Com he traduït 'Hamlet', de William Shakespeare

Sellent Arús, Joan
Quaderns Divulgatius, 12 1999

La meva traducció de Hamlet s'emmarca en un projecte dramatúrgic que va culminar amb l'estrena de l'obra al Teatre Grec de Barcelona, dins el Festival Grec'99. El fet que els responsables d'aquest muntatge decidissin encarregar una nova versió en comptes de recórrer a alguna de les ja existents respon a la voluntat d'integrar la traducció en l'engranatge global del projecte, amb la possibilitat de fer-ne un seguiment des del principi fins al final. Es tracta, doncs, d'una traducció "feta a mida", al servei d'uns objectius molt definits i clarament explicitats.
Aquests objectius podrien resumir-se en la intenció d'oferir un text que busqués l'eficàcia escènica per la via d'un llenguatge que, sense fer concessions que rebaixessin el nivell literari de l'original, fos prou directe i entenedor per poder connectar amb un públic català contemporani. Això implicava la tria d'un model de llengua plenament actual, normativament correcte però sense recursos arcaïtzants, i un esforç de reformulació dels enunciats que combinés l'estètica amb la intel.ligibilitat. Per dir-ho de la forma més planera, es tractava de fer una traducció que sonés bé i a més a més s'entengués. No cal dir que l'encàrrec em va semblar francament estimulant des de bon principi, no tan sols pel prestigi del text a traduir sinó perquè em donava l'oportunitat de posar a prova, amb un text especialment "compromès", els criteris lingüístics i estilístics que considero vàlids i procuro aplicar sistemàticament a la traducció de qualsevol text.
Al costat de les dificultats evidents que planteja la traducció d'un producte d'aquesta magnitud, hi ha l'avantatge que Hamlet és una de les obres més estudiades, comentades i analitzades de tota la història de la literatura. Això, per al traductor, constitueix una ajuda inestimable. Les exhaustives anotacions que acompanyen qualsevol edició fiable de l'original li faciliten la feina de desxifrar el sentit dels enunciats; fins i tot en aquells punts en què el sentit no és del tot clar o hi ha vacil.lacions sobre la fixació del text, les notes dels comentaristes solen oferir les diverses opcions interpretatives que circulen. En definitiva: el traductor de Hamlet (o de qualsevol altra obra de Shakespeare) té al seu darrere tota una legió d'experts que li estalvien l'esforç d'haver de resoldre pel seu compte els problemes textuals i li permeten concentrar-se en la reformulació estilística.
Això, naturalment, comporta els seus perills, sobretot quan, com en aquest cas, una de les prioritats de la traducció és fer-la al més entenedora possible: el traductor ha de lluitar constantment contra la temptació de ser massa explicatiu, d'aprofitar els aclariments que li ofereixen les notes per simplificar més del compte els enunciats, en detriment de l'energia expressiva i poètica que els confereix la seva mateixa complexitat. El recurs a uns materials lingüístics actuals i propers a l'espectador no té per què implicar unes rebaixes en la formulació del discurs, però l'equilibri és fràgil i el perill de trencar-lo és constant. En aquest sentit, el seguiment extern a què va ser sotmès tot el procés de traducció, des del principi fins al final, em va ajudar considerablement a mantenir el necessari equilibri. Cada escena del text, després d'haver-ne enllestit una primera versió, la sotmetia a la consideració de Lluís Homar, principal responsable del projecte. Homar se la llegia atentament, confrontant-la amb l'original i amb altres traduccions; després, en reunions periòdiques, dúiem a terme un treball de taula minuciós, durant el qual discutíem el text pràcticament vers a vers, frase per frase, i cadascú aportava els seus arguments per justificar o per qüestionar les solucions adoptades. Com el sastre que es troba amb el client per emprovar un vestit, després de cada reunió jo retocava el text en aquells punts que per consens havíem decidit que requerien ser modificats, fins que el resultat es donava per bo. Va ser un procés molt laboriós, però afortunadament desproveït de tensions. Se'm va donar un marge de temps prou ampli per poder treballar sense presses, i les discussions sempre van estar presidides pel respecte mutu i per una sintonia de base sobre el que havia de ser el producte final. Sóc el primer d'agrair el control rigorós que Lluís Homar va voler exercir sobre el procés de traducció, no solament perquè em va ajudar a anar-ne llimant excessos i defectes sinó també perquè, en definitiva, era una mostra inequívoca de la importància que Homar concedia a la paraula com a element central en el muntatge d'una obra d'aquestes característiques. No sempre tenim ocasió de veure un Shakespeare en què la concepció dramatúrgica estigui plenament al servei del text i de la seva transmissió, sense experiments escènics que l'emmascarin, i el Hamlet de Lluís Homar és modèlic en aquest sentit. Aquesta preocupació pel component textual del muntatge es va fer extensiva al treball amb els actors i a tot el procés dels assajos, en el qual vaig poder participar amb veu i vot en qualsevol decisió relacionada amb el text, tant per fixar els criteris de dicció i de declamació com per consensuar qualsevol canvi que es plantegés sobre la marxa. Es tracta, doncs, d'una experiència de traducció teatral que, al meu entendre, es va desenvolupar en unes condicions òptimes: una experiència que, des del principi fins al final, va estar presidida per la consideració del traductor no solament com un membre més de l'equip sinó com una figura clau del projecte, en la seva condició de principal responsable del text que els actors havien de dir sobre l'escenari.
