La interpretació: la traducció en viu

Sànchez, Anna
Quaderns Divulgatius, 12 1999

Si bé és prou dit i sabut que els traductors són constructors de ponts entre dues llengües, no és menys cert que els intèrprets de simultània som els qui construïm els ponts més precaris de tots. Fins i tot, més que parlar de ponts, hauríem de dir que potser fem que els receptors de les nostres paraules passin amb nosaltres d'una llengua a l'altra d'una volada que mai pot fer marxar enrere i a la fi de la qual tots junts aterrem suaument o anem a petar als rocalls de l'altra banda, segons l'èxit de l'operació. Ara bé, qui més emotivitat i sentiment pot transmetre és l'intèrpret, perquè fa la traducció en viu i aquest traduir en un mateix espai temporal té la vivesa de la paraula en la veu i no sobre el paper, perquè interpretar no és traduir de la mateixa manera que parlar no és escriure.
Quins factors fan possible la interpretació? Doncs d'això sembla que en sabem ben poc per poder-ho veure sota una òptica de precisió científica. Fins avui aquesta temàtica ha estat poc estudiada. Des de la banda lingüística perquè els estudis se centren en la traducció com a un mecanisme de transferència, de la llengua font a la llengua objecte, sotmès sempre a la reflexió i a la ponderació del traductor; es pressuposa que el traductor té tot el temps que vulgui per a pensar i cercar la solució més perfecta. La reflexió i la ponderació en la interpretació han de ser instantànies. Aquesta diferència no es té en compte a l'hora de fer teoria, i la traducció i la interpretació és consideren el mateix, o simplement es diu que la interpretació és una branca de la traducció. Des de la banda cientificobiològica, si bé s'han fet alguns minsos avenços en la localització de les funcions lingüístiques, com ara la parla, en zones del cervell, se'n sap molt poc del seu veritable funcionament. No és, per tant, gens sorprenent que no se sàpiga res del procés mental de la interpretació simultània més enllà d'allò que és fa palès: que es tracta d'escoltar, traduir i parlar al mateix temps i que, a part del coneixement de llengües, això es podria dir que requereix agilitat mental i un alt nivell de concentració... No sé si cap expert posaria la seva signatura a aquesta darrera afirmació, però són les condicions que hom intueix que fan la interpretació simultània possible, però de ben segur hi ha d'altres elements que no es fan gens palpables i que són essencials per a fer una interpretació. Val a dir que hi ha hagut una certa mitificació de la interpretació, potser perquè tradicionalment s'ha treballat en les altes instàncies (des de Nuremberg, passant per les Nacions Unides i fins la UE), d'una manera elitista i això ha contribuït a aquesta mitificació. Creiem que qualsevol persona capacitada per a estudis universitaris i una bona habilitat per a les llengües pot ser intèrpret.
Atès que ens és del tot impossible trencar els límits del pragmatisme al parlar de la interpretació, de moment ens haurem de moure en aquest àmbit. Quan en un congrés els intèrprets parlem de la feina, com qualsevol grup professional, en un moment o altre arribem al punt on esmentem els ponents i inevitablement els classifiquem en "els que parlen bé" i "els que no", i tots els que caben entre aquests dos extrems: és a dir la majoria. En aquesta espontània i poc rigorosa classificació hi incloem tota mena de matisos: si la pronunciació és clara, si el pas del discurs és massa ràpid o massa lent, si el to emotiu s'escau, si el lèxic és l'apropiat al tema, si l'acudit no feia riure, i un llarg etcètera de detalls. Evidentment, per a nosaltres els bons ponents són aquells que millor ens permeten fer una bona interpretació, els qui més ens facilitin aquells elements que nosaltres necessitem per a fer de pont cap a l'altra llengua. Però si reflexionem sobre totes aquestes experiències agafades al vol i els hi anem traient la palla --i sempre a criteri de l'intèrpret-- arribem a creure que l'encert o desencert d'una interpretació rau en què el missatge que rebem sigui clar, en "poder seguir el fil", diríem popularment, d'allò que s'està comunicant, i això sembla insinuar una cosa: que l'intèrpret treballa millor quan pot fixar la ment en estructures conceptuals. És a dir, que en una situació de traducció simultània sembla que els mecanismes mentals es mouen principalment per conceptes més que per termes. Aquests darrers són accessoris, són els maons amb els quals construïm, però el més important és que mentalment hem de veure clar l'esquema de les estructures que hem de reproduir: els conceptes. Això en cap cas no vol dir que ens puguem permetre de menystenir el lèxic, l'intèrpret ha de tenir a l'abast un ampli vocabulari general que ha de poder "consultar" mentalment en qüestió de segons, a més d'un vocabulari tècnic, si s'escau. Com ja s'ha apuntat abans, creiem que aquests esquemes de treball també són aplicables a la traducció escrita i aquí tampoc no podem marcar una diferència notable entre traducció i interpetació.
