Diàlegs en triangle. Converses entre joves creadors (I) - Ada Castells - Roger Bernat

Castells, Ada
Quaderns Divulgatius, 16 2000

Ada Castells va néixer a Barcelona el 1968. És llicenciada en Ciències de la Comunicació per la Universitat Autònoma de Barcelona i ha fet estudis de teologia al Seminari de Barcelona. Treballa de periodista cultural al diari Avui i fa col·laboracions a les revistes Descobrir Catalunya, El Temps i Qué Leer, així com a Catalunya Ràdio. És professora de periodisme cultural a la Universitat Autònoma. Té publicades les novel·les El dit de l'Àngel i Mirada a l'editorial Empúries. Totes dues traduïdes al castellà a Anagrama.

Roger Bernat va néixer a Barcelona el 1968. Inicia la seva formació en el camp de l'arquitectura, a partir de la qual s'interessa pel teatre. Estudia Direcció i Dramatúrgia a l'Institut del Teatre de Barcelona on es gradua amb el Premi Extraordinari 1996. El mateix any viatja a Palerm per col.laborar amb Thierry Salmon. L'any 1996 funda General Elèctrica conjuntament amb Tomàs Aragay, un centre de producció per a les Arts Escèniques i Visuals en el qual treballa amb altres creadors. Ha dirigit, entre d'altres, 10.000 Kg (Premi Especial de la Crítica 96/97); Confort Domèstic (Premi de la Crítica al Text Dramàtic 97/98) i Àlbum. L'any 2001 presenta Que algú em tapi la boca al Teatre Nacional de Catalunya, completant així la Trilogia 70 que va començar amb Joventut EUROPEA i Flors.

Albert Calls: Com a joves creadors, heu trobat un espai geogràfic social d'acollida?
Roger Bernat: Hi ha molt d'espai per al jove creador. I molt poca intenció de donar-li autonomia. El jove creador és una cosa que ven. Però en aquesta cultura de l'escaparatisme, el que importa és que tal com apareix, dessparegui.
Ada Castells: Jo crec que hi ha un espai si tens sort per accedir-hi, però el problema que hi ha és que no tens prou públic. És a dir, hi ha moltíssima gent i un pastís petit per a repartir. Si accedeixes a aquest espai, et fan cas quan ets novetat, i després és difícil mantenir-se. Avui dia ser "jove" ven les coses, però aquestes caduquen molt de pressa. En literatura, per exemple, treus un llibre i la seva repercussió no dura més d'un mes.
RB: Hi ha un públic necessitat de noves propostes, el problema és que no hi ha canals ni mecanismes que facin que aquestes arribin a aquest públic. En aquest supermercat d'ofertes totalment genèriques, és molt difícil trobar el client. Però quan els canals s'han donat, m'he trobat el teatre ple.
AC: Sí, el client hi és, però està saturat d'informacions que l'enlluernen, molts grans títols de neó, però les coses interessants s'han de buscar darrera. I tampoc sé si hi ha temps per buscar l'oferta, ja que és un altre qui decideix què pots trobar i què no.
RB: Els gestors culturals no han descobert encara les eines per tal d'afavorir que determinades propostes arribin a un públic concret. La teva proposta literària o la meva teatral estan situades en contextos genèrics, cosa que probablement fa que el nostre públic es despisti.
AC: I nosaltres parlem des d'una situació privilegiada. Hi ha altra gent que no té accés a publicar o a arribar al teatre. S'ha de ser conscient que quan hi ets, a més a més, tens la responsabilitat de donar les gràcies i de sentir-te molt privilegiat i molt content.
AC: Quina ha estat la vostra relació amb altres creadors espanyols i europeus? Us ha servit? Com la valoreu?
RB: Cadascú predica en el seu propi desert.
