Ofici d'escriure: La identitat de l'escriptor

Francesc Mira, Joan
Quaderns Divulgatius, 13 2000

¿A què ens obliga aquest ofici de l'escriptura, quines són les històries que contem i què ens mou a la pràctica d'aquesta professió? Italo Calvino diu que té por de repetir-se i ha de trobar cada vegada algun desafiament, que vagi més enllà de les seues possibilitats; jo dic que el mal és que les meues possibilitats sempre aniran més lluny en el llibre pròxim i, per tant, cada llibre és com un petit fracàs provisional.
A la pregunta de quina part de raó ha d'haver-hi en la passió, quan escriu, Calvino respondria que escriu sense frenessia; jo, que escric amb càlcul i premeditació, pense que sempre ha d'haver-hi el rampell, un aire fred o roent que baixa del cel o puja dels abismes, trenca totes les raons i no se sap per què. D'altra banda, Calvino a la pregunta de què hi posa en allò que escriu, respondria que hi posa la raó, la voluntat, el gust, la cultura a què pertany; alhora hi pose també l'inconscient, els impulsos interiors, allò que ni jo mateix puc controlar, les meues neurosis, o siga, justament, la frenessia.
Els escriptors escriuen allò que poden, podria dir Calvino i hi afegiria que un escriptor pot sentir-se obligat a escriure això o allò, però hi ha diferents tipus d'obligació. Hi ha les constriccions literàries, com el nombre de versos d'un sonet. Formen part de l'estructura de l'obra, i al seu interior, la personalitat de l'escriptor es pot expressar lliuremenet. Quant a mi, les constriccions d'estructura me les pose jo mateix, ben rigoroses i en el seguiment de la norma he trobat, justament, la més bella llibertat. Hi ha, també, diu Calvino les constriccions socials, com els deures ètics, religiosos, filosòfics o polítics, que no poden ser imposats directament a l'obra, han de passar a través de la interioritat de l'escriptor. Des de Leonardo Sciascia a Günter Grass, aquesta "constricció sembla de vegades la seua raó mateixa d'escriure. ¿I quines són les "constriccions socials" d'un escriptor català (i més, com en el meu cas, d'un escriptor valencià) en el nostre temps? Potser tenim el deure d'explicar alguna cosa, amb les històries i els llibres, però explicar què? Borges explica en El oro de los tigres que les històries són quatre. Una, diu, la més antiga, és la d'un ciutat que encerclen i defensen homes valents. La segona història, que es vincula a la primera, és la història d'un retorn. La tercera història és la d'una cerca que, segons diu, en el nostre temps està condemnada al fracàs, els herois de James o de Kafka només poden esperar la derrota. L'última història és la del sacrifici d'un Déu. Quatre històries que continuem transformant per contar-les o mentre les contem. La meua és, o a mi em sembla que és, sobretot una història de viatjar en cercle i de buscar alguna cosa que no es troba, potser perquè el cercle no té cap final.
A occident, l'únic horitzó comú és mirar la televisió i procurar administrar la hisenda. No ens impulsa, certament, ni a l'aventura ni a tornar a la mar. El destí final d'Ulisses és el mateix de tots: volar cap als espais d'algun infinit, després d'haver passat una vida o una altra. No necessàriament heroica. Tots som Ulisses d'imitació. Com l'Odisseu original, el del pare Homer, podem abandonar la imatge de les funestes aventures passades, anar fent, i anar passant la vida feliçment. A diferència d'Ulisses, Josep Pla va tornar a casa, però tenia la infernal passió d'escriure i això no permet fer la pau, ni davant de la mort. Els escriptors no solem ser aventurers i si viatgem una mica pel món, més que pel pur plaer de viatjar és per poder-ho escriure. Arran d'un infart, Josep Pla aconsellava: "Facin la vida que han heretat: la vida de la civilització, que és l'antinatural". Llegiu llibres, doncs, fins a l'hora de la mateixa mort, que per això alguns tenim el desagraït ofici d'escriure'ls.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.