Totes aquesta consideracions ens portaria a discutir si traduïm més o menys literalment o traduïm conceptes, evidentment ens decantem vers la segona opció. En la pràctica això es fa evident quan ens veiem empesos a traduir de forma totalment literal. Un exemple serien les fórmules que presenten matemàtics, químics o físics. L'intèrpret no pot copsar el significat ple d'"alfa més beta igual a x a la quarta potència dividit pel coeficient f", atès que només entén les paraules o com a màxim el concepte global d'una operació matemàtica, en aquest cas és tracta d'un concepte general construït de codis dels quals no en té la clau. De manera pragmàtica, s'ha de limitar a reproduir literalment el que escolta paraula per paraula la qual cosa requereix una gran concentració per a que tingui èxit, altrament pot abocar al fracàs més contundent. Això reforça el suggeriment que ens defensem millor en l'àmbit dels conceptes, però ara no tenim prou temps ni espai per a endinsar-nos de ple en aquest tema.
Com a darrer punt, hauríem de parlar del futur de la interpretació. Certament, la proliferació de facultats de traducció i interpretació a casa nostra i arreu d'Europa en els últims anys ens podria fer pensar que hi ha un gran futur obert als nous intèrprets que massivament es van formant i sortint de les universitats. Aquí aquest entusiasme s'ha vist afavorit per les necessitats de traducció d'organismes internacionals (per damunt de tots, la Unió Europea) i la internacionalització de l'economia espanyola que sobtadament ha posat als empresaris en contacte amb els mercats internacionals sense que estiguessin massa ben preparats en l'aspecte lingüístic i han necessitat l'ajut dels intèrprets.
Aquesta necessitat, emperò, va minvant perquè entre les noves generacions d'empresaris qui més qui menys ja parla anglès, com a mínim per a defensar-se en el seu sector o activitat, perquè han entès que per a ells el coneixement d'aquesta llengua és un requisit essencial. Avui és per a tothom una evidència innegable que l'anglès s'ha convertit en l'esperanto del nostre temps i que es parla arreu del món. Per tant l'espai de la interpretació serà més reduït en el futur. Però el principal repte de la interpretació vindrà de la informatització... al menys això ens volen fer creure des dels departaments de recerca i desenvolupament de les grans companyies informàtiques.
Parlem-ne.
L'entusiasme dels usuaris de la interpretació per aquesta nova possibilitat tècnica és creixent. La Unió Europea ja ha encarregat estudis per a poder substituir els seus intèrprets per màquines d'interpretació simultània -o de traducció en temps real, com els agrada dir als nous experts. Això és degut, entre altres coses, a que quan la Unió s'amplïi a l'Europa de l'Est incorporant les llengües de totes aquelles nacions, es calcula que el pressupost dedicat a la interpretació esdevindria insostenible. A més a més, els mitjans de comunicació àudio-visuals esperen amb candeletes el dia en que totes les emissions podran passar per una traducció a temps real la llengua de la qual l'espectador podrà escollir des de l'aparell receptor. El Conseller Vilajoana ja ha anunciat que a TV3 es podrà escollir la llengua d'emissió en el futur. Si això abocarà Televisió de Catalunya al bilingüisme demanat des d'algun sector polític és un tema que s'hauria d'obrir al debat. La premsa també ha recollit la nova de l'arribada del traductor de silici. Un interessant article de Lluís Foix a La Vanguardia el presenta com la "Superación de Babel", suggerint que s'acaba d'inventar una màquina que superarà tots els esculls que ens presenta la gran diversitat de llengües; per exemple, les notícies des de Pequín es podran veure traduïdes al català en directe. Molt prudentment el Sr Foix hi afegeix que "cal perfeccionar l'invent".
Tècnicament i donades totes les condicions perfectes, com ara el reconeixement de veu, no hi ha dubte que es pot fer una traducció informàtica si es té una bona base de dades de lèxic i frases (com fa "El Periódico"), ¿però és pot fer un aparell que tingui la flexibilitat màxima que té el cervell, pot haver-hi un mecanisme que reculli el to emotiu d'una frase, que ens transmeti el sentiment, o que d'un doble sentit n'esculli l'adequat? És ben clar que serà molt difícil perfeccionar una màquina que pugui rivalitzar amb la ment humana. Aquests sistemes de traducció es veuran restringits per les limitacions que els marcarà una base de dades determinada i això només pot portar a una adulteració i a un empobriment del llenguatge (com és el cas d'El Periódico"). Per més que ens hi escarrassem, les màquines no pensen ni saben de sentiments.
Potser ens acostumarem a que parlin les màquines per nosaltres i la comunicació humana es veurà relegada a un segon terme? ¿Ens quedarem sense feina els intèrprets? No ho creiem pas, pero haurem d'afrontar nous reptes.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.