Diàlegs en triangle. Converses entre joves creadors (I) - Joan Torrents - Albert Puig

Quaderns Divulgatius, 16 2000

Joan Torrents va nèixer a Barcelona la tardor de 1973. Amb ascendents francesos per part materna, és un enamorat del país veí; especialment de la capital, París, on procura escapar-se --sempre que en té l'oportunitat-- a buscar la inspiració. Des de la infantesa ha sentit una forta atracció per totes les qüestions relacionades amb el pensament, l'evolució i la creativitat humanes, fent atenció especial en la història dels grecs i dels romans, models de civilització que considera encara insuperats. Estudiós, en conseqüència, de la Filosofia i les Humanitats, dedica part del temps, també, al cultiu de les llengües (anglès, francès i --més recentment-- alemany). Si bé les seves influències literàries són eminentment anglosaxones, els seus gustos per la poesia s'inclinen cap a les gàlies, mentre que experimenta una atracció irresistible per diversos corrents del pensament germànic. La seva màxima definitòria és: In contradictio stat virtus. Dit d'una altra manera: "sigueu sempre imprevisibles". Ha publicat la novel.la Take fave a Quaderns Crema.

Albert Puig va néixer a Cerdanyola del Vallès, l'any 1966. Els seus primers passos en el món radiofònic els va fer per simple curiositat. Eren bons moments per la ràdio local i calia aprofitar-ho. L'any 1983 va començar a dir coses pels micròfons d'una petita emissora, unes "hores de vol" que li van servir de trampolí perquè, anys desprès, dirigís alguns programes a la ràdio municipal de Cerdanyola. L'any 1995, va guanyar el premi Ignasi Ponti de guions radiofònics, cosa que li va facilitar "posar els peus" a Catalunya Ràdio. Des d'aleshores ha viscut els anys més intensos en l'aspecte professional: locutor de matinades de RAC 105, crític musical de Catalunya Informació i Catalunya Ràdio, coordinador de musicals de Catalunya Cultura, col.laborador dels programes El Matí de Catalunya Ràdio, que condueix Antoni Bassas, i No ho diguis a ningú, que condueix Jordi Basté. També ha fet incursions televisives en programes com Variacions o Terra, i ha fet "dedicació pràctica i penitent" com a director musical del Festival Internacional de Blues de Cerdanyola. Segons ell mateix: "el millor encara ha d'arribar".

Albert Calls: Com a joves creadors, heu trobat un espai geogràfic social d’acollida?
Albert Puig: Particularment no em sento un creador, la meva feina és la de donar suport als creadors. I en aquest sentit estic trobant aquest espai des d’un lloc com és la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, on em deixen demostrar que hi ha un lloc per a aquests joves creadors. En aquest sentit estic molt content i no m’ho acabo de creure.
Joan Torrents: Jo em considero afortunat pel procés de publicació del llibre. De fet, ha estat tal com ho hauria somiat. Era la primera editorial on m'adreçava i la que sempre havia desitjat. I vull matisar, però, que anteriorment havia dedicat un any a provar el tema dels concursos. I allà sí que no vaig sentir-me gens acollit: fins al punt d'haver d'anar a recollir carpetes que ni tan sols havien estat obertes. Parlo de concursos de renom, dels que tothom coneix. Això em va fer pensar coses bastant tenebroses. Afortunadament, passat aquell període, vaig deixar d'insistir-hi i vaig enviar la novel·la a Quaderns Crema i al cap de deu dies rebia una trucada del senyor Vallcorba.
AP: En certa manera ara es recull el fruit d’allò que en deien JASP (Jóvenes Agresivos Sobradamente Preparados, era, no?), una cosa que va començar com una moda i ha servit per demostrar que avui en dia hi ha molts joves. Moltes vegades hi ha un punt de frivolitat, en aquest aspecte, pels que estan a les editorials o a les emissores de ràdio, però com a mínim hem tingut l’oportunitat de mostrar el que hi ha al darrera.
JT: A mi no m’agrada dur cap etiqueta generacional i em faria por el fet de ser un objecte de comercialització en nom d’aquesta moda o etiqueta.
AP: Sí, però hi has de pensar en això. Creure en la teva feina és absolutament brillant, però som víctimes d’un punt d’esnobisme que hi ha per part dels que dirigeixen.
