la qüestió no és tan si escrius o tradueixes, com quin és el grau de fidelitat a l’original.

A Pujol li agraden els traductors que deixen una petjada forta sobre el text, sempre que l’empremta sigui ponderada, i la desaparició total del traductor entre l’autor i el text no se la pot creure. Per això afirma que no veu que hi hagi una gran diferència entre escriure i traduir.

Per acabar, Adrià Pujol ha esmentat el seu llibre El fill del corrector (Ed. Hurtado & Ortega), que acaba de sortir a les llibreries i que parla sobre què és la traducció i com s’ha de practicar, en edició bilingüe català-castellà amb traducció de Rubén Martín Giráldez.


Escriure, traduir, ser traduït, un aprenentatge constant
Seguidament ha tingut lloc l’entrevista de Marina Espasa a Lluís-Anton Baulenas i Imma Monsó. Tots dos són escriptors i tenen obra pròpia traduïda a altres idiomes. A banda d’això, Lluís-Anton Baulenas té una trajectòria considerable com a traductor, mentre que Imma Monsó ha traduït un sol llibre –La ignorància, de Milan Kundera– i ella mateixa tradueix a l'espanyol els seus articles a La Vanguardia.

Lluís-Anton Baulenas ha començat explicant que ell va començar a traduir teatre, normalment amb poques possibilitats de tenir cap rendiment econòmic, i de mica en mica ha anat entrant en aquest àmbit i acceptant encàrrecs per feina.

En el cas d’Imma Monsó, l’encàrrec de traduir Milan Kundera li va venir a petició del mateix autor, perquè Kundera va decidir que la primera edició que sortís del seu llibre fos en la traducció catalana d’Imma Monsó, una autora que havia llegit i que admirava. La novel·la de Kundera és, per a Monsó, una història que té molt més present que qualsevol de les seves novel·les.

Monsó ha comentat que va gaudir moltíssim fent la traducció del llibre de Kundera perquè li trobava una certa «comoditat» al fet d’enfrontar-se «a un text que ja està endreçat».


Lluís Anton Baulenas ha afirmat que ell també recorda més algunes traduccions que ha fet que no pas les seves obres, perquè traduint ha après molt, sobretot traduint aquells autors amb qui sent una certa afinitat. Marina Espasa ha aprofitat aquesta afirmació per a fer la pregunta inversa: «Es poden agafar vicis, traduint una obra mal escrita? I en aquest cas què fas, li arregles el text a l’autor?» Baulenas ha afirmat que això hauria de ser una decisió de l’editor, i ha reclamat més implicació per part dels editors, reclamació que també ha compartit Monsó.


Lluís-Anton Baulenas, Marina Espasa i Imma Monsó.

Quan tradueixes repetides vegades el mateix autor –ha dit Baulenas–, acabes per conèixer bé l’autor, per tant, té lògica que sigui sempre el mateix traductor qui rebi l’encàrrec de traduir aquell autor.


Baulenas ha explicat que quan li encarreguen una traducció es llegeix les traduccions que pot a altres idiomes, per veure què han fet. Excepte  –si existeixen– la traducció catalana anterior i la traducció castellana, per no contaminar-se. També, si pot, intenta tenir contacte amb l’autor, sempre que aquest sigui receptiu. Monsó ha explicat que va tenir contactes molt puntuals amb Milan Kundera mentre va traduir la seva novel·la. Sí que ha tingut, en canvi, molts contactes amb els seus traductors, els quals troba molt interessants i alguns dels quals han acabat amb amistat. En aquest sentit ha explicat que els traductors de les seves obres es fixen en coses que ella no havia vist.

Monsó i Baulenas han coincidit en el fet que els traductors, en fer una lectura atenta de l’obra, troben errors que s’escapen a l’autor, a l’editor i al corrector. Una feina, en paraules de Baulenas, que hauria de fer el corrector d’estil, una figura que avui en dia ja no existeix.

