Paraules magribines, identitats plurals: Aquestes veus que ens obsedeixen

Ali-Benali, Zineb
Quaderns Divulgatius, 15 2000

L'escriptor algerià és presoner d'una situació gairebé insostenible. Driss Chraïbi o Kateb Yacine van ser motiu d'escàndol, cadascun a la seva manera: el primer per atrevir-se a atacar la figura central de l'edifici patriarcal, i el segon en ser il.legible ja que capgirava les categories estètiques i genèriques habituals. La política pesa com un destí damunt la literatura magribina. La ficció és desxifrada com una història vertadera. Si l'escriptor parla de la Història col.lectiva, hom intentarà dictar-li el que ha de dir i intentarà, sobretot, vetar-li alguns territoris d'aquesta Història.
La ficció no aconsegueix deslliurar-se de la història; en porta el pes com un llast i il.lumina com una mena de metàfora de la qual sorgeixen les mancances i les incoherències. Considerem-ne dos aspectes: l'exploració del passat, amb una figura històrica central, la de Kahima; i la narració històrica dins la literatura actual. El rebuig de Kahima respon a uns objectius no tant d'ordre religiós, sinó que afecten la identitat. En l'inici de la memòria un forat negre: Kahima, una dona berber que ha gosat conduir la resistència en contra del verb d'Al.là. La història que a l'Algèria independent s'ensenyava a les escoles, començava al segle VII. Abans res, un forat negre. Però la història pot venjar-se de l'oblit i el nom de "Kahima" ha estat donat a moltes noies i simbòlicament les lliga a la seva avantpassada.
La ficció recupera les figures de l'ombra. L'escriptor es converteix, així, en un explorador de territoris perduts, recrea lligams amb tot allò que està amagat i ho torna a la llum del dia. Ouetta Tahar o Boudjedra tracten tot d'episodis negats per la Història oficial de la guerra d'alliberament. En un present d'una extrema violència contra tots aquells que escriuen, els textos es multipliquen. Les novel.les de Maïssa Bey i de Ghania Hammadou narren la vida quotidiana. A Ravisseur de Leïla Marouane es posa en pràctica literalment una de les lleis de l'Islam, la del repudi. A Peurs et mensonges d'Aïssa Khelladi es planteja quin és el lloc de qui escriu i publica allò que escriu. ¿Com fer emergir un verb que et sigui propi en un moment on tothom et dicta el que has de dir? És un procés perillós. És el procés dels escriptors algerians. La societat no els pot pas admetre, però tampoc no els pot rebutjar. Reivindiquen una llibertat i no accepten cap missió. En llur pròpia societat són una estranya presència.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.