Memorial Jaume Fuster (III): Andreu Martín

Ribera, Jaume
2003

La primera vegada que vaig veure l’Andreu, ara fa una pila d’anys, la persona que tenia al costat em va clavar un cop de colze al ronyó i em va dir en veu baixa “És aquest, és aquest”. No calia dir el nom, ja ens enteníem.

Llavors, tant ell com jo, com l’agresor erem guionistes de cómic, a Editorial Bruguera. Una feina de creació, amb les seves limitacions industrials, que podia semblar fàcil, però que era molt difícil, i amb un ritme de producció de deu, vint, trenta guions per setmana que pocs aguantaven. I els pocs que aguantavem, sovint teníem l’Andreu com a tema de conversa. Per això n’hi havia prou amb dir “és aquest”. Parlavem d’ell perquè per més que buscavem no aconseguiem trobar entre els seus guions cap que poguessim qualificar de “fluix”, cap mostra de debilitat creativa, ni tan sols de desídia quan s’havien de tocar determinats personatges poc estimulants. A tots els seus guions quedava palesa la capacitat d’inventar i narrar una història d’una forma terriblement engrescadora. Encara més; els altres aguantavem amb penes i treballs el ritme de producció, sí, però al preu de tornar-nos una mica esquerps, amb rampells de sociòpata de tant en tant. Ell no: ell podia pasar-se tota la nit escrivint i l’endemà continuava sent sociable, amé i divertit en la conversa, seductor en el tracte personal, com era llavors i ha sigut sempre. Era l’equivalent de l’atleta de marató que arriba a la meta el primer, xiulant la cançó de l’estiu i que, passada la meta fa unes flexions per per acabar d’estirar els músculs, mentre els altres, que arriben després, cauen pel terra fets pols, imporant massatge i hidratació.

No ens ho explicavem. Era un misteri que calia resoldre. Se l’havia d’observar, pendre notes i treure conclusions que ens poguesim aplicar a nosaltres mateixos, per millorar el nostre rendiment. Gràcies al privilegi, primer, de gaudir de la seva amistat i, després, de colaborar amb ell amb alguns projectes i llibres, he tingut l’oportunitat de fer-ho durant tots aquests anys.

Quan l’Andreu va començar a escriure noveles va triar el gènere políac d’una forma natural. És clar que podria haver-se tancat en una borda del Pirineu, aillat del món, i posar-se a escriure l’equivalent local d’allò que en diuen “La Gran Novela Americana”, una novela sense adjectius, on ens expliqués l’experiències més traumàtiques de la seva vida i donés la resposta definitiva a preguntes tant punyents com “Qui som”, “D’on venim”, “Cap a on anem” i, sobretot “Per què, déu meu, per qué?”. Podria haver desenvolupat tots aquests temes, fins a tenir vuit-centes pàgines denses en lletra petita, conformant un volum gruixut, amb possible utilitat com a objecte contundent, i quedar-se tan tranquil i amb l’ego de la mida del Titanic. Però ni se li va passar pel cap. Ell era lector de novela policíaca, disfrutava llegint noveles policíaques. A l’hora de posar-se a escriure, doncs, es va proposar fer disfrutar a d’altres d’una manera equivalent. Per comptes de pensar en ell mateix, i aprofitant el fet de que era realment el que li venia de gust fer, va pensar en el pùblic lector al que es dirigia. Aquest és un dels trets que defineixen la novela de gènere. No és que a les altres noveles, les que no ténen gènere conegut, això no passi mai. Però si que és ben cert que a vegades no passa. I, en canvi, a la novela de gènere, la complicitat de l’autor amb el lector es dona per garantida.

La seva primera novela te per títol “Apren i calla” (val a dir que la colla de guionistes que parlavem d’ell i l’estudiavem furtivament no vam saber si interpretar-ho com un missatge subliminal). Si esperavem trobar en aquesta novela les vacilacions i els mimetismes que tant sovint se'ls hi perdonen als autor primerencs, ens vam equivocar. Era una novela negra, sí, però amb el seu propi estil i traslladant i adaptant amb una naturalitat i una solvència aclaparadores els temes de la novela negre nord-americana que l’inspirava a la realitat d’aquest pais. De seguida en vindrien més, entre elles, “Qui paga mana”, “El senyor Capone no és a casa” i, sobretot, “Prótesi”.

