Una altra mesura (2)

Palacios, J.
Revista Literatures, Núm. 1 (segona època) 2003

[...]tant les que un defensa com polemitzar amb les que s'hi oposen, per simplificar; i el mateix Quadern gris, segurament una peça a incloure en posició destacada dins qualsevol cànon -aqueixa mena de racó burocràtic de la crítica-, se m'ha volatilitzat, no ja com a possible font d'influència, sinó com a segregació d’un model d’estil que pogués recomanar de bona fe als amics, coneguts o saludats de qui siga, ja que no me’l recomane a mi mateix, ni als meus, per poc que ho siguen. ¿Hauria llegit Hermògenes?, és un dubte raonable en aquesta circumstància. Almenys del Segarra genial de les Memòries encara recorde allò del clab, cleb, clib, clob, club! No ho dic per dir-ho, però en Pla hi havia tota la ciència cavernària del món, sí, i també una
bona part de la ignorància de la mateixa època o sobre la mateixa època, i tota la perspicàcia o tota la paciència de l’escorcollador més cruel —i ell, que
no m’ho tinga en compte si no li agrada però jo crec que sí, tocava els dos sons d’aquestes cursives; i trie aquest tema perquè ell s’instituí en especialista — és incapaç de qualificar o desqualificar el personatge més obert; o els més tancats, els quals, paradoxalment, em semblen els més fàcils de situar en
la filera que els pertoca: un personatge obert, comunicatiu, s’escampa, i s’escapa, per tots els forats, i davant el més tancat o obscur potser n’hi ha prou amb obrir els ulls una mica més, per a mirar-lo cara a cara i veure’l en el seu perfil nítid. Vull significar, resumint, que una bona part dels seus homenots no eren més que, en consonància amb el seu lèxic, no homenets, no em feu tan raquíticament ingenu, homenotets, no ja escaridament locals —i he encadenat quatre «no» seguits, i amb sentit!—, sinó amb projecció id., que ell donà a conèixer fent-los pujar l’escala de la seua prosa: una invenció útil, divertida i tan prorrogable com calgués, tot plegat. Pla ¿s’hi hauria inscrit a si mateix? Potser la resposta és el Quadern, i val com a argument. Però ja és difícil que els grans homes d’un país passen de la mitjania, en alçària, amb les percentuals excepcions de rigor o de xamba genètica, com deia, amb inspiració celebrada per alguns, però, ben mirat, dubtosament enginyosa, un amic de Fuster i meu, referint-se, és clar, a les qualitats excepcionals del nostre amic! A part, és clar, i resulta inevitable pensar-ho, que un homenot real difícilment es representarà en la insídia o en l’estultícia ell mateix, arrogantment o penedida, a través del seu, no biògraf, sinó, en principi, panegirista, que ell sí que s’exposa en l’escaparata de la seua sèrie, perspicaç i agut, i tant li fa què siga el seu interlocutor, perquè no és més que un més. Per altra banda, ¿no són homenots o..., no gose dir-ho, tots els personatges de Shakespeare, pose per cas, i sense necessitat d’entrevistar-los o fer-los que t’envien el curriculum per a copiar-lo i demostrar l’exhaustiu domini que es té del tema? Encara que resulte dur, la invenció referenciada en la realitat —la novel·la...— està molt per damunt del realisme fragmentari cotitzat en jornals: la ¿realitat? de la fórmula dietarística difícilment assolirà les altures creatives. Si no s’és, i se m’ha posat a tremolar la punta del llapis, un Saint-Simon. ¿Memorialista estricte? ¿Creador real de la cort de Lluís XIV?
No sabria decidir-me ara: ¿mancava Pla, per a entrellucar aquest cim, del suficient ressentiment? Em sembla el mòbil més efectiu, el ressentiment, en efecte. ¿Que què té a veure això amb la literatura? La literatura tant és la
saviesa com no, la claredat com... El paleolític em cau una mica massa lluny, s’acompanye o no de la saviesa, o del seny —que en català, a part les ganes de créixer, tot té el seu diminutiu—, o, potser, simplement, és que m’he
negat a deixar-me influir en les aigües superficials de la paraula: en essència, no n’hi havia la més mínima possibilitat, a pesar que en la segona fila del meu estil hi haja tot el que he agranat d’altri, de bo i de dolent, d’alt o de pla, de fusta o de velló, en la meua ignorància o, millor, en la meua innocència. De fet, hi ha dues menes d’escriptors, o tres, o quatre, i de moment m’ature, perquè ja n’hi ha prou: els simples escriptors, que normalment no tenen res a escriure, ni en el fons ni en la forma, però que escriuen; els que defensen l’home a ulls clucs; els que el descriuen amb mirada implacable i qualificació més o menys rutinària, valorada amb tarifes
de diari; i, polaritzats, els que es limiten a abaixar el dit, l’índex sobre el llapis de cara al paper, sense esperar res a canvi, o el polze per a enviar a la foguera els qui caminen per la voravia d’enfront en direcció contrària; i cadascun ocupa el seu seient en aquest circ: Pla era dels tercers, sí, amb ulls acerats i malèvols, i jo... Jo sóc açò, no amb una cursiva compartida, sinó tallada paraula a paraula: jo/sóc/açò, tres cartes unides a l’atzar, i puc ser tan dur i estúpid com vulga perquè només parle, fins i tot quan ho dissimule parlant dels altres, de mi mateix, en algun lloc he dit que damunt el miratge, ara ni tan sols dins la boira, amb ànim ni d’atac ni de defensa en aquest incís. Però, i gire la truita, més que plorar o riure davant els numerets que es munten alguns dels nostres escriptors i els seus crítics, per a matar el desfici o per a sobreviure, o davant l’absència efectiva dels vertaders escriptors, i en demane disculpes, dels escriptors que no són de ningú ni d’enlloc —ni del cantó d’Uri—, el lector sí que té l’obligació de demanar-se si sap llegir,
què significa ser escriptor per a saber què significa ser lector, o viceversa, què se li pot exigir a un escriptor —llevat d’escriure, per molt estrany que semble, com ja he apuntat en aquest paper, ara no sé si amb anterioritat o
amb posterioritat, en un afegit o una correcció previs, i un exemple podria ser Kafka, que, perdoneu-me que us diga la veritat, mai no escriví una ratlla sinó per mà del seu traïdor amic Brod—, però, sobretot, què és, no ja l’escriptura, sinó la literatura i les vies per les quals es defineix, al costat del pensament, a ella mateixa. No: l’obligació de l’escriptor no és ni escriure
ni fer-se entendre, per molt que ho hagen demostrat Pla o Fuster. És el gest. En parlarem algun dia, si no n’he parlat ja o se m’escapa d’ací al final. El
gest pavesià, la foscor: ja ho he dit. I Brod s’hauria d’haver limitat a dir, el dia de la mort de Kafka, que havia desaparegut el millor escriptor de... ¿torne a citar la frase per la qual jo passaré —¿o li’n traslladaré a algun amic la glòria d’haver-la dita?— a la posteritat?... del seu carrer, perquè Kafka ho fos per a l’eternitat i el cel s’ennegrís.

