Premi dels Escriptors Catalans (III): Jaume Cabré

Isern, Joan Josep
2003

Senyores, senyors, amics tots benvolguts,
La d'enguany és la tercera vegada que l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana atorga aquest "Premi dels Escriptors Catalans" destinat a reconèixer la trajectòria literària d'un autor. Un premi que té la peculiaritat que tots els escriptors membres de l'Associació són els que amb el seu vot decideixen lliurement qui s'ha fet mereixedor d'aquest guardó.
L'any 2001 l'elegit va ser Jesús Moncada. L'any passat Quim Monzó. I enguany els honors han anat a parar a un altre escriptor de qualitat indiscutible i al qual, certament, (i dispensin-me el tòpic) li calen ben poques presentacions. Em refereixo a Jaume Cabré.
Ara fa 10 anys, a propòsit de la seva designació com a Escriptor del Mes per la Institució de les Lletres Catalanes, Cabré responia a la pregunta "¿Qui sóc i per què escric?" amb un extens article en el que, entre altres coses, deia el següent: "Escriure, per a mi, és la possibilitat de posar en ordre la meva vida interior i abocar, amb l'ajut de la gran metàfora que és la literatura, allò que penso, que m'amoïna, que temo, que espero, que m'alegra o m'entristeix". I tancava la seva llarga resposta dient: "Confesso que, a més del tracte amb les persones, la literatura és una de les meves raons de viure; és una manera d'estimar. Si no ho veiés així, estic segur que no dedicaria tant d'esforç i tant de temps de la meva vida a aquesta aventura. No tindria sentit. Sé que el que faig pot plaure o no; i que prenent-m'ho com m'ho prenc, me l'estic jugant. Però no ho sabria fer d'una altra manera".
Aquestes paraules que acabo de llegir veien la llum a principis de 1993. Feia tot just dos anys de la publicació de "Senyoria" i, per tant, venien d'un autor que ja havia assolit un nivell d'altíssima excel·lència. Un nivell, val a dir-ho, que s'ha confirmat plenament amb les obres que han vingut després. Em refereixo a "L'ombra de l'eunuc" (1996) i a "Viatge d'hivern" (2000) en narrativa. Em refereixo també, en el camp de la reflexió sobre el fet d'escriure, a "El sentit de la ficció" (1999) i a una petita "delicatesse" editada el 2001 per l'Institut d'Estudis Catalans titulada "Llegia però no movia els llavis". Parlo del guió per a la pel·lícula "Havanera 1820" (1993), d'autoria compartida amb Jaume Fuster, Antoni Verdaguer i Vicenç Villatoro, de la sèrie dramàtica de televisió "Estació d'enllaç" (1994-1998) i, fins i tot, parlo també (per què no?) d'aquella controvertida incursió en el món del teatre que va ser "Pluja seca" (2001).
Hi ha dues característiques que crec que defineixen perfectament l'obra de Jaume Cabré: el sentit ètic i l'ambició. Ho sentíem en paraules seves fa un moment: la literatura ha d'arriscar-se a anar molt més enllà del simple divertiment. L'escriptura és una eina que no té cap sentit si no se la utilitza per millorar el present. No hi ha res, doncs, gratuït en Cabré. Darrere del canemàs dels seus textos sempre hi batega una idea, un sentiment, un estímul d'elevat voltatge ètic col·locat expressament perquè el lector s'hi senti directament interpel·lat.
Això es complementa amb l'altra característica a què abans em referia: l'ambició. Fa un parell d'anys Vicens Villatoro -un altre autor, per cert, l'obra del qual participa també de molts dels trets de la de Cabré- en un article escrit a propòsit de la reacció de la crítica teatral per l'estrena de "Pluja seca" feia un elogi dels autors que van pel món amb ambició, de la gent que s'arrisca, que apunta cap amunt. Em limitaré a reproduir unes frases d'aquell article de Villatoro perquè difícilment podria millorar-les: "L'important és fer les coses perfectes, ja siguin finestres o catedrals. D'acord. Però o algú diu que és més valuós posar-se a fer catedrals que finestres o acabarem tenint un magnífic parc temàtic de finestres perfectes".
