Parlament de cloenda de l'acte de lliurament dels Premis de la Institució de les Lletres Catalanes

(Palau de la Generalitat, 28.11.2000)
Hernàndez, Pau-Joan
Quaderns Divulgatius, 17 2001

Imagineu-vos l'escena. Estem en un matí de juliol de 1923. Portem quinze singladures des que el nostre vapor va salpar de Barcelona, i exactament a les 4'50 del matí hem avistat el far de Bull, el primer senyal que ens acostem a Cardiff. Ara, en aquesta hora de llum incerta de l'albada, podríem parlar de moltes coses. Del que ens explicava aquell mariner, veterà de les grans rutes, sobre les terribles tempestes perpètues del cap d'Hornos, on les aigües de l'Atlàntic es troben amb les del Pacífic a un nivell que no és exactament el mateix, o del que en va explicar aquell altre mariner, que assegurava haver vist, tornant dels bancs de Terranova, la silueta espectral de l'Holandès Errant dibuixada en les boires de l'Atlàntic Nord. Però ara és hora de treballar. El pilot ha ocupat el seu lloc al pont. Bufa vent de l'oest amb força dos. La mar és plana. El baròmetre marca 781 mil·límetres de mercuri i els núvols --cirrostrats-- cobreixen un terç del cel. A coberta, des de les dues amures, els mariners fan passar per sota del casc un cable d'acer. Així, si la marea fa encallar el vaixell al llim --aquesta rada és tan traïdora com les de Portsmouth o Dundee-- el cable facilitarà la tasca de desenganxar-lo. A dos quarts d'una, ens aborda el cúter del pràctic. Una hora més tard, amollem àncora a la rada de Cardiff. Ens hi estarem fins a principi d'agost. Hi ha temps, doncs, per a les històries. Aquesta història sortia d'un llibre, perquè totes les històries surten de llibres o en generen, i fins i tot aquelles que en generen poden sortir de llibres, perquè la realitat i la ficció es copien mútuament de forma interminable. Però el llibre d'on surt aquesta història, que ve del temps de la meva infantesa, no tenia dibuixos, ni argument, ni gairebé narració escrita, sinó sobretot anotacions matemàtiques, rumbs, derives, vents, lectures de baròmetre i sextant... Aquest llibre de contes de la meva infantesa no era altre que un dels volums dels quaderns de navegació del meu avi, pilot de la Marina Mercant, que, en llargs matins mandrosos de diumenge, em parlava de terres i de mars llunyanes, d'anècdotes viscudes o sentides, o bé en prenia peu per bastir històries fabuloses de pirates i naufragis i feia néixer en mi la necessitat no només de trobar noves històries, sinó també de crear-ne les meves pròpies.

Que els avis expliquen contes, és gairebé un tòpic literari. Que aquests contes contribueixen a la creació de l'imaginari personal, de la infantesa mítica que tots portem a dins, és gairebé un tòpic pedagògic. Però oblidem de vegades que, com la vida és literatura i la literatura és vida, aquests contes dels avis --que també són dels pares, oncles i germans grans-- poden sortir del fet més trivial de la vida quotidiana. L'ésser humà té una gran necessitat d'històries, de sentir explicar històries, i qualsevol història ben explicada ens resulta apassionant. Explicada amb gràcia, la baixada de la iaia a plaça per comprar mig quilo de mongetes pot ser tan apassionant com el més fabulós conte de fades. És qüestió de posar-s'hi. De no delegar funcions ni competències.

Els mestres diuen sempre que els pares no han de dur el nen a l'escola amb la idea que sigui l'escola qui l'eduqui i defugir així la seva responsabilitat. Els escriptors diem que ni pares ni mestres han de delegar en nosaltres la creació de l'imaginari dels infants, i encara menys la dels jocs de referents que faran que els adolescents se sentin vinculats a una cultura, una història o una civilització, cosa especialment important en aquests temps de barbàrie, ignorància i superstició que estem vivint.

I és que totes les nostres tasques són complementàries. Si mirem la biografia lectora de qualsevol afeccionat als llibres, o de qualsevol escriptor, trobarem gairebé sempre que en el principi --aquell bellíssim bereixit bíblic a partir del qual tot és possible-- hi havia un avi que explicava contes, un parent viatger que narrava els seus viatges, un pare que feia extractes de la seva biblioteca... i, de vegades, fins i tot, un bon llibre caigut a les seves mans al moment oportú.

Pot semblar pintoresc --còmic i tot-- veure un escriptor reivindicant l'oralitat a l'hora d'explicar històries als nens, i encara més sorprenent si ho fa referint-se als adolescents. Però és que la imaginació dels infants i dels joves és terra sagrada, on cal entrar amb respecte i traient-se les sandàlies. I en aquests temps d'economia de mercat, literatura vista com a annex al llibre de text, valors, normes, actituds, decrets d'humanitats i foment dels valors castrenses, hi veig massa gent que hi entra amb botes ferrades o sabates d'Armani. I jo, que en el fons de la meva sang sóc molt sorià, que és terra de gent desconfiada, del que mai no podré desconfiar és de la bona fe d'un avi o un pare que explica un conte a un nen.

Les històries que ens expliquen d'infants i de joves, les que llegim, defineixen el nostre imaginari i els nostres punts d'ancoratge a la terra, al poble, a la civilització, a les escales de valors i a la humanitat. Sense elles, diguin el que diguin els plans d'estudis que bandegen la literatura i fomenten amb la fe del convers l'analfabetisme funcional, no som res més que salvatges tecnificats, cafres a punt per a la idolatria i el canibalisme, com ens mostren els diaris dia a dia. En la foscor de les llargues nits de les ribes del golf de Finlàndia, les històries passades de pares a fills que van anar fent néixer el Kallevalla van conformar l'esperit i van dur, al capdavall, a la civilització un poble a qui la natura havia posat tot en contra per prosperar. A la vora de la Mediterrània d'avui dia, les històries que s'entesta a escampar l'editorial valenciana Tàndem aixequen una torxa --gràcies a Déu no l'única-- de paraules i pensament lliure en una comunitat amb greus carències democràtiques. Al teatre, les històries prenen cos perquè els adults, en anar-hi, retrobem tot d'una l'antic plaer de sentir que ens les expliquen. I l'estructura secreta del poema ens ensenya a estructurar, al capdavall les línies del nostre pensament.

Segurament, tenint en compte l'acte, el marc i l'assistència, hauria estat més desitjable un discurs més acadèmic. De fet, vaig començar a preparar-ne un, ni que fos en nom del foli i mig al suplement de dijous a l'Avui que em confereix carta de crític literari. Però a l'hora de la veritat, em van venir al cap i al cor les paraules d'un dels meus herois de ficció, l'explorador Allan Quatermain, al pròleg de Les mines del Rei Salomó:

Abans de començar amb la història, només em resta demanar disculpes per la meva manera maldestra d'escriure. La meva ocupació ha estat sempre la caça d'elefants i estic més acostumat a fer anar la carrabina que no la ploma. Sé que les novel·les s'acostumen a escriure amb floritures i galanejos, però (...) com diu un refrany dels kakuanes, "Llança esmolada no vol brillantor".

Potser si parlo només d'explicar històries, i no de literatura amb majúscula ni de pedagogia és senzillament perquè, des dels temps de les històries del meu avi, he estat somniant ser Allan Quatermain, Ismael o Pere Vidal.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.