Paraules magribines, identitats plurals: Qui parla d'escriptura?

Saadi, Noureddine
Quaderns Divulgatius, 15 2000

Sense saber-ho, l'escriptor porta dins la mà l'ombra invisible d'una genealogia, la memòria "dels tinters d'on ha begut", la seva nissaga, els seus predecessors. En aquest sentit hi ha una varietat de respostes dels escriptors, tantes com possibles justificacions ideològiques o culturals. Meddeb diu que el fet d'escriure en francès és una mena d'experiència que té la impressió de portar a terme tot ampliant el camp de la literatura francesa gràcies a la influència de la literatura àrab. Una certa crítica francesa continua considerant, dins el mirall de l'exotisme, que aquestes escriptures converteixen la llengua francesa en estrangera a si mateixa. Curiosa paradoxa per la qual s'ha fet estrangera una literatura en relació amb la llengua mateixa de la seva escriptura. Escrivint en "la seva" llengua, pensen ells, estem fent un procés de reapropiació posseint-la o traint-la.
Un llibre, tothom ho sap, sempre té dos autors: aquell que l'escriu i aquell que el llegeix. L'obertura a la polisèmia és pròpia de tota literatura. "Tota llengua és estrangera a l'escriptor", diu el poeta Guilleric. Mentre que en la traducció tenim la mateixa obra en una altra llengua, en l'escriptura literària és una mateixa llengua que esdevé altra. Aquest procés queda doblat en el cas de la literatura magribina en llengua francesa, perquè en una "altra llengua" no només es canvia l'estil, sinó que escriu altrament, en el sentit que escriu una "altra cosa". La relació dels escriptors magribins amb la llengua francesa sovint està constituïda per una mena d'inseguretat lingüística que no prové d'un desconeixement de la llengua francesa, sinó d'un saber amagat propi de l'imaginari i del simbòlic del seu enunciat.
Ben lluny de tot argot o d'altres formes d'aculturació lingüística, la llengua francesa de l'escriptor magribí apareix, doncs, com la llengua escriptural d'una polifonia. Obligats a pensar la llengua, els escriptors posen en marxa, una estratègia d'escriptura. Acaben retrobant així la modernitat de la literatura contemporània, analitzada per R. Escarpit com la "traïció creadora" o reivindicada per Segalen dins una "estètica del divers". Entre la impossible integració al corpus literari francès i la desvalorització etnogràfica dins l'exotisme, la literatura magribina en llengua francesa contribueix a la producció d'aquest francès plural fet de distàncies de llenguatge, d'incorporació dins un sistema de llengua amb altres referents culturals.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.