Premis Cavall Verd (XXI): Damià Pons

Pérez Montaner, Jaume
març del 2004

És un honor per a mi prendre ara la paraula per tal de glossar breument els mèrits del nostre homenatjat extraordinari En Damià Pons, escriptor i soci de l’AELC, professor i estudiós de les nostres lletres, ex president de la Comissió de Cultura del Consell de Mallorca i, fins fa uns pocs mesos, Conseller d’Educació i Cultura del Govern Balear.

No esperen de mi, tanmateix, una laudatio a l’estil universitari, perquè no és el discurs acadèmic el més adient per a aquest acte que es vol eminentment literari i, sobretot, perquè, de les moltes facetes públiques de Damià Pons, és precisament la qualitat de l’escriptor i poeta, la de l’intel·lectual compromès amb la seua escriptura, la que hem volgut destacar en aquest homenatge.

És ben obvi que no podem oblidar el seu treball i la seua dedicació com a polític a favor de la llengua que ens uneix com a valencians, illencs i catalans, ni el suport que sempre ha donat als escriptors i als projectes i iniciatives literaris; de la mateixa manera que no oblidem els seus estudis sobre els més diversos aspectes relacionats amb la cultura o els seus treballs concrets d’investigació històrica i literària, en especial “La Almudaina” en l’època de Miquel dels Sants Oliver o Ideologia i Cultura a la Mallorca d’entre els dos segles. Però, a més a més, estem convençuts –jo n’estic convençut plenament-, que la seua excel·lent tasca de polític conseqüent i la seua dedicació com a intel·lectual progressista i compromès ha estat en un grau molt considerable determinada i dirigida per la seua condició de poeta i escriptor. Vull dir que no és el discurs universitari ni el discurs habitual de la política, al capdavall, variacions més o menys vergonyants del discurs de l’amo, formes clarament subordinades –la càtedra o la burocràcia- a la repetició i a l’exercici del poder, els que han caracteritzat i determinat les diverses manifestacions de l’activitat pública de Damià Pons.

Ben al contrari, és el discurs literari, el no discurs en el fons, el que ha impulsat i en bona part dirigit la recerca apassionada, el compromís, la voluntat de permanència i la investigació constants. En una darrera reducció, les tres línies que Octavi Rosselló ha sabut assenyalar en la seua poesia, les “tres superfícies” en les quals “el poeta localitza l’aventura de la pròpia vida”: “la de la pàgina en blanc, la de l’estimada i la de l’illa”; les tres passions íntimament entrellaçades: la poètica, l’amorosa i la civicopatriòtica, són les que han informat eminentment la seua dedicació a la política i la seua activitat pública.

I si calgués parlar de prioritats, m’inclinaria per la passió poètica, si més no perquè en el principi –com sabem, perquè ens ho diu el llibre per excel·lència-, en el principi fou el verb, és a dir, la paraula, la paraula com a forma de coneixement, la paraula escrita; no la paraula –verba volant- com a base d’una comunicació sempre més que dubtosa. I així no ens pot resultar estrany que el tema més freqüent en els seus poemaris siga la reflexió sobre la mateixa poesia. Una cosa que crida l’atenció en la seua producció literària és que pràcticament tots els seus reculls s’inicien amb una “poètica” –com és el cas de Teranyina i Exercicis per a la desintegració-, o amb unes referències clares i directes sobre el fet d’escriure, com ocorre en Mapa del desig, Territori d’incògnites i Rastres.

Mapa del desig és, en bona part, a més d’una indagació en les relacions amoroses i corporals, una reflexió sobre el poema i l’escriptura: “Llibres: pètals marcats per un rastre de cossos”, ens diu en el primer poema. O equipara de manera directa paraula i sexe, verb i desig de vida, el “dur desig de durar” que deia Paul Eluard: “Paraula i sexe: les flors més perdurables!”, que diu Damià Pons. I, encara, la reflexió i constatació primordials sobre el fet d’escriure: “La pàgina blanca atemoreix la meva veu: / és va el desig d’omplir la immensitat del buit”. Una equiparació –la del poema i el desig- que travessa una bona part de la seua producció poètica i es fa ben manifesta, per exemple, en “A cavall del desig i del cervell”, del poemari Rastres, quan amb la mirada recorre “els territoris infinits / de la pell de milers de poemes”. Són els poemes d’alguns dels seus poetes predilectes; entre ells, Li Po, Petrarca, March, Baudelaire, Rimbaud, Tomeu del puig de Sant Pere, els surrealistes, Octavio Paz...

