Literatura i ciència: un acostament. Els nombres i la poesia

Jou, David
Quaderns Divulgatius, 14 2000

He triat tres punts de vista per contribuir a la discussió sobre el tema dels nombres i la poesia. El primer, parteix de la frase "El món està escrit en el llenguatge matemàtic." La convicció que els nombres constitueixen un llenguatge secret i privilegiat del món data, com a mínim, de Pitàgores, i és represa vigorosament per Plató al Timeu. Els nombres i la geometria són vistos com una possibilitat de penetració en la profunditat del món, en el descobriment de regularitats eternes, enllà de la turbulència anecdòtica de les vicissituds humanes. Així, els nombres esdevenen un espai apassionat, una porta vers la descoberta d'una nova forma de bellesa enllà de la sensible.
El segon es refereix a la inefabilitat dels nombres. Pitàgores hagué de patir la irrupció dels nombres irracionals, com a conseqüència indesitjada del cèlebre teorema que porta el seu nom, i que porta a la conclusió que la diagonal d'un quadrat és incomensurable amb el seu costat: el seu quocient és l'arrel quadrada de dos, el primer nombre la irracionalitat del qual fou demostrada.
Pitàgores tingué raó de sentir vertigen. Però la majoria dels nombres irracionals no són reductibles a una recepta, a un algorisme expressable amb un nombre relativament breu de paraules. No poden ser anomenats. No tenen altra expressió que la seqüència infinita dels seus decimals.
La tercera perspectiva té com a punt de partida una frase de George Steiner: "La poesia limita amb Déu, les matemàtiques i la música". La frase ens fa pensar en d'altres inefables --i, per això, límits de la paraula i de la poesia-- i en les relacions entre els coneixements científic, religiós i poètic. Música, matemàtiques i experiència religiosa ens enfronten amb el problema de les fronteres entre llenguatges. No cal recordar la importància extrema del ritme en la poesia, aquesta petita condescendència que té la música amb el llenguatge poètic.
La divulgació científica i la poesia religiosa tenen en comú aquest problema: el de voler expressar amb paraules un coneixement que, a través dels nombres o de la intensitat de la vivència, semblaven lluminosament immediats; el de constatar que la paraula no és l'instrument més adient per expressar aquell saber de què volem parlar. Fins i tot en les matemàtiques es planteja la qüestió de quin és el llenguatge més adient per destacar la simplicitat dels problemes.
En conclusió, parlar sobre nombres i poesia invita, entre molts d'altres suggeriments, a tres menes de diàleg: el del nombre i la paraula com a penetració en la realitat del món; el de la sospita sobre la inefabilitat última del món; el de la relació entre els diversos llenguatges del món. L'interès per la puresa matemàtica, aquest tast de trasncendència, aquesta passió abrandada, formen part de l'arrel del món i, com a tals, seran presents, en cada generació, en l'obra alguns poetes.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.