Espasa ha preguntat a continuació a Monsó si reconeix el seu estil en les traduccions dels seus llibres o si hi nota molt l’estil del traductor. Monsó ha dit que ha llegit les seves traduccions al francès i sí que s’hi reconeix, però de tota manera no se’n preocupa gaire perquè, com a autora, confia en el procés de producció dels llibres, i una vegada el llibre ha vist la llum ella no hi té res a dir, perquè deixa de ser seu i passa a ser del lector. Quan s’autotradueix es dona molta llibertat i, en els casos dels seus articles a La Vanguardia, s’autoversiona quan li convé. En canvi, Baulenas ha dit que no es vol autotraduir per por precisament a versionar-se i perquè no se sent plenament còmode escrivint en espanyol.

Baulenas ha explicat, després, que com a traductor s’ha trobat amb més problemes amb els editors que no pas com a autor, en temes com els drets d’autor o per fer feines que ultrapassaven la seva obligació com a traductor.


Escriure i traduir: el dia a dia de compaginar tasques
Després d’una pausa s’ha reprès el Seminari amb una taula rodona que ha portat per títol «Creació i creativitat: que el traduir no ens faci perdre l’escriure», amb Alba Dedeu, Yannick Garcia, Txema Martínez Inglés i Tina Vallès moderats per Marta Marfany.

La primera intervenció ha estat d'Alba Dedeu, per explicar que va començar a escriure de ben petita. Va estudiar tota la carrera sencera de Medicina tot i que des del primer any sabia que no li agradava. Després d’exercir la medicina durant any i mig, va deixar-la per estudiar traducció jurada i per escriure. Amb el seu primer llibre de relats, Gats al parc, Dedeu va rebre el Premi Mercè Rodoreda i aquest fet la va esperonar a continuar. Dedeu ha explicat que va aprendre ràpid que una part de la feina de l'escriptor i traductor és tractar amb editors, amb correctors, acceptar crítiques i implicar-te en la promoció del teu text. Dedeu ha dit que amb el temps ha sabut defensar les seves opcions estilístiques davant del que considera criteri personal del corrector. Sobre el fet de compaginar escriptura i traducció Dedeu ha explicat que va començar a traduir perquè ella mateixa va proposar traduccions, com ara les Cartes de Gramsci a l’Editorial de 1984 i Emma de Jane Austen a Adesiara. Ha dit que li costa compaginar traducció i escriptura, perquè si es passa tot el dia traduint asseguda a l’escriptori, quan acaba li ve de gust sortir a fer esport en lloc de posar-se a escriure, i a més, li costa sortir del món de l’autor que està traduint per posar-se en el seu. Dedeu també ha explicat que li costa traduir autors que escriuen molt diferent de com ho faria ella.

A continuació Yannick Garcia, poeta, narrador, traductor i intèrpret, ha explicat que quan era estudiant de traducció, fa uns vint anys, venia als Seminaris sobre la Traducció que llavors se celebraven a Vilanova i la Geltrú. En aquest sentit ha animat els estudiants presents a la sala afirmant que els traductors poden ser «mitjanament feliços» amb la seva vida i explicant que és molt difícil dedicar-se exclusivament a la traducció, però que si tot va bé, podran fer diverses feines totes relacionades amb les diverses facetes del món literari. Ha explicat que va començar escrivint poemes de ben petit, i després d'estudiar la carrera de Traducció i d'interpretació a la Universitat Pompeu Fabra es va dedicar a fer traduccions tècniques i al món de la docència fins que de mica en mica va anar fent traduccions literàries. Ha dit que es pren la llengua com una mena de laboratori, fent provatures amb més o menys d'èxit, i el temps l'ha tornat més flexible a l'hora de modificar coses fins al punt de considerar els llibres com una mena d'«obra col·lectiva» pel fet que passen pel criteri d'editors i correctors. Garcia també ha explicat que ara hi ha tot un seguit d'editorials molt més receptives a les propostes i molt més curoses amb la llengua, i això afavoreix que pugui incloure amb més freqüència, a les traduccions, les solucions que aplica als seus llibres, i viceversa.
 


D'esquerra a dreta: Txema Martínez, Alba Dedeu, Marta Marfany, Yannick Garcia i Tina Vallès.