En Territori d’incògnites la seua reflexió poètica insisteix en la idea del buit, referència evident a la pàgina en blanc i característica última de la nostra condició, amb la presència a més a més del dubte i la incertesa permanents:

El poema és incert quan arranca el bolígraf
començant un viatge sense nord ni destí.

L’atzar i l’instint de sembrar un espai buit
dibuixen sobre el blanc una xarxa de signes.

Una idea que enllaça amb la del darrer poema del mateix recull, “He perdut les antigues certeses”:

Ara, només crec en els camins incerts,
i afirm rotundament que adoraré els errors
fins a fer-me soldat del seu imperi.

Reflexió constant sobre l’escriptura i sobre el fet d’escriure, compromís amb la pàgina en blanc que és, com ja ha estat dit, la correlació evident de la nostra incertesa i el nostre buit integral. Una reflexió que ben sovint es converteix en intent de definició existencial:

L’escriptura:
sembra de ganivets,
pluja de taques de saliva,
processó de preguntes invencibles,
trencadissa de tassons al fons del silenci,
aventurers fugitius dels diccionaris,
caravana inacabable de formigues.

L’escriptura:
una espasa al cor de l’oblit?
un intent impossible d’explicar els enigmes?
un afany d’impedir la desfeta dels records?

I tanmateix els sentits fecunden cendres.

I encara:

M’encén la carn dels llibres. Cada pàgina
és un cos immens sembrat d’albons florits.

Amb la constatació poètica i senzilla, però agosarada i profunda d’un dels seus primers poemes: “La millor fruita dels arbres és l’ombra”. La mateixa ombra que protegeix els peixos en el poema “Crònica” (p. 48) del recull Exercicis per a la desintegració. No estem lluny en molts moments dels magnífics jocs conceptuals que són les greguerías de Gómez de la Serna o de la relació tan brossiana entre poesia i vida material:

Si imaginau que aquest poema és una soca d’arbre
podreu fer-ne una taula

Si imaginau que és una taronja
que cada lector en mengi un grell

Si una esquela
comprovau el goig de riure’s de la mort pròpia

O aquest altre “Poema” tan directament derivat d’alguna pàgina de Poesia rasa:

Doblegau aquest paper
i, com si el poema fos
una pastilla efervescent,
tirau-lo, amb un glop d’aigua,
dins el vostre estómac.

Podríem seguir i seguir amb els poemes de Damià Pons: els nombrosos versos que ens parlen del seu compromís amb la terra, tan plenament vinculat a la presència i necessitat de la paraula antiga:

A Mallorca sencera li asfalten la pell (...)
Incendi de llibres per il·luminar el ball dels turistes (...)
Revolta dels pinars contra les excavadores

O aquell bell poema, “Paisatge de malsons”, ben simptomàticament dedicat a Josep Maria Llompart, que inicia també un dels seus darrers poemaris, Rastres:

Cercarem les paraules antigues
entre les llaunes i plàstics
que s’amunteguen victoriosos als pinars.

Una desolació que caracteritza amb fidelitat la nostra relació -depredadora i per això suïcida- amb la natura. I, amb tot i això, un final que pot simbolitzar la imperiosa necessitat d’una nota d’esperança:

I a poc a poc –miratge o engany-
floriran les roselles.

No voldria acabar les meues paraules sense tornar un poc al principi: aquella creativitat i aquella sensibilitat pròpies de la poesia i l’escriptura capaces de subvertir la intolerància, la força, les fosques raons de molts governs, d’aquells governs que, com el duce, sempre hanno ragione, i convertir-les en relació de no domini, de bàsica llibertat individual i col·lectiva; la llibertat –i la veritat i la justícia-, autèntica ensenya de l’escriptor i de l’intel·lectual compromès amb l’escriptura. Exactament tal com ho va definir, de manera gairebé lapidària, un altre gran poeta en uns versos ben coneguts i sempre memorables:

La llibertat conquerida en l’apassionada recerca
del que és ver i el que és just, i amb sobrepreu de dolor.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.