Els temps que corren. Propostes per a la creació literària al País Valencià del segle XXI

Meseguer, Lluís B.
Quaderns Divulgatius, 13 2000

No hi ha literatura ni crítica sense temps. Adduint alhora l'apocalipsi i la integració --amb terminologia d'Umberto Eco--, convé remarcar que moltes èpoques, autoconsiderades de trànsit, presenten especial consciència de litúrgia de veus, de polifonia, en tant que apropiació històrica del punt de trobada entre la diversitat discursiva de la literatura i la diversitat social de la realitat. L'oblit d'aquest punt de trobada implica l'oblit dels dos tresors posseïts per l'art literari i per la realitat social: d'una banda, l'autonomia i la complexitat del sentit de qualsevol text o document; i de l'altra, la importància d'analitzar la literatura dins del marc cultural que (la) crea.
No és balder afirmar amb optimisme la possibilitat de millorar la major part de la literatura en català al País Valencià, és a dir, escriure-la i representar-la en condicions econòmiques, mediàtiquess, socials i culturals millors. La literatura comença a ser adaptada o trossejada en dos sentits molt diferents: adaptada a les formes dialectal, i reduïda territorialment. Les assignatures que s'estudien als Insitituts de Batxillerat es diuen "Valencà-Literatura" o "Literatura Valenciana", i a poc a poc, les editorials hauran de fer de la necessitat virtut, amb tota la raó del món, i ens trobarem que tots els models literaris i els textos mateixos seran els "valencians". S'està perpetrant l'exclusió de Llull, Bernat Metge, Fontanella, Verdaguer, Maragall, Carner, Salvat, Riba, Espriu, Pere Quart, Gimferrer, Ferrater. És a dir de les referències.
Les propostes implícites són el reconeixement de la crítica i la superació dels mercats regionalitzats. Propostes que cal emmarcar amb reflexions sobre actituds particularments actuals:
1. Una constant renovació dels coneixements i els registres lingüístics, perquè una escriptura amb voluntat literària no pot adduir ignoràncies, ni actuar com a genuflexa adoradora de la normativa de base prescriptiva: no trairla és trair-la. En aquest sentit, cada llibre valencià és començar de zero. D'una banda hi ha els escriptors que parlen bé el valencià i no han estat educats en els registres escrits, i escriptors que en coneixen bé els registres escrits en el moment històric en què desapareix dels usos orals.
2. Una participació en els debats heretats o inacabats de la modernitat que totes les literatures ara mateix comparteixen. Per exemple, participació activa en els debats de l'ètica i de la tecnologia en els quals l'escriptor valencià es troba in medias res. És a dir, la "pressa" per arribar a la modernitat --confonent-la amb les formes de la urbanitat o de la hiperoriginalitat-- va aparellada a la "pressa" per abandonar el costumisme tradicional i provincià.
3. Una constant renovació de la tradició escrita en un marc d'interacció oral. És preferible una època de canvis que una època d'inèrcia, cal no descartar el component lúdic que comporten el dubte i la conversa derivats de temes i qüestions per aclarir.
4. Una consciència activa de la diversitat social i literària demostrada en tots els àmbits possibles: consciència intercultural, interlingüística i interliterària; consciència de la capacitat per combinar diversitat i qualitat; consciència de la ruptura de fronteres entre ficcionalitat i no ficcionalitat; consciència de la paradoxa funcional dels premis literaris, com a vehicle contra l'endogàmia; consciència del veïnatge amb els gèneres comunicatius; consciència del caràcter del nou contracte de lectura, ja que actualment, el lector tendeix a espectador. La noció d'obertura no és una condescendent presumpció, sinó la conversió de la por al temps en consciència del temps. I el temps és obert, com el llenguatge.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.