Txema Martínez és poeta, articulista, crític literari i traductor. És el cap de l'edició en català del diari Segre, i sobre aquesta faceta seva ha dit que la feina diària ingent de traduir de manera immediata centenars de milers de paraules és una feina apassionant que el situa «a l'avantguarda de la traducció» perquè moltes vegades ha de traduir paraules noves de diversos idiomes. En aquest sentit, ha dit que els periodistes sovint arriben a una mena de consens quan apareixen paraules així que potser anys més tard entren al diccionari. Pel que fa a la traducció més literària, Txema Martínez va fer algunes traduccions puntuals mentre traduïa per passió, sense presses. Així va ser com va començar a dedicar-se a les traduccions dels Sonets de Shakespeare, fins que va acabar traduint 154 Sonets de Shakespeare, respectant la mètrica i la rima, una feina magnífica que considera «una de les experiències més meravelloses de la meva vida» per la qual va dedicar-hi tretze anys. Ha afirmat que les traduccions que ha fet han «contaminat» la seva pròpia poesia a nivell semàntic i sintàctic, i que ho troba un bagatge i un aprenentatge impagables. Així i tot, la cosa que més l'ha ajudat a traduir durant tots aquests anys amb paciència ha estat l'honestedat de constatar que mai podrà estar a l'altura de Shakespeare, un fet l'ha ajudat a estar «de peus a terra» quan tradueix i quan escriu poesia.

Tina Vallès és escriptora, articulista, correctora i traductora –exclusivament del castellà al català–. Ha començat responent la pregunta del Seminari, «Escrius o tradueixes?», comentant que tradueix perquè és feina i escriu quan pot. Guanyar-se la vida escrivint és molt difícil, ha dit, per això es dedica a la traducció, fa de correctora editorial i d'articulista per a Vilaweb. Són feines que li permeten estar a prop de la literatura i de la llengua, i que li permeten, a hores robades, dedicar-se a escriure. Després de llicenciar-se en Filologia catalana va fer un intent de dedicar-se a l'ensenyament, però va adonar-se que no feia per ella. Així doncs va entrar de becària al Grup 62 fent-hi diverses tasques fins que de mica en mica va començar a traduir i a corregir. A l'inici, ha dit, feia les traduccions sense signar-les, un abús que passa amb més freqüència en la combinació castellà-català que en les altres. Escriure és la seva parcel·la de llibertat, i el fet de traduir i corregir és important per la seva faceta d'autora perquè «és com fer gimnàstica, fer múscul literari».

 

Després d'un debat molt dinàmic amb diveserses consideracions entre els membres de la taula i la participació del públic, ha acabat el vint-i-sisè Seminari amb la sensació que el tema donaria per moltes més hores de debat. Com a cloenda del Seminari, alguns dels assistents s'han reunit al pati de les dones del CCCB per fer una fotografia de grup.

L'AELC ha repartit entre els assistents el Quadern Divulgatiu número 58, que recull les ponències del Seminari de l'any anterior –disponible en format digital des d'aquest enllaç–, a més de bolígrafs i bosses amb la imatge que l'AELC va estrenar la tardor passada.


 

PARTICIPANTS

Lluís-Anton Baulenas (Barcelona, 1958) Novel·lista, dramaturg i traductor. Guanyador dels principals premis literaris en llengua catalana. Obra traduïda a més de vint idiomes. Tres novel·les dutes al cinema. Col·laborador habitual de la premsa en català.

Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx, és poeta, dramaturga, traductora, dinamitadora. Un ésser difícil d’encasellar.

Alba Dedeu (Granollers, 1984). Escriptora i traductora. Ha publicat dos llibres de contes: Gats al parc (Proa, 2011), amb el qual va obtenir el Premi Mercè Rodoreda 2010 i el Premi Crítica Serra d’Or 2011, i L’estiu no s’acaba mai (Proa, 2012). Ha traduït, entre d’altres, obres de Jane Austen, Gabriele D’Annunzio, Carson McCullers i Sibilla Aleramo.

