Paraules magribines, identitats plurals: Escriptura magribina i doble genealogia

Meddeb, Abdelwahab
Quaderns Divulgatius, 15 2000

Els escriptors europeus i els escriptors d'origen no europeu que escriuen en llengües europees, es retroben en el lloc de la creació, enllà de les tradicions, en un lloc que seria l'espai de la referència, és a dir, en l'empremta que continua actuant dins nostre. L'Islam i Europa tenen en comú alguna cosa que funciona com a empremta., en una doble genealogia simbòlica i espiritual, capaç de situar el procés de la petjada, de la inscripció i de l'esborrament, de l'empremta islàmica i de l'empremta europea dins d'un projecte d'escriptura.
Fa uns quinze anys vaig escriure un text itulat La religió de l'Altre, una ficció teòrica on posava en paral.lel el pensament d'Ibn'Arabí i de Ramon Llull sobre la religió de l'Altre. Llull presenta en El llibre del gentil i dels tres savis les altres religions de forma honesta. D'altra banda, demostro com el teòsof musulmà gosava tocar la Trinitat i l'Encarnació i els feia circular en el seu Tarjumân al-Ashwâq (L'intèrpret dels desitjos ardents). Ambdós autors medievals visiten l'escenari de l'Altre, sense eludir mai res d'allò que pot xocar amb la pròpia creença. Els dos autors mostren la doble referència, una escriptura de l'intersticial entre les llengües, entre els continents, entre les referències.
Amb Mohammed Bennis vam viure l'aventura de la traducció a l'àrab del meu text escrit en francès Tombeau d'Ibn'Arabí. Aquest text o la manera com va ser escrit ens permet descobrir tot allò que separa un text en llengua àrab de l'època medieval, amb els seus rudiments i les seves figures convencionals, i permet adonar-se com pot funcionar en l'altra llengua on aquests transports poden acabar sent del tot inaudits. Quan hom escriu dins un projecte intersticial, dins un espai entre llengües, entre cultures, té sempre la possibilitat d'eixamplar el camp memorial de la llengua en la qual escriu, mentre l'altra llengua, la llengua absent, s'hi implica com a llengua de pulsió, com a llengua de l'empremta. Però, ¿què passa quan aquell text meu torna a la llengua àrab, quan torna a la coherència lingüística del text que en constituïa, diguem-me, l'empremta, el poema d'Ibn'Arabí?
Amb Mohammed Bennis preteníem trobar una mena de "purificació" de la llengua dins una llengua molt moderna, sense deixar d'emprar deliberadament alguna expressió preislàmica per recordar que l'àrab no ha començat amb el Corà. Vam fer tota una feina de deconstrucció per deslliurar el text en llengua àrab de l'horitzó teocèntric que sempre ronda aquesta llengua i que era l'utilitzat per Ibn'Arabí. Algunes desviacions poden implicar apostes amb espectaculars dubtes de creences per a una lectura avesada al discurs corànic. Aquest va ser el treball de dos poetes dins el gresol magribí: el fet de deslliurar una llengua de la seva sacralitat pot fer néixer l'inaudit i, per un simple acte poètic, per una operació d'escriptura, hom pot acabar en apostes polítiques temibles.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.