De totes les obres de Shakespeare, Hamlet és sens dubte la més complexa i problemàtica a l'hora de determinar-ne el sentit més profund i de fer el balanç dels seus mèrits i fins i tot de les seves possibles imperfeccions. És una obra plena d'enigmes. Sovint ha estat definida com "la Mona Lisa de la literatura", i segurament és aquesta condició d'obra enigmàtica, aquest caràcter obert a tota mena d'especulacions i de biaixos interpretatius allò que explica en bona part la gran fascinació que, quatre-cents anys després, encara continua exercint entre els estudiosos, els lectors, la gent de teatre i els espectadors. Però, al marge dels seus misteris, l'atractiu permanent de Hamlet com a obra literària i com a proposta escènica recolza tant o més en una virtut que ja va assenyalar Samuel Johnson al segle XVIII: la varietat. Una varietat que es manifesta en un mosaic desbordant de personatges i d'incidents argumentals, i també, per descomptat, en el llenguatge, que és l'aspecte que incideix d'una manera més directa en la feina del traductor. Shakespeare posa en joc, en aquesta obra, tots els nivells de llenguatge imaginables, i, si cadascun dels personatges es caracteritza per una manera determinada de parlar, en el cas del protagonista veiem aglutinada tota aquesta varietat en un sol personatge: Hamlet és capaç de passar des de les cotes retòriques més elevades fins als registres més descordats del llenguatge col.loquial.
Reflectir aquesta gran diversitat lingüística és un dels reptes principals per al traductor, sigui quin sigui el model de llengua que opti per utilitzar. En la meva traducció, i en coherència amb l'objectiu consensuat d'optar per un llenguatge contemporani i entenedor, vaig fer tots els possibles per aconseguir les diferències de registre sense apartar-me de la versemblança idiomàtica ni d'uns recursos lèxics, morfològics i sintàctics amb els quals es pogués identificar un espectador actual mitjanament culte; només vaig transgredir aquesta versemblança en els casos en què l'original dota el discurs d'un artifici i un encarcarament deliberats per deixar clar que els personatges "fan comèdia" (com seria el cas de la parla d'algun cortesà o del text que reciten els còmics ambulants en la funció que representen davant la cort).
Com és habitual en tota l'obra de Shakespeare, Hamlet combina el vers i la prosa, posant el primer recurs al servei dels parlaments més retòrics, més lírics o més solemnes, i reservant el segon per als fragments que propicien més la col.loquialitat. Els fragments en vers, però -deixant de banda els de la funció a què m'acabo de referir-, tenen la virtut característica del "blank verse" shakespearià: la musicalitat que els confereix la mètrica regular es combinen amb una aparença de naturalitat expressiva, deguda sobretot al fet que són versos sense rima i que presenten una distribució accentual molt acostada als ritmes de la parla; dit d'una altra manera: el patró rítmic subjacent decora i ennobleix el discurs, però permet prou flexibilitat recitativa perquè el vers no encotilli els seus enunciats.
En la meva traducció vaig optar per la conservació de l'alternança entre vers i prosa, però en els fragments versificats no vaig utilitzar una mètrica regular sinó que vaig recórrer als criteris seguits per Salvador Oliva en totes les seves versions de Shakespeare i per Gabriel Ferrater en la traducció dels dos primers actes de Coriolà: és a dir, la combinació de diversos patrons mètrics de nombre de síl.labes parell, amb predomini del decasìl.lab i del dodecasíl.lab, amb cesura o sense. Aquesta opció permet aconseguir una pulsació rítmica prou regular per recrear l'efecte sonor dels fragments en vers, i alhora mantenir un nombre de versos no excessivament superior al de l'original. Tant la recreació d'aquests aspectes sonors com la de les freqüents incursions a la col.loquialitat més directa, i sobretot dels abundants jocs de paraules que apareixen al llarg de tot el text, especialment en els fragments en prosa, requerien a vegades allunyar-se de la traducció literal si es volia potenciar al màxim la recepció del text per part del públic. Sempre fa més respecte transgredir la literalitat en un Hamlet que en una obra menys canònica, però, si s'aposta per buscar un efecte equivalent i recrear la immediatesa de tots els aspectes textuals, tant els més nobles com els més prosaics (i tant els uns com els altres abunden en l'obra de Shakespeare), de vegades aquesta transgressió pot ser, al capdavall, una manera de ser més fidel a l'autor, a la seva música i a les seves intencions que no pas la submissió incondicional a la lletra. En la meva traducció vaig ser tan literal com vaig poder, però vaig deixar de ser-ho quan em va semblar que la literalitat a ultrança podia estar renyida amb aquest concepte de fidelitat que acabo d'expressar. Espero que la voluntat de produir un text teatralment eficaç no em fes pecar d'excessivament irrespectuós.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.