Premis Cavall Verd (XXI): Ponç Pons

Pàmies, Jordi
març del 2004

Ponç Pons, aquest menorquí que no sap si es salvarà de la insomne passió / de llegir tots els llibres, s’adreça, en un to intimista, col·loquial, a Fernando Pessoa. Li envia postals i cartes; de tant en tant, li dóna bons consells, en un to lleuger, que demana complicitat, i alhora una mica trist:

Tanta saudade i tant male di vivere
no ens menaran enlloc. Deixa’t de cartes
astrals. Llegeix, escriu…
No beguis tant, Fernando!

Ponç Pons ens confessa que l’ha trobat quan sortia de l’estanc. Duia elegant capell, guants i monocle, / bastó negre i botines. No es pot estar d’interpel·lar-lo, entre adolorit i impacient:

No ho guardis tot en el bagul. Publica
i mostra al món el teu ric univers.

Hi ha, en tot el llibre, un balanceig constant, un delicat vaivé -que arrossega el lector- entre els dos poetes: el que viu a Lisboa, davant les aigües grises i verdes de l’Atlàntic, capital d’un Imperi que es mor i es desfà, i el que estima amb fervor la terra de l’illa i el so de les onades del blau Mediterrani.

Al meu entendre, aquí rau l’encant de l’obra, l’atractiu d’unes Pessoanes que ens ofereixen un doble retrat, fet amb passió i, alhora, amb una rara nitidesa. Com en un calidoscopi, veiem l’escriptor mort i ressuscitat, amb totes les seves màscares -els heterònims-, en una mena de joc de miralls. I també ens arriba, com una alenada fresca, la imatge del nostre poeta, el menorquí enamorat dels llibres i del cinema, somiador i vital, amb una certa tirada a l’enyorament.

El gran amor a la literatura uneix els dos homes, que no s’assemblen gaire en altres aspectes. Aquell Fernando Pessoa solitari i retret, una mica distant, podrit per la cirrosi, no té res a veure amb aquest home que, a Sa Figuera Verda, ha complert un vell somni: tenir un terreny verge en el camp. I com Tolstoi, que feia, a estones, de pagès, perquè, segons ell, l’ofici d’escriure corromp l’ànima, Ponç Pons ens explica quines són les seves activitats, al marge de les lletres:

Ara faig paret seca
i desbrós de brutícia
velles tanques que el temps
ha florit d’abandó. (…)
He penjat uns quants nius
per a ocells i he sembrat
en filera un camí
medieval de xiprers.

La intensitat de les experiències vitals i literàries aflora, sobretot, en un gran poema: Ecce homo, veritable eix o frontissa de tot el llibre. El poeta es fa preguntes sobre el sentit de la vida i la funció de la literatura. De bon començament, a mitja veu, ens ha dit que escriu

fins que és tard i ja fosc
m’assec dins la cabana
de còdols…

I, desolat, constata:

Escrivim per ser eterns
i al final ens morim.

De tota manera, estic d’acord amb unes paraules de Sam Abrams, en el pròleg a El salobre: El nostre poeta encara troba motius que li fan cantar les coses que ens vertebren i ens lliguen a la vida: la memòria, la llengua, els afectes i la relació amb la terra.

I ja que, amb tot mereixement, ha obtingut el premi Josep Mª Llompart, acabaré la meva intervenció amb uns versos -de El salobre- que pertanyen al poema Spiritual, escrit en homenatge a Llompart, mestre de poetes:

La terra encara oprimida,
la lluna de Formentor,
la sorra amb passes ferides
cap al mar de Mondragó.
La llavor lliure d’una ànima,
l’adéu d’un home tot sol…

Algaida, 19 de març de 2004

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.