JT: Perfecte, tant de bo pogués negar-ho rotundament. Espero que el temps vagi fent la seva selecció.
AC: Quina ha estat la vostra relació amb altres creadors espanyols i europeus? Us ha servit? Com la valoreu?
JT: Deixant de banda el contacte amb la literatura, eminentment estrangera, jo he viscut una mica aïllat. Vaig començar a relacionar-me amb gent amb qui compartir afeccions a l’Aula de Lletres, quan estava al carrer Enric Granados. Ha estat el màxim punt de relació que he tingut amb gent d’aquest entorn.
AP: En el meu cas el primer contacte ha estat escoltar la feina que fan els altres. També, la possibilitat que he tingut de conèixer els meus referents m’ha donat grans desil·lusions. Persones que tenies idolatrades i que eren un punt de referència, quan les he conegudes personalment m’he adonat que una cosa era la seva feina i l’altra la personalitat.
JT: Allò que ens ha d'interessar és la qualitat artística, no pas la personal.
AP: M’he trobat que no eren tan bons professionals com pensava o em donaven a entendre –que tenien uns coneixments fora d’aquesta galaxia–, i en parlar-hi m’he adonat que no eren el que aparentaven, que era més fruit de la meva ignorància en aquell moment i que m’estaven enganyant.
JT: Tots tendim a mitificar els referents.
AP: Parlo de professionals. A nivell de músics la decepció és grandiosa. Hi ha músics la música dels quals no té res a veure amb com són. I això m’ha decebut moltíssim. No he cregut mai amb un músic capaç de demostrar-me una gran sensibilitat en els seus discos i les seves cançons i que després no sigui capaç d’aguantar una conversa mínimament. Arribes a un punt que veus que hi ha molta façana.
AC: Us sentiu professionals en les vostres respectives activitats? Ho voleu ser? Heu trobat possibilitats de professionalitzar-vos?
AP: Jo sí que me’n sento. Obertament. Si partim de la base què t’estan pagant per una feina que cada dia intentes millorar, jo sí que me’n sento.
JT: Defujo l'etiqueta de "professional". On comença la professionalitat acaba la llibertat, i sense llibertat no hi ha art. considero "art" i "professió" dues paraules antònimes.
AP: Però a vegades sense ser professional no pots dedicar-te a la creativitat.
JT: Jo més aviat diria que, més que professionalitat, hi ha d’haver una tècnica, una voluntat... Abans que res hi ha d’haver una voluntat creadora. Em considero escriptor, però un "professional" és una altra cosa. Procuro ser molt acurat amb l'ús de les paraules.
AP: El que passa és que un es converteix en professional quan li arriba el reconeixement.
JT: Molt pocs escriptors, aquí, podem viure d’escriure. És un dels pocs indrets on podem permetre’ns fer de l’art un exercici romàntic que defugi els elements negatius del professionalisme, vaja. El problema, reitero, és quan es cohibeix la llibertat.
AP: El que és apassionant és seguir treballant i mantenint la teva capacitat creativa.
JT: Vols dir que no estem confonent professionalitat amb dedicació, voluntat...? Professionalitat em porta a prendre-m’ho d’una manera laboral. No m’interessa el fet laboral, sinó la creació per si sola.
AP: A mi m’agrada fer el que m’agrada, deixant-te ser creatiu, ser el que tu vols. Si t’ho valoren econòmicament, a més, és el súmmum.
JT: Per a mi l’ideal és no haver de fer res per guanyar-me les garrofes i continuar mantenint l’estímul creatiu.
AP: Jo sóc més pràctic, crec que la creativitat s’ha de recompensar econòmicament. Aquí hi ha molt poca gent que es guanyi les garrofes sense fer res. Si la teva feina és la teva creativitat, t’hi pots dedicar totalment.
JT: Perdoneu, perquè sembla que sigui el dimoni burxador, però jo ataco el fet que l’art hagi esdevingut un objecte de comercialització. Això sí que ho ataco. D'altra banda, que quedi clar que, si em volen pagar 50 milions per la versió cinematogràfica de la meva novel·la, faig el guió més professional que calgui. Però m’agrada escriure el que em plau i perquè em plau.
AP: Més que recompensa econòmica el que demanaria jo seria el temps.
