Memorial Jaume Fuster (I): Víctor Mora

Riera, Ignasi
2001

L'AELC ha premiat Víctor Mora com el millor escriptor de gènere del nostre ramat literari. I ho ha fet invocant Jaume Fuster que és un dels nostres patrons més genuïns, un d'aquells referents inequívocs que tornen la vista als cecs i l'oïda als sords i la sensibilitat als buròcrates... els tres miracles que Maiakovski considerava inassolibles per a un escriptor.
Jaume Fuster, a més de company i amic, a més de personatge coherent i compromès amb moltes de les nostres causes col.lectives, a més de col.lega generós en un àmbit on els escurçons emmagatzemen verí... va ser un gran professional, diria que un dels professionals més purs del nostre col.lectiu: un professional que exercia d'escriptor-saltimbanqui a l'envelat del circ de la nostra literatura i que ho feia sense xarxa. Era, a més, un escriptor interessat per la literatura i, per tant, un lector per damunt de tot. Per tot això, estic segur que ens hauria aplaudit, i potser ho està fent des de vés a saber quina galàxia, a hores d'ara perquè l'AELC -que ell va engendrar, no sé si parir i sí que fer créixer- ha premiat Víctor Mora com el més solvent dels nostres escriptors de gènere. (I dic solvent -creditors que m'escolteu- des d'un punt de vista exclusivament literari). En tot cas, i una vegada més: gràcies, in memoriam, Jaume Fuster!
L'ajuntament de Mataró ha decidit celebrar aquest acte un 8 de maig del 2001, just el dia en què fa un any que acomiadàvem l'estimadíssim Avel.lí Artís-Gener, "Tísner", que també va ser president de l'AELC. Us ben asseguro que s'hi hauria apuntat, a l'acte. Perquè si bé era molt diferent de Víctor Mora, compartia amb ell la generositat de qui viu a favor d'una causa sense saber què passarà el dia en què un entrebanc, per exemple de salut, et deixi a la intempèrie. L'autor del llibre, 556, Brigida Mixta, a qui vaig poder presentar un llibre, també de SP, també per a joves i també de futur, té lloc d'honor, avui, en aquest acte.
Proposo a l'AELC que signi un acord amb totes les universitats dels Països Catalans, i per extensió amb les germàniques i amb les eslovenes, per estudiar a fons el concepte de "literatura de gènere". Ah! I que publiqui els vint-i-vuit mil fulls de les actes dels debats dedicats a la qüestió. I que més tard la Institució de les Lletres Catalanes bequi una trentena d'experts locals per buidar el material de l'estudi en qüestió, i poder determinar així què és literatura de gènere. Si tenim la sort que el director de la Biblioteca Nacional plagia l'estudi i ens l'ofereix resumit... potser acabaren sabent que quan parlem de literatura de gènere, i no anem gaire torrats, ens referim a les col.leccions de relats de lladres i serenos, als textos de SF o Ciència Ficció, a la literatura de viatges -on destaca, en català, el subgènere de viatges a peu-, als pamflets sobre governs a l'ombra o sobre les allargassades ombres de la corrupció i/o a les elegies al Barça del "dream team". També descobrirem que s'ha convertit en literatura de gènere la telenovel.la sobre: Les relliscades dels Borbons o les anàlisis de prospectiva sobre com s'ho van fer dos catalans, que s'ho feien en castellà i que eren avantguardistes o de Vanguardia, per aconseguir, l'any 2009 -en el marc dels actes commemoratius dels cent anys de la Setmana Tràgica- el Nóbel per a un català.
Si el jurat designat per l'AELC, on per sort s'ha recuperat l'enyoradíssim centralisme democràtic, va navegar hores i hores per entre les boires conceptuals... es va sentir afalagat quan, després de descartar 69 candidats/candidates al guardó, va elegir Víctor Mora, barceloní que va arribar al món el 1931, amb la República..., deessa efímera però fecunda, oasi entre dictadures i monarquies eixorques.
Tot i que Víctor Mora va començar a escriure "quan del mugró matern la dolça llet bevia", va ser víctima de la guerra d'ocupació, exiliat a França -on va ser escolaritzat en francès i on va aprendre la que domina amb més encert de les quatre llengües de domina... les altres són el català, el castellà i l'anglès- i va retornar a la Barcelona grisa d'Els plàtans de Barcelona, o de Perduts al pàrking. "Becari" de l'editorial Bruguera, al meu barri natal de Vallcarca, va cometre l'error o l'heroïcitat d'entrar en contacte amb el PSUC. I si aquest fet ha estat per a molts, gràcies a l'art lul.liana dels transfuguisme, una possibilitat per arribar fins i tot a Ministre del Reino de España, a Víctor Mora només li ha servit per ser un company de viatge, garant, això sí, de l'ortodòxia d'un partit el patrimoni del qual els seus dirigents s'han anat polint, amb diligència devoradora.
En tot cas, el 1956 -any de la revolta hongaresa- Víctor Mora es va inventar el 'Capitán Trueno', exemple fefaent del caràcter científic del marxisme:
"una bona idea no enriqueix mai a qui la treballa sinó a qui n'explota la seva bondat i n'acumula les plusvàlues". (Marx-Engels, Gesammelte Werke, vol.76, p. 2117).
M'aturo per dir que ser guionista de còmic o d'historieta gràfica exigeix molt ofici: és molt més difícil dir "Figo, fas figa" que publicar un tractat de 900 pàgines sobre les conseqüències psicològiques de les claudicacions nacionals en una societat de lliure comerç i d'equips blancs que blanquegen en negre guanys negres d'origen sospitosament blanc. El Víctor Mora d'el Capitán Trueno, del Jabato, o de Tallaferro és el novel.lista Víctor Mora del Tramvia blau, de París Flash-back, de Whisky amb Napalm, de La dona dels ulls de pluja, d'Entre silencis d'estels i tombes, o del seu -encara calent- Diari de bord (sense navegar i a punt de naufragi).
Una de les conquestes literàries de Víctor Mora ha estat la d'aconseguir un català funcional, tendre, manyac, apte per descriure actes d'amor intens i actes d'una violència perversa. He de dir que, en aquesta qüestió, la seva obra té molts punts de contacte amb la del nostre esmentat i admirat Jaume Fuster.
Ho explicaré amb un exemple: Víctor Mora, a Mozzarella i Gorgonzola -llibre publicat quan tenia 50 anys-, intenta fer seu, i transcriure'l, el llenguatge dels joves més o menys marginals, que circulen per les fronteres de l'exclusió social. Us ben asseguro que no va ser fàcil. I sort en vàrem tenir de la saviesa lingüística de Jem Cabanes, a qui Víctor Mora va dedicar el conte, per poder aportar al català noves maneres de dir.
Per cert, en el recull esmentat hi ha un primer conte, del qual us en llegeixo uns quants paràgrafs, que expliquen la irrupció a la casa d'en Lluís, que només té 16 anys, i a qui la poli ja vol acusar d'amagar propaganda il.legal:

"Un home sorgí davant d'en Lluís. Amb el cos li tapava la llum que venia de la porta. Provà d'aixecar-se, però sentí una mà a l'espatlla. L'home impedia que es mogués, sense brutalitat però enèrgicament. La llum que tenia a l'esquena li vorejava la silueta d'una manera que en Lluís trobà molt interessant per dibuixar. Alçà el cap i va veure brillar feblement les ulleres de l'home. Era el seu impermeable lluent el que feia olor.
-¿Cuántos años tienes? -preguntà l'home. Els vidres de les ulleres eren foscos i no se li veien els ulls. Duia un bigoti molt ben retallat. S'assemblava a l'Adriano Rimoldi.
-Dieciséis... Dieciséis años...
-Estás en la edad del pavo - va dir l'home somrient.
Es va sentir la veu d'una dona que plorava. Era la tia Aurèlia.
-Però, ¿què has fet, Déu meu? ¿Què has fet, Papitu?
-¡No me hablen en catalán! -crida una veu ronca
La tia Aurèlia va dir:
-No ha hecho nada, señor. No ha hecho nada. Él sólo se preocupa de ir a trabajar... Sólo va del taller de Can Bartrina a casa, y de casa...
Es va sentir de seguida la veu de l'oncle Ernest:
-Aurèlia! Aurèlia! Deixa-ho, deixa-ho! No t'hi fiquis! No diguis res! Ai, mare meva! Ai mareta!
-¡¡¡Que no me hablen en catalán, he dicho!!!
-Es que ya verá -va dir la tia Aurèlia- es que tenemos la costumbre ¿sabe? Y...
-¡¡¡Cállese!!!
La veu ronca va afegir:
-Venga, deprisa, esos dos a la cocina. ¡Y tú, cabronazo, ya verás la que te espera! ¿Dónde tienes la propaganda?
En Lluís no va entendre la resposta d'en Papitu. Va sentir-se un soroll esmorteït, com si algú hagués estat pegant puntades de peu a un matalàs. I també es van sentir gemecs. L'home de l'impermeable lluent i les ulleres fosques es tombà cap a un altre, el qual havia quedat a prop de l'entrada de la cambra."

