Raimon, Poeta: Música i lletra

Mestre, Toni

Una cançó es música i lletra. La música en Raimon és important, molt important, i li devem temes i solucions extraordinàries, però, en cantants com ell, que reconeixen una clara nissaga en la cançó d´autor francesa, la música no és sinó un mitjà per a llançar millor el missatge que volen comunicar. Un missatge que està expressat en la lletra. En les lletres del centenar llarg de cançons de la seua magna discografia.
Un missatge únic, senzill, que l´ha acompanyat al llarg de la seua carrera i que el cantant ha resumit perfectament en la cançó Entre la nota i el so: «Entre la nota i el so, / amb la paraula cantada, / el gruix de tot el meu viure / vos intente donar cada vegada / Ben impregnat de soledat, / el meu cant vol ser plural. / Amb perfum del món dels altres, / vénen les cançons a casa.» I, naturalment, ells, el senyor Esteve i el senyor Gonzàlez, ja m´enteneu. L´individu que som i la societat que ens ha tocat viure. Les coses que ens passen, sempre per damunt, i els desigs que voldríem i mai no abastem del tot. Al capdavall, els fonaments eterns de l´autèntica poesia d´ara i de sempre.
Perquè ens trobem en presència d´un poeta d´enorme magnitud. Un poeta que canta els seus poemes. Molts dels presents recordaran la frase publicitària amb la qual Edigsa promocionava el nostre cantant allà pels ja llunyans anys seixantes: «Raimon. El poeta de la cançó.» I no erraven ni exageraven. Aquelles cançons no tenien res a veure ni amb les del món castellà que ens dominava ni amb les d´altres cantants catalans que començaven aleshores. El que les singularitza era, sense dubte, la qualitat, la sinceritat, la fondària, la universalitat dels poemes sobre els quals se sustentaven.
Naturalment, en una carrera tan llarga, de vora quaranta anys, assistim a la normal evolució del poeta. Els primers crits encara adolescents van madurant amb el pas del temps. Precisament el pas del temps serà un dia tema d´algunes de les millors cançons de Raimon, com Un lleu tel d´humitat. A poc poc, la maduresa personal del cantant s´encomana a la seua obra. Com l´evolució de la situació política exterior, dictadura-transició-democràcia-desencís, pot seguir-se pas a pas a través del seu treball. No és el mateix Al vent o Diguem no que Fou un infant o Hauràs de fer com si. Ni les cançons d´amor canten sempre el mateix amor. O millor, l´amor de la mateixa manera.
Raimon ix de Xàtiva adolescent i s´emporta amb ell, fins ara i per sempre, la seua família, el seu carrer, els seus amics, el seu paisatge. El seu món. Des d´aquell món ix al món. València, Barcelona, en seran les primeres etapes, però ràpidament les seues cançons el portaran a París, als Estats Units, al Japó a desenes de països de llengües i cultures diverses on, sempre en el català de Xàtiva, en el seu valencià ric de dicció i depurat de castellanismes i vulgarismes, és rebut i aplaudit pels públics més diversos. Perquè són cançons universals. Perquè tracten de l´home i dels seus problemes, que són els mateixos a tot arreu.
De Raimon, el maig de 1981, Joan Fuster va dir: «En la seua esfera, i en la nostra, Raimon és un "clàssic", ha esdevingut un "clàssic". L´adjectiu sembla exagerat? Personalment, no crec que ho siga. Un clàssic viu, afortunadament.» Dinou anys després, aquelles paraules s´han vist confirmades absolutament. Les cançons de Raimon no passen de moda. S´escolten ara com el dia que les va estrenar i les escolta, amb la mateixa emoció, el jove i el vell. El missatge és tan depurat, tan ben pensat, tan ben acabat que sempre sembla nou. Viu. Aqueixa és la condició que les fa clàssiques.
Josep Pla, tan crític i escèptic sempre, no s´estava de dir, ja l´any 1966, que Raimon «és un gran poeta». Un poeta original i singular. Un poeta que canta i un poeta que trenca la dictadura empalagosa de la cançó comercial del seu temps. Perquè a través de les seues cançons, Raimon expressa tot un món poètic d´enorme riquesa. El personal, fruit de la seua experiència més íntima, i el que li ha arribat a través de les obres d´altres poetes, del país i de fora, tant clàssics com contemporanis. La seua aportació directa és extraordinària, des de les cançons de combat a les d´amor. Però la seua contribució a difondre l´obra d´altres poetes és impagable. Ausiàs March i Salvador Espriu en primer lloc, però també Roís de Corella, Jordi de Sant Jordi, Timoneda i altres entre els clàssics o el contemporani Pere Quart, amb la terrible i sensible cançó de bressol Una vaca amb un vedellet en braços. Un homenatge directe a tots aquests lletristes excepcionals és la seua cançó Lector de poesia.
Estem, doncs, en presència d´un home que ha retratat fidelment, a través de la seua obra, el temps i la societat que li han tocat viure, que els ha analitzat a fons, que n´ha tret ensenyaments i experiències valuosíssims i que no ha dubtat a comunicar, a través d´unes lletres i unes músiques exactes i el més funcionals possibles, sense que això els haja restat, ben al contrari, la més mínima bellesa, uns missatges carregats de seny i d´esperança sense els quals el nostre poble, el nostre món, i el seu futur dubtós però inexorable, serien tots uns altres.
Per això, i per tantes altres coses, l´homenatge i el nomenament com a soci d´honor de l´Associació d´Escriptors en Llengua Catalana, al País Valencià, cal que siga entés com el testimoni viu del fraternal agraïment i de l´estimació més sincera dels seus conciutadans valencians. Enhorabona!

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.