Com he traduït 'Els tres mosqueters'?

Paloma, David
Quaderns Divulgatius, 12 1999

Com que ja fa dos anys que me les vaig haver amb Athos, Porthos, Aramis i, sobretot, d'Artagnan, començo a sentir l'acció del verb traduir relativament llunyana en el temps. Per la qual cosa m'he vist forçat, d'una banda, a recordar una sèrie de qüestions que em van perseguir abans i durant la traducció -i que tot seguit explicaré- i, d'altra banda, em sento més còmode si canvio el temps verbal d'aquesta primera sessió: en el meu cas no és Com he traduït...? sinó Com vaig traduir...?
Vaig traduir els mosqueters amb presses. A hores d'ara, sé que això, en aquest terreny, no és res d'extraordinari. Aleshores a mi m'ho va semblar: tres mesos per escriure 881 pàgines! -que és l'extensió total que em va ocupar la traducció. Com que se'm devia embotir la cara, l'editorial Edebé em va ampliar el termini fins a sis mesos. Era del tot necessari, sobretot pensant que jo ja seguia una jornada laboral tradicional. Però, tot i els sis mesos, vaig traduir els mosqueters amb presses.
Vaig traduir els mosqueters amb un bon suport material: damunt la taula, al centre, l'original francès -una edició crítica, i moderna (del 1995), amb un estudi introductori molt documentat de Simone Bertière. A un costat hi tenia la famosa traducció italiana que en va fer l'escriptora Maria Bellonci fa més de vint anys i, a l'altra, la versió catalana, de La Magrana, publicada el 1985, feta per Navarro Costabella i revisada per Josep Estruch. Jo recorria a les bandes en els moments que, pel centre, se'm feia difícil entrar: amb la sorpresa que a vegades les bandes -una o altra, o les dues- es quedaven del tot en fora de joc, però amb la satisfacció de trobar-hi força sovint el gir o l'expressió convenients i que a mi se'm resistien.
Vaig traduir els mosqueters amb propostes a l'editorial, a vegades rebutjades i altres vegades acceptades. Per exemple, vaig proposar d'incloure una taula inicial -com si es tractés d'una obra de teatre-, amb la cinquantena llarga de personatges que apareixen en els 67 capítols i un epíleg que formen la novel.la: em semblava que, tal com s'havia fet en italià, això facilitaria el seguiment de la trama; sobretot tenint en compte que no és fàcil llegir Els tres mosqueters en una sola tarda. La proposta no va agradar. Com tampoc no va agradar, afortunadament, una idea inicial de no oferir la versió íntegra a causa de la història abundant que destil.la el text. Raons editorials van desestimar aquesta opció: és clar que hi havia molta història, però és que Els tres mosqueters és una novel.la històrica! La part potser més feixuga per al lector actual havia de quedar -i de fet queda- superada per la successió d'escenes d'una gran força dramàtica i visual, per l'aventura, per la ficció..., i per l'extraordinària destresa de Dumas. Va ser un encert de l'editorial rebutjar aquesta proposta; però un petit desencert, a parer meu, rebutjar l'altra.
En canvi, se'm va escoltar una iniciativa que derivava indirectament de l'acceptació d'aquesta obra com a novel.la històrica: no incloure cap nota a peu de pàgina -com sí que s'han inclòs en altres traduccions- per aclarir o explicar algun aspecte purament lingüístic o relacionat amb el que s'acostumen a anomenar categories culturals. Com a traductor, jo no vaig esmentar mai, per exemple, a quant equivalien llavors o equivaldrien ara un lluís, una lliura, un escut... Tampoc no explico per què no faig servir l'article personal: per què no escric en d'Artagnan sinó d'Artagnan. A més, a l'original tampoc no hi ha cap nota a peu de pàgina que informi sobre el setge de La Rochelle; sobre la Reforma i els hugonots; sobre el paper d'alguns personatges històrics, com Buckingham, Tréville, Richelieu; sobre la situació política a la França del XVII, amb Lluís XIII i Anna d'Àustria al capdavant.