També s’ha d’obscurir, ara i adés, com s’obscureix o s’il·lumina la façana de l’home, el rostre, l’estil, fins aconseguir refugis d’incomprensió, claus tancades a la superficialitat o a les exigències del mercat: el producte literari ha d’obrir-se abismes que arrosseguen torbadorament el consumidor, fins i tot a tancar amb fúria el llibre que tenia a les mans. Des de la posició d’enfront —la del lector; l’escriptor és Déu—, la voluntat d’aclarir-lo, de desxifrar-lo, el matisa, l’intensifica, l’enriqueix, el carrega, de retop, com
a mínim, de significació dialèctica, retalla el perfil de l’autor al voltant de la seua massa més o menys agrisada, fugaç. Per això, per tot, jo no voldria escriure, per res del món, com Pla, ni en la mesura que els seus manuscrits —jo vaig tenir la satisfacció, en la meua joventut, de transcriure’n un: satisfacció, cert, i no per descobrir que feia més faltes d’ortografia que jo—ofereixen rastres sintàctics a seguir, a autoimposar-se un mateix com una disciplina en el camí de recuperació constant que ha d’aplicar-se la nostra llengua per a sobreviure, i els qui l’escrivim per a tenir res que ens permeta escriure, que, en qualsevol cas, pensem dins d’ella, dins els seus límits gradualment compressius, dins la seua sintaxi en primer lloc —un ric repertori lingüístic, amb densitat de decoracions de la naturalesa que es vulga, es queda en no res si no s’aguanta sobre la fermesa estructural exposada en un llenguatge que aspira a ser propi, a ser, per tant, únic. ¿I què diria de
Fuster? Potser donaria una imatge només aproximada de l’angúnia que em produeix aquesta pregunta un abrupte emmudiment, que és el recurs que ens queda als qui fem literatura, la primera línia de la llengua. ¿O és la darrera: l’últim reducte, abans de l’oblit? Un escriptor que es té a ell mateix com a únic lector: una bona imatge, que un dia esdevindrà realitat. Conec
algú que escriu en català que es glorieja sarcàsticament que, si en el futur voldran llegir-lo, ho hauran de fer traduït... Qui va seguint aquest paper, deliberadament automatitzat —cal dosificar, però mai proscriure, que quede
clar, el sentimentalisme, una tendència o una arma argumental com qualsevol altra—, de segur que copsa pas a pas l’empremta inesborrable del meu conveí, ací mateix, com ja he assenyalat amb les reserves que calga.
Potser, no vull saber-ho, en un to de variació desafinada, d’expressivitats primàries i elocutives; tot i que esteu en el vostre dret de no creure-us ni aquest incís, ni els anteriors, ni cap altre, que, us ho advertesc, probablement no pretenen sinó duplicar amb traïdoria la primera aparença, o taparla, quan qui se l’ha revestida descobreix, massa tard, que hauria d’haver-sela discretament reservada, i això no equival a mentir, sinó a crear-se un a si mateix, de nou, amb les noves paraules. Són, aquestes, paraules esculpides durant l’adolescència, sí, quan un es pren la vida seriosament, sempre de cara a l’amor i la mort: «Jo em cree a mi mateix amb/en les meues paraules». «Ho he imaginat tot» —no pas que ho haja falsejat tot, sinó que les paraules m’han dut a fer-me el meu món—. Dues frases que m’obrien de part a part la via que insinuava abans. Dues frases nascudes quan jo ja no
escrivia
, per decisió presa a consciència... A pesar d’algunes inicials concessions a modes literàries caducades i a restriccions particularistes, si se’m permet, Fuster ha fet possible, amb la seua flexibilitat lingüística, amb una sintaxi confluïda del carrer i dels llibres —una llengua desapareix mot a mot, però encara perdura, més enllà de la incineració del diccionari, en la fluència expressiva del pensament quan jo ordene, en unitat amb el meu cos, el meu esperit; senzillament, parla dins el seu abandó—, amb la seua alternativa al localisme d’ací i al localisme d’allà, però sense concessions, que valencians estrictes i no trobassen una base ferma, interlocutòria, per a intentar refer amb esforç progressiu una llengua ofegada per ella mateixa i,
culturalment, per propostes literàries no sempre en contemporaneïtat amb el propi instant, amb l’hora de cadascú, amb les literatures —no podia deixar de citar el títol de la nostra/vostra revista, en aquesta segona redacció del meu assaig— que es fan, i es poden fer, sense restriccions localistes ni les sobrevaloracions que estimula l’empetitiment de l’escenari, més enllà, sempre
més enllà
, i arreu. I convertir aquesta tasca obligatòria en una temptació que engegue l’intent creador, per a afrontar les peculiaritats expectants del que ha de ser l’estil personal. La llengua arreplegada, la llengua ja parlada,ja escrita —per altres o pels altres— en la forma que siga, en l’estat en què es trobe, el nom pur de la llengua, no és un monòlit venerable, una
exigència d’autoimmolació, sinó una mena de destral que ha de trencar la cadena de gusts o fascinacions literàries liquidades, i referenciar-se universalment
exageració ineludible per a «eixir de la terra de Bernat», que diem, o dèiem, els de la Ribera, enfront del Carall id. de la Serra de les Agulles—. Els vessants social i creador de la llengua hi conflueixen, en aquesta necessitat. Però, jo, tampoc no voldria escriure, per res del món, com Fuster... Ni per salvar res; o sobretot per no haver de salvar res. La meua llengua
d’escriptor és un clam insolidari contra la llengua materna: jo no pretenc expressar-me col·lectivament, ni fer-me entendre «de Salses a Guardamar», sinó, com a màxim, que se senten «els meus crits i els meus murmuris», ací o on siga: segurament la meua discrepància, la meua singularitat, allò que m’exhibeix davant els altres, pròxims o llunyans, i tant fa que parlen, o que diguen que parlen, com jo, perquè no parlen com jo. A mi m’agrada perdre’m en el meu estil, en les seues dilatacions laberíntiques, en els girs sobtats —com pense—, imaginant les impaciències, o els mateixos desistiments, del lector, però també preveient la certesa que, un instant o un altre, es produirà la trobada, la convergència del seu llenguatge
mut
i els meus recitatius, sense més coercions expositives que ser jo, per molt que això sone a metafísica. Jo, en fi, no puc ser entès més que en la meua pròpia —i exclusiva— llengua. O posem-hi, una altra vegada, sintaxi, amb les acrobàcies dels meus mots, les flexions cap a l’obscur o cap a l’enlluernament, les meues significacions estripades i exposades a la carnisseria com les entranyes del bou rembrandtesc. Exageracions, sens dubte. I jo, de
fet, hi arrisque alguna cosa que no tinc: el meu lector, un, un incògnit, un que es pose en el meu lloc, que em substituesca davant la meua obra. Un que es deixe arrossegar a les meues imatges construïdes amb un element tan volàtil com la paraula, una via d’anada i tornada, de ser i no ser. Òbviament, per descomptat, tots dos, el meu lector i jo, i no demane res!, hauríem de posseir la ciència íntegra del llenguatge... I que muira amb mi. I, per això mateix, també hauria de morir el llenguatge, com ho he dit —abans/després—, en tant que conclusió imperativa de la meua obra. ¿He atemptat jo mateix contra la meua pròpia lògica-que-cal-anomenar-d’unaaltra- manera? Potser ja ho he dit o ho diré: la lògica, ¿la torsió ininterrompuda del pensament? ¿La seua llibertat?

