Diàlegs en triangle. Converses entre joves creadors (I) - Mercè Sàrrias - Marc Martínez

Quaderns Divulgatius, 16 2000

Mercè Sarrias va néixer a Barcelona el 1966. És llicenciada en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha escrit tres obres de teatre: Al tren, estrenada a la Sala Beckett, Àfrica 30, guanyadora del premi Ignasi Iglesias i l'accèssit del Premio Maria Teresa de León i també estrenada en aquesta mateix espai teatral, i Un aire absent, presentada al públic en lectures dramatitzades a Barcelona i a Manchester. Ha treballat de periodista, redactora i copy, a més de guionista de televisió, activitat a la qual s`ha dedicat els últims anys, participant en els equips de guionistes de les series Quico, Calle Nueva, El joc de viure, Laura i Plats Bruts. Actualment, a més de treballar en aquesta última serie de televisió, també està escrivint una nova peça teatral.

Marc Martínez va néixer a Barcelona el 1966. És actor i cantant. Ha cursat estudis a l'Institut del Teatre de Barcelona. Durant el 1999, va obtenir el premi Max de las Arts Escèniques pel seu paper a l'obra Tot esperant Godot, dirigida per Lluís Pasqual, al Teatre Lliure de Barcelona; el premi Butaca al millor actor de repartiment i el premi al millor actor Cultura-Rock, per la mateixa obra. Ha treballat recentment en les obres teatrals Un tramvia anomenat desig, de Tennessee Williams (direcció de Manuel Dueso) i Cabaret (direcció de Mario Gas). Els seus inicis teatrals van ser amb els muntatges Tira't de la moto i Línia roja. Va presentar el programa de televisió Matraca, no!. Ha treballat en les sèries Sitges (TV3) i Periodistas (Tele 5). En cinema ha participat en pel.lícules com El complot dels anells (Francesc Bellmunt); Què t'hi jugues, Mari Pili? (Ventura Pons); Terra i llibertat (Ken Loach); El pianista (Mario Gas) i Morir o no (Ventura Pons). Com a cantant a enrregistrat el disc El bolero del Raval i té previst el segon per al 2001, ¿Verdad, acción o beso?. En teatre, el 2001, treballarà en el muntatge Lulú, dirigit per Mario Gas, al Teatre Nacional de Catalunya.

Albert Calls: Com a joves creadors, heu trobat un espai geogràfic social d’acollida?
Mercè Sarrias: En referència a joves creadors, no sé si es considera jove una persona que no ha publicat gaire o que és jove d'edat, ho dic, sobretot, perquè cada vegada som grans més tard...
Marc Martínez: En aquest sentit em considero jove i creador... si m'ho dius tu... Però no sé ben bé què vol dir això de creador. Quan em pregunten què faig, m'estimo més dir que sóc un artista i no un actor. Abans que m'atablin, doncs, dic: "sóc un artista. Què passa?". Faig d'actor, composo, toco el tambor, faig un sushi i boníssim...
AC: Pot semblar pedant el terme creador, però ho engloba tot...
MS: Pot considerar-se artesà això de creador, un creador també pot ser un fuster. Jo sempre he treballat professionalment, guanyant-me la vida. Des del moment en què treballes has d'anar evolucionant, no?
MM: En el meu cas el concepte geogràfic és el que més patxoca em fa. Vaig començar treballant al Raval i avui estic treballant al Romea –-que potser quan tenia 14 anys era un dels meus objectius...–-. Estic molt content perquè m'ha sortit rodó, perquè és una cosa important en aquest barri això d'haver-te de guanyar les garrofes. D'altra banda, mai ho he fet per hobby, des de petit m'ho he plantejat com la meva manera de guanyar-me la vida i defensant-m'ho amb força, perquè és una feina molt dura.
MS: Jo he escrit també catàlegs, discursos, he fet de periodista... He fet servir l'escriptura per guanyar-me la vida i de pas anava escrivint altres coses. I he passat al guió que m'ha permès de viure d'una cosa més creativa. Per tant, és fer una cosa que és creació per a mi i em permet viure bé.
MM: És el terme mig, no? Per tu, l'altre extrem seria el teatre.
MS: L'altre extrem seria el teatre, depèn del que escriguis. Amb el que a mi m'agrada escriure no em podré mai guanyar la vida.