AC: Jo també tinc aquesta mateixa impressió, però si ja és difícil que entre disciplines ens mirem, imagina't què està fent un dramaturg rus de 20 anys. Penso que no ho sabrem mai. Amb els llibres és més fàcil. I m'ha sobtat que gent d'altres cultures diferents estigui fent, més o menys, el mateix que jo faig. D'aquesta manera et trobes que algú s'està fent la mateixa pregunta, investigant el mateix, però és una cosa a la qual accedeixes perquè t'estàs movent en aquella àrea, i t'ho trobes no perquè hi hagi festivals. Estaria bé que es potenciessin punts de trobada, seria realment interessant.
RB: El que és absurd és que no fem més que repetir i repetir una i altra vegada el mateix.
AC: També hi som a temps, perquè les preguntes que ens plantegem són les mateixes. Encara que hi arribem des de la nostra solitud. Quan un treballa honestament, està fent-se les preguntes dels seus contemporanis i no unes altres. En aquest sentit, a mi no només m'interessaria entrar en contacte amb gent jove, sinó també amb els grans d'arreu.
RB: Estic fart de veure els grans, ja els conec i els he vist i revist, estudiat i reestudiat. He après molt d'ells, però ja en tinc prou i m'interessa més la gent nova.
AC: Quan vaig a congressos internacionals, intento buscar els interlocutors més experimentats, que són els que t'expliquen coses i et solucionen la vida, perquè ja hi han passat, per allò. I no em refereixo a llegir les seves obres, si no a parlar amb ells.
AC: Us sentiu professionals en les vostres respectives activitats? Ho voleu ser? Heu trobat possibilitats de professionalitzar-vos?
RB: Odio la professionalitat en els oficis artístics. No sé qui deia que s'ha de canviar d'ofici cada deu anys; en sóc partidari. Em guanyo la vida dirigint espectacles de teatre, però, com diuen els francesos, malgré moi.
AC: Jo no em guanyo la vida amb la literatura, però sí amb el periodisme, que em treu molt de temps, però també m'enriqueix moltíssim: coneixes molta gent, viatges, veus moltes coses. També coneixes escriptors que han començat així i m'han comentat que un dia has de decidir-te, perquè necessites temps. Ara, la professionalització és el dimoni, negociar amb els editors i començar a vendre't l'ànima. I probablement no puguis ser tan honesta amb el que estàs fent. En aquest sentit gairebé hi estic en contra.
AC: Però, malgrat el que dieu, heu trobat possibilitats de professionalitzar-vos?
RB: Et diria que m'agradaria guanyar diners, però sense ser professional. M'agradaria poder menjar sense haver de declarar-me professional d'això. Una de les grans tragèdies, en teatre, és que la majoria de creadors han de fer un espectacle rera un altre per mantenir la companyia. Així no ens ha d'estranyar anar al teatre i veure espectacles realment deficitaris, espectacles que responen a necessitats dineràries i no creatives.
AC: En el món de la literatura hi ha la fórmula aquella: "Et dono deu quilos per als propers quatre anys a canvi de tres novel·les". És una temptació molt gran, però, i si no et surt durant quatre anys? És molt fotut, i per prostituir-se, ja hi ha el periodisme
AC: Heu fet el camí en solitari? És a dir, considereu que hi ha bons canals d'ajut a la creació dels joves, a nivell català i europeu, o bé solament són una imatge creada pels polítics, buida de contingut?
RB: Això lliga bastant amb la primera resposta, a la cultura de l'aparador hi ha ajuts perquè puguis fer una primera cosa, sortir als diaris una vegada i fora, sens cap mena d'ajut a la continuïtat, sense cap mena de voluntat de donar autonomia als creadors. Les creacions es fan al moment i, si funciona, bé, i si no, al carrer. Mecanismes com els que hi ha a la resta d'Europa, que creen residències per a companyies de teatre, que formen companyies estables, que faciliten la connexió del creador amb el territori, aquí no s'han vist mai. I penso que això, desgraciadament, es veu en els resultats dels espectacles que es produeixen actualment. No hi ha possibilitat de treballar nous camins. Es repeteix fins a l'esgotament el que van fer els nostres pares, sense adonar-nos que nous temps necessiten nous productes. Vam fundar General Elèctrica precisament per donar-nos la independència que el mercat no estava disposar a afavorir. Ara, després, de 4 anys de funcionament, es comença a parlar d'una manera de fer específica de General Elèctrica, però això no ha estat mai deslligat de la manera de produir i organitzar-nos en el treball. Els nostres espectacle reflecteixen la llibertat i independència amb la qual s'han produït.