També vaig traduir els mosqueters amb un punt de gosadia, que té a veure amb dos aspectes: en primer lloc, la correcció d'algunes inadvertències de Dumas -diuen que li eren habituals-, que vaig descobrir gràcies a l'edició crítica de l'obra original. Vaig corregir, doncs, alguns noms i algunes dates que al llarg del text es canvien per error: des del nom del poble, per exemple, on rapten la Constança -que és Saint-Cloud i que, cap al final, es canvia per Saint Germain-, fins a la carta blanca signada per Richelieu, a vegades amb data 3 o 5 de desembre de 1627, i altres vegades amb data 5 d'agost de 1628. Seguint el temps de la novel.la, la data correcta és aquesta última. Jo diria que, amb aquestes modificacions, la traducció millora l'original. En segon lloc, la traducció parcial de la toponímia menor. Quan d'Artagnan arriba a París, amb un cavall de color groc que camina amb el cap més avall que els genolls, troba una habitació de lloguer que s'adiu amb l'exigüitat de les seves possibilitats econòmiques. És una mena de golfa situada al carrer dels Fossoyeurs, molt a prop del cementiri. Vaig pensar que, si traduïa el nom del carrer, es mantindria la gràcia d'aquest nom: d'Artagnan arriba a París, disposat a menjar-se el món, i se'n va a viure al carrer dels Enterramorts. Doncs aquest criteri, el de la traducció discriminada de la part genèrica i de la part concreta és el que trobem en aquesta traducció (a diferència del que trobem en totes les altres traduccions que conec, on tots els noms dels carrers es deixen en la llengua original). Es podria dir que això és incoherent: que o es tradueix tot o no es tradueix res, però que és estrany traduir els noms d'alguns carrers, places, ponts..., i no traduir-ne uns altres. Doncs en aquests tres mosqueters, hi ha el carrer dels Enterramorts, dels Óssos, del Vell Colomar, del Sena, de la Creu Vermella, el carrer Major, el pont Nou..., al costat del pont de la Tournelle, de la plaça de Saint-Sulpice, del carrer de Saint-Honoré, de Cherche-Midi, de Chasse-Midi, etc., etc. Crec, de debò, que aquesta incoherència només és aparent: també en toponímia major trobem casos semblants. Bé diem París, Lió, Lilla, Estrasburg, Niça, Tolosa, Valença... (a la catalana), al costat de Saint Claude, Chauvigny, Châteauroux o Chalon-sur-Saône (a la francesa). És clar que la catalanització d'un topònim es veu afavorida per un motiu demogràfic i per un motiu historicosocial: i també és clar que la catalanització d'un topònim menor no es pot desvincular d'una tradició concreta i d'un cert efecte literari que el traductor o la traductora ha de valorar.
Vaig traduir els mosqueters amb una certa ingenuïtat: sense pensar que, un cop lliurada la traducció, jo ja no veuria la correcció de l'original ni, per descomptat, la correcció de galerades; sense pensar que m'acabarien corregint algunes qüestions innecessàriament, com el punt que separa els milers en els nombres que expressen quantitat, com el guionet del substantiu no-res, com la indeterminació de certs fragments -seguint l'original-, com la lletra rodona en les formes de tractament no catalanes... I sense pensar, tampoc, que algunes de les meves badades serien corregides cortesament, com algunes qüestions de majúscules i minúscules, o de cursives. O alguns errors gramaticals. O alguna qüestió lèxica de més transcendència. Per exemple: un dels episodis més coneguts de la novel.la és el del ball de la Merlaison, quan la reina ha de demostrar-li al rei que, efectivament, ningú no li ha robat el regal que aquest li va fer i que té els dotze capçats de diamants; és a dir, les dotze virolletes de diamant que es posen al cap dels cordons per passar-los més fàcilment pels ullets (del gipó que porta la reina). Potser influït pel nom que aquesta peça rep en francès (ferret) o en castellà (herrete), vaig optar per escriure sempre ferret. Però, tècnicament, la forma adequada és la que acaba sortint en el llibre: capçat. Un ferret seria un instrument petit de ferro.
I, finalment, vaig traduir els mosqueters amb dubtes, que són consubstancials -em sembla- a aquesta feina. Vaig tenir dubtes traduint Els tres mosqueters, en vaig tenir traduint el Viatge al centre de la Terra i en tinc quan ara tradueixo Miquel Strogoff. És, després d'entrar dins la novel.la, de llegir-me-la amb profunditat, que vaig anar entenent (no sempre, segons el que us acabo de dir dels ferrets) quina és, per exemple, la terminologia oportuna en la indumentària de l'època: la diferència entre un perpunt, una casaca, un mantell llarg, un sobretot, una jupa... o, parlant de florets, el pom, el puny, la cassoleta, el guardamà... Jo diria, en aquest punt, que hi ha tants amics com falsos amics, però que d'entrada potser és preferible desconfiar de la primera impressió. Recordo, per exemple, que als primers dies de traduir els mosqueters vaig seguir l'original pel que fa a la puntuació i després vaig descobrir que hi ha usos no idèntics d'una llengua a una altra; començant per la senyalització dels diàlegs -i dels incisos breus del narrador-, tan habituals en aquesta novel.la.
Amb tots els pros i els contres que convinguin, estic content amb la traducció d'Els tres mosqueters. D'altra banda, la novel.la és molt divertida. Però això és un mèrit independent, en part, de la traducció.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.