Les paraules tan estimades per nosaltres

Morales Bermúdez, Jesús
Revista Literatures Núm. 1 i 2 1998

Ja fa una trentena d'anys que sota la guia del gran poeta Agustí Bartra va aparèixer a Mèxic un llibre-moviment de poesia en el qual participaren un poeta de Sinaloa, un de ciutat de Mèxic i tres poetes de Chiapas.
Des de les primeres compilacions de literatura indígena, i fins i tot avui, la quasi totalitat de treballs s'ocupa dels mites i realitats antics, en totes les seves variacions i de forma pròpiament inesgotable. No ha estat fins a dates molt recents, i, en gran mesura, gràcies a la promoció de l'Estat nacional i d'institucions religioses i civils, que podem conèixer escrits que reflexionen sobre la pròpia tradició dels pobles o que intenten apuntar cap al camp total de la imaginació o de la ficció, guardant o reformulant les formes tradicionals d'estructura o d'expressió.
Més enllà de les experiències individuals o col.lectives en el temps, subjau un horitzó estètic i simbòlic de continuïtat. Aquest horitzó estètic ha perdurat al llarg de la colonització i almenys fins a la revolució mexicana. L'oralitat en plena funció suposava dipositaris fidels que garantissin una fidelitat semblant davant la transmissió. Els transmissors generalment ancians guardaven i transmetien el seu patrimoni en la mesura que consideraven que els seus elements "funcionaven" per a alguna cosa, i en la mesura que la "modernitat" els ho permetia. Sempre és un ancià qui recorre a un relat per donar consells o per exemplificar conductes a seguir pels joves de la comunitat o la seva família. L'univers literari, oral, dels pobles indis es troba molt lligat al sentit de reproducció de la cultura i per això mateix de la identitat. No és que en aquest sentit hi hagi una reflexió al voltant del propi llenguatge i que es proposi la construcció d'autopercepcions o imaginaris que contribueixin a l'afirmació ètnica, com ha estat el cas d'alguns pobles. S'elaboren els relats, amb una dimensió més simbòlica que no metafòrica, amb una preocupació més didascàlica que no recreativa.
La llengua serviria de finestra a l'univers cultural. El parlant, en poder reflexionar sobre la seva pròpia llengua, tindria la possibilitat de refermar la seva pròpia cultura i, sobretot, de valorar-la positivament descobrint-hi mecanismes lògics i perfectament elaborats que ignorava. L'escriptura serviria de suport indispensable per estimular i, al mateix temps, permetre aquest descobriment. Un aspecte fonamental és que, mentre la creació escrita es conserva en llibres i biblioteques, la permanència de la tradició oral depèn de la memòria d'un o diversos homes i de la seva possibilitat de transmetre-la.
La quasi totalitat de treballs s'ocupa dels mites o relats antics i deixen de banda la història recent i la seva reflexió. Amb el temps, esdevindrà assimilació gràfica i, una concepció de la història, de la seva temporalitat, de la seva progressió. Les formulacions dels antropòlegs posen l'èmfasi a registrar el microcosmos comunitari. Els nous escriptors es plantegen els problemes del seu temps i de la seva realitat literària, comencen a traduir obres mexicanes i les de la literatura universal, comencen també a formar part dels organismes literaris regionals i nacionals.
El que el Centro de Lenguas y Literatura i l'Ejército Zapatista de Liberación Nacional entorn a la reivindicació de les llengües i l'escriptura indígenes semblen manifestar, és la superació de la resistència a l'escriptura, atesa la llarga funció de dominació exercida per ella des de les civilitzacions d'occident. Els pobles indis de Mèxic i les seves literatures proposen de nou la perspectiva de la diversitat amb igualtat de possibilitats i drets. Aquest és el seu llegat ferm enfront la perspectiva de final de segle d'un projecte homogeneïtzant de les cultures i de l'economia.