MM: Per als actors és molt similar. Jo he fet molta feina vitamínica, a la tele, per exemple. No és el paper de la meva vida, però necessito menjar i ho faig. Com un artesà. Acabem fent més coses a l'engròs perquè quan has de treballar a les sales alternatives, tot i que és un terreny d'experimentació molt maco, de trobada dels actors, acabes pensant que no et sortiran els números. Va a èpoques. En el món de la música, la indústria és duríssima. És molt bonic fer cançons. Surt un disc i amb un any m'han fet dues-centes entrevistes. Però has de dormir en una pensió de postguerra, sense aigua corrent i amb un fred que pela. Amb la música van a sac! Quan estava tocant patxanga al grup del barri era més divertit que el que he viscut ara. I m'han dit que a les multinacionals és encara pitjor. Quan vas a tocar per aquests mons de Déu, et pregunten si no has fet gires de "bocates", de "bocates", eh? Gent que a força de fer gires cutres, patrocinades per les grans cadenes i les multinacionals, van a sac a tocar, tocar i tocar... i pujant, pujant. És que és molt bèstia, a la música, com un gran oceà on el peix gran es menja el petit. Ja m'ho va dir el Sisa. Al teatre no ho he vist tant, això. Al cine, una mica, sí. A la tele, a Catalunya, no, perquè és molt casolà, coneixes els guionistes...
AC: Quina ha estat la vostra relació amb altres creadors espanyols i europeus? Us ha servit? Com la valoreu?
MS: Vaig començar a escriure teatre als tallers de la sala Beckett, amb un grup de gent que estàvem molt bé i que ens llegíem el que escrivíem. Amb els anys algú ha anat deixant d'escriure... però continuem mantenint relació entre els autors i ens passem les obres i ens donem opinions. Jo dec ser de les persones que més ho fa, perquè tinc curiositat per saber què es fa i m'agrada molt.
MM: Hi ha nous autors, no?
MS: Sí, hi ha gent escrivint i interessant. En relació a la gent d'altres països vaig fer un curs a Londres i vaig conìxer escriptors de molts llocs, i molt bé. Mantenim contacte per correu electrònic, però a nivell personal i no institucional. Em sembla que el Teatre Nacional de Catalunya volia crear un lloc d'intercanvi, però no crec que ho faci. Penso que va ser una cosa molt momentània.
MM: La relació entre els actors? Cada muntatge o una sèrie o pel·lícula té 30, 50 o més persones on acabem sent coneguts. L'esforç el fas per aprofundir en una relació amb un altre actor perquè ha de ser molt intensa i molt ràpida, has de cremar molt ràpid moltes fases de la relació. Per exemple, tens un mes i mig per preparar una obra com Un tramvia anomenat desig1 i tots els aspectes que no són primordials per la relació dels actors com a personatges, a l'escena, en principi, van fora. Descobreixes coses que no sabies d'aquella altra persona amb qui treballes ni que hi convisquessis tres anys. Això és degut a la forçosa proximitat que requereix aquesta feina. És molt maco, però fotut. Et trobes amb un actor fent-li de germà en quatre dies i tu li veus alguna cosa als ulls que no sap ni la seva família, perquè la relació entre els actors és molt particular. En la música no crec que s'arribi a aquesta intimitat, la música demana una complicitat per tocar, però no la que és necessària per actuar.
MS: Vosaltres treballeu amb materials més personals...
MM: Sí, t'estàs despilotant. Saps aquell pudor, no? Ho has de fer el primer dia i no pots, no ho faries mai allò, tu... però t'ho fan fer, ho has de fer. No volies ser actor? I no cal que el personatge que interpretis sigui gaire rocambolesc, pot passar-te amb un de tímid. Tu estàs interpretant aquell paper i l'altre ha de veure't com ets tu, li ho has de mostrar, sinó estàs perdent el temps. Quan acaba el muntatge potser no tornaràs a veure aquell actor, però et queda una cosa molt a dins del que tu coneixes d'aquella persona.
AC: En el pla més professional, treballar amb personatges reconeguts en cadascun dels vostres àmbits us ha aportat alguna cosa nova com a joves creadors?
MS: En el meu cas, a la sala Beckett, Sanchis Sinisterra ha estat un pedagog per a mi. S'ho passa bé ensenyant, pensant i donant voltes sobre un mateix tema, i no com a un objectiu immediat. Això és molt important per a mi. També conec directors de teatre i tinc amics actors.
