Ciència-ficció juvenil i utilització pedagògica de la ciència-ficció

Solé i Camardons, Jordi
Quaderns Divulgatius, 11 1999

Segons Olaf Stapledon, fer ciència-ficció és "intentar completar la raça humana en el seu medi còsmic, i obrir-nos a nous valors (...)" Per als europeus de finals del segle XIX, la ciència-ficció va ser una necessitat, avui, a finals del XX, amb els canvis vertiginosos, la ciència-ficció ens ajuda a superar la por i la perplexitat. Si pot tenir aquesta funció clau, què explica la sorprenent multiplicació de ciència-ficció en la literatura juvenil catalana? En primer lloc opino, com Jesús Palacios, que la ciència-ficció és "un gènere literari (i extraliterari) bastard, simbiòtic i canviant (...), i que cal que hi continuï havent, moltres i distintes ciència-ficcions", obertes a possibilitats infinites.. D'altra banda, pel que fa al cas específic de la literatura catalana, cal tenir present que és un producte d'un marc cultural que es debat sempre entre entre salvar els mots i viure en normalitat. L'opció de molts autors catalans de ciència-ficció per adreçar-se al lector juvenil és fruit d'una doble raó: trobar el màxim mercat en potència i omplir el buit cultural amb obres pensades i escrites des del propi espai cultural.
Pensant en un lector jove, Josep M. Folch i Torres escriu El gegant dels aires (1911), del 1966 són les obres Més enllà no hi ha fronteres, de Sebastià Estradé, El cronomòbil, de Pere Verdaguer i La casa sota la sorra, de Joaquim Carbó. El 1968, Emili Teixidor publica Les rates malaltes. Fins als setanta no podem incloure noves obres amb el rètol "juvenil", i és a partir de 1974 amb la publicació de Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo que fa eclosió la literatura de ciència-ficció en català adreçada als infants i joves. Es passa de publicar quatre obres els anys seixanta, a publicar-ne una trentena els anys vuitanta i més de vint els noranta (fins a 1996). Totes podrien ser un excel.lent material didàctic per als ensenyants que vulguin treballar qüestions relacionades amb l'ecologia, la història, l'ètica, l'ús lingüístic, el contacte sociolingüístic o les diferents idees sobre la llengua. La literatura o la filmografia de ciència-ficció poden ajudar a fer més atractius els temes de les ciències humanístiques i també els de caire més tecnològic; ajudar a distingir la ciència de la pseudociència, a despertar l'esperit crític i raonablement escèptic de l'estudiant, i el caràcter interdisciplinari de les matèries es fa més evident, adjudant, així, a superar la impressió negativa de l'excessiva separació entre branques de coneixement. Les obres de ciència-ficció poden tenir aplicacions didàctiques diverses: crèdits de reforma, tallers de lectura i comentari de textos, debats o tallers d'escriptura. Però cal que entrin per la porta gran no sols a Secundària, sinó també a la Universitat. Quan això sigui un fet, la cultura catalana haurà fet un bon pas endavant.