L'ètica i l'ambició: dues virtuts de les quals, per cert, el nostre món -el cultural i l'altre- no va excessivament sobrecarregat...
Els personatges de Jaume Cabré sempre van a la recerca de l'absolut. Agafant la imatge de Villatoro diríem que són individus el compromís vital dels quals es decanta clarament per la construcció de magnífiques catedrals. Un absolut que pot tenir diverses expressions. Per fra Junoy és la música, per Don Rafael Massó, regent civil de l'Audiència de Barcelona a "Senyoria", és el poder i pels protagonistes dels catorze esplèndids contes de "Viatge d'hivern" -un llibre que sempre que en tinc ocasió no m'estic de qualificar de memorable- és la bellesa en les seves múltiples manifestacions. Aquesta recerca de l'absolut, però, té una peculiaritat: gairebé mai l'assoliran completament. Potser perquè, en el fons, l'única regla del joc sigui la de viure instal·lats en una perpètua insatisfacció.
Crec que no violo cap secret si avanço que Jaume Cabré -que comparteix amb un altre guardonat d'aquest Premi, Jesús Moncada, el fet de ser un autor de lenta gestació- està enllestint una nova novel·la. Una nova novel·la de la qual podrem gaudir aviat (i dimensionin, per favor, aquest "aviat" amb l'escala de temps habitual en Cabré). Ell aquesta nit no ens pot acompanyar personalment però en aquest plàcid racó eivissenc on hem volgut retre un petit homenatge a la seva obra sí que tenim unes paraules seves escrites expressament per a aquesta ocasió.
Serà, sens dubte, la millor de les cloendes que podíem desitjar.
"Que hom parli de trajectòria literària em fa sentir una certa angúnia perquè si hi ha trajectòria això vol dir que hi ha trajecte. I si hi ha trajecte, vol dir que hi ha anys pel mig. Molts anys, moltes hores, moltíssimes estones de buscar el millor diàleg, l'adjectiu més adient, la situació més útil, el punt de vista més eficaç, l'atmosfera més idònia i molts dubtes a l'hora de prendre decisions sobre el que sobra o falta al text que estàs treballant.
Allò que em fa mirar amb més afecte i respecte aquest premi que m'ha estat atorgat és que els qui ho han volgut així són els col·legues de professió. He de donar les gràcies, per tant, als meus companys de dèria, i amb aquest escrit ho concreto, per raons d'economia existencial, en els escriptors presents en aquest acte i en els representants de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana que és la impulsora del premi.
Ara, exactament en el moment que alguna bona persona us està llegint aquestes paraules, jo estic parlant espero que davant d'un públic nombrós, d'un tema que ens implica i ens atrau a tots plegats: la lectura. I estaré parlant, entre altres coses, de què ens atrau d'un llibre, quines sensacions ens provoquen les primeres ratlles de la novel·la que acabem d'encentar, quina flaire fa la història que se'ns hi promet, com s'implica el lector en el llibre, què som capaços de permetre que el llibre provoqui en nosaltres, per què és important llegir poesia… Per això no puc ser aquí per donar les gràcies personalment. Poques vegades com avui no havia desitjat amb tant de fervor poder gaudir d'un cert i discret do d'ubiqüitat. Però com que la vida és dura, vosaltres sou aquí i jo, mentre intento transmetre, en una altra banda, el plaer de la lectura, només puc ser-hi present en forma de text. Tant se val: em consola imaginar que n'hi ha que mantenen que quedo més parençós i apol·lini en un text que en l'original.
Que tingueu una bona nit i una bona vetllada."

26 d'abril del 2003

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.