“Pròtesi” és una gran novela i un bon exemple de novela de gènere. Una història que al mateix tems que ens emociona, ens diverteix ens espanta i ens arrossega, és un estudi sobre la violència, implícita i explícita i les relacions personals en el món en que vivim. Està reconeguda com a una de les millors noveles de les darreres dècades i, com moltes de les altres obres de l’Andreu, ha gaudit de traduccions i re-edicions abundants.

Després n’havien de venir moltes més. L’Andreu ha estudiat els temes que l’obssesionen, que són precisament –si no vaig errat—la violència i la por, des de tots els punts de vista possibles. Ha sacjessat el gènere policíac del dret i de l’inrevés. Ha escrit noveles on els protagonistes són els policies professionals, n’ha escrit des del punt del jutge, de la víctima, de l’assassí i fins i tot del lector. “Barcelona Connection”, “Si és no és”, “Jutge i part”, “l’Home que tenia raor”, “Deixeume-en pau”, “Per amor a l’art”, “Crims d’aprenent”, en són alguns dels exemples. I no només a partir de la ficció, si nó també de la realitat concreta, com a dues de les seves darreres obres, “Bellíssimes Persones” i “Corpus Delicti”, a on inventa a partir d’aconteixements reals. I tot parlant de violència, de por, de mort, ha estat capaç de fer-ho amb enginy i sentit de l’humor, i sense perdre mai la versemblança.

Amb Pròtesi, va passar de ser un pioner (juntament, precissament amb el Jaume Fuster, que dona nom a aquest premi) a convertir-se en la figura de referència de la lliteratura policíaca d’aquest pais. Impossible trobar cap autor que li faci ombra, si combinem els elements de qüalitat, reincidència, i fidelitat. Tota la crítica social, tota la veritat i tota la crònica dels nostres temps que podem trobar a la seva obra es desprén de forma natural de les seves noveles, en el marc d’unesa històries engiyoses i ben tramades. En una paraula: seductores. Perquè l’Andreu mai ha oblidat que se suposa que una novela ha d’explicar una història. L’Andreu no sap com és el seu melic: no se l’ha mirat mai. I ell, millor que ningú, sap que per escriure una gran novela no cal proposar-se l’animalada aquella que diuen alguns de “trascendir el gènere”. El gènere no necessita ser trascendit i a qui ho vulgui ser li aconsellaria que comencés prescindint del gènere. Per escriure una novela policiaca només cal respectar unes regles, que d’altra banda deixen tant marge que no limiten gens la creativitat de l’autor. Mai, cap d’aquestes regles ha impedit que una novela de gènere sigui una gran novela equiparable a qualsevol altre gran novela sense adjectius ni etiquetes; si de cas una novela de gènere n ha arribat a aqusta categria ha estat per limitacions de l’autor, i el que estudiem ara no és el cas.

L’Andreu s’ha mantigut fidel a la novela policíaca quan ells mateix i pocs més se l’inventaven, per què a Catalunya no existia; quan breument va estar de moda, perquè era prou minoritària com perque algun pope es pogués penjar la medalla “d’haver-la descobert” i quan va caure en l’oblit, possiblement perque ja començava a agradar a massa gent. Fins i tot ¾i això dóna idea de la seva perspectiva e imparcialitat¾ no ha caigut mai en l’error de molts autors del gènere, com el propi Raymond Chandler, que per donar un sentit de trascendència a la seva obra la contraposava, menyspreiant-la al subgènere de la novela policíaca d’enigma de l’Agatha Christie, acusant-la de no ser més que una mena de joc d’enginy. “Què hi ha de dolent en jugar?”, contesta a això l’Andreu. I té raó. I encara que de fet ell s’ha dedicat a la vessant del propi Chandler, no ha necessitat mai comparar-se amb res per reafirmar-se.