AC: Jo sí que vaig començar en solitari pel que fa als ajuts, envoltada de molta gent esperonat-me, evidentment, però econòmicament sense cap suport. Però tampoc no hauria pretès que abans de sortir al pati em donessin una joguina.
AC: Ho plantejo perquè al voltant d'aquest tema sembla haver-hi una gran parafernàlia, no?
RB: Està ple de premis i congressos sense dotació econòmica, per justificar la feina i els sous dels gestors sense voluntat real d'afrontar polítiques culturals efectives. El que és trist és que els que encara produïm en l'àmbit de la cultura seguim jugant al joc. Com deia Josef Goebbels. "Quina gent més estranya són aquests artistes, políticament nens tots ells".
AC: L'etiqueta jove, sincerament, ven?
RB: L'etiqueta jove ven texans, ven roba, ven alcohol, ven tabac i probablement també vengui literatura i teatre.
AC: I caduca més de pressa que un iogurt.
RB: Jo tinc 32 anys i em venen com a jove creador.
AC: Home... amb 32 anys penso que encara ets jove...
RB: Des de la teva talaia sí, però des de la meva no.
AC: T'estan dient que ets el jove creador, però de cop i volta et gires i veus els de vint anys i et dius: "Ostres, que passa aquí?".
AC: És que en els vostres camps s'està tirant molt de l'etiqueta jove.
RB: Necessito veure la gent de 25 anys que fa coses, el problema és que sembla que neixis als 28 i tinguis la primera joventut als 32. Probablement les coses més interessants d'una persona les ha de dir entre els 16 i els 22. Desgraciadament, a aquesta edat, encara estan aprovant exàmens a la Universitat.
AC: Jo en canvi crec que el més interessant un escriptor ho dirà als setanta i tants anys, aquesta etiqueta jove em fot perquè ser jove és un dels meus handicaps. Confio que als 50 anys ho faré millor que als 30.
AC: Des de la vostra experiència, heu descobert un públic consumidor de l'àmbit artístic en el qual treballeu? Quines característiques té?
RB: Jo vaig rebre un mail abans d'ahir, d'un espectador que havia vist pràcticament tots els meus espectacles i va ser una cosa que em va sorprendre molt, perquè no reps mes feedback que el de la crítica. A més, l'espectador feia una reflexió crítica sobre el nostre treball, que em feia pensar en el que el públic espera de la creació "jove". Aquest noi em deia que sempre parlem dels problemes, però no donem mai solucions, Li vaig contestar amb una anècdota en la qual Rousseau es troba, pel carrer, La Fontaine i li diu: "Vostè comet un error en escriure una moral a les seves faules". I li vaig dir també a aquest espectador: "No donaré mai respostes, faig espectacles per donar sensació de malestar envers la cultura, per tant els espectacles són un simptoma i no un medicament". Així que és interessant veure la resposta del públic, parla molt del desenvolupament d'una obra que, és veritat, a vegades es troba encallada.
AC: Això del públic és una de les grans satisfaccions que un pot tenir per inflar-se d'ego i estar content una setmana, quan algú que no és de la família, et diu que ha llegit el que has fet i s'ha sentit bé o malament. Jo pensava que connectaria més amb gent jove com jo i m'ha sorprès perquè m'ha dit coses gent molt més gran. Ha estat una gran satisfacció. Està molt bé creure't, quan ho fas, que no hi ha ningú al darrera, així et sents més lliure. En aquest sentit, el millor és pensar que res no sortirà publicat. En el proper llibre que escrigui, espero repetir, encara que sigui una ficció, aquesta sensació que potser no arribarà a sortir, que potser no el veurà mai ningú.
