Una pedra es transforma en carboncle

Guillem, Ramon
Revista Literatures, Núm. 5 (Segona època)

I
COM L'ANGÈLICA

Així és com visc: llegesc un llibre, escolte un poc de música, em passege pels carrers d'aquest poble ja massa gran abocat a ser una petita i avorrida ciutat. Mandrege, mire el cel, temptege l'oratge, parle amb algun amic sobre aquest antic ofici d'embastar paraules, pense, camine, no faig res. D'altres vegades, malde per escriure: un vers rebel, l'esborrany d'una novel·la entre vidres entelats, els desfilats apunts d'un raquític dietari, qualsevol cosa amb l'emoció d'il·luminar-me els dies. Una vida tranquil·la que ara m'ocupa la música de l'angèlica, aquella guitarra dels àngels que deien els alemanys, exquisida i dolça, que només va resistir l'embat d'uns pocs anys perquè era massa complicada, els diàlegs en vers d'un poeta menorquí amb un altre poeta portuguès, unes serigrafies del mar del pintor Josep Guinovart, o les poques ratlles que un dia rere un altre insistisc en fer-les sortir del seu amagatall. Això és tot. Si algú creu que estic sol és que no ha entés res.

FERIDA DE LLUM

Deixa el llibre
damunt la taula.
Obert
com el futur,
com les ales blanques de la neu.
En cada línia
una pedra es transforma en carboncle.
Cada full
és un metall ardent,
un mar a la vora de l'esclat,
una selva.

La vida i les paraules:
ferida de llum
que no es tanca.

ETERNITATS

En abril
les vesprades tenen
una llum morosa
que s'arrossega i s'escampa
com una serp lenta
que s'esmuny per les parets.
Ara, després d'un hivern
de closca buida i tancada,
el sol tarda més
en la seua angúnia
de mort diària.
En aquesta hora
el pas del temps
és una mirada serena.
També Haendel
és una bella cançó lenta.
Com el sol,
la seua música mor tots els dies,
però sempre hi és
perquè sempre torna.

MENTIDA

Hi ha una llum fosca
i és mentida el seu míser espurneig:
qui s'aboca al pou
corre el perill de caure.
És l'abisme,
que té una mort fosforescent
com els braços de sucre de l'àngel:
parany de seda, la mar
com un petroli fondo, secret, entre les ones.
Hi ha una llum fosca,
com un cant que ressona encara en els esculls,
i és una veu que es trenca,
s'abalteix
i calla.

LA GRAMÀTICA I L'ATZAR

"Eso me gusta, que pasen cosas
de las que yo mismo me sorprenda"
                       ;ANTONI TÀPIES

(En Comunicación sobre el muro.
Conversa amb José Ángel Valente)

"L'art és el contrari del caos"
                    STRAVINSKI

El llenç és blanc,
un silenci perfecte.
Un buit, tan vast com el desig.
Com el rellotge mut de la solitud,
esfera sense busques ni números.
Una fi nestra encara cega.

Si l'atzar
hi esbossa un punt,
si cau, de sobte, la taca encesa
d’un ocell,
¿quin serà el camí de la petja intacta,
l'escletxa solar que trepane la fosca,
com la síl·laba es farà paraula?

Pas a pas, en un xiri-miri
que és enigma i tempteig,
a les palpentes, però amb tots els sentits,
entre el cànon de la gramàtica
i el dring sorprés de la música,
es revela la matèria que fins ara
ignoràvem, l’alè de la vida atònita.

Així l'esclat de l'aigua
en la ferida oberta
de la terra assedegada.

1936

És l'any 1936. El 29 de novembre. Pau Casals interpreta l'adagio non troppo del concert per a cello i orquestra nº 9 de Luigi Boccherini. Ja fa uns mesos que les bombes cauen, com aus de tenebra, per les terres hispàniques. Ara la mort és una paraula que tots volen plena de sentit. Com si el seu nom fóra una petita luxúria, i no una renúncia, flassada infecta que tot ho ofega i cobreix. Ocults entre els arbres els ocells no entenen aquest llarg hivern interminable. Pau Casals indaga en la tristesa, però de les fondàries extrau el diamant de l'alegria. Però què pot fer-hi la bellesa, què l'obsessió per la recerca de la nota justa, de la paraula exacta, del color que emocione, del traç que il·lumine? De vegades el dolor i el buit són l'única evidència. Els udols de la sang, les miasmes de l'ombra, les pupil·les de la por, no poden explicar-se. Mentrestant, els xiquets juguen a fer bombolles amb l'aigua bruta.

