Paraules magribines, identitats plurals: Tradició, arqueologia i contemporaneïtat

Monleón, José
Quaderns Divulgatius, 15 2000

A l'escola hem estudiat una història d'Espanya on un capítol fonamental era la Reconquesta i on la relació amb els pobles àrabs s'explicava d'una manera vergonyosa. Avui assistim als resultats d'aquest desastre en les relacions amb l'emigració. A l'època d'al-Andalus les tres comunitats s'entenien i pactaven entre ells sota una administració musulmana, parlaven tres llengües i barrejaven paraules de cada una d'elles en les seves cançons, incidien en les seves poesies recíproques. Potser l'al-Andalus no va ser mai com el recorden el poetes, perquè sabem que els integrismes musulmà i catòlic tampoc no en foren estranys, però ens n'ha quedat una imatge de convivència que urgeix defensar.
Moure's en la convivència no és defensar el pensament únic com una conseqüència de la inevitable globalització ni, al revés, oposar-se a aquesta homogeneïtzació abanderant cada particularitat en una guerra sistemàtica. Crec que cada cultura ha d'afirmar la seva singularitat, com a part d'una harmonia i no com a factor d'enfrontament.
De les seves nombroses activitats al Magrib, l'Instituto Internacional del Teatro del Mediterráneo n'ha pogut treure conclusions esperançadores. Per exemple, quan els alumnes de l'ISADAC de Rabat, dirigits per l'andalús Francisco Ortuño, han fet, en àrab clàssic, la 'Yerma' de Lorca, ens hem trobat davant una visió marroquina que no falsejava la substància dramàtica de la seva obra. Federico parla de la subordinació de la dona a l'home, de la vinculació a la terra, del temor i del silenci imposats per l'ordre econòmic; interpretat per estudiants marroquins es converteix en magribí i andalús, sense que hi hagi cap contraposició. La història de l'art, la del pensament democràtic i de la dignitat humana s'enriqueixen i queden travades per moltes aportacions. La feina del nostre Institut és crear i mantenir espais culturals de diàleg i de respecte recíproc entre totes les cultures mediterrànies, i el reconeixement d'intel.lectuals i de gent de teatre de molts països és molt esperançador.
Tal com explica molt bé Fadel Jaibi, l'home de teatre més important del país, n'hi ha prou amb portar a la creació la realitat en què es viu; en el seu cas, la realitat tunisenca. Crec que aquest és el camí per on cal avançar. Som diferents -tot i que no tant com altres posicions interessades proclamen- i, des d'aquesta diferència, ens podem trobar, respectar-nos i generar respostes. Perquè, entre altres coses, i sense apel.lar les diferències entre els pobles, en una mateixa societat dos éssers iguals no produeixen res. La història és l'encontre amb l'altre, la construcció compartida d'una resposta. I si això passa en l'àmbit personal, també s'esdevé en el col.lectiu i en el cultural. Així, el teatre àrab, en la mesura que va deixant enrere la memòria de l'ocupació europea, va sortint d'aquest debat, tot i que en l'ordre ideològic i en la realitat econòmica subsisteixen molts elements que plantegen el tema de la dependència. Les coincidències i divergències es produeixen fora del doctrinarisme polític, com una resposta dels éssers humans davant les pròpies necessitats i el coneixement de les obres d'art d'altres països.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.