RB: He detectat que hi ha com un cert escepticisme per part de generacions superiors, més grans que la nostra, és l'escepticisme del copet a l'esquena. I tinc la sensació que hi ha mecanismes artístics que generacions anteriors esperen reconèixer en la nova creació actual. Nosaltres som cada vegada menys artistes i menys espectaculars, i això és una cosa que l'espectador habitual troba a faltar i, en canvi, tinc la impressió que l'espectador més jove se sent partícep d'aquesta voluntat de desaparèixer com a autor. Hi ha molts pocs crítics en l'àmbit català que entenguin, mínimament, el que estem fent. A vegades farem obres bones i a vegades dolentes, però entendre el que estem fent, molt poques vegades
AC: No, jo no m'hi he trobat, al contrari, m'han ajudat a explicar-me el que estic fent.
AC: De fet, us ha ajudat la crítica? Heu canviat la vostra trajectòria per consideracions de la crítica? Penseu que té incidència en el públic consumidor cultural català?
RB: En teatre no hi ha crítica, hi ha una sèrie de gent que diu amb criteris arbitraris si és bo o és dolent i aneu a veureu-ho o no, seguint barems més del segle XIX que del segle XXI. Aquesta és una de les coses que han fet molt de mal en teatre i dansa a Catalunya, que no hi ha cap mena d'interès d'entendre quins són els estilemes del segle XXI. I en part no m'estranya perquè un crític de teatre ha de criticar al mateix temps l'últim musical de l'Studio 54 i l'obra de més rabiosa actualitat d'un local subterrani. Crec que aquesta impossibilitat d'escollir el que un vol criticar, perquè l'ha obligat el diari, fa que finalment ho acabi veient tot com dintre d'un mateix territori
AC: En el teu cas, Ada, la crítica la sents més de prop perquè n'has fet o no?
AC: No he fet crítica, he fet conya, no he fet mai anàlisi literària perquè no tinc prou coneixements, el meu àmbit no és aquest. D'altra banda, la crítica, a mi, m'ha anat bé amb el meu llibre. Tres crítics em relacionaven amb el Tristram Shandy, de Laurence Sterne, una novel·la que no havia llegit. Vaig fer els deures i vaig llegir-la, i en fer-ho, vaig pensar que sí que hi ha coses que hi tenen referències. Per això la crítica m'ha ajudat a explicar-me. Que després m'hagi anat bé que jo m'hagi explicat, ja ho veurem. Potser fins i tot de vegades et cohibeix saber massa coses.
AC: El públic determina el triomf o el fracàs d'una obra?
RB: Absolutament, és inevitable.
AC: Els canals que funcionen són els del màrqueting. Més critiques dolentes que no ha rebut Lucía Etxebarría en aquest país i, en canvi, ha venut molt. La crítica, en literatura, té molt poca influència en les vendes.
RB: El pes de la crítica en mitjans de comunicació, a nivell literari, no té el pes que té en els espectacles. En el món de l'espectacle un judici crític és portada, en canvi en literatura, no.
AC: Per exemple els suplements, qui els mira? Els mateixos autors, els crítics, un cercle molt reduït. La gent normal se'n va de llibreries, són molt poc consumidors de crítica i no li fan massa cas. D'altra banda es llegeix la crítica més pel plaer de llegir-la que pel que et condiciona, és un gènere en si mateix. També pots trobar-te que has de desxifrar una crítica en la qual no entens si al crític li ha agradat o no el llibre. I pot passar, també, que el crític ho faci malament. Potser hauria d'arribar la crítica de la crítica.
RB: En l'àmbit literari, la crítica va lligada al món acadèmic. En teatre, desgraciadament, no. I per tant és l'imperi del gust, on tot s'hi val.
AC: En literatura la majoria d'escriptors són periodistes o professors, perquè aquestes són les úniques possibilitats que tenen per a guanyar-se la vida. A més, la crítica és un petit món en el qual ens coneixem tots. I ser pocs és perillòs perquè és impossible ser objectiu. Potser en el món del teatre no es barregen tant els creadors amb els crítics. Un crític literari pot fer una novel·la, però un crític teatral no et farà un muntatge escènic.
AC: La creació artística està en crisi permanent. Per què insistiu a continuar?