II

OCI

Em comenta un amic que després de molt de temps ha tornat a escriure poemes. Diu que no són per a publicar-los, que són només com a exercici, un joc personal i intranscendent, que ja fa temps que va decidir deixar d'escriure, com un de tants Bartlebys que poblen el món. No me'l crec, és clar, perquè conec la necessitat pregona que l'ha empès a escriure. Però aquest no és el cas: si en faig referència és perquè hi ha una altra circumstància que ha propiciat la creació: allò que hom diu l'oci, que pot concretar-se en un dolce far niente, o en mirar els núvols, i que a mi m'agrada dir-ne la contemplació, mirar només pel goig de la mirada, deixar esvarar-se el temps indolentment, com petits grans d'arena, entre les mans. Stephen Vizinczey va redactar el que per a ell eren els deu manaments de l'escriptor, i un d'ells deia textualment: "No deixes a ningú dir-te que estàs perdent el temps quan tens la mirada perduda en el buit. No existeix cap altra manera de concebre un món imaginari".

I la indolència, mirada així, no és cap rèmora per a la creació, ans al contrari: és més aviat un esperó. De fet, des de la tradició filosòfica neoplatònica fins arribar als místics la contemplació es converteix en una manera de veure Déu, de trobar-nos amb ell dins de l'ànima. Es tractaria de mirar Déu, però també l'art, lliures de prejudicis establerts, oberts a la recepció estètica, i fins i tot a l'observació tranquil·la de les ones esclafint contra les roques, a escoltar una mica de Couperin o de Coltrane, a paladejar un Porto o una mistela, a llegir un bon poema o una suggeridora història...

L'oci és també creació. I ara que som en la millor època de l'any per a no fer absolutament res, hauríem de fer exactament això: res. De segur que els creadors acabaran creant, els lectors llegint, i els amants, si es contemplen, amb l’alegria del cos descobert cada vegada de nou, tornaran a estimar-se.

La dolça indolència té aquestes coses. La mateixa que m'ha impulsat, gairebé sense voler-ho, sense presses, a esbossar aquestes línies.

ALMA

Escolte els lieders que va compondre Alma Mahler. Són cançons sobre poemes, entre d'altres, de Rilke, d'Heine, de Novalis. En el seu diari de joventut va deixar anotat: "Voldria fer alguna cosa grandiosa. Voldria compondre una opera vertaderament bona, allò que cap dona encara no ha fet". En altres llocs del seu dietari voleteja la discussió sobre els papers tradicionals de l'home i la dona: en lliurar-li vuit lieders al seu professor de composició Josep Labor, i contestar-li aquest: "Sí, és ben digne d'elogi...tractant-se d'una jove", ella escriu: "De debò és una maledicció ser dona, és impossible passar alguns límits". Tanmateix, més tard Zemlinsky confiarà en ella, al mateix temps que creient en el seu talent li farà les crítiques més encertades per tal de polir-lo.

Però poc de temps més tard Alma coneix Gustav Mahler, i ràpidament aquest li demana matrimoni. Amb una condició: Alma ha de renunciar a la seua pròpia carrera com a compositora per a dedicar-se en cos i ànima al seu home i la seua música. Alma accepta després d'uns lacerants dubtes, com deixa anotat a la fi en el seu dietari: "La meua vida ha de ser tota per a ell, perquè ell puga ser feliç".

Ja al final dels seus anys Mahler s'adonarà del seu error i insistirà en què Alma publique les seues cançons: "Què he fet? Aquestes cançons són bones, són excel·lents. Insistesc en què treballes en elles i les farem publicar. No seré feliç fins que comences a compondre de nou. Déu meu, que cec i egoista era jo en aquells dies!”. No és aliè a aquesta decisió el fet que una carta d'un pretendent d'Alma, l'arquitecte Walter Gropius, caiguera en les seues mans, i la gelosia fóra l'esperó imprevist. Però Alma ja era conscient de la seua situació: "Vaig adonar-me que el meu matrimoni no era un matrimoni i que la meua vida estava en gran part sense realitzar".

L'any 1910 van publicar-se una selecció de cinc lieders i alguns anys més tard n'aparegueren d'altres. Mahler va morir l'any 1911, i encara que Alma encara en va escriure uns pocs ja no en va fer més fi ns la seua mort l'any 1964. La renúncia a la composició ja havia estat feta.