MM: Crec que els autors esteu més sols. En el cas de l'actor és tot el contrari, és un treball en grup, total, d'equip. És com si estiguessis en unes colònies, tot és molt intens però quan s'acabaven... els de l'últim dia descobreixen que hi ha alguna cosa en el grup.
MS: Una eròtica de grup.
MM: Això mateix.
AC: Heu trobat possibilitats de professionalitzar-vos?
MS: Jo, fent guionatge de televisió, sí. I és una feina en la qual, a vegades, m'ho he passat molt bé i d'altres vegades m' ho he passat molt malament. Depèn molt de l'equip en el qual estàs. Hi ha molts equilibris interns i una dinàmica de grup. Cada vegada que entres en una producció de televisió és tot un món nou. Però jo sóc molt més escèptica i procuro estar en un món a part.
MM: Si penso en el fet de si m'he pogut professionalizar, ja no em sento tan jove, eh... Fa molts anys que em guanyo la vida fent d'actor. Quan vaig començar era una època més difícil perquè no hi havia tanta televisió. Jo encara he carregat i descarregat escenografies de les camionetes i de seguida vaig veure que carretejar encants no era la meva feina. Aleshores va començar el boom de TV3, el teatre privat... i vaig tenir sort d'estar entre la primera generació de la televisió. Anaves fitxant i em va ajudar a aprendre molt. En aquest sentit he tingut molta sort i estic molt content perquè he pogut tocar diferents tecles, que és el que m'agrada.
AC: Heu fet el camí en solitari? És a dir, considereu que hi ha bons canals d'ajut a la creació dels joves, a nivell català i europeu, o bé solament són una imatge creada pels polítics, buida de contingut?
MS: No hi ha canals d'ajut directes. D'escriptura, hi ha unes beques que dóna el Teatre Nacional de Catalunya i uns ajuts de guionatge de la Institució de les Lletres Catalanes. Jo mateixa en vaig tenir una de teatre de l'antic Centre Dramàtic de la Generalitat. Et serveixen, però no tenen gaires canals de sortida. I els ajuts europeus no els conec. No s'hauria de tractat de donar només diners, sinó també de mantenir un projecte d'ajut a l'escriptura, una idea de com moure-ho fins al final. Això és el que fa en teatre per exemple el Royal Court, a Londres, on tot és molt més complex: hi ha una sala petita que munta les obres, i tot el seguiment d'un procés de producció i difusió.
MM: Potser si no fos tan oficial, seria més atractiu per a la gent jove...
MS: Aquí ha de ser oficial perquè no hi ha res, és molt petit tot. Però allà la idea és un projecte entès en global: hi ha un comitè de lectura important, es posen tutories a disposició dels becats, coneixes altra gent, busquen el local... hi ha tota una idea al darrera. Aquí la infraestructura —els teatres—, hi és, però no la idea de fer un seguiment total.I les sales alternatives viuen mig ofegades.
MM: Sí que hi ha sales alternatives, però amb una desvinculació total entre els actors que treballen a les sales alternatives i els que treballen per exemple al Teatre Nacional de Catalunya.
MS: També, aquí, has de passar per la televisió per treballar en teatre.
MM: Aquí l'actor ha de fer alternativa, ha d'estar al teatre privat, al Teatre Nacional, ha de fer tele, alguna pel·lícula... això només passa aquí. Hi ha llocs on hi ha actors que fan només televisió. Aquí has de fer de tot i acabes cremant-te. L'actor ha de saber triar, però aquí ho has d'agafar tot. Ara parlàvem dels ajuts. Pel que jo sé, en el camp dels actors, són inexistents. A una gent jove que conec i que fa esforços per tirar endavant, les institucions els han desmuntat l'espai que ells mateixos, sense cap ajut, s'han muntat per assajar. Fa esgarrifar.
AC: L'etiqueta jove, sincerament, ven?
MS: A nivell de publicitat és clar que ven.