AC: Perquè no sabem fer res mes. No, aquesta resposta és massa fàcil. Jo insisteixo a continuar per la satisfacció que em produeix, per l'ego, ho reconeixo, cultivo el meu ego i sóc molt feliç que vingui algú i em digui que està content llegint la meva obra. És com una droga i dubto que continués escrivint si sabés que no puc accedir a un lector.
RB: Jo també penso que és una cosa de necessitat, de fer això que fem. Dec ser un dels directors teatrals que menys cobra en aquest país. L'altre dia presentava un pressupost al director del Festival Grec i aquest em deia: "És la primera vegada que em passa. A la vida, t'haig de pujar el caché". "No ho podeu cobrar això", em deia. La meva productora em mirava amb ulls assassins: "Ja t'ho deia jo, que havíem d'apujar el catxé". Per això et deia que no puc concebre aquesta feina com a una professió.
AC: No ho fas pels diners, dius, però jo reconec la meva feblesa perquè sé que hi haurà algú a l'altra banda que em llegirà. I això és l'única manera de completar-ho tot plegat. Conec altres artistes que anomeno "purs", fent broma, que es dediquen a ecriure i que, de vegades, parlant d'accedir a un públic, diuen: "Passo de tot i ho faig perquè ho necessito fer i m'és igual". Jo vull que algú miri, i això és el meu pagament.
RB: ¿Vols dir que no és per reforçar que ets un més, que el teu cor és igual que el del que tens al costat? Escrivint una novel·la i donant-te plaer a tu mateix, t'adones, després, que has donat plaer a un altre i per tant, et dius, formem part d'una comunitat.
AC: Sí, exacte, és un acte creatiu absolutament solitari, que t'ajuda a connectar amb altra gent, i això és meravellós.
RB: És un acte de comunicació.
AC: Existeixen noves tendències en els vostres respectius àmbits. Com les enteneu? On són?
AC: Després de la mort de la novel·la tothom ha intentat fer el que ha pogut i hi ha hagut diferents respostes, des del nouveau roman fins a Joyce i altra gent que s'està fent preguntes, intentant sortint-se'n. Una de les tendències que pel que he anat llegint veig que s'està gestant, és no creure's la ficció i fer una cosa en la qual entres en complicitat directa amb el lector. I això també t'ho trobes en el teatre.
RB: Sí, és la mateixa tendència que trobes en el teatre del segle XX. Probablement, el més interessant que ha succeït en teatre en el nostre segle hagiestat la dansa contemporània. I és precisament aquesta disciplina la que ha prescindit de l'element narratiu per tal de recuperar dramatúrgies no novel.lesques..
AC: Però imagina't arribar a la conclusió que la literatura ha d'arribar a explicar una altra cosa. Per a nosaltres la nostra eina és la narrativa, i amb aquesta eina has de dir que no existeix la ficció.
RB: Com a lector no suporto la ficció.
AC: A mi m'agrada trobar-me lectors que diguin això.
RB: En el teu llibre llegeixo el que m'expliques tu i tinc tendència a saltar-me la història dels teus avantpassats. I hi ha alguna cosa de veritat en això Que dius si jo també, en aquest cas com a espectador, sento la mateixa necessitat que tu de deixar de banda la ficció, o millor encara, la fantasia.
AC: Tota l'estona t'estàs demanant com vaig a vendre sopars de duro a algú que ja ha passat per la mort de la novel·la. Si ja ho ha fet Proust, ¿què hem de fer nosaltres? Hem de ser honestos. No hi ha qui s'ho cregui.
RB: Parlant de les noves tendències del segle XX em sembla molt interessant la tendència reescriptora que pugui fer un discjoquei o un vídeojoquei. Quan veus això et preguntes quin sentit té, al segle XXI, filmar res, perquè tot ja està filmat. Té més sentit agafar una imatge i recrear-la. I crec que passa el mateix en els nostres àmbits. ¿Tenim alguna necessitat de crear? Ja no té cap sentit crear.
AC: Es pot arribar a la desaparició de l'autor, aquest és el problema.
RB: No, és l'objectiu.
AC: D'acord, desapareix del tot l'autor, però, que l'últim apagui el llum.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.