Globalització i duanes lingüístiques

Pitol, Sergio
Revista Literatures Núm. 1 i 2 1998

¿Com fer compatible el dret a la diferència amb el globalisme i la interculturalitat? Les tensions entre globalització i cultura nacional, metròpoli i perifèries, imaginari col.lectiu i imaginació individual, ens toquen de prop tant als qui s'expressen en llengües minoritàries, i de vegades assetjades, com als qui pertanyem a mons perifèrics.
El desconegut per als conqueridors no fou l'altre, sinó una geografia dominadora i el nomadisme.. Però l'arrasament absolut d'aquesta civilització, un cop conquerida, no s'explica solament per causa de la cobdícia, sinó per altres factors: la desconfiança, el temor, l'angoixa, l'odi i el menyspreu que pot despertar l'altre, la religió diferent, els usos i costums diferents, la llengua diferent, el color de la pell diferent. La intolerància visceral, l'odi a allò que és diferent ha caracteritzat des de sempre la mentalitat totalitària, el fruit més repel.lent de la qual és el racisme. Sigui com sigui, les cultures indígenes subsisteixen a Mexic. Els indis Chiapas no han obtingut la resposta adequada a les seves exigències. I, no obstant això, n'hi hagué prou que es moguessin perquè es comencés a esbossar el camí cap a una democratització nacional.
Ens assimila especialment al llegat romà la seva permeabilitat a altres cultures. Durant anys, Roma envià els seus millors fills a l'Escola d'Atenes, i incorporà a les seves pròpies deïtats, rebatejant-lo, l'ampli repartiment de l'Olimp grec. Aquest caràcter de simultaneïtat en el divers és el que realment m'interessa del món llatí. El desig d'abolir les fronteres culturals es presenta en el moment mateix que algú fixa les fronteres reals, les necessàries a la tribu, a la raó d'estat. Entre nosaltres, hispanoamericans, la influència de Darío, Borges, Neruda, Lezama Lima, Vallejo, Rulfo, Paz i Onetti, per esmentar només alguns noms, ha produït una vasta legió d'imitadors, la majoria segurament dolents, però allò que importa realment és que aquesta obra marqui nivells de qualitat impossibles d'ignorar.
La mentalitat totalitària difícilment accepta la diversitat; és per essència monològica, solament admet una veu, la que emet l'amo i repeteixen els vassalls servilment. El culte a la Nació produïa una paràlisi d'idees. Però, en els darrers temps, el panorama s'ha modificat. Els globalitzadors actuals estimulen el menyspreu per la tradició clàssica i la formació humanística, aplaudeixen una literatura epidèrmica i un llenguatge que no és d'enlloc, com el que es parla en els programes americans doblats al castellà, on s'ha eradicat qualsevol accent nacional.
Defenso la llibertat per trobar estímuls en les cultures més diverses. Però estic convençut que aquests apropaments només són fecunds allà on hi ha una cultura forjada lentament. Allà on no hi ha res o poc, l'anorreament és inevitable i l'únic que es crea és un desert de vulgaritat.
M'aventuro a creure que hom és els llibres que ha llegit, la pintura que ha vist, la música que ha escoltat i també la que ha oblidat. Hom és la seva infantesa, la seva família, uns quants amics, alguns amors i molts enuigs. Hom és una suma mermada per subtraccions infinites. Em semblaria ridícul que algú s'assegués a la taula de treball amb la plena consciència de ser un escriptor colombià, català o mexicà. El que compta de debò, és que la pàtria autèntica és la seva llengua.