MM: Però de quina imatge del jove parlem? Una de buida, un receptacle, una forma. ¿La que ens volen vendre els anuncis de cotxes? ¿Els JASP? No crec que sigui el que realment els joves voldrien explicar amb la música o el teatre. El que ven és un producte. Crec que és molt clar. Jove com a sinònim de "carnet jove", targeta jove dels "40 Principals", "Carnet Jove Sony"... Que impulsin la gent jove que treballa bé. Els discos de segons quins grups es venen als supermercats i els que els compren són els nens que van amb els papes a comprar al súper i en venen a milers. Jo vull creure que el jove creador hi és, el talent jove hi és, al marge de la moda. No només en el camp de la música, en el del teatre també.
MS: Moltes vegades sembla que un publiqui una novel·la o treballi en una pel·lícula o en una obra de teatre perquè es una cara nova. És un valor ser nou, ser jove. Anem a descobrir algú nou! Directors de teatre, directors de cine... n'hi ha molts de joves. Però, quants d'aquests han fet dues obres?
MM: És un factor excitant per al públic...
MS: És excitant per al productor...
MM: I el productor sap que per al públic també...
MS: Sí, ser nou és un valor social.
AC: Des de la vostra experiència, heu descobert un públic consumidor del vostre àmbit artístic? Quines característiques té?
MS: Jo, en teatre, no ho sé, perquè suposo que és molt minoritari. Però què vol dir descobrir un públic?
AC: Si hi ha algú a l'altra banda, vaja...
MS: Tant en televisió com en teatre hi ha un públic consumidor dels dos productes. Sempre hi ha allò que t'impulsa a dir: ¿què faig per què arribi més a la gent? Sí, crec que hi és. En televisió és molt complicat perquè el públic depèn de les audiències i perquè hi ha molta gent i molts factors que hi intervenen. He participat en productes com la sèrie Laura [TV3, Lloll Bertran], que no han anat molt bé d'audiència, i d'altres que han anat molt bé com Plats bruts. Ho veus per què van malament o per què van bé. Veus molts elements i per què no està quallant. Penso que sé per què ha anat bé Plats bruts. En teatre només he estrenat dues obres i es pot dir que han anat bé dins els nivells del que és la sala alternativa. Tampoc han estat un gran èxit de públic, però penso que en una alternativa és prou difícil aguantar.
MM: És que els públics són diferents, el de diumenge a la tarda és diferent que el de divendres el vespre. No té res a veure la gent que va al Teatre Romea amb la gent que va a una sala alternativa. O la gent que veu la televisió. Hi ha un públic per a tot. Amb el grup he fet concerts en una sala petita com el Llantiol per a 50 persones que paguen, i també al Palau, amb milers de persones, amb nenes de 15 anys cantant les meves cançons, que entren de franc. Que algú m'ho expliqui, què tenen a veure aquests dos públics...
MS: Tampoc no és veritat que una cosa arribi a algú més que a algú altre. És com es mouen els públics, que és molt complicat.
MM: La paraula màgica és els diners, tot ho fan els diners.
MS: És molt complicat, però no només pels diners. En un temps on hi ha tanta informació, aconseguir existir és un miracle.
MM: Un teatre, per molt que estigui en un lloc privilegiat i tingui una tradició, si no hi hagués una campanya de promoció i actors amb un nom que soni, no funcionaria. Per tant, al darrera hi ha producció. Un 51% correspon a l'obra i un 49% a la producció. Hi ha sales alternatives que no tenen pasta ni per sortir al diari el cap de setmana i qui vols que hi vagi? Aleshores et pots trobar una obra que està molt bé però amb 8 espectadors cada nit. Si no hi ha una injecció de diners o no surts en els papers, no tens res a fer.
MS: Actuant per a vuit persones estàs fent una cosa per a tu mateix, per provar. El millor és posar-te tu allà dins i intentar fer el que vulguis. D'entrada jugar el joc del públic i no tenir prou potència per atraure'l et torna boig, és una putada i acabes dient me'n vaig a fer una altra cosa, teatre de barri una altra vegada.
AC: Us ha ajudat la crítica? Ua ha fet canviar la trajectòria? Penseu que té incidència en el públic consumidor cultural?
MS: A mi, personalment, no. A nivell de públic, no. He rebut crítiques de tot, bones i dolentes i no m'afecten gaire.