JT: En això sí que hi estem d'acord. Per què volem la recompensa econòmica? El que veritablement val és el temps. Els diners ens donen temps, que és el tresor més preuat. Defujo la paraula professionalitat perquè allà on hi ha un terreny laboral hi ha un lloguer de temps, i això a mi no m’interessa.
AC: Heu fet el camí en solitari? És a dir, considereu que hi ha bons canals d’ajut a la creació dels joves, a nivell català i europeu, o bé solament són una imatge creada pels polítics, buida de contingut?
AP: Crec que és imatge absoluta.
JT: No en tinc ni idea perquè no he entrat en aquests canals.
AP: Crec que és molt pamfletari en música. I quan realment t’hi trobes... Si vols fer coses et trobes només que obstacles. Els polítics no crec que apostin per la cultura, no ho he cregut mai i mai no ho creuré. Encara s'ha de veure algun polític que es preocupi per la cultura, fins i tot des de la política municipal, perquè he tingut experiències en aquest sentit, intentant tirar endavant un festival de blues cada any i encara no he trobat el suport necessari després de tretze anys de fer-ho. També a Barcelona, per exemple es va deixar morir el Zeleste...
JT: Vols dir que no és història nacional, tot això? A França no passa...
AP: No idolatrem França perquè tenim aquest país com el gran referent i crec que no n’hi ha per tant. Ha estat la gran meca de les músiques del món perquè hi ha un gran col·lectiu d’immigrants que ara comencen a arribar aquí.
JT: Aquesta és la gràcia, n’hi ha un que destaca i el fan francès. Aquí es al revés. N’hi ha un que destaca i si en un moment determinat no interessa políticament, el fan fora. Ara em ve al cap el cas Flotats, per exemple.
AP: En música hi ha grups com El Último de la Fila o Jarabe de Palo que són d’aquí i perquè canten en castellà els consideren de fora. Vivim en un país on hi ha grups als quals s'aferren els partits polítics i tot segueix sent façana pura i dura.
AC: L’etiqueta jove, sincerament, ven?
JT: Ven, però en el públic que no té un criteri. Partim, una altra vegada, de les etiquetes. Que un desconegut surti del no-res i es potenciï solament la seva imatge de jove no m’agradaria gens.
AP: Es fa un aprofitament de l’etiqueta jove.
JT: Jo tinc aspiracions més elevades en aquest sentit.
AP: En el món de la música és important el tema de l’edat. Encara estem veient moltes vegades locutors de 50 o 60 anys que intenten explicar-nos els fenòmens joves, i això és molt difícil.
JT: D’altra banda és inevitable, tota empresa busca el mètode més viable per treure’n profit. Si l’etiqueta de jove ven, d'acord, i si hi ha alguna cosa que es pugui aguantar més enllà del marge d’edat ja ho dirà el temps.
AP: És bo aprofitar-nos-en i que la gent que tenim darrera s’aprofiti que siguem joves, però el que val finalment és el producte.
JT: La reflexió del perill d’aquesta etiqueta és de cara a un mateix. No voldria haver entrat només com una etiqueta. Crec en la meva obra i espero que algú altre també hi cregui.
AC: Des de la vostra experiència, heu descobert un públic consumidor del vostre àmbit artístic? Quines característiques té?
JT: Jo no he tingut temps encara.
AP: Jo sí que l’he descobert. I sempre continuarem sent la immensa minoria, però hi és i costa de trobar perquè els mitjans que tenim no són iguals que els mitjans que tenen els que s’hi dediquen d’una manera comercial i de forma bèstia. Tot és una qüestio d’aprenentatge. Aquí, la música se sent, no s’escolta, és una cosa de fons. A partir d’aquí hi ha molta gent interessada i preocupada que diferencia ràpidament un producte de temporada, buit de contingut, i un altre que l’autor ha treballat a fons. Haurien de canviar moltes coses perquè aquest públic, que és una immensa minoria, fos una majoria.
AC: Us ha ajudat la crítica? Heu canviat la vostra trajectòria per consideracions de la crítica? Penseu que té incidència, la crítica, en el públic consumidor cultural català?
JT: No em puc queixar, en aquest sentit. Els mitjans de comunicació que m'interessen m'han tractat molt bé. Una crítica, segons com, pot fer molt mal a nivell de l’entorn. Afortunadament, per ara no he passat per aquesta experiència.
AP: Com a crític musical, la pregunta és delicada. Les crítiques que he rebut, les positives, m’han anat fantàsticament i les negatives intento analitzar-les. Encara que siguin com una dutxa freda, en acabat, tens més en compte les negatives que les positives.