Vaig i vinc. Retorne al que vosaltres penseu que m’he deixat endarrere. Pla i el seu Quadern gris. Pla i la seua boina... Pla està per a mi, ho repetesc,
més lluny que... ¿Que Ausiàs March? Però si March està al meu costat! Fuster... Qualifiquem-lo així: el mestre que tant ha parlat —parlar/escriure— i que millor ha sabut escoltar/comprendre. Fuster ha significat, per a molts, la possibilitat d’expressar-se de cara al futur: un futur tan incert com es vulga. Però jo no tinc més remei que deixar-me caure en el meu pou. És el meu lloc: un dels símbols irrenunciables de la meua obra de creació, a nivell de rètol per a major escarni: en algun lloc deu haver-hi una còpia de la meua paròdia d’El pou, el pèndol de Poe. JJJ i PPP que m’encalcen. Aquest crit d’exaltada i afligida reivindicació d’un mateix, o de l’un mateix —potser mai el subjecte, jo, no arriba a ser tan subjectiu com es pensa, i no ho propose com un mer colp d’efecte: jo també vull ser tu; no el meu lector pelat, sinó el teu camí cap a mi, cap a la meua literatura, on, tanmateix, jo no em revele, sinó que m’oculte i que em veig, o que intente veure’m, en la meua obscuritat, apresat en el lloc que m’ha tocat, que em correspon, ni més ni menys—, s’ha d’interpretar així; no és una airada manotada de renúncia al que he après o a aquell de qui ho he après, o amb qui ho he compartit. Qui: un singular, un plural, aquell/aquells que potser fins i tot hem anat inventant-nos per a tenir referències... Un cas emblemàtic fóra el del mateix Fuster, que navegava i feien navegar en un mar d’obsessions col·lectives —certament, per ell desvetlades; ¿val a dir, doncs, que en el pecat
portava la penitència?—, a costa de la renúncia a interioritzar-se en la pròpia singularitat: o siga que, segurament, en la pràctica s’ha vist obligat a fer més afirmacions, i a demostrar més entusiasmes, que no hauria estat disposat en principi a fer-ne com a bon —ni que fos nominalment o defensivament— cínic: perdó, escèptic, confessat per ell. Un escèptic que ha de creure, o aparençar-ho, en el que diu. Un cas fóra Pla, entre el terrat i la planta baixa —autor, més que d’obres, d’Obres Completes—, i ho dic així, fluix, no tant per suggestió magistral com, a pesar de tot, per reconeixença, com un record del qual no ens podem desfer: la mitja dotzena d’adjectius planians que se m’han quedat enganxats en serien, si ho voleu així, la demostració. ¿O són adverbis, i els hi atribuesc per la casualitat que tots acaben en -ment? Però, enteneu-me, Joan Fuster i jo, que parlàvem a diari, ni crèiem igual ni dubtàvem igual: ell era, davant meu, una referència immòbil, una mena
de mirall que m’obligava a veure’m en tota l’amplària de la meua llibertat: a responsabilitzar-me. No ben bé de la meua decisió, sinó del meu fatalisme. Un il·lús sense il·lusió, al marge. Per a mi, la pàtria han estat no tant alguns llibres com uns fulls en blanc amb els quals podia fer el que volgués, intermitentment: sense destinació. ¿El buit? Qüestions de temperament, però també d’angles de visió. A part que el mestratge, reconegut pel propi deixeble o atribuït per crítics més o menys sagaços o virulents, no implica necessàriament ni la qualitat literària ni la coherència ideològica de la seqüència escolar: d’un mestre s’han de sumar i restar les qualitats i les deficiències en tots dos terrenys, i per dir-ho de manera més pragmàtica, el que se n’ha de prendre i el que és preferible negligir; i en un altre to més pràctic encara, els llibres que cal llegir d’ell i els que és millor oblidar —i que tan sols
serien llegits, aquests darrers, escolarment, com el Cató; encara que ja estaria bé, si fos així!—. De Pla, per exemple, amb el Quadern gris en tinc gairebé prou, més una dotzena de pàgines soltes, i de Fuster —desagraït deixeble major, quina blasfèmia!— amb quatre o cinc llibres, i no dels més llargs; com Pla imagine que en tenia de sobres amb conèixer el títol d’un llibret vivaldià meu —l’únic llavors, siga dit de passada—, el que se sol esmentar quan es descriu l’episodi mal contat per ell en què jo vaig prendre part, i Fuster de ser l’única persona capaç de desxifrar alguns dels meus jeroglífics, i, per fer honor a la veritat, de promocionar inútilment, pel que fa a mi!, el meu nom, fins i tot quan jo no escrivia ni una ratlla. Però, de vegades, també s’és escriptor quan no s’escriu, o, sí, quan s’ha decidit no escriure: perquè ¿per a què, escriure? Ja n’havia profetitzat la reiteració: perquè ¿per a què, escriure?... I, a part, però deixe de seguida, no sense la tristesa de la inutilitat, aquest aspecte de la qüestió, hi ha també els mestres, més o menys llunyans lingüísticament, d’ací o de fora, que no ens han servit de res, però que, per donar una pista, marcaren la nostra època amb modes de difícil qualificació. Millor no entrar-hi. I, en fi, els mestres que només provoquen la ira, que és tota la docència que poden impartir, que no és poc, si bé es mira, i, si voleu, per demostrar que la llista podria resultar gairebé tan llarga com una frase de Proust quan s’ho proposa —menys, però, que
una meua també quan m’ho propose—, els mestres de capella, encara que posseesquen una exemplar entonació ciceroniana —qualificatiu no directament demanat pel discurs ni per la meua participació en la seua elaboració, sinó suggerit en legítima defensa, ¿d’ell, de mi?, per J. C., que no és el mateix J. C. de les cites epigràfiques, ni té res a veure amb el J. C. nascut dels evangelis, per molt que penseu que provoque el malentès—, o vicentina —model local, no us confoneu!, i ignore si algun novel·lista de la mateixa referència geogràfica el posa en pràctica: un suggeriment no negligible, mireuvos-ho—. Encara que, com diu la dita que ara m’invente, però no gaire: «Dels teus mestres, més que renegar d’ells, venja-te’n.» I reconec que he vingut maquinant des del principi com podria arribar-hi sense que m’aturàs ni l’alenada d’un sospir en cada descans d’un punt i a part. Però, vulgues o no, la cultura, la Cultura, com abans, és assentir, inscriure’s en la filera de la paraula —la nota musical, la pinzellada, el colp de cisell, el dit sobre el front: la paraula; tot és el mateix: ¿ho he dit ja?, i, si és així, ¿vol dir això que n’estic molt convençut o que ho he dubtat cada vegada?—, darrere d’uns altres i abans d’uns altres: entre precursors i prosèlits, i destinats a ser més o menys ràpidament oblidats, jo, la competència majoritària. I, en l’endemig, arribar, portar l’un mateix, fins on es puga. I tant d’un mateix, direu. Un mateix
no és jo, i menys encara ací, sinó res sobre el qual es pot parlar sense crispacions personals; encara que, la pròxima vegada, procuraré definir-ho millor i comprometre-m’hi fins al coll, sense esbiaixaments. L’un mateix, m’hi arrisque amb mots de..., anava a posar de gel, però ho trastorne en febrils,
seria el reflex del llibre que s’està escrivint posat en les mans de l’altre, de qui hauria de llegir-lo. No donem per a molt més: els qui escrivim. I, rarament, els qui llegim.

I traspasse la llinda que ha d’anar deixant-me caure cap al final, perquè ja no tinc res que m’aguante. Mestre, reflexionem-ho de nou mentre ens enfonsem, ¿és aquell que t’incita, implícitament o explícita, a imitar-lo, que
vol assignar-te un lloc en la seua llista? L’enrabiada tossuderia personal que hem sostret als vigilants de la nostra infància, les manies afermades sobre el
terror, les aversions covades en la solitud del propi cau —obsessions a la vora del deliri, em direu: terminologia genèrica en dic jo; no m’interessen els mots fets, sinó el salt en el buit, la provatura que, amb tots els riscs que calga, pot aportar quelcom de nou, esclatant, a través de la crispació lingüística, arrelada en la primera paraula que pronunciàrem: assajant ara, relatant una passa més endavant, poetitzant la fúria o la humiliació en la cel·la on s’arramben les confessions que no faries mai, però que fas, o les mentides que no diries mai, però que dius...—, sempre s’alçaran com a murs per a impedir-nos somriure com somriu un altre, o exhibir un adjectiu com ell l’exhibeix. Tot perquè s’ha estat infant: un bon argument, sí; Alighieri començava a escriure la Comèdia, amb els seus amors i els seus odis, quan era una criatura! L’obertura cap a la consciència és prèvia a l’obertura cap a l’estil mitjançant el qual ha de manifestar-se. La ceguesa, el tempteig amb les mans balbes, el gran instint de la companyia, ens duran cap als altres i els acceptarem en la mesura que confirmaran les nostres intuïcions, o esmerçaran la seua bona o mala voluntat a seduir-nos. Però ni tan sols l’escalfor
del ramat —perquè era això i no la nostra decisió que ens hi empenyia — haurà de subjugar-nos. Una oferta raonable, calme ja les fúries novel·lades del record, la meua tendra ira, fóra: jo —un— escric, tu —un altre— llegeixes; no cal que coincidim ni que pactem avinences; pensem —no passem, que és el temps que passa—, junts, una estona: jo pose el meu vocabulari perquè no en tinc altre, pense segons el seu continent, en la llengua en què tu penses... El que tinc a dir adopta aquest to, després aquell altre, i això contribueix a fer-me entendre, a comunicar, ni que siga fins a la incomprensió i el rebuig: el paradís, la glòria junt als altres, en l’altre món o en aquest, és una altra cosa, celestial, una altra qüestió. Tot, sí, a colps de martell, és altre. Les meues especulacions solen ser, després de tanta revolta assumida, primer hi havia posat simulada —l’aparença, la representació, que
incita la marxa ondulant de l’estil—, més idealistes que pràctiques: només dels meus personatges —un jo esquarterat, els personatges: per a uns escriptors, carn de mercat, la pròpia carn; per a d’altres, les peces d’un trencaclosques, els propis ossos— se suposa que, després de parlar, des de dalt d’una
trona que tant s’assembla a un escenari, o al revés, actuen: o actuen perquè abans s’havien proveït, si no d’idees, de dubtes que només una acció o altra pot resoldre... La mateixa idea, de fet. L’estil, i en demane excuses, és el circumloqui del tret. En aquests indrets tenebrosos, i ja em prepare a plegar,
després teòricament d’haver plegat, la primera influència rebuda de Fuster és, de fet, anterior, i la reconec, davant la vostra absència material d’aquestes
pàgines —en uns pocs fotogrames que m’enfoquen el tos, i per tant, no podeu veure si bellugue els llavis o no: sou, si ho sou, lectors, no testimonis—, sense que potser ell mai arribàs a saber-la. Quan, amb els companys de curs dels últims anys de batxillerat, sortíem per la tarda del col·legi on el seu pare feia de professor de dibuix, en passar per davant casa seua, que ens venia de camí, sentíem repicar de vegades la seua màquina d’escriure —aquesta Royal Typerwriter P1658 que apareix esmentada en un poema seu— i sempre hi havia un espavilat que deia: «Demà, un nou article al diari» o «El mes que ve, un altre llibre»; no teníem noció del temps ni havíem
sentit mai allò del «No se sap mai quanta sang costa». Perquè escriure costa molta sang: la més dolça, segurament. Imagineu-vos quan es tracte d’un poeta
líric! Per a acabar, no està malament aquesta apel·lació sentimental —ja me l’havia justificada, previsorament, abans també, com en un muntatge teatral—, no exempta de crueltat, com solen ser els judicis i les inclinacions
adolescents: una mica menys, però, que els infantils; i ret així tribut a un personatge del meu carrer que demanava un Herodes de tant en tant. Aquell so sobre el paper fou per a mi, junt a altres veus, més místiques, intuïdes en la ràpida ratlla d’un manual escolar o en l’al·lusió imprecisa del professor de torn, com una veu de profecia, i crec que estic citant J. V. Foix, ja que no conceptualment —no hi ha de què, ho sent: ¿l’estil més brillant i inútil de la literatura catalana?; i m’he atrevit a exclamar-ho davant totes les pastisseries
i tots els editors principatins, ni que fos en interrogant!—, almenys eufònicament... ¿He dit alguna cosa dolenta de Foix, a la llarga o de través, en alguna incisió perversa, en el segon rengle expositiu d’aquesta història banderejant? Potser, malgrat les meues exageracions —i ara puc dir que exagere pels dos caps—, un dels escriptors catalans més importants del XX. I pot ser fins i tot que algú el considere un dels meus mestres! ¿Tindria jo mateix res a objectar-hi? I reconegut això —a dues mans, insistesc—, ja puc seguir, amb el convenciment que no sóc tan antiobjectiu —una bona paraula— com imagine. Potser el lector hauria demanat més erudició o
severitat terminològica, o que, posats a parlar —a la deriva— de l’estil, li hagués seleccionat, com a mínim, tres o quatre cites lapidàries o bellament instructives, que il·lustrassen, en una mena d’apoteosi pobletana, el tema tractat. Per a novetats fusterianes, en tindrem prou, durant molt de temps, amb l’«aforismaire» amb què va obsequiar-lo l’amic Isidre Crespo i amb l’aportació
ornitològica d’algú que només escriu llibres per a dedicar-te’ls...