Però la relació de l’Andreu amb la literatura de gènere no acaba en la novela policiaca. De fet, i només amb un parell o tres d’excepcions (“Cuidados Intensivos”, “Veritats a mitges) tota l’obra de l’Andreu és literatura de gènere. En la seva extensa bibliografia hi podem trobar algunes noveles de ciencia-ficció (“Ofecs i palpitacions”), eròtiques (“Espera, ponte así”), de terror (“Història de Mort”) i molts que combinen elements de diferents gèneres, com, per exemple (“La camisa del Revés”). I encara que em sembla que mai no ha escrit una novela que pertanyi deliberadament al gènere del’humor, l’humor impregna totes les seves noveles, fis i tot aquelles que exliquen històries mes dures i sòrdides.

A part d’aquestes incursions esporàdiques en altres gèneres, el segon gran camp de l’Andreu com a escriptor és els dels llibres per a nens i joves. Un altre cop, en aquest terreny tant allunyat de la violència i (en principi) la desesperança de la novela negra, ha estat capaç de sintonitzar amb els lectors. És més, a fer-se còmplice i responsable de que molts nens i joves s’aficionesin a llegir, després de descobrir gràcies a les noveles de l’Andreu que llegir és una exeriència enriquidora, sí, però sobre tot engrescadora i apassionant. I el salt que va fer quan va escriure la seva primera novela per aquest públic era arriscat. Recordo ara una cosa que explicava el Roald Dahl en les seves memòries: de com un editor li va demanar que contactés amb es autors més aclamats i reverenciats per encarregar-lis que escrivisin una libre infantil, donat per suposat que autors tan solvents assolirien aquesta fita sense cap problema. A l’hora de la vertat va resultar que la majoria dels originals avorrien proundament al públic a qui se suposava que anaven destinats, i de fet molts moltes no van arribar ni a ser publicades (algunes ni a escriure’s).

No és el cas de l’Andreu. En noveles com “Zero a lesquerra”, “Drac de paper”, “Pops en un garatge”, “El vell que jugava a matar indis”, la sèrie del Mag Sí i moltres d’altres, l’Andreu ha sabut, i sap, comunicar-se amb aquest públic tant especial i tant difícil i s’ha fet culpable convicte i confés de corrompre nens i joves nomals, amb aficions normals com la tele el futbol i els vide-jocs, i convertir-los en freaks aficionat a aquesta cosa tan estranya (per a molts d’ells) com era la lectura. ¿La fórmula? Un altre cop la mateixa: l’Andreu ha escrit tots aquests llibres sense oblidar-se dels els lectors que se’ls llegirien. O sigui, que ha escrit sempre a partir de l’humilitat i des de la consideració de que si el que explicava no l’interessava a ell, no l’interessaria a ningú. Els ha escrit jugant a escriure, que es la manera més efectiva de sintonitzar amb nois i noies que consideren, amb raó, que jugar és una de les experiències més enriquidores i divertides de la vida.

Es aquí on puc tornar al principi, perquè algunes de les seves noveles juvenils, en concret la sèrie del Flanagan, les ha aconseguit escriure malgrat l’entrebanc que li suposava tenir-me a mi, i als meus criteris sempre discutibles, com a co-autor (en aquest punt, doncs, cal afegir urgentment la paciència a la llista de les seves virtuts). I a mi, això, m’ha donat l’oportunitat d’estudiar-lo més de a prop: Quin era el seu secret?