Ara escolte el piano de Cécile Chaminade. És una sonata: l'opus 21. Nascuda a París l'any 1857, Chaminade fou alumna de Bizet, el qual l'anomenava la "petita Mozart". La composició d'obres, com el Trio en sol menor, l'opera còmica La Sevillana o un ballet, durant la dècada dels vuitanta van fer-la coneguda. La seua obra és polida, amb base sòlida, i elegant, a parer d'alguns crítics. Abans de la guerra del catorze va adquirir un important ressò internacional com a compositora i pianista. Va morir l'any 1944. M'agrada escoltar l'andante d'aquesta sonata. Em demane com és que hi ha tan poques notícies de Cécile Chaminade. És possible que el fet que siga dona haja influït en el seu reconeixement posterior?

Les cançons d'Alma Mahler, tot i la bellesa, ens parlen d'una possibilitat frustrada, les obres de Cécile Chaminade són una realitat.

CÉZANNE

Fa uns dies vaig acabar la lectura de les Cartes sobre Cézanne que Rilksobre Rilke va escriure a la seua dona. La passió de Rilke per Cézanne és la recerca obsessiva de l'art, la lluita per assolir la màxima exactitud en l'expressió. Però també el trasbals de Rilke en conèixer la manera de treballar del pintor, i la seua rendida admiració. Si Cézanne dedicà els últims trenta anys de la seua vida només a l'art, defugint qualsevol contacte amb la vida, Rilke fa patent aquesta "enemistat entre la vida i el gran quefer" i arriba a la conclusió que només aquesta tasca és la vertaderament important. (Diuen que Cézanne no va anar al soterrament de la seua pròpia mare per no perdre un dia de treball).

En una de les primeres cartes —quan encara no ha "descobert" Cézanne— el problema ja hi era present: "...hom encara és tan lluny del sempre-poder-treballar /.../. Però sospito que no és mera educació i disciplina, aquest viure pel treball... és pura alegria: és el natural benestar en aquesta condició única que no pot comparar-se amb cap altra cosa /.../ Sens dubte sento allò que Van Gogh deu haver sentit en un determinat moment, i ho sento gran i fort: que encara està tot per fer: tot". Com no anava Rilke a sentir-se commogut per Cézanne! El treball era la seua aspiració, l'art, només l'art. Eren ànimes bessones.

MONDRAGÓ

Era un dia rebolicat, amb ràfegues sobtades de vent fred. La nit anterior, en l'acte de lliurament dels Premis Cavall Verd, a Binissalem, a Can Gilabert de la Portella —el casal familiar de l'escriptor Llorenç Moyà— les dents gairebé espetegaven per un ambient gèlid, d'hivern fondo. Al dia següent, un sol tebi ens escalfava com podia a la vora d'un mar transparent i nítid, verd i blau, entre cales de llum i arbres. Vam arribar a S'Amarador, en el parc natural de Mondragó, per a celebrar un petit acte d'homenatge a la figura de Josep Maria Llompart. L'any 1961 va publicar el seu primer recull de versos: Poemes de Mondragó, i els companys de l'associació d'escriptors de les Illes van creure convenient que aquell era el millor lloc per a fer memòria d'aquelles imatges escrites entre un paisatge a la vora del silenci: només de tant en tant hi havia el soroll esmorteït de les ones, alguna au altíssima o els crits llunyans d'un xiquet en l’arena.

Dir homenatge em sembla ara massa ampul·lós, una petita punxa de soroll. En realitat, fou un acte íntim on un grup de poetes van llegir poemes de Llompart, aquell home que admiraven, a la vora de la mar, els peus entre l'arena, alçant la veu al bell mig del sol i del vent. La improvisada sala d'audició eren unes roques des d'on se sentien els versos enfront d'una mar blavíssima —al fons, un vaixell de Greenpeace no feia nosa tanmateix—. Així, van anar sentint-se alguns poemes de Mondragó, però també d'altres llibres com Mandràgola, La capella dels dolors, Jerusalem o Spiritual. Fou un acte sense pretensions d'eternitat escrita en els grans papers dels diaris o sense polítics ni falses efusions aprofitades. Hi havia emoció. Hi havia poesia. La memòria d'un poeta es nodreix d'aquests petits detalls, d'aquestes fletxes que travessen, a pesar de tot, el pas del temps. "Pel cel de Mondragó / floreixen lentes alimares", va dir-nos ara fa quaranta anys. I tots aquells que ens estimem la força del poema sabem que encara segueix dient-nos-ho.