És pura ficció, perquè, com ha dit el Reu i la ministra Castillo, mai no hi ha hagut a Catalunya persecució lingüística ni imposició del castellà.
¿Què fa Jaume Fuster en els seus articles a El Món, amb l'inspector Arquer?
La SF ha estat moltes coses en literatura. Entre d'altres una possibilitat de rellançar els relats d'aventures, la literatura que, com volia Wilbur Scott, vol contar històries, ficcions "més o menys fílmiques".
I la SF ha estat també l'eina per explicar-nos els contrasentits d'un món a l'inrevés, capgirat, cruel, sempre sota el xantatge del poder omnímode del diner i dels que el serveixen sense cap mena d'escrúpol.
Per a Víctor Mora, la SF ha estat un acte de desobediència. No és estrany que la primera citació del llibre Barcelona 2080, sigui aquell text d'Òscar Wilde que fa:
"Als ulls d'algú que ha llegit la història, la desobediència apareix com la virtut cabdal de l'home. És a través d'ella com s'ha progressat; a través d'ella i de la rebel.lió".
Deixeu-me que subratlli aquesta gran aportació de Víctor Mora: és, de veritat, un escriptor rebel. Pedrolo deia, el 1973: "No puc descriure el caos en termes d'ordre". Doncs bé: Víctor Mora... tampoc. La seva és una veu a favor de la justícia i de la igualtat; en contra de la complicitat amb els padrins del sistema.
Fa deu anys que va morir Montserrat Roig, amiga entranyable. També de Víctor Mora... amb qui van ser molt temps veïns. L'un i l'altre van voler salvar la nostra dignitat col.lectiva... i mai no van renunciar a la denúncia del desordre. Me'ls imagino obsedits per aquella màxima d'Aldous Huxley a la qual també ha apel.lat Víctor Mora: "Que els homes no aprenen gaire de les lliçons de la història... és la lliçó més important que la història en ensenya".
El dia que, ara fa 11 anys, va esclatar la Guerra del Golf jo era al pis del carrer Nàpols amb na Maria Antònia Oliver i en Jaume Fuster. Em van dir que el món era tan bèstia que la realitat superava sempre la ficció.
-Però..., veig que continueu escrivint! -els vaig dir.
-Sí -em van contestar-, encara que sigui com mirar d'apagar un foc amb un got d'aigua.
Acabaré: he invocat, sense pretendre-ho, 6 escriptors en llengua catalana: Jaume Fuster, Manuel de Pedrolo, Montserrat Roig, Avel.lí Artís Gener, "Tísner", Maria-Antònia Oliver i Víctor Mora. De tots sis puc certificar-ne la qualitat literària, la voluntat de convertir la nostra en una literatura normalitzada, el compromís cívic sense claudicacions, la renúncia als paranys de la llagoteria, de l'adulació.
Dels 6, quatre, per desgràcia, són morts. I mai no he cregut la bestiesa maragalliana quan afirma: "Ai, la mort, i que n'ets d'embellidora!"
És bèstia el dolor,
és bèstia la mort,
és bèstia la falta de llibertats nacionals,
és bèstia l'exclusió social "normalitzada",
és bèstia l'exercici condecorat del cinisme...
és bèstia la desverbalització que ens idiotitza...
és bèstia el recurs permanent a la menjadora del poder...
Contra aquest panorama gris, pervers, estantís, mediocre, vulgar... lloem avui la figura de Víctor Mora! Gràcies Víctor!

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.