Marina Espasa (Barcelona, 1973) és autora de dues novel·les: La dona que es va perdre (Empúries, 2012) i El dia del cérvol (L’Altra Editorial, 2016). Des de 2016 és la Directora de l’Oficina UNESCO Barcelona Ciutat de la Literatura de l’Ajuntament de Barcelona. Ha traduït de l’anglès al català, a més de l’assaig Caminar, de H. D. Thoreau, novel·les de Tom Wolfe i J. W. Polidori i assajos de Jonathan Franzen, Richard Sennet, Rebecca Solnit i Virginie Despentes. És crítica literària del diari ARA i, des de 2012, membre del jurat del Premi Documenta.

Yannick Garcia (Amposta, 1979) és escriptor, intèrpret i traductor. Ha publicat poesia i reculls de relats, com ara Barbamecs (Cossetània, 2011) o el Premi Documenta 2013, La nostra vida vertical, publicat a L’Altra Editorial. També podem llegir contes seus a diverses antologies: Els caus secrets (Moll, 2013), Emergencias (Candaya, 2013) i Punts de fuga (Males Herbes, 2015). Ha traduït assajos, novel·les i obres de divulgació d’autors com George Saunders, Sherman Alexie, Lydia Davis, Neil Gaiman, Dennis Lehane, Carson McCullers, David Vann, Roald Dahl, Sylvia Plath o William Kotzwinkle.

Marta Marfany (Barcelona, 1973) ha traduït narrativa d’escriptors francesos clàssics i contemporanis, i també còmic i novel·la
gràfica. És professora a la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra.

Txema Martínez Inglés (Lleida, 1972). Poeta i traductor. Ha publicat set llibres de poemes, els dos darrers L’arrel i la pluja (Premi Carles Riba) i Dol (Premi Cavall Verd). Ha traduït tots els sonets de Shakespeare (Eumo, 2010) i la poesia completa de Poe (Quaderns Crema, 2016).

Imma Monsó, nascuda a Lleida, és autora d’una obra literària guardonada amb diversos premis, com ara el Prudenci Bertrana, el Ramon Llull, el Ciutat de Barcelona o el Premi Nacional de Cultura a la trajectòria. Tota la seva obra ha estat traduïda al castellà, i gran part està traduïda al francès, l’anglès, l’holandès, l’hongarès, el portuguès i l’italià. Des de fa quinze anys col·labora a La Vanguardia.

Adrià Pujol i Cruells (Begur, 1974). Antropòleg i escriptor, compagina la docència amb la recerca i la museografia. Escriu al Diari de Girona, al Nacional.cat i a El País. Ha publicat assaig, biografia, ficció i memorialisme. Els seus darrers llibres són Guia sentimental de l’Empordanet (Pòrtic, 2016), La carpeta és blava (LaBreu, 2017) i Els barcelonins (L’Avenç, 2018). També ha traduit obra de Georges Perec, Claude Lévi-Strauss i Louis Calaferte.

Tina Vallès (Barcelona, 1976). Quan no escriu ella, corregeix o tradueix el que escriuen els altres. Ha publicat dues novel·les, Maic (Baula, 2011) i La memòria de l’arbre (2017, Premi Llibres Anagrama), tres reculls de relats, L’aeroplà del Raval (LaBreu, 2006), Un altre got d’absenta (LaBreu, 2012) i El parèntesi més llarg (Proa, 2013, Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions), i quatre contes infantils: Bocabava (Petit Fragmenta, 2016), Totes les pors (La Galera, 2016), La marieta sense taques (Bambú, 2017) i Crec (Kireei, 2017). La seva obra ha estat traduïda al castellà, al polonès i al portuguès, i properament al francès i al gallec.


Comentaris

Envia un nou comentari

El contingut d'aquest camp es manté privat i no es mostrarà públicament.
CAPTCHA
Aquesta pregunta permet comprovar que el contingut ha estat introduit per una persona i no pas per un programa de spam. Si et registres com usuari evitaràs aquesta comprovació .
Image CAPTCHA
Escriu els caràcters de la imatge sense espais.