Però, perquè veieu que no pensava en el que creieu —Déu em guard de rebatre ximpleries o conviccions, i ¿com en convertiria els posseïdors: amb Descartes o amb miracles?—, em trac, una de cada màniga, unes frases de
Nietzsche arreplegades pel camí —¿i qui em demanava encarar-me amb l’ensucrat Zaratustra?; però l’experiment no passava de llegir-lo escoltant simultàniament Wagner, amb finalitats de psicologisme elemental, autoformatiu, en aquestes altures del meu jo cadavèric!; o no tan rudimentari, com féu Huxley amb les drogues, per a poder confeccionar un llibre amb materials de primera mà: jo m’acontentava amb duplicar artísticament i intranscendentment l’escena—. Una d’intervinguda aristotèlicament per mi, per a lligar principi i final: «Sigues almenys el meu enemic, amic». Segona: «Poc d’agraïment es té pel propi mestre quan sempre se’n resta deixeble». ¿En voleu una paròdia local, i així, de més a més, ja quedarà ben lligat, ací darrere, el tríptic del començament? «Poc d’amor es té pel propi amat quan sempre se’n resta amic.» Me la imposava el vol de la nostra parla, quan s’alçava cap a la Història, quan —i disculpeu-me el localisme— els valencians —aquesta graciosíssima subtribu del Ponent mediterrani que s’ha especialitzat a cridar estentòriament per a tapar el que té/no té a dir: ¿tinc/no tinc jo cap dret a dir sí/no?— hi entràvem, amb ella. Si amb açò, unit al
que deia fa unes línies, us penseu que la meua vocació és la lírica i les seues sublimitats, aneu servits: a mi, la literatura, les literatures millor —reincidesc en l’esment del suport d’aquesta partitura amb moviments diversos—, quan aconseguesc que m’interesse/interessen, és perquè... em... porta/porten... la... mort... davant... la... mirada... Tot està dit, i, per tant, calle. Tampoc no tinc
jo per què cedir a les exigències, o les necessitats de comprensió, del lector, ficant-me en bucs —pura xafarderia, dit arrapa i fuig (aportació lexicogràfica),
la mateixa qüestió del Bé i el Mal!—. Aquells a qui no ens han pagat mai, no tenim preu: tenim mòbils foscs, com els dolents de novel·la, induccions de tenebra, pobres ànimes càndides!—, i en aquestes altures, per a qui sempre s’ha cregut del segle XX, ja del XXI, per no témer, no ha de témer ja ni la censura, com no siga la dels propis amics, cautelosos a l’hora de condescendir
a les begudes de cervell perilloses, en el joc de les ortodòxies i les heterodòxies; almenys no aquella, com li passava a Joan Fuster, cosa que, siga dit de passada cap a la pregonesa del buit, estava marcant el seu estil —i d’alguna manera el meu—, amb el·lipsis més o menys reconstruïbles, destil·lacions gongorines, temptacions bastardo-llibertàries, qualificatius deixats caure com de passada, perquè perdessen part de la seua càrrega eclosiva i la recuperassen més endavant, en la consciència enterbolida del lector, retalls
enigmàtico-prudents... Supose que a Pla li passava el mateix i trobava alguna manera d’adobar-ho. Que conste que no he dit pactar-ho! I una propina pòstuma: ja que he començat parlant d’Aristòtil, un sil·logisme de configuració enigmística, redó com una moneda, de la qual s’ha desimplicat poèticament i figurativa el centre just, com en aquells 0’50 ja caducats, on ara, en alguna de bicolor ¿papal?, cau el nas borbònic: «No he parlat de res,
alguna cosa he dit.» La possibilitat que una llengua suggeresca racons de misteri és, al capdavall, una mostra de la seua perdurada aptesa per a descriure el
món. Amb l’ajuda de... de Llull, és clar, de March, de Corella... De Pla, de Fuster... De Carner, de Riba, i de Foix!, jo en faria una alegre barreja; i afegint-hi l’Espriu poeta, un pòker. Quant a mi, senzillament estic en contra. Del que siga, sabeu-ho. Que m’hi opose, a tot, al vol de les paraules i a la immersió en el silenci, ¿vol significar que em contradiga? No, és la renúncia a trobar res amb què consolar-me... Deixeu-me que em contradiga i construiré un diàleg: ¿no volíeu incisions en la pedra? I la continue, encara: i us ajudaré a construir el vostre, ja que, al capdavall, no parlem sinó amb nosaltres mateixos... Descriure el món, amb gravats en els carreus, com en els vells monuments, com els de les inauguracions oficials amb pretensions de perdurar. O, no ens fem/us feu grans il·lusions: ¿només el nostre/vostre petit món? ¿La via cap a la seua desaparició? Que romanga, almenys, el jo testimonial, tancat en el mutisme, obert en la interjecció gestual, ple d’obsessions de llibertat tancades en l’un mateix, com les inscripcions de les
cel·les carceràries... M’agradaria que aquests mots ressonassen com escrits, escrits com estan a trossos -estranya barreja, quan m’ho mire amb imparcialitat, de fúria i candor, entre el cor i el fetge—, més enllà de la frontera: vull dir, atès que les referències és el primer que envelleix i aquesta darrera frase resultarà totalment indesxifrable ja en el mateix moment de ser publicada,
en un lloc on encara es poden cridar —no per gaire temps, resulta ben previsible— uns mots de llibertat com s’ha fet fa poc. Era el seu orgull des de 1789. Però, en qualsevol cas, com que la meua voluntat no és sinó parlar, ací, de mi mateix, ¿més que fusterianament, montaignescament?, tant
se me’n dóna. ¿Quin paper fa la llengua en un escriptor que, per fi, deixa d’escriure-la? ¿Un escriptor naix per a escriure en una llengua obligada?, i m’ho he demanat, pomposament, per fer-vos grinyolar de dents. Però talle, figurativament, com passava, no tan figurativament, sinó ben cerimonialment, quatre anys després de l’any de referència. Això és, talle: aquí teniu la imatge final, adobada mínimament. Jo... Jo no parle de mi, sinó que qui parla és la màquina verbal que he engegat i que em porta on vol. ¿La lògica, una altra vegada? Potser no hi ha res tan bell com l’arc de Sant Martí, però sempre és igual, i, quan és, és aquí, enllà, com dirien filòsofs amb nomenclatures extingides i d’impossible traducció, en el sentit, en el temps, en el ressò; i en la manca de sentit, de temps, de ressò, que inclou el sentit. Perquè sí: el sentit inclou el no sentit, que per a això existeixen les paraules... Ara, l’única explicació, l’explicació implacable, que veig en el fet que el coll es trobe més avall del cap és la facilitat que això forneix per a la decapitació. Degollar, degollar-se, per tant, és lògic, d’una lògica única, sense marxa enrere. I jo, doncs, el que vull és que els meus deliris em facen aixecar els
ulls, tensar el gargamell, omplir-me de llàgrimes dowlandianes la mirada per a deixar de veure, provocar un esclat de paraules que parlen de la meua innocència i... de... la... meua... mort... El meu «jo» és el Jo de tota la meua literatura, i ell és sol a escriure-la de principi a fi. El porte damunt l’esquena, com una creu. I si em demanàveu per què em reescric tan violentament, diria que per assajar les infinites possibilitats de contradir-me/acreditar-me —és el mateix ben bé— i per demostrar-vos la nostra respectiva provisionalitat.