En realitat la resposta era molt fàcil: l’entusiasme, la curiositat inesgotable. L’Andreu, ho puc certificar de primera mà i en la meva qüalitat d’espia infiltrat, disfruta explicant històries, no es imaginar cap activitat (si més no laboral) més gratificant. No vol dir això que, tot i la seva capacitat i la seva solvència com a escriptor, no es trobi mai perdut o bloquejat. Si fos així podríem protestar i dir allò de “Ei, que no té merit, trampa, trampaa!”. En el seu cas, per comptes de ser un fre, com ho és per molts d’altres, és un incentiu, un repte, un desafiament personal en el que sempre acaba guanyant. Mentres altres llencem la tovallola i cridem els serveis mèdics, ell torna al centre del ring disposat a encaixar i repartir la llenya que calgui fins a superar l’obstacle. Un altre factor a considerar és la seva capacitat de treball. Si ténen rao els que diuen que el que un autor necessita és inspiracio i transpiració, puc donar fer que a l’Andreu mai no li ha faltat ni una cosa ni l’altre. Aquell que es demani com és posible que hagi escrit tant i tant bo, té aquí la resposta. Ben senzilla, per cert.

Una bona prova del seu entusiasme encomanadís la tenim en un exemple concret. Fa uns quants messos, uns quants autors de novela policíaca vam coincidir a una presentació. Greument afectats pel fet de que hi havia barra lliure, ens vam posar a parlar de la possibilitat d’escriure una novela entre tots, a vint-i-quatre mans. Una conversa ben estimulant que, naturalment, tothom va oblidar a l’endemà. Quina feina més complicada, posar-se a organitzar una cosa així! Quina mandra! Bé, doncs a les quaranta-vuit hores, tots havíem rebut trucada de l’Andreu: “És per posar-nos en marxa en allò de la novela a vint-i-quatre mans” (i tots vam pensar: “Com??? Però és que anava de debó???”). Un altre dia més i teníem l’esquema general de la novela, amb les divisions per capítols per cada autor al mail, i la convocatòria d’un sopar per acabar d’organitzar-ho. En resum, aquesta novela que es diu “Negra i Criminal”, sortirà editada d’aquí a in parell de setmanes. No tinc cap dubte que, l’Andreu de no haver estat voluntàriament monopolitzat per l’addicció insuperable d’explicar històries, hagués estat també un excellent editor, capaç de fer funcionar i posar en marxa a autors encallats en els seus propis dubtes i neures particulars.

Pel fet de que s’ha dedicat a la literatura de gènere, l’Andreu, ha escrit tota la seva obra una mica a contracorrent. Aclamat pel públic lector i valorat per part de la crítica, però també víctima de l’oblit premeditat d’aquell altre sector de crítica que arrufa el nas i posa cara de “No pasaràn” quan es troba davant de qualsevol obra que faci pudor de “literatura popular”. Aquells que pensen que la literatura es el juguet d’un club de gent exquisita, elitista per concepte i per tant, limitat pel que fa a número de socis, perquè si n’hi haguessin massa ja no podria ser elitista, ni diferent, ni”superior”, vulgui dir el que vulgui dir això. Aquells que prefereixen per concepte a un autor plom i “profund”a un autor engrescador i “profund”. Els que posen les etiquetes de “llibre e génere” com qui posa avisos de “No ingerir. Verí!” sobre els envasos dels productes caústics de neteja. Val a dir –i això és el pitjor de tot—que qui ha sortit perjudicat per això no ha estat ell, que tindrà defectes, segur, però en cap cas el de la vanitat, sinó els lectors que per culpa d’això no han pogut arribar a descobrir i a gaudir de la seva obra. Però encara hi són a temps.

Per sort, aquesta actitut elitista que esmentavem, no és general. I l’Andreu ha rebut molts premis i reconeixements, nacionals i internacionals. Tants que, si n’hagués d’esmentar ara la llista sencera, ens menjariem el sopar fred. Alguns d’ells, especialitzats en novela de gènere, policíaca juvenil, però molts d’altres en concursos literaris sense gènere obligatori.

Tots se’ls mereixia sobradament, però crec que si n’hi ha un que li faltava era precissament aquest. Un premi dedicat a reconèixer la trajectòria d’un autor dins de la literatura de gènere. Tenint en compte tot el que he explicat fins ara, m’entendreu si us dic que no em puc imaginar ningú que se’l mereixi més que ell. Potser igual que ell sí, d’acord. Però més, ni parlar-ne. Com diuen a misa, el fet de que el rebi avui es realment just i necessari.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.