MM: Jo penso el mateix. Al marge que sigui bona o dolenta, procuro passar absolutament de la crítica. És un tabú. Hi ha una qüestió: els actors tenen por dels crítics. Jo no tinc por dels crítics. I per tant ho puc dir. El crític és un senyor que de petit no volia ser crític, evidentment, volia ser qualsevol altra cosa. És un senyor que quan arriba el dia de la funció, va al teatre i després té l'obligació de parlar del que veu. Això ha de ser un pal. En crítica de música és diferent perquè hi ha un component teòric que Déu n'hi do, però en teatre he llegit coses que... un mateix crític parla de meravella un dia del que has fet i l'endemà torna a parlar de meravella d'un espectacle que has vist i creus que és una merda. Malament. Una vegada et pot passar, però si passa molt sovint, acabes pensant que no pots compartir aquella opinió. I finalment passa que el que es diu no t'afecta. Ho dic perquè això és una nosa amagada, un temor de l'actor, que surt el dia de l'estrena, amb moltes pressions, amb un públic que no és el públic del teatre, massa oficial (et deixen convidar només dos parents)... Notes com un ambient tens, sapa?... D'aquest tema no se'n parla gaire perquè tots tenim la por al cos esperant que surti la famosa crítica. Malament.
MS: El fet és que tenen poder els crítics, poden modificar una carrera...
MM: Sí, però no afecten tant el públic.
MS: La gent que llegeix les crítiques és la que mana. T'interessa més que surti una crítica a El País perquè és un diari de referència, encara que es ven molt poc a Catalunya.
MM: Hi ha produccions que fins que no surten les crítiques no se'n programen les gires. Hi ha productors d'espectacles que s'esperen per enviar els dossiers als ajuntaments i si les crítiques són dolentes no es contracten i cauen. D'altra banda, la gent que omple els teatres no deixa d'anar a veure segons quina obra per una crítica dolenta. Jo estic més en contacte amb la gent que ve que no amb els crítics i les institucions. Axí que ni que et deixi bé o malament no li puc donar més importancia. Tan sols és un paper escrit. M'afecta més el que em digui un antic professor o un amic. Depèn de qui m'ho digui i la consideració que tingui envers aquella persona. A vegades, en el que s'escriu hi ha molta palla. Si em deixessin triar entre el que surt a les crítiques de teatre i el que pensa la gent que omple els teatres, suposant que tots dos diguessin que sóc un bon actor, sens dubte em quedaria amb el que diu la gent, és clar. Té més valor l'emoció d'algú. He estat prenent una copa i ha vingut una noia i s'ha posat a plorar perquè la va emocionar una obra meva. Per favor...Això compta molt més per a un actor, crec jo.
MS: La crítica són quatre noms que tothom sap qui són. D'altra banda, com autora de guions no existeixes per a la crítica, és l'audiència qui fa de crítica. A mi m'importa sortir als crèdits que faig per reivindicar l'ofici de guionista. També m'agrada la idea de passar desapercebuda dins del producte. Jo faig el que diu la persona que m'està dirigint, no és el mateix que faria en una obra de taeatre. És molt divertit.
AC: Si la creació està en crisi permanent, per què insistiu a continuar?
MS: Jo crec que la crisi és el motor de la creació. Si no hi ha crisi no hi ha creació. És molt interessant en tots els sentits, és un repte.
MM: És un cicle, però no sempre hi ha crisi, quin avorriment. Això passa en tot, també a la vida d'un mateix.
AC: Existeixen noves tendències en els vostres respectius àmbits? Com les enteneu? On són?
MS: La nova tendència hauria de ser una mena de barreja d'alguna cosa. En tele és molt difícil, no ho permet. I en escriptura deu haver-n'hi alguna, però és molt difícil veure-la mentre tu l'estàs vivint.
MM: Crec que en teatre i música hi són, però ara no venen. I si algú no ven a la tele, ni en parlem. Però en el teatre, que sí que podria tenir un espai a les sales alternatives, no s'hi veuen les noves tendències. Estem immersos en una gran mentida amb el tema aquest dels joves, per tot arreu. Mentre ho vius no t'adones del que s'està gestant. A vegades jo també tinc la sensació que m'he enfilat al vaixell de la comoditat i l'star system perquè fa por sortir de la maleïda condició de benestar. Crec, però, que hi ha un art jove i noves tendències a quilos que no coneixem perquè no interessa, són subversius.
MS: I no sé si cal conèixer-les, perquè quan arribin a tothom no sé si ja seran tan noves.