I un fi crestomàtic:
«Ai, que cansat que estic...!»
«Sucede que me canso...»
«Mais, hélas, que je suis fatigué...!»

O, com diuen per ací:
«Treballar [no solament és, alhora, odiós i, malgrat la maledicció, divertit, encara que jo no m’haja divertit gens ni mica fent aquest paper indigest;o sí, cada vegada que el refeia] cansa».
En italià, ja s’hi havia dedicat tot un llibre, darrere d’un títol.
Però pensar encara és pitjor:
«Pensar mata».
¿He dit «Fi»? Recomenceu, vosaltres, ara,
però pel vostre compte,
atenent, tanmateix, que si seguíeu una línia recta
acabaríeu ensopegant amb ella.
Potser el vertader fi de l’assaig és, justament, evitar-la.
I
ara ja
FI

.III.
77’7
DÍSTICS
DAMUNT TRES MOTS,
AMOR, ALTURA, AGONIA, O SIMILARS,
ACOMPANYATS DE LES LLÀGRIMES DE DOWLAND CITA PRÈVIA

CITA PRÈVIA

Aristotèlic amic, ni que siga per una vegada,
lliura el teu cor commogut amb innocent pietat.
( J. C.)

IRRUPCIÓ

Trenque el blanc. Vull entrar en les formes a què obre el capvespre, en el que resta amagat. Vull posseir la foscor.

2.
Sent rere meu el silenci d’aquells que m’han dat la paraula: és sols per ells que jo escric. Cante el seu mut sofriment.

3.
Jo puc ser jo mateix per raons de summa altivesa;
més fàcilment ho puc ser per ignorància de mi.
4.
L’alba encesa ha caigut damunt els fruits de la terra.
Sobre el foc infinit plana un arcàngel sense ulls.

5.
És del temps la meua obra, no meua; i molt menys encara
ella és jo, jo que fuig de mi mateix, del meu temps.

6.
Veu de silenci, el meu clam, reflectit, és a mi que retorna. Sóc jo qui el sent en l’espill: és el meu gest contra mi.

7.
El camí pel qual vaig no és camí, visió ni miratge:
no hi és sentit el sentit, cada nou pas desfà el pas.

8.
L’hora enfonsada en la qual la música cessa, em demane:
si mai no t’ha importat res, doncs, ¿per què alces el verb?

9.
Des de tu a mi, quina dura distància, quina muralla
que ni el vol pot salvar! Sols aquells mots que ens callem.

10.
Crida, Jo, miserable pronom, o fúnebre estela,
de mi mateix, jo mateix, fins que no em senta ningú!

11.
Quina grotesca figura, Narcís de les hores que cauen!
En cada espill en tu em sé, mes ja no m’hi reconec.

12.
Breu, el meu dir, mormolat a l’oïda, des de darrere,
projectant davant teu el teu perfil candorós.

13.
Jo sols sóc jo quan m’aixeque superb entre arcs i columnes;
tu només tu en els meus mots, quan et faig creure que em creus.

14.
“Crea’m”, clamà en el No-res vers l’alè de Déu el fang d’home, “jo seré el Nombre i tu l’U, i immolaràs multituds”.

15.
Si posseïm la paraula i el solc, és només per la terra:
per haver nascut, fills, en un indret qualsevol.

16.
Mira’m als ulls, Amor: mira el vel de la meua ceguesa.
Vinc sense llum cap a tu: ets al batec del meu cor.

17.
Trèmulament, el meu vers s’escandeix en mesures arcaiques
entre basques de mort, buit com un calze lliurat.

18.
Tu, esperit revoltat, encén el món, que no et baste
dir que no d’amagat. Ix, pren la falç de la sang!

19.
Ser escriptor, tu, escriptor, és tapar amb paraules ambigües les paraules de carn, res que t’obrís al meu cor.

20.
Mare tristor, tu m’has fet que escriga i que alhora m’hi oculte: m’has fet ser jo mateix i fingir ser jo mateix.

21.
Sons de viola i, a sobre, el poema: una sola paraula,
gran, que s’escampa en sentits, Déu sense vores ni fons.

22.
Vidre tacat que m’esquinces la pell i m’atraus la mirada
fins que de tot em fas jo: màrtir/frontissa/botxí!

23.
Mira’m, Déu, sé que en Tu no puc creure, i, sense esperança, jo no accepte la mort: cerque la immortalitat.

24.
Cap flor de glòria no hem de guanyar en aquesta batalla:
sols la bellesa de ser supremament derrotats.

25.
Cal que en la nostra paraula renasca la vella paraula:
ella ens té i la tenim, en el silenci, en el crit.

26.
Caminaré sota el sol ardent o en la nit sense rastres:
no seguiré ningú, que no em seguesca ningú.

27.
Totes les cares que em sotgen des dels racons de l’escena
amb mirada de mort, tenen el buit dels meus ulls.

28.
M’he elevat fins a Tu i el teu lloc desert en l’altura.
Ara jac contra el sòl, fang amb les mans dins el fang.

29.
¿Què teniu a veure amb mi que em parleu d’una pàtria?
Ratlle amb fúria el seu nom, als bruts papers en què el dic.

30.
Ell ha mort de tristor, Déu meu, i jo també en moro.
Pare, el teu Fill ha mort, mort de tristor, Pare meu.

31.
Us he adreçat la paraula, i vosaltres, en lloc de comprendre’m, m’heu volgut estimar; o a l’inrevés, tant hi fa.

32.
Jo no imagine: poeta/profeta: veig què s’acosta.
Jo no porte la mort: és en girar el cantó.

33.
No hi ha cant desesperat, a la dona, a la terra,
que no siga en el fons una romança d’amor.

34.
Calla, escolta’m: deixa’m ser tu i tu sigues jo, ara,
en la durada d’un mot. Fins a la mort. Més enllà.

35.
Naus que parteixen, i el vent que et durà la veu que m’ofega. Vull que m’oblides, Amor, vull que em recordes, Amor.

36.
Quan dic “jo”, el pronom, l’originalitat jo t’usurpe,
mes alhora assumesc la teua culpa, els teus crims.

37.
Rere el meu cant sou vosaltres, poetes de la meua llengua.
No sé estimar si no ho dic amb les paraules que us prenc.

38.
Vull, Solitud, la part que em pertoca de tu en la sofrença,
i sentir-me’n ple el cor, sense ningú al meu costat.

39.
Obscenament passàvem l’hora, en l’or alt de la tarda,
amb l’esguard flamejant, amb un silenci de tot.

40.
Faig la meua obra, i la cride per destruir-me, i la calle
per no donar-me el plaer de l’autodestrucció.

41.
He carregat damunt meu, no el deliri arrogant de ser lliure, ni la recerca del goig: un amarg no saber què.

42.
Fuig de ser home i sóc home, i més quan tots m’abandonen,
sols perquè encara em commou una mirada innocent.

43.
¿Quin sentit tindrà el teu viure en la claveguera,
si no és lliurat per quelcom, bo i siga amb mans d’assassí?