JT: Depèn de qui vinguin. Quan la crítica ve d’un company de dedicació, es podria qüestionar. Hi ha crítics que són alhora creadors, i un creador que sigui crític professional... però també hi ha molt poca gent per fer aquestes coses aquí i això es podria qüestionar molt. I parlo des d’una visió general del que per a mi és la crítica.
AP: El que no faria mai és canviar, reorientar la manera de fer per una crítica. La teva manera de fer és una i a partir d’aquí pots pulir detalls; ni creure’t, tampoc, tot el que et diuen. I depèn molt de qui la faci. Podríem parlar, però, d’una crítica orientativa, hi ha molta gent que té un crític determinat com a referent. Jo sé que en el programa d’Antoni Bassas, als matins de Catalunya Ràdio, m’escolten, truquen i després compren tal disc o tal altre. És a dir que, escoltant un fragment de 20 segons, confien en tu i havent comprat dos o tres discos que els agraden ja els serveixes de referència. A mi això em passa amb els crítics cinematogràfics. Com que l’oferta cultural es tan bèstia, la figura del crític com a persona orientativa, és bàsica. Es publiquen moltíssims llibres, surten moltíssims discos... fins i tot, a Barcelona, hi ha deu concerts cada dia i, lògicament, és impossible anar a tots.
JT: Cadascú s’afilia amb un crític determinat per afinitat i amb això s’orienta.
AP: El crític ha de fer el paper de la figura del líder d’opinió. És aquell que la gent seguia a l'escola. El que passa és que és perillós si no hi ha un rigor al darrera i s'aconsellin una sèrie de coses que no siguin les millors. I d’altra banda, què és el millor i el pitjor? El que passa és que els crítics som els que hem llegit més llibres o hem escoltat més música i tenim un bagatge més gran i estem preparats més professionalment. I això és l’únic que ens dóna aquesta capacitat de poder recomanar.
AC: La creació artística està en crisi permanent. Per què insistiu a continuar?
JT: Deies que hi havia una saturació. Actualment no es pot parlar d’art o de cultura, sinó d’espectacle o entreteniment. Només cal anar a la FNAC, on l’oferta és tan massiva i completament teledirigida... D’alguna manera, en aquest sentit, el crític fa la tasca que ha de fer. El problema és aquest, que l’art actualment ha esdevingut la part més anecdòtica de la producció d’espectacle i d'entreteniment. Només compta és vendre, fer un producte que vengui en forma d’art. L’objectiu seria superar aquest estadi i crear una obra amb un pes, una forma, amb honestedat i sinceritat... per què continuo?, ja ho he dit. Perquè no sóc un "professional", faig això perquè vull fer-ho, perquè ho sento així, per plaer. I, si no, m’hauria fet jugador de futbol o m’hauria casat amb un personatge famós. Ho faig perquè m’agrada i no m’ho plantejo amb termes professionals.
AP: En el meu cas hi ha un punt d’inconformisme. En el terreny musical hi ha una oferta sobredimensionada i de totes aquestes setanta mil coses n’hi ha deu que valen la pena. I penso que cal apostar per aquestes deu coses que valen la pena, perquè es converteixin en vint o en trenta. Sempre seran poques, d’acord. Que això és bastant idealista? Sí, però hi crec, en això, perquè si no és així acabarem passant pel filtre de la Tamara i de totes aquestes merdes. En definitiva, hi ha coses que valen molt la pena i s’ha d’apostar per això.
AC: Existeixen noves tendències en els vostres respectius àmbits. Com les enteneu? On són?
AP: Consisteixen a tornar enrera. Es troben en continents com Àfrica i països com Brasil. Estem redescobrint les coses naturals, ens passa com amb la gastronomia, que la gent flipa amb els mobles naturals, les coses no adulterades.... I a l’altre cantó, que seria potser molt oposat, hi ha la música electrònica que està entrant amb moltíssima força i s’estan descobrint maneres de fer sons diferents. El màxim està a fusionar aquestes músiques amb instruments tribals i arcais. I el futur passa per explotar aquests sons molt tribals, a mirar moltes coses enrere.
