Paraules magribines, identitats plurals: Paraula moderna, memòria infinita

Bennis, Mohammed
Quaderns Divulgatius, 15 2000

La memòria i l'oblit, representen dues visions de la relació de les lletres amb la vida i la mort. Veig una diferència essencial entre l'escriptura en francès i la francofonia. L'escriptura en francès és com qualsevol altra escriptura fins que l'escriptor no es planteja la llengua com a problema. La francofonia és una consciència primària de la llengua, que es queda al nivell de la llengua considerada exclusivament com un mitjà de comunicació. L'estratègia de la llengua dins l'escriptura defineix l'estratègia del jo que escriu.
Sempre he sentit el món a través de la paraula. La meva àvia, el meu pare, els meus mestres o els meus amics del barri són paraules, a partir de les quals es fa i es desfà tot un món al meu voltant. En evocar el jo que era a la meva infantesa, miro de rellegir la memòria dels meus semblants, que vivien a Fes, de mig segle ençà. Retornar a la paraula, en una època bullent de la història moderna del Marroc, és una manera de reflexionar alhora sobre les mutacions d'una memòria i d'una imaginació.
El pensament àrab modern plantejava en paral.lel el problema de la memòria i la manca de voluntat, per no dir el rebuig d'obertura envers la cultura occidental i els seus valors universals. Noms com Taha Houssein, Gibran, Adonis o Laraoui representen una visió oberta sobre el passat i el present. Mitjançant les seves crítiques de la dominació de la memòria no pretenien alliberar-se completament d'aquest passat, sinó més aviat veure'l altrament, és a dir, en estat d'esdevenir. La modernitat cultural àrab, en el sentit crític del terme, és un moviment bloquejat entre els murs de la tradició, que no pot projectar-se en el present i l'avenir. I el creador, que pretén canviar la paraula per canviar la memòria, es veu bandejat i condemat, per la simple raó d'introduir el desgavell a la memòria col.lectiva que, segons els tradicionals, ha de mantenir-se fidel al passat sagrat.
El problema de la paraula i de la memòria no deixen d'augmentar els turments en una època marcada pel pas de la globalització. Entenc que la memòria és un producte de la paraula. La paraula determina la nostra manera de viure en el món. Les nostres sensibilitats, les nostres idees i els nostres valors troben la font en la paraula i la imaginació. I ens trobem cara a cara amb la llengua. El problema de tots els escriptors àrabs moderns rau en l'estatuts de la llengua. L'escriptor magribí no n'és l'excepció. La llengua parlada i la llengua escrita. A la meva llengua, l'àrab, es dibuixen els contorns, les profunditats i els aires de la meva memòria i de la meva imaginació. La meva llengua està feta d'aquesta llengua que ha esdevingut, per a mi, un punt d'interrogació. Per exemple, com escriure un poema modern en una llengua que resta condicionada pel que és antic? La llengua àrab és una llengua confiscada tant pels tradicionals, que li mantenen la missió de ser del dipòsit d'un passat immutable, com pels francòfons, que li prohibeixen la modernitat.
Cal observar que la nostra vida quotidiana, vida de consum i d'informació, afavoreix l'abolició de la memòria. Els joves marroquins ja no donen importància a la memòria col.lectiva, o bé perquè empren una altra llengua, el francès, o perquè pertanyen als valors de la globalització que reforcen la idea de la ruptura de la memòria. La paraula moderna és la meva veu. La memòria infinita és el meu camí. Totes dues existeixen només en la meva llengua, l'àrab.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.