44.
Signes, la meua escriptura, gravats per a tu. Tu desxifra’ls. Per a mi, rere d’ells, res, un desig de maldat.

45.
Fruites madures en una mà, ofertes, i en l’altra una arma
que m’apunta al cor: sé que no hi ha evasió.

46.
Oh, dobles mots, car no tinc més que aquells que em donares
per a lloar-te i dir sí, per a oposar-me a Tu, Déu!

47.
Deixa’m que esguarde com, pas a pas, entre espills agonitzes: vull saber-me el paper, tots els instants de l’amor.

48.
¿No em retindran la lívida galta els teus pits generosos
en el moment de morir, dona, esplendor de la carn?

49.
¿Sents, poeta, el record de l’instant en què demanares,
pur, el do del cant i et portà Déu sobre el mar?

50.
Jo renuncie a tot el que he fet, meu només per donar-ho,
com el doll de sang que ara s’estén sobre el full.

51.
Feu-me callar: ja l’angoixa destrossa el sentit veritable
de cada mot nou que aprenc. Si sempre he estat un infant!

52.
Cim de follia: pujar on s’esgota la febre de l’home,
batre les ales del buit, fer el gran salt més enllà!

53.
Ets innocent com un lliri, germà, t’he arrencat de la culpa. He donat en lloc teu la meua sang, el que he escrit.

54.
Vam arribar fins a Déu i vam dir: “Aquell home pensava,
l’altre va ser escorxat, un va morir en la creu...”

55.
¿Com vindrà el verb: de la forma al fons, del fons a la forma? ¿No tinc què dir, ni ocultar, que em divertesc en el joc?

56.
Cree a la vora del somni, on la realitat que anuncie
es revesteix del proper significat de la mort.

57.
Ara proclame el meu dret al crim i a l’ascens de la imatge.
Crucifiqueu-me més alt, més alt encara que Déu.

58.
Gràcil bondat de les hores, Amor, quan s’obre l’aurora.
Passa’m la mà pels cabells/passa’m el vas de verí.

59.
Dur el que escric i la llengua en què escric més enllà de l’Altura, de qui Ell mateix és el Nom, de qui sols dir-lo és blasfem.

60.
Negres aranyes teixeixen paranys, transparències, murmuris.
Jo, mentrestant, estic sol. Jo, mentrestant, estic viu.

61.
Deixa’m, aquest és l’instant de l’angoixa i de la imminència. Tot jo mateix sóc jo clos: he de pensar-me en la mort.

62.
Últim miracle de la paraula, que, dins l’agonia,
dreça l’engany del bell contra la falç de la mort!

63.
Déu era etern quan no era. I fou. Creà l’home i les hores
i ja etern res no va ser, tan sols les tombes del Temps.

64.
Quina absència de tu, Amor, i a penes em resta,
entre jorns de paper, sense tu, Amor, morir!

65.
Trau-te les màscares, mot, i ofereix-te en la buida nuesa,
que és el sentit, entre tots, l’únic ocult, l’únic ple.

66.
Quin vent suau entre flors i xiprers, perfumant els sepulcres! Pares, amics, prop del riu... Amb el meu nom, un albat.

67.
Ai, Solitud! Però, quan estic sol, ¿què m’importen els altres: per a tancar-me en el verb, per a enfrontar-me amb el verb?

68.
Sí, poeta: el poema no és més que la seua mentida.
Tapa el que no saps com dir. Crida el que no tens a dir.

69.
Ara m’impose, per recobrar antigues paraules,
mudes tonades d’infant: el meu present fou l’ahir.

70.
Faig amb argila el vas que seré i que em tindrà per a sempre: un grapat ple de llavors, un puny que s’obre en arrels.

71.
Com més a prop em sent ja de la mort més sé què és estimar-te: tant, que aprendre a estimar és desaprendre a morir.

72.
Muir vastament, com un poble amb les boques tancades amb ferros: sense poetes ni infants/sense poder-te cridar.

73.
Muir i m’enduc el secret més pregon de la meua paraula.
Ja ningú no la dirà, ni callarà, com l’escric.

74.
Sordes campanes ressonen per tu als quatre vents de la torre. Tot ha quedat en això: l’odi mortal i l’oblit.

75’7
En el meu cant, ara invoque la ferocitat de la llengua,
així com tot el poder que és donat al poeta, per dir que tan sols és la música el que m’ha fet humà: home amb l’horror d’un mateix.

COMIAT
Hem de trobar-nos en un altre lloc on germine la joia,
on no habite la mort, on tot el que és siga Déu.

ifi
¿Què exclamarem a la fi que no siga el no-res, l’al·leluia
del fred crim consumat, l’obra acabada amb punyals?

CITA PÒSTUMA
Mira’m morir, Amor, perquè sols en la teua presència
puc suportar el menyspreu de no ser fets immortals.
( J. C.)

.IV.
LA MAR, LA MIRADA

La literatura és la façana del crim. ¿O només
el peu de pàgina en un diari de successos?
( J. C.)