JT: Jo crec que hi ha tendències periòdiques, no crec en la novetat com a tal. Penso que la taula dels elements ja està configurada i que l'única cosa que podem fer és mirar de recombinar-los amb més o menys traça. El que vull dir és que en aquest sentit hi ha noves maneres de reinspiració. Si parlem de coses més palpables, si que podem dir que hi ha unes tendències ben clares. En aquests moments hi ha un estil de prosa que definira com a clònic o prosa de quiròfon en el sentit que és l’asèpsia absoluta i es ven com a minimalista. I això està molt bé si és necessari, ara sembla que tothom hagi d’escriure defugint les figures retòriques: Mort a les metàfores! Enterrem-les totes!". I quan existeixen aquests períodes, s’intenten vendre com un absolut, com la veritat, una nova tendència. Això ho trobo més hipòcrita.
AP: Més que tendencia és una moda, crec que la tendència és caldo de cultiu. Tot això és molt cíclic, la moda d’avui en dia és la que portàvem quan teníem 8 anys, els mateixos pantalons i samarretes. Tot això és cíclic. En el món de la música hi ha hagut un període ascendent, però la música electrònica també mira enrere i es recupera la gent del principi. Dintre de tot sempre hi ha moviments cíclics.
JT: Tot això ja existeix, ja s’ha creat, aquí és on hi ha el problema de la comercialització, hem de crear per vendre i a partir d’aquí, adoptar qualsevol tendència perquè sí. I arriba un punt que la inspiració no és inspiració, sinó un recombinat mancat de qualsevol element que pugui sortir dins un mateix. I això és una mica el producte de laboratori.
AC: Us veieu partíceps d’un mestissatge cultural o víctimes de l’uniformisme de la globalització?
AP: A mi, és que això del mestissatge cultural no m’agrada gens.
JT: Odio l'expressió "mestissatge cultural" i no hi veig cap diferència amb el fenomen globalitzador. Penso que les persones que defensen el mestissatge contraposant-lo a la globalització no tenen clar que parlen de la mateixa cosa. I que consti que jo no ataco la globalització. em sembla un fenomen inevitable, natural, i fins i tot desitjable.
AP: Parlem més aviat d’un colonialisme que no d’un mestissatge. Arriba el gran guitarrista Ray Cooder, d’Estats Units a L'Havana i fa que toquin els del Buenavista Social Club. Això és colonialisme! En acabat, els que s’enduen els diners són els nord-americans. I a més s’està deformant la realitat de la música que es fa en aquests països perquè l’adeqüem al nostre consum. El mestissatge és com el nou flamenc, el nou flamenc és cançó aflamencada i prou: això és colonialisme!
JT: No atacaré el mestissatge sinó l’etiqueta. La cultura sempre ha estat, en aquest sentit, mestissa, i ha begut de totes bandes. Des del començament dels temps ho estem barrejant tot i cada obra que es crea incorpora moltes coses de les anteriors, i així ens hem anat influint influint els uns dels altres.
AP: A tu que t’agrada el jazz, el jazz és mestís des que surt. La música va evolucionant –el rock and roll ve del blues i el blues dels esclaus africans, de la música negra– i ara tornem a l’Àfrica per recuperar els elements primaris que han facilitat que hàgim arribat a l’evolució del que tenim ara.
JT: Hi ha un llibre de jazz d’un escriptor alemany —Joachim E. Berendt—, on es parla molt dels orígens del jazz, associats tradicionalment a la qüestió negra, però s'hi remarca l'oblit per part de la gent de l'herència genuïnament europea: penso, per exemple, en els violins zingaresos, que potser han aportat més al jazz que no pas als timbals dels senegalesos.
AC: En una època que es torna al voluntarisme, la solidaritat, les ONG’s, això representa una barrera per al procés de professionalització? Es detecta, especialment, en els mitjans de comunicació, on es treballa sovint en condicions més voluntaristes que professionals?
AP: Això del voluntariat després del 92 és el gran invent per explotar la gent jove. Que algú vulgui escriure un llibre o fer un programa de ràdio perquè li ve de gust, fantàstic. Però exigir-li que treballi a canvi de res em sembla patètic. En aquesta línia d’ara he vist de tot... sense fronteres... bombers sense fronteres, quiosquers sense fronteres o taxistes sense fronteres, no ho entenc. Em sembla aberrant que s’aprofitin de la gent. Això no és voluntariat, és com els becaris, és un aprofitament dels que estan dalt.
