La literatura impotencial

Serra, Màrius
Quaderns Divulgatius, 14 2000

Ponència pronunciada en l'Encontre 'La regola è questa', en el cinquantè aniversari de la literatura anomenada potencial.

No cal escriure gaire per situar la potència literària de la literatura potencial en el seu quarantè aniversari. La divulgació més enllà de l'àmbit francòfon del fenomen potencial és un fet. Al desè aniversari de l'Oplepo italià s'afegeix la publicació en anglès del "Oulipo Compendium", aquest congrés commemoratiu de Capri i les traduccions a cada cop més llengües d'obres emblemàtiques de la potencialitat, especialment de Queneau, Calvino i Perec. Aquest fet i d'altres indicis inquietants que ara no vénen a tomb permeten formular una hipòtesi terrible: la literatura potencial és a punt de ser culturalment canonitzada.
La situació resulta delicada i preocupant. D'entrada, perquè aquesta possible canonització requereix, en primer lloc, de la presència d'un cadàver. Com hem pogut veure en la recent canonització a l'uníson dels papes Joan XXIII i Pius IX, l'accés als altars és una mena de segon enterrament que resulta del tot impracticable si el primer encara no s'ha dut a terme. I, certament, entre les hosts potencials no s'ha produït mai cap enterrament. Com molt bé consta a totes les actes de les reunions oulipianes i oplepianes, els membres difunts d'ambdues confraries són presents en cos (de lletra) i ànima, de manera que la seva presència potencial queda garantida. Vull constatar ara i aquí que cap dels membres en potència que han traspassat el llindar de l'existència biològica no han exercit el seu dret de morir potencialment, ço és: suïcidar-se i deixar una nota on explícitament es doni de baixa del grup. O sigui que per ara no hi ha cadàvers. Ni exquisits ni dels altres.
Però l'arribada del 40è aniversari omple d'inquietud molts cors. Els catalans ho sabem molt bé, perquè per a nosaltres el número 40 va intrínsecament associat a la figura del general Franco i els seus 40 anys de dictadura. Per tant, des de la llengua de Ramon Llull, de Salvador Dalí i de Joan Brossa, he vingut a prevenir-vos a tots, literats i rates d'Ou i d'Op, potencials en potència, d'una notícia alarmant: la Literatura Potencial està en perill de mort. La qual cosa pot encetar un seguit de fets encadenats terribles, perquè si hi ha mort hi haurà cadàver i si hi ha cadàver hi haurà verbocanonització. I, per més verbal que sigui, la canonització provoca impotència canònica, que és l'única impotència que no resol cap píndola de Viagra, i aleshores la Literatura Potencial esdevindrà Literatura Impotencial i els notaris del prestigi internacional començaran a imprimir llibres de text (atenció al pleonasme: llibres de text!) sobre l'OuLimPo perquè els lectors captius es dediquin alegrement als Jocs Oulímpics i l'escriptura esdevingui atletisme. Gimnàstica. Natació. Contesa. Succedani de la Guerra. Pamflet. Per cert, ¿algú s'ha adonat que Sydney era un anagrama quasi perfecte de Disney?
Potser perquè escric en català, que és una llengua una mica més malalta que les altres, em sento obligat a advertir-vos del risc sanitari que correm tots els amants de la potencialitat. En les actuals circumstàncies és imprescindible que ningú no inventi un cànon oulímpic perquè les deesses i els déus de l'Olimp no se sentin amenaçats per un estol de papistes sense Papa. D'altra banda, com que la prevenció sempre és preferible a la curació, crec del tot necessari prendre en consideració uns quants consells mèdics extrets de llibres, fulletons, converses i pàgines web de solvència dubtosa. Els 3 consells mèdics per prevenir la pèrdua de potència són, en quest ordre: caminar molt, dormir suficientment i no fumar. En realitat, la majoria d'aquests consells són els que un metge amic meu s'entesta a donar-me cada cop que pretén convidar-me a anar d'excursió i li dic que prefereixo quedar-me a casa fent incursions a la biblioteca. 3 consells, doncs, que són vers oxímorons:

1. Caminar molt...
Caminar molt, fins gairebé córrer, pel full en blanc, implica en aquest cas fer llarguíssimes esses bustrofèdiques, com les que dibuixa pels carrers de l'Havana un dels personatges de "Tres tristes tigres" del cubà Guillermo Cabrera Infante. És a dir, caminar i descaminar, anar i tornar, repetir i invertir. Cal defugir la facilitat que provoca la dificultat d'escriptura dels laberints creats per les constriccions. Sí, la facilitat de la dificultat, un oxímoron que pot donar pas a un grau més alt de potencialitat. Si la constricció fa passar de les créations créées a les créations créantes la de-constricció pot fer passar de les créations créantes a les créations sense adjectius.
Un exemple servirà per concretar aquesta idea. La disparition de Perec ja ha estat sistemàticament transposada: a l'anglès la polèmica The Void de Gilbert Adair, a l'espanyol El secuestro sense la A d'un col.lectiu encapçalat pel professor Marc Parayre, a l'italià La Scomparsa de Piero Falchetta... ¿Per què no es patrocinen traduccions literals (no lipogramàtiques) de l'obra perequiana a aquestes o altres llengües, començant pel mateix francès? ¿No tenim, a totes les cultures, traduccions en prosa de les grans obres en vers d'Homer? En llengua catalana, aquesta tardor s'acaba de publicar una nova versió de la Divina Commedia de Dante que prescindeix de la rima per destacar-ne la potència narrativa. ¿És que les obres potencials no tenen potència narrativa? ¿No tindria sentit que algun narrador italià amb talent, posem per cas Erri de Luca, desplegués els microrelats que menen a les paronomàsies del Piccolo Sillabario Illustrato d'Italo Calvino? ¿O que els poemes heterogramàtics que encapçalen les Biblioteques d'Ou i d'Op -Ulcerations, Edulcoranti- fossin glossats en prosa de-constrenyida tal com San Juan de la Cruz va fer amb els seus poemes espirituals?
Constricció que no ha generat mai cap text conegut (escriure amb paraules sesquipedàliques de 20 lletres o més, posem per cas) pot ser considerada o no una constricció. Potser ara ha arribat el moment de plantejar-nos el fet invers: un text generat per una constricció desconeguda (la que regeix aquestes ratlles, per exemple) ¿pot ser considerat un text? Més encara: ¿Pot ser considerat un text potencial? La proposta és clara: incorporar la de-constricció com una nova estratègia de l'obrador potencial pot evitar caure en la literatura impotencial i, de pas, defugir l'Oulimpo.

2. Dormir suficientment...
Juan Filloy era el pare (progenitor, va escriure ell) d'una nova literatura americana. La seva novel.la Caterva (1937) -les històries entrellaçades de set persones que havien arribat als últims graons de la vida moral- va fer possible tres dècades després la famosa Rayuela de Julio Cortázar. A Op Oloop (1934), una novel.la lloada per Sigmund Freud, Filloy crea el metòdic escandinau Optimus Oloop, un maníac de les estadístiques que comptabilitza tot el que fa, fins al punt de celebrar el seu coit número 1000. Filloy és una llegenda. Autor d'una cinquantena llarga d'obres amb títols tots ells de 7 lletres, només en va publicar 7, des del llibre de viatges Periplo (1931) als poemes en prosa de Finesse (1939) passant pels poemes escatològics Balumb (1933), la contrahistòria de l'Argentina Aquende (1936) i tres novel.les: la història d'un estafador a ¡Estafen! (1932) o les esmentades Op Oloop (1934) i Caterva (1937).
La majoria de les seves obres es van mantenir inèdites per voluntat pròpia, tot i que algunes van ser prohibides. Filloy les distribuïa només entre els lectors que triava, gairebé com els butlletins potencials d'Ou i d'Op. Tres característiques fan de Juan Filloy un autor interessant des d'una perspectiva potencial: 1) s'enorgullia d'haver construït més de deu mil palíndroms -entre els quals ¡Arriba la birra! o Sé verla al revés-, 2) va escriure sobre "constricciones" als anys trenta i 3) gairebé va arribar a viure tres segles. Nascut en 1894, cinc anys abans que Borges, ha mort aquest juliol passat del 2000, catorze anys després de la mort del ja longeu Jorge Luis Borges. Tenia 105 anys i n'hauria fet 106 (1+0+6=7 el dia 1 d'agost). De fet, fa 25 (2+5=7) anys la Junta Militar Argentina encara va prohibir la publicació del seu llibre "Vil y vil". Després la policia política va interrogar durant hores aquell octogenari que només parlava de literatura. Malgrat que en la dècada dels 90 la figura de Filloy va ser rescatada de l'oblit, els seus textos -els 7 publicats i els 49 (7x7) inèdits- dormen a l'espera dels lectors potencials del futur. El segon oxímoron per impedir l'arribada de la Literatura Impotencial és la creació d'un cànon de plagistes a l'avançada d'Ou i d'Op.
Probablement la millor manera d'impedir la canonització dels autors explícits de la literatura potencial sigui establir uns mecanismes per canonitzar els plagistes a l'avançada en totes les llengües, alguns de tan clars com Juan Filloy o Raymond Roussel i d'altres de més discutibles, com per exemple Vladimir Nabokov. Els membres d'Oulipo i d'Oplepo haurien de constituir-se en tribunal coordinat i establir un procediment paral.lel a les normes de canonització establertes pels papes Urbà VIII (1634) i Benet XIV (1734) i actualitzades pel papa Joan Pau II en 1983. A partir d'una proposta determinada la Congregació Oulipoplepiana de les Causes dels Sants Plagistes es reuniria, presidida per un Popo, per examinar les obres del presumpte Plagista a l'avançada.
En cas d'acceptació positiva, el Popo concedeix al candidat el títol de "venerable" i s'inicia el procés de canonització (aquí no cal passar per l'avantsala de la beatificació), en el qual el promotor de la causa és contraposat a un advocat del diable designat pel COCSP. S'examinen les obres del candidat per establir si contenen constriccions de grau heroic, s'analitza si va ser prou verbívor en vida i, finalment, s'estableixen un mínim de dos versos, frases o paràgrafs que puguin ser considerats objectivament "miraculosos". Si aquest procediment arriba a bon port, la canonització potencial del candidat esdevé una cerimònia de la màxima solemnitat durant la presentació del butlletí d'Ou o d'Op que recull la memòria de tot el procés.