A la platja no cap una agulla, tot és on ha de ser, sota el sol de llautó. El garbí és d’una transparència tacada. Criatures amb pales i flotadors i ditades d’arena a les galtes, criden, riuen, ploren, juguen a qui pixa més llarg;
fèrtils mamàs, pentinades amb laca, es divideixen entre la vigilància i la murmuració amb la veïna, alguna d’embarassada fa mitja i amb el peüc que li penja de l’agulla es cobreix el llombrígol; avis arromangats seuen en cadires plegables davall florejades ombrel·les, els peus descalços, les espardenyes de vetes negres penjades a les barnilles, exhibint les empremtes simètriques de la suor; gossos amb la llengua fora; apol·los del terròs, baixos, de llargs avantbraços bruns i torsos pàl·lids, simulen combats de lluita lliure, mentre, arraïmades,
lànguides adolescents d’ivori es corben graciosament com ullals, migriuen amb els plecs de la boca, els colzes contra els flancs per a projectar l’escot; olor d’arròs coent-se, en cada regolfada del vent; a les terrasses de
primera línia, al timó d’una barca de plàstic, algun estranger amb la camisa descordada; un pescador indígena amb un rall i dues llisses embolicades amb paper de diari: el món és brut i inevitablement pròxim com un afer de família, enfront d’una mar tímida, pol·luïda, comercial, però de botiga de barri. Ella hi passa, indiferent, arran d’aigua, sobre la sanefa d’algues podrides, la tovallola de bany a l’espatla dreta, els cabells lligats al tos en forma de cua de cavall, alta, atlètica, rossa, depilada. Avança pausadament. A la fi, descobreix, enllà de les urbanitzacions en obres, un espai lliure. Serpentejant entre les cames allargades, s’acosta a les dunes. L’arena li crema a través de les sandàlies, a mesura que s’acosta al lloc triat. Estén la tovallola en terra, amb cura, sense arrugues, s’hi asseu, extrau d’una bossa de lona un tub de cosmètic i s’unta el nas, les galtes, el coll sobre el glatir de les caròtides, amb moviments involuntàriament calcats dels dels anuncis de la televisió, felins, sensuals. Es tomba de cara al sol, la cama esquerra lleugerament encollida i repenjada sobre la cuixa dreta. Els ulls, closos, tremen imperceptiblement, i la boca s’entreobre: pensa, per tant, en alguna cosa que no voldria pensar; o voldria no pensar en res, buidar-se cap a la pell, sense contraccions sentimentals. Deixa passar el temps, gradualment immobilitzada pel pes de la llum,
retinguda per l’abraçada de l’arena, ablanida. Dóna una llambregada al rellotge de polsera, i es gira panxa per avall. Els repunts del banyador han oprimit diversament la seua carn, amb el canvi de positura: l’han feta conscient
d’unes zones del cos a costa d’unes altres, i, en un instant, la invasió general de voluptuositat ha quedat interrompuda. Sacseja la cua de cavall; amb les ungles dels polzes es trau uns grans de sorra de les dels altres dits de la mateixa mà, després amb les dels anulars se’ls trau de les dels polzes: ho ha fet gairebé sense adonar-se’n. Quan recobra el control d’ella mateixa, se sorprèn en el gest d’ajustar-se el banyador a l’altura dels pits, dels engonals. I és aleshores, quan els elàstics de la part inferior esclaten sobre les natges amb dos “claps!” simultanis, que se sap mirada. Algú l’observa. Tothom es
mira, es diu. No és això, tanmateix. Tothom es mira sense veure’s, en aquest país encès: som brases, reflexos, ombres, vidres trencats, això no és cap novetat, i menys ací. Alça els ulls i ha d’abaixar, enlluernada, les parpelles. El sol ha ocupat les seues òrbites, i sent una fiblada als polsos. Acota el cap. La pressió del seu ventre sobre el ventre de l’arena, reconcentrada des de tots els contorns del cos, que semblen haver-se aspirat cap al mig, se sensibilitza de tremolors eròtics, i alhora d’una profunda repulsió tàctil, turgescència contra turgescència. La interposició de la tovallola tot just atenua la immediatesa d’aquell contacte brutal. Repeteix l’operació d’adaptar-se el banyador amb modèstia estudiada, expulsa l’aire dels pulmons, s’aprima. La impressió de ser mirada d’una manera particular no desapareix, sinó que, per assegurar-se que el seu vestit no té cap esquinçall ni es desfà en transparències insinuadores, es mig incorpora, arquejada cap endarrere sobre la cintura, i s’inspecciona de reüll, per la dreta, per l’esquerra. Gira el cap entorn, per a descobrir l’indiscret. Ningú no sembla dedicar-li una atenció especial. Els esguards van i vénen, i resulta impossible identificar-ne un entre tants, assignar-li aquest sentit, procaç, inquisidor, que ella desxifra damunt la seua pròpia pell: en cap dels que abasta en concret no situaria la perfídia d’un jutge, la meticulositat d’un obsés, les fantasies carnals d’un botxí, la refinada truculència d’un mirall modernista entelat pels anys i els bafs anhelants dins els retorciments ornamentals de la fusta. Un peu amb les ungles envernissades de color morat, uns peus petits amb mitjons bruts, un crit agut entre la tumultuosa remor fangosa. Esclafa la cara contra la tovallola, es mossega els cabells que li han caigut sobre la boca. Cal que es tranquil·litze: trivialitzar l’anàlisi de què se sent objecte representant-se en un despectiu paper d’impavidesa,
aliena al joc de l’Altre. ¿Té aquest nom, pròpiament, doncs, Altre, enarborant una majúscula? Retorna al seu propi cos: allarga els braços, obre les mans amb les palmes cap a dalt, relaxa el tou de les cames. Ho resisteix
uns segons que li pareixen segles. Una gota de suor li llisca per darrere de l’orella, una altra per l’axil·la; es troba a si mateixa aspra, recorreguda pel pessigolleig equívoc d’aquesta llengua múltiple i simultània, que li provoca alternances de fred i de calor humits entre les cuixes. Canvia de tàctica: es volta de cara al cel, i, com qui no fa, afluixa un tirant del sostenidor, posa al
descobert un tros de mamella blanquíssima, fins a l’aurèola del mugró, s’eixancarra provocadorament, es llepa els llavis, escampa de comissura a comissura, escumejant perversament, un brillant rastre de saliva. Espia amb l’esguard perdut, rere el camuflatge de les pestanyes, un gest revelador, la crispació d’algú agafat en falta. No res. Ni tan sols ningú que aparence entretenir-se de forma innocent en una altra cosa, que s’allise els cabells per dissimular darrere el braç la línia de retracció de la mirada, que passe precipitadament
la pàgina d’un llibre que no llegia. Ningú no té, en efecte, un llibre a les mans. Tot és neutre i insubstancial. Només uns dits, la resta del cos dels quals no veu, percudeixen acompassadament l’arena, com algú que tocàs les negres d’un piano o comptàs les síl·labes d’un pentàmetre; el seu ritme sembla ressonar en el tap metàl·lic del tub de cosmètic mal enroscat. A canvi, després de fer una circumvolució completa, la seua atenció ha quedat retinguda per les rojors que li ha provocat l’afaitat del borrissol lateral de l’entrecuix, on el to de la pell vacil·la entre el bru solar i el rosat natural. Els granets escapçats, amb la dura i negra punta del pèl al centre, sota el barret de la crosta, alçant-la, fan l’efecte de llombrius encara vives empalades per l’ham.
Aquesta imatge sagnant de la còpula —la crosta té, de més a més, una positiva retirança amb el gland, disposat en una rígida vigilància vulvar— li fa cloure els ulls. Els serra amb ràbia, i la imatge d’un sol mascle, monstruosament pelut, vessant-se en una pluja seminal d’or, se li dibuixa sobre la retina, dins un núvol fosforescent. La complaença en l’obscenitat pugna amb el
fàstic i l’horror. Llança amb brusquedat el cap endarrere i el recolza damunt la coroneta, oferint al sol la forçada corba del coll. Així resulta impossible simular dormir, cosa que hauria d’haver fet des del primer moment. Però,
de sobte, es dreça de mig cos, impel·lida per un ressort, com si allò que havia inútilment buscat li hagués vingut del somni, d’on procedeixen totes les imatges: les vertaderes i les falses, les literàries, les que perfilen el pànic o el desig, la del suïcidi. El secret de la seua opressió ha quedat, per fi, desvelat, n’està convençuda: només és qüestió de posar una lletra darrere de l’altra,
com sempre que es vol arribar a alguna banda, s’amonesta. Des del capdamunt de l’arenal del fons, que ha enfocat invertidament, ha redolat, darrere la seua pilota, un escarabat; la seua lluentor negra s’ha reproduït fugaçment
en l’objecte més proper: unes ulleres de sol. Els ulls que esguardaven a l’inrevés, els patètics torniols de la bestiola, amb les potes bellugant-se en l’aire, la seua rèplica bombada sobre la pantalla dels vidres, han confluït en un estudiat escorç cinematogràfic. Són aquestes ulleres, senzillament un estri a través del qual es mira, orientades en direcció a ella, que han causat la seua inquietud, la seua angoixa progressiva: s’exposa mot a mot, com si sermonejàs una criatura, aquesta premonició. Una suma d’atzars, de refulgències, de significats mig secrets o acceptats, de figuracions, aixecada com una destral i convergint en el rerefons de les seues ninetes: apel·la efectistament al seu vocabulari més sofisticat. De vegades, tot depèn de la cruïlla d’una paraula. Les ulleres. Com les mitjanceres, com les inductores d’un crim, com les encobridores de la Maldat: brollen ja, sense control, les formes extremes de l’expressió. En la seua immobilitat opaca i tenebrosa, maníaca, adversa —s’introdueixen subreptíciament aquests termes en el relat que se’n va fent a ella mateixa, amb un meticulós repertori d’adjectivacions—, hi ha la innominada font del seu terror. S’alça histèricament i s’hi acosta amb quatre
salts. Les ulleres estan artísticament abandonades enmig d’una clariana oblonga, impol·luta, retallada entre les xarxes de carpinells que davallen des de la carena; tenen les patilles clavades en la sorra. Uns fils de llum rellisquen en les frontisses metàl·liques. D’una puntada de peu, sense importar-li fer-se mal, les projecta tan lluny com pot. No en segueix la trajectòria, com no atendria al traç que fa la màscara en la seqüència del desemmascarament, sinó a allò que ocultava. A sota d’elles, malignament, han parpellejat sense palpebres, encegats, uns ulls exempts.

.V.
RELLOTGE D’AIGUA

La culpabilitat és la innocència, el ser el nores,
jo l’altre, l’altre no jo.
( J. C.)