JT: Jo només em sento voluntari de mi mateix. El tema no m’interessa, el veig com una farsa.
AP: L’han convertit en una moda.
JT: Jo no faig res per la Humanitat, només ho faig per a mi.
AP: Està més de moda ajudar nens a la Xina que als d’aquí que estan passant fam.
JT: Sóc més egoista, individualista i no em sento partícep de cap voluntariat ni afer humanitari, escric pel meu plaer amb el desig i la voluntat d’agradar a tanta gent com sigui possible. A mi, el fet que una persona desconeguda em digui que ha llegit la meva novel.la i que li ha agradat molt emprodueix una satisfacció indescriptible. Escric per això i no em dec a cap altra causa. I també penso que en aquesta època en la qual hi ha tanta demagògia i prostitució dels ideals, l’única salvació és l’autisme absolut i l’única sortida és tancar els canals de propaganda, de saturació. A més, en l’època de la comunicació, és quan estem més desinformats que mai.
AP: Jo faig alguna diferència, entre altres coses perquè treballo en un mitjà de comunicació i crec bastant en la feina d’apostar pels creadors, el que sí que penso és que, qui vulgui fer coses per ajudar els altres, ho ha de fer de forma absolutament anònima. Ara, utilitzar les causes humanitàries com a promoció personal ho trobo patètic. Trobo patètic que surtin campanyes de tabac que donen el 0’7% al Tercer Món i per l’altra banda ens estan matant, o que aquest país faci campanyes contra les mines antipersones i alhora en sigui el primer productor.
AC: La cultura es dirigeix des d’alguna tribuna?
JT: Jo no tinc tribuna, com que no hi sóc, no puc dir-ho. Però sí que tinc la sensació que hi ha dits que assenyalen segons què.
AP: La cultura està totalment dirigida. La llibertat més absoluta de difondre l’art, ara, és internet, on tothom pot difondre el que li doni la gana.
JT: Ara és un moment caòtic, però hi haurà un procés de filtratge natural. D’altra banda, des de la meva ingenuïtat, si voleu, crec que hi ha gent mínimament honesta i des de la seva individualitat promou el que li ve de gust i no el que li assenyalen amb el dit.
AP: Amb molts problemes, però. Tots els mitjans de comunicació estan dirigits, no n’hi ha cap que tingui les mans netes. Pots tenir l’obligació, en un mitjà de música, que posis una música determinada. I en algun país s’està posant música en funció dels bitllets que cauen a la taula. És evident, també, que on jo treballo el dirigisme hi és, però el primer referent que tenen és la política i ens deixen arraconats. Però ja se sap que la música d’avui en dia és l’última merda. Som peluts, som rockers, som gent de mala vida.
AC: Com veieu la política de fundacions i mecenatge privat que és habitual als Estats Units?
JT: Defenso el liberalisme més absolut sempre que es respecti igualment la meva llibertat creadora. I aprofito això per demanar ara mateix i des d'aquí un mecenes. Que quedi dit.
AP: Si pots mantenir la teva llibertat i integritat, sí.
JT: D’això es tracta, que puguis mantenir la llibertat de fer allò que vols.
AC: Ho dic referint-me a possibles avantatges fiscals en el sector privat per impulsar la cultura i en paral·lel al que es fa des del sector públic.
AP: Sí, és una política d’vantatges fiscals... però mentre continuem amb el sistema que qui hi posi els diners sigui per treure’n benefici, s’obté un producte absolutament adulterat. La ràdio i la televisió pública no s’haurien de preocupar de les audiències, sinó de les coses que són interessants. TV3 aposta per fer una tele com la privada. Si el mecenatge comporta que et deixin fer... però dubto que en aquest país això funcioni.
AC: Intercanviaríeu els vostres àmbits com a creadors culturals?
JT: No em veuria capacitat per fer la seva feina musical, exigeix molta dedicació, ha de tenir un seguiment constant del que passa. Em sento bé al davant del meu ordinador inventant coses quan em ve de gust.
AP: No ho descarto, però no sé si ho publicaria, escriuria per a mi i necessitaria molt de temps. També és cert que estic fent una feina que no canviaria per res. Penso que és més fàcil que, com a crític, faci d’escriptor que no a l'inrevés. D’altra banda, avui en dia tothom pot fer de tot i penso que cadascú ha de tenir clar quin és el seu àmbit.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.