3. No fumar.
Està clar que els temps són atziacs per a la figura de l'ambaixador de França a Lisboa Jean Nicot (1530-1600), i especialment contraris a la seva filla epònima "nicotina". Aquesta mesura mèdica tan coercitiva vers els fumadors té un paral.lelisme preventiu que pot resultar interessant per al futur de la literatura potencial. No fumar pot ser equivalent a no llegir segons què, de manera que el tercer oxímoron d'aquestes propostes de Medicina Preventiva contra l'adveniment d'una Literatura Impotencial és la creació d'un mecanisme d'excomunió ferendae sententiae, és a dir mitjançant un judici previ entre la comunitat potencial. Lògicament la mateixa COCSP (Congregació Oulipoplepiana de les Causes dels Sants Plagistes) que abans canonitzava Plagistes hauria de ser la institució encarregada de dilucidar quins textos -perquè sempre es tractaria de Textos excomunicables i mai d'autors- serien susceptibles de generar rebuig profund i al.lèrgia infecciosa entre la comunitat potencial.
Excomunicar és equivalent a cremar. A esborrar algú o alguna cosa del mapa que cartografia la decència. Però, malgrat l'espectacularitat de la piromania, la iconografia inquisitorial del foc i del fum es tenyeix de feixisme en les esgarrifoses fogueres de llibres. Unes fogueres d'escalfor infernal que Ray Bradbury va mesurar en graus Fahrenheit. A més, la Literatura Potencial neix justament de la voluntat claríssima de no excloure mai ningú de l'escriptura ni de la lectura, a diferència d'altres moviments que el precediren -especialment, i per la part que tocava a Raymond Queneau, el surrealista-, i els grups d'Ou i d'Op mantenen la voluntat inequívoca de no excloure mai ningú, tret dels suïcides confessos o dels que fugen d'estudi. Per tant, com que la piromania cultural clàssica dels -ismes literaris excloents no té cap sentit en l'àmbit de la potencialitat i qualsevol descart ha de ser molt més subtil, he pensat que el millor substitut per al joc del foc seria el gel.
O sigui que l'excomunió ferendae sententiae de textos impotencials per se o que menin a la impotència és, en realitat, una congelació provisional de textos. Les fluctuacions de l'atenció lectora ja provoquen unes certes anades i vingudes en l'apreciació de les obres literàries de tots els temps, fins i tot entre les més consolidades. Negar aquesta realitat és absurd. Tan absurd com no voler incidir-hi des d'una gran càmera frigorífica -tal vegada virtual, a Internet- on tothom pugui congelar els textos (clàssics, moderns, actuals) que consideri massa divulgats o sobrevalorats pel gruix dels professors universitaris, crítics, escriptors, editors o lectors. La congelació enraonada de textos en una mena de cànon invers pot ajudar a aclarir el panorama internacional de les lletres i pot fer molt de bé a alguns textos excepcionals que han estat ultraexposats a lectures i lectors en aquestes últimes quatre dècades, la fi de les quals avui celebrem.

Al principi fou el Verb i ens vam fer animals verbívors. El verb implica acció. Moviment. La fórmula del moviment depèn de les relacions entre l'espai i el temps. I el pas del temps és el que ens ha portat a aquest espai de Capri, quaranta anys després de la primera reunió de l'Oulipo a París. El perill evident de la irrupció d'una Literatura Impotencial que formi un Oulimpo espuri pot ser vençut si apliquem les tres mesures preventives que he exposat: 1) practicar la de-constricció com estratègia d'escriptura, 2) canonitzar amb tots els ets i uts els plagistes a l'avançada de la literatura potencial i 3) excomunicar a un web congelador tots els textos que ens desesperen i ens menen a la impotència més absoluta.
Per acabar, vull agrair la traducció del català a l'italià d'aquesta ponència a Pau Vidal perquè hi ha practicat una de-constricció impecable. I és que, tal com va dir Khalil Gibran en altres paraules: "tot ens ho podran prendre, tret del clinamen".

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.