Vint anys després, jo era un pervertit. En una de les voltes que em feia fer el meu deliberat desviament de tota virtut, vaig trobar-me amb l’infant que havia estat. Jo no el vaig reconèixer de seguida, en l’àlbum de la memòria. Tampoc no sabria dir-vos ara si havia cercat a consciència aquell encontre, o si el llibre s’havia obert casualment per aquest full, com un volum antic es bada pel plec que retenia una flor seca o una vella carta d’amor,
que aboquen sobre el present una nostàlgia insuportable. En tot cas, els meus mòbils eren obscurs: no inconfessables, en principi, sinó imprecisos. Aquesta
imprecisió es relacionava, més que amb la qualitat de la llum, amb el fet de mirar, potser, de massa a prop. Segons aparençava, ell era innocent, encara; però, a pesar de tot, la meua aparició no semblà sorprendre’l, mentre
passejava pel camp obert. «Vine amb mi, deixa’t seduir», li vaig xiuxiuejar suaument a l’orella esquerra, des de darrere, com si es tractàs d’un objecte que existís fora de mi mateix. A més d’aparentment innocent, era un infant
trist i solitari, carregat d’amor propi: qualsevol podia ferir-lo amb un parell de paraules. L’obscena vitalitat dels seus companys l’escarnia frontalment: atemptava contra l’ordre segons el qual començava a distribuir
el propi món, on sabia que ells, a la llarga, no tindrien cabuda. Tal vegada, de fet, ja no era del tot innocent, i igual que jo el jutjava, induït per la meua enyorança, aparentment innocent, un altre el jutjaria aparentment
culpable: provocador, postís. «Vindré amb tu —em contestà—. Però ¿què és deixar-se seduir?» «Deixar-se seduir és seduir», vaig apuntar-hi jo, a fi que la qüestió no desbordàs brutalment, d’entrada, el camp de les paraules:
al capdavall, el procés exigia una certa delicadesa. Ell ho comprengué, sense necessitat de més explicacions: «Així, ¿tots dos fórem iguals, seduint i
deixant-nos seduir?» El seu candor valia tant com els meus jocs de paraules. «Sí», m’arrencà glacialment. «De tu em vindrà tot el bé i tot el mal; de mi et vindrà tot el bé i tot el mal: és això, ¿veritat?», i em mirà fugaçment
als ulls, com un llampec, tan fugaçment que tots dos els baixàrem al mateix temps, evitant-nos. Els meus es quedaren sobre els seus cabells; els d’ell, sobre les venes de les meues mans. Jo era un pervertit, ja us ho deia, sabia utilitzar les paraules, emmotlar les frases amb efecte; hauria pogut lluir-m’hi precisant que seduir i deixar-se seduir consisteix a compartir per a sempre el
mateix esguard; vaig callar, per tant. El vaig agafar de la mà, i em va seguir dòcilment. A la dura fredor del seu tacte, vaig sentir brollar dins de mi, de sobte, un odi mortal, en aquell moment despullat. Alhora m’adonava que
era l’odi i no la malenconia l’única forma en què podia transformar-se l’aclaparador record de l’antiga ingenuïtat. O siga que, tot i que hauria pogut advertir-me que aquell odi era del tot irracional, sentia que l’escapada cap a l’odi era l’única acceptable des del punt de vista racional. El vaig dur a un vell molí en ruïnes, a la vora del riu. Davallàrem per talussos i escales. Una canal de maons desviava un braç d’aigua que feia rodar penosament una gran roda de fusta, entre les rosegades arcades del soterrani; la molsa tacava els murs escrostonats. Un ocell negre enfilà la boca enterenyinada
d’una finestra i es disgregà amb un xiscle. Entre les canyes d’un racó, es caragolà un esmunyiment. Ell no va oposar-hi la més mínima resistència, sinó que se m’oferia. A mi no m’importava el meu plaer, igual que el plaer que podia aconseguir de qualsevol altre; ni el d’ell, arrencat del cadàver del temps. El vaig clavar, tot nu, de cara a mi, les mans a una de les pales de la roda, els peus a una altra, més avall, i no vaig deixar de mirar-lo fins que
no expulsava l’últim alè. Però, ni tan sols quan moria, reprimint-se els espasmes, i em transvasava l’accelerada angoixa del seu pols, vaig saber si dins aquell cos de neu s’amagava la innocència que jo havia pretès corrompre, o si, preservada de la meua violència, me la lliurava intacta, perquè, en les estacions del futur, pogués tornar a practicar desesperadament aquell mateix ritu. Ara, en el retorn incessant de l’hora, contemple com els seus ossos
podrits, que jo mateix he unit sobre una ànima d’aram, se submergeixen en l’aigua, i, a favor del corrent fangós, reapareixen per l’altra banda, i s’eleven lentament fins al trespol de nou, dins el gir impassible de la roda, que, tanmateix, grinyola.

.VI.
I
CUL
DE LLÀNTIA
DE LLÀNTIA
CUL
I

En la fi no serà el Verb, ni tan sols l’apocalíptic,
com, atenent que ja hi som a la vora, adjective
ara el meu.
( J. C.)

En aquests papers, m’he turmentat amb algun personatge de Purcell, el músic, millor del seu llibretista, o amb la literatura evangèlica, he contrafet un detall de Bergman, el cineasta, i no tinc inconvenient a confessar que ja ho havia fet abans, en un altre lloc, amb un anunci de televisió, jo que no la veig; o amb Corella —un mot—, o amb Gerard David —una mirada, que no és la de La mar i id.— i més. Amb l’hora suprema del Nou Testament
com a font i la meua angoixa transferida a un doble, ja hauríeu vist què passava! Mireu els meus dissenys —en soledat o en companyia— de la Y, i arribarà un moment en què ho comprendreu, perquè ja pot un cridar en
aquest món de cecs...! Aquest darrer relat, «Rellotge d’aigua», el camí cap a una imatge, bé que fou escrit després, el plagiaren incidentalment —de fet, formava part d’això que en diríem el decorat— en una superproducció hollywoodenca, el títol de la qual ignore, que, tanmateix, havia estat filmada abans i jo vaig descobrir amb posterioritat: me’l confirmaren, doncs.
Si fa no fa, com s’esdevingué amb l’Alphabet de Valéry, esbossat no sé quan però aparegut el 1999. Ara, que, anteriorment, jo ja havia plagiat Sterne, tot i que encara no he vist satisfeta l’esperança de trobar-ne el manuscrit primigeni, per a comparar cal·ligrafies —la seua, la de Valéry i la meua—, o, com a mínim, un exemplar imprès, per a poder beure en la font. Que volia escriure’n un, el pare de Tristram, no hi ha motius per a dubtar-ho, perquè ho he llegit en una traducció francesa de les seues obres completes de començament del XIX, que puc mostrar a qui les vulga veure (entre parèntesis, ¿ho copiaria d’ací Valéry? ¿Llegí Sterne, Valéry: Valéry, en qui el culte a la intel·ligència esdevé, més que diamant incomestible, excés d’estil, tan llepat que de la mamella amb el mugró erecte d’una Venus de marbre en faria una calba bola de billar?)... També jo n’havia redactat una primera i una segona versions, Alfabet —per a ser rigorosament exactes, l’inflament majúscul corresponia a la a central, alfAbet—, alfaBet, i, fins i tot, una reedició de la primera, amb la mateixa disposició tipogràfica quant al títol però no
en l’interior —amb retocs, com ja podeu imaginar—, i em proposava escriure’n, per fi, la definitiva, alfabeT, amb T de terminal, com dec haver anunciat en més d’un lloc, i per a la qual dispose d’uns quants quilos de paper amb apunts, que puc vendre així, a quilos, amb la propina d’uns trossos de full d’algunes obres de joventut estripades la setmana passada. Però ja n’hi ha prou, no fos cas que, amb tanta formació espacial com Sterne volia impartir entre els seus joves lectors —així ho justificava: per a instruir-los en
la manera de comportar-se i de parlar en les diverses circumstàncies de la vida, articulant cada lletra com millor convé a cada instant, segons es pot deduir— i la transmissió, coincidentment tipogràfica en l’origen, valerianopalacienca, tothom en sortís tan alliçonat, que hagués d’haver-hi un exemplar en cada casa de l’Antologia de la Literatura Universal, en la qual, ordenada
alfabèticament com correspon, és clar, el meu ALFABET figuraria abans que els de Sterne i Valéry. L’originalitat, ja ho veieu, és una senda que
ve des de la prehistòria, petjada per la corresponent filera artística, que mira, es mira, es remira i s’entremira.

Vostre
—i damunt, això!—
el literat-escombriaire
a
b
c
d
e
f
g
h
i
J
k
l
m
n
o
P
q
r
s
t
u
v
w
x
y
Z

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.