El discurs de l'escriptor i el de l'intel·lectual. Problemes per a la creació literària

Pérez Montaner, Jaume
Quaderns Divulgatius, 13 2000

Cal plantejar constantment les preguntes de quin és el paper de l'escriptor i de l'intel.lectual, com a aportació personal o col.lectiva al debat sobre la situació de la literatura, de la creació artística i la cultura.
Des del punt de vista de la psicoanàlisi, escrivia Lacan que el subjecte és serf d'un discurs concret i determinat, que es basa i es realitza en el llenguatge. Una lectura dels quatre discursos de Lacan (el de l'Amo, el de la Universitat, el de l'Histèric, i el de l'Analista) mostra la gran complexitat psíquica, la base estructural dels quals són el saber i la veritat, que des de la perspectiva de la psicoanàlisi només poden ser concebuts en tant que manifestacions de la profunditat de l'inconscient. La característica de cadascun d'aquests discursos és la següent: el discurs de l'amo, que és sempre el discurs oficial que, en tant que discurs del pare i de la llei, fa possible d'altres discursos; és bàsicament despòtic, i exclou la fantasia i la subjectivitat; El discurs de la universitat, que s'acosta al discurs de l'amo, però reforçat per l'obscurantisme, se sol caracteritzar per la norma i la disciplina, amaga de manera subtil el desig de poder que sempre es mostra obertament al discurs de l'amo. El discurs de l'histèric s'aparta completament dels anteriors, és el de la queixa, la denúncia i la demanda i l'exigència obsessives, se centra en el problema de la subjectivitat, viola tots els codis disciplinaris i textuals, les regles i les normes, les tecnologies del coneixement i els modes de producció. S'enfronta al poder ben sovint i la seva postura és marginada pèr un determinat règim, disciplina o dogma. Per últim, el discurs de l'analista és el de saber escoltar de manera ètica i pacient.
Tanmateix, mai no seria lògic atribuir de manera exclusiva un discurs a una persona cocncreta, ni situar-lo en un espai físic determinat, sinó que són rols que els subjectes adopten o poden adoptar segons les ocasions i les situacions. Tots emetem el nostre discurs com a amos la majoria de les vegades, com a universitaris, ex catedra, ben sovint, o com a histèrics en alguns casos. Rarament com a analistes, és a dir des d'aquella posició en la qual el saber estar en el mateix lloc de la veritat, que és allò que realment sosté el discurs.
El discurs del creador s'acosta tant al discurs histèric com al discurs analític, en la mesura que aquests dos discursos es contraposen de manera estructural respectivament al discurs universitari i al de l'amo. ¿Podem parlar d'intel.lectuals en tant que grup genèric amb un mínim de coherència i d'homogeneïtat? Potser sí, encara que, quan Joan Fuster escrivia el 1956 el seu assaig titulat "Intel.lectual" o "Erasme", podia imaginar que les seves paraules i preocupacions tenien un destinatari amb dubtes semblants. Com la d'Erasme, la significació de l'escriptor de Sueca ha estat no sols representativa sinó, sobretot, altament exemplar. Es tracta d'una exemplaritat d'un discurs intel.lectualment creatiu que es vol independent per damunt de tot, amb la independència necessària per intervenir en tot allò que l'afecta no sols com a intel.lectual sinó també i sobretot com a persona i com a membre d'una societat. Així, doncs, en l'esquema lacanià, el discurs de Fuster se situa al costat del discurs de la histèria.
L'intel.lectual esdevé intel.lectual en el fet mateix d'intervenir en el camp polític a partir dels postulats específics del camp de la producció cultural, entre els quals cal destacar sobretot els valors bàsics de la veritat i la justícia. En donar aquest pas, l'intel.lectual sembla escapar del domini de l'amo i comença a actuar des del lloc de la veritat, a posar en joc el discurs histèric, propi de l'escriptura en tant que creació i a situar-se en el lloc privilegiat que produeix els significants que estructuren el discurs, és a dir, en el lloc del discurs de l'analista. Podem constatar com els intel.lectuals vinculats a les institucions romanen generalment passius en tot allò que es refereix a la seua vinculació directa amb el sistema. Així, doncs, la independència de l'intel.lectual, o un grau considerable d'independència, és requisit imprescindible per a la mateixa existència de l'intel.lectual.
¿És possible encara l'existència de l'intel.lectual tal com fins fa relativament poc s'havia entès, o està ja en el procés d'esdevenir una figura obsoleta? Com a veu pública el seu paper ha estat manifestament usurpat pels polítics, pels professionals mediàtics, per les celebritats espúries. A pesar de tot, si la cultura, la justícia i l'ètica han de continuar tenint sentit, la veu crítica de la intel.lectualitat continua sent indispensable, encara que siga des de la negació, des de l'oposició permanent.
És la necessitat del discurs histèric, de la queixa i la demanda, de l'escriptura oposada al discurs tancat, autosuficient i per això impossible del nou amo. La necessitat de la dissidència i la gosadia, de l'escriptor, el lector, i l'intel.lectual-escriptor, de la conjunció de l'art i l'intel.lecte, la concepció radical de l'art i de la literatura i del discurs des del lloc de la veritat.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.