MM: Perquè a ells els haurà passat el mateix. Hi ha una edat per a tot. Quan tenia 19 o 20 anys vivia d'una altra manera. Penso en gent contestatària que ha acabat a la tele fent xurros... capítol 467!, o no? Quan et planten els 300 bitllets a la taula, s'acaben les noves tendències. A la Universitat es vol canviar el món i conec molt poca gent que es mantingui fidel a allò que es deia a les reunions de delegats de la Facultat. Volem canviar el món, però quan s'arriba als 40 anys ens fem professors d'expressió corporal. La vida és molt...
MS: També és que s'ha de viure. Conec gent que viu sense un duro i és molt dur. De fet, busques una manera de viure. Jo, per exemple, fent guions, busco blindar-me i poder fer el que m'agrada. Vull treballar menys i viure bé. No cal ser milionària, però penso que treballar poc està molt bé.
AC: Us veieu partíceps d'un mestissatge cultural o víctimes de l'uniformisme de la globalització?
MS: D'un mestissatge cultural. Sóc catalana i producte d'un mestissatge cultural. Visc en una societat mestissa per molt que diguin que no. La globalització és molt negativa des del moment que empobreix i visualment és empobridora. Al mateix temps, obre canals a moltes cultures. Internet que és globalitzador, permet escriure't amb una persona d'Alemanya i tenir la resposta en el mateix moment.
MM: Abans ja passava però era més lent. Per tant crec que sí que som partíceps del mestissatge. Jo mateix sóc aquí perquè sóc un xarnego impressionant, sinó, de què?... El que puc intuir o imaginar és que acabarem sent víctimes d'aquest uniformisme globalitzador, a pesar que ara jo no tinguem aquesta sensació. Estem massa a la vora per veure-ho.
MS: Tot és bo i és dolent, no?
MM: No dic que sigui dolent, però ara, en el moment, el que veig, és que sóc un mestís, un còctel de coses, perquè és el que jo puc veure. Sóc molt pragmàtic. Estic al teatre, treballant en català, i jo sóc de família castellana i em fan una entrevista en català. Tots anem en aquest mateix carro.
AC: La cultura es dirigeix des d'alguna tribuna?
MS: Sí, penso que des del moment que per exemple la Generalitat de Catalunya va demanar que totes les subvencions de Cultura pasessin pel seu departament va impedir que el Ministeri de Cultura donés ajuts als teatre. Vol dir que hi ha un interès de totes bandes per controlar aquests ajuts. Hi ha un interès per controlar aquest flux de diners que va des de les institucions al públic. En el moment que hi ha un tema econòmic al darrera, està dirigit des de la política.
MM: En cada època hi ha una tribuna que controla. Avui hi ha un gran moviment, en la música, la dels joves, que és contracultura. Mira la quantitat de fanzines que hi ha i la gent que fa teatre i no és comercial. Jo hi estic posat, però també estic en aquest vaixell de la cultura, que està dirigida. Tu voldries fer allò, però has de passar pel tub, si no no mames. El control econòmic es nota en els teatres, en les subvencions i fins i tot en els papers que donen a la gent per interpretar.
AC: Com veieu la política de fundacions i mecenatge privat que és habitual als Estats Units?
MS: Ho veig com un poder, però penso que hi ha d'haver una cultura que tingui el suport de les institucions públiques, però també una de privada. Caldrà tenir en compte, però, qui hi ha al darrera. La privada anirà a buscar sempre el màxim de públic.
MM: Veig poc viable aquí, per ara, la política de fundacions, però m'agradaria perquè crearia més fronts. Més fronts, més color. Més color, més marro. Cultura.
MS: Des del moment que l'empresa posa diners també hi posa ideologia.
MM: D'entrada, si és d'una empresa, malament. Ja sabem que la ideologia de les empreses és la de fer diners o la de rentar-se la cara. Però com a inversió en la cultura podria ser interessant.
MS: A mi m'agraden els mecenes com a gent que encara té diners i ànims per fer coses per la cara.
AC: Intercanvarieu els vostres papers com a creadors culturals?
MS: D'entrada sóc molt mala actriu.
MM: Sí que m'atreviria, tot i que escriure és complicat i no és fàcil. M'intercanviaria per una temporada. El proper disc me'l composes tu i jo faig un capítol de Plats bruts.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.