Com he traduït 'El diari de Bridget Jones'

Riera, Ernest
Quaderns Divulgatius, 12 1999

La manera d'enfrontar-se a la traducció d'una novel.la com El diari de Bridget Jones no és gaire diferent a la d'enfrontar-se amb qualsevol altra traducció literària professional. Els condicionants són pràcticament els mateixos, si qui fa la traducció es guanya la vida d'aquesta manera; només qui s'enfronta a la traducció com a activitat complementària, plaent, remunerada o no, es pot permetre de dictar les regles del joc: investigació, documentació, estudi, versions, treball pausat, etc.
Quan es treballa per a una indústria, la qualitat (o competència) de la traducció es pressuposa, però els terminis de lliurament s'exigeixen. Aquest és el condicionant principal: el traductor professional treballa amb un marge de temps limitat, i en aquest termini han de poder cabre totes les passes necessàries per arribar a una traducció tan bona com sigui possible. Les característiques particulars del llibre determinen aquestes passes: documentació d'urgència sobre determinades qüestions que s'hi tracten, aclariment més o menys exhaustiu de punts obscurs, solucions lingüístiques adients, vocabulari. Alguns llibres exigeixen tota aquesta feina, i d'altres no. Espero no escandalitzar ningú si dic que alguns llibres es poden atacar directament, fins i tot sense lectura prèvia.
Fa temps que penso que la feina del traductor (especifiquem: la feina del traductor de narrativa, o si volem filar més prim, del traductor de narrativa convencional; d'altres parlaran de l'experiència de traduir poesia, o de traduir determinats autors que exigeixen una reinterpretació total, de llengua i de matèria; i en algun altre moment, jo mateix puc expressar les meves opinions sobre la traducció teatral); la feina del traductor literari convencional, doncs, és molt més propera a la feina que fa el lector que no pas a la que fa l'escriptor. Només cal fixar-se en un paràmetre tan pedestre com les hores passades a davant de l'ordinador, la màquina d'escriure o el full de paper en blanc: un llibre de dues-centes pàgines es pot traduir en un mes sense que la qualitat de la traducció se'n ressenti massa, però difícilment l'autor haurà anat tan escopetejat, per molt dolent que sigui el llibre. Un traductor reinterpreta un text per permetre que el lector l'entengui en la seva pròpia llengua, i per reproduir, en la mesura que sigui possible, l'efecte que el text causaria en un lector que el llegís en la llengua original. Gran part de la feina, doncs, ja està feta.
En el cas de Bridget Jones jo he fet d'intermediari entre Helen Fielding i un hipotètic lector català que no té el marc de referència immediat de la realitat cultural britànica (cultura de masses, televisió, premsa groga, corrents mediàtics, modes, tòpics, etc.); el que he provat de fer, doncs, és escriure el llibre que hauria escrit Helen Fielding si en comptes d'escriure en anglès, ho hagués fet en català. Això representa: explicar amb més prolixitat algunes referències, afegir algun element a segons quines descripcions, utilitzar paràfrasis catalanes que reprodueixin algun dels efectes de determinades expressions angleses, etc. Em sap greu no poder concretar més els exemples, però em sembla que ja resulta prou entenedor.
I evidentment, el més important de tot en un llibre com Bridget Jones, és aconseguir de reproduir el to adient de la narració. Una vegada més, això mateix es podria dir de qualsevol traducció i de qualsevol llibre, però és especialment cert en aquest cas perquè Bridget Jones s'inscriu en una categoria literària de gran tradició, sobretot anglosaxona: la novel.la humorística; i per tant, l'efecte que ha de causar en el lector està molt ben delimitat. Qualsevol traducció d'una obra de narrativa ha de reproduir l'efecte anímic de l'original, la resposta emotiva que desperta; la traducció d'una novel.la humorística, doncs, ha de fer gràcia. Bridget Jones és un bon exemple, perquè resulta impossible traduir-ne tots els acudits, jocs de paraules o referències; la manca de context fa que moltes ocurrències no tinguin cap gràcia per a un català, de la mateixa manera que un anglès es perdrà un noranta per cent de les gracietes de Malalts de tele (i la referència televisiva no és gens gratuïta, aplicada a Bridget Jones). ¿Què s'ha de fer, doncs? Ordenar la maleta perquè hi càpiga tot, canviar una cosa de lloc per poder-ne fer encaixar una altra i provar de mantenir l'equilibri de les peces perquè no s'ensorri tot plegat. I posar un ciri a Santa Rita, o a Ramon Llull, patró dels traductors.
Totes aquestes vaguetats que acabo d'exposar són aplicables a El diari de Bridget Jones i a la pràctica totalitat dels llibres que he traduït, des de 3001: L'odissea final fins a El vigilant en el camp de sègol, des de Hannibal fins a Una dona difícil; em sap greu no saber concretar més, però per acabar sí que voldria posar un exemple tècnic específic que pot resultar útil a tothom: El diari de Bridget Jonesés el diari fictici d'una dona que el primer que fa cada matí és deixar constància del seu pes, de les calories i cigarrets consumits, etc. El pes, en l'original, ve expressat en pounds i stones; una pound (o lliura) són 453'6 grams, una stone són 6'348 kilograms. Quan vaig traduir El diari de Bridget Jones, calculava sobre la marxa l'equivalència d'aquests pesos en el nostre sistema de mesura: trobava un pes, i el traslladava. Ara, quan m'han encarregat de traduir la seqüela --Bridget Jones perd el seny-- el primer dia de feina, abans d'engegar l'ordinador, vaig agafar la taula d'equivalències, una calculadora i un llapis, i vaig traslladar al nostre sistema, d'una tirada, tots els pesos anglosaxons que vaig trobar. Em vaig estalviar molt de temps, maldecaps i molèsties, us ho ben juro.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.