Diàlegs en triangle. Converses entre joves creadors (II) - Manel Bonany - Albert Monteys

Quaderns divulgatius, 19 2002

Manel Bonany
(Mataró, 1963)
Escriptor. Va fer estudis de música. Exerceix de guionista en programes i sèries com Barri Sèsam (TVE, 1995); Estació d’enllaç (TV3, 1995-1999); Todos los hombres son iguales (Tele5, 1996); Crims (TV3, 2000); El cor de la ciutat (TV3, 2000-2001). Ha publicat Habitació zero (Quaderns Crema, 2001) i ha participat en el recull Contes per a nenes dolentes (Germans Miranda, 2001). En teatre, ha dirigit el musical Carrer secret (1989) i l’obra Les mans d’Eurídice, de Pedro Bloch (1991). Ha preparat també un monòleg a partir del conte Fràgil del recull Habitació zero.

Albert Monteys
(Barcelona, 1971)
Ha estudiat Belles Arts a la Facultat de Sant Jordi. Exerceix de dibuixant de còmics a El Jueves. És coautor de la sèrie de còmics Mondo Lirondo (1992-1997) amb el col·lectiu La Peña; de la sèrie Calavera lunar (Camaleón Ediciones); Para ti que eres joven (amb Manuel Fontdevila, 1999-2001, àlbum en 3 volums); Tato (El Jueves, 1998-2000, 2 volums). És autor i il·lustrador dels contes de La bruixa Matilde (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1998-2000, 6 volums). Va obtenir el Premi Revelació del Saló del Còmic del 1998 per Calavera lunar.

Albert Calls: Us sentiu joves creadors? Penseu que aquesta etiqueta s’utilitza per a vendre?

Manel Bonany: No em sento jove creador. Tampoc no tenim la mateixa edat.

Albert Monteys: Estem en una època en què el concepte joventut està una mica desvirtuat. Fa vint anys jo no seria jove, ara tinc 30 anys, sóc una persona gran. Em sembla absurd, però sé que és cert, en qualsevol medi som joves creadors.

M.B.: Jo no em considero jove, tinc 38 anys. Sóc una persona adulta. El tema jove creador em sembla estrany. Fa anys que faig coses. No és una etiqueta en la qual em senti reflectit.

A.C.: Passem a la professionalització. Com l’enteneu?

A.M.: Hem de buscar allò que tenim de professional i artista. A mi el terme ´artistaª no m’agrada gens, la part de professional m’agrada més que no la part d’artista. Considero que el que estem fent no és ni millor ni pitjor que el que fa un fuster. En tot cas és una cosa diferent, però té un component igual d’expressió personal. ´Artistaª em sona massa pesat. En canvi la part professional l’entenc, m’hi moc amb més comoditat. Té una pila d’hàndicaps però no trobo malament ser un professional de la historieta. I dins d’això cobrir coses artístiques, però en tot cas sóc un professional.

M.B.: A mi em passa una cosa semblant amb el mot artista. Et sona grandiloqüent i pretensiós. Amb els anys acabo pensant que el que faig és el que fan els artistes. També sóc professional, m’he dedicat durant anys als guions, no visc d’escriure llibres, només n’he fet un, però he fet teatre, música. I quan he fet guions m’han pagat per fer-los, intentant ser professional... He intentat aprofundir més, dins això aprofundeixes sobre el que som, què sentim jo i les persones amb qui estic en contacte. I veus que tan artista és un escriptor, com una folklòrica, com un pintor. Hi ha moltes expressions artístiques. La veritat és que és un mot que se n’ha fet un ús tan exagerat, que fa com repugnància. També et planteges que el que fas, què és? Guions n’hi ha de moltes menes. Per a pel·lis, per a sèries més arriscades, per a televisió, per a cinema... La professionalitat és una cosa i dins d’això pots buscar el compromís personal i amb la recerca... pots aplicar esquemes de com es fa un llargmetratge... Si com a professional vas més enllà i busques, t’arrisques i fas aquesta recerca que pot ser tan personal com la forma d’expressió, d’això se’n diu ser artista.

A.M.: L’important és l’equilibri. Molts creadors diuen què és el que els dóna de menjar i què el que els agrada fer. Una mena de combat etern. I en el camp de la historieta, amb el seu debat de si és art o no, jo trobo que m’és igual, jo faig còmics.

M.B.: El cinema és considerat el setè art. I segons quines pel·lis són art i d’altres no, però en néixer el van posar a parir: va néixer en el circ, en una barraca, era una atracció de fira. En Billy Wilder va dir ´sort que han inventat la televisó i els posaran a parir a ellsª. Tot el que arriba a molta gent és d’entrada criminalitzat. Moltes formes artístiques connecten i arriben molt a la gent. I això no vol dir que sigui més o menys art.

A.C.: Sentiu un espai, un context concret en les vostres respectives feines?

A.M.: Tots estem en un context. En el meu cas suposo que la gràcia està en agafar coses que estan fora del context de la historieta. Em situo més allunyat del context de la historieta que del context del cinema i de la literatura. Suposo que és perquè es diuen coses més interessants en d’altres contextos que en el de la historieta. La historieta està lligada a un gènere més d’entreteniment, amb excepcions molt honroses.

M.B.: El meu context està lligat allà on visc i amb qui visc. M’interessa molt la realitat. Tot el que escric m’hi porta i busco camins per aprofundir-hi més. En els contes puc utilitzar solucions sobrenaturals, però sempre miro que em remeti a la realitat. Tu veus les faules, o Faust que es ven l’ànima al diable, però en realitat té una lectura realista. És el que m’interessa. Allò que m’atreu és explicar coses que estan més properes a la gent, on estic immergit. I això m’estimula. Una novel·la històrica no em veuria capacitat per fer-la. Prefereixo copsar el moment. I trobar-me a mi a través de com són els altres i el que estan sentint, que és molt similar al que sento jo. Buscar més en aquesta direcció. El meu context és l’actual, amb gent que viu amb emocions, sensacions similars a les meves. Difícilment puc escriure sobre una persona que viu a l’Àfrica profunda. Escriure històries sobre persones que pugui entendre i pugui veure a través dels seus ulls.

A.M.: És una cosa que ara mateix falta bastant. Tota la narrativa és molt referencial, l’experiència és més emocional, viscuda en una pel·li o un llibre o això de g. S’ha de tenir el cap fred, és el que jo intento, m’ho aplico a mi, cadascú fa el que pot, i és tenir el cap fred, intentar fer el que segons tu fas, que per això porta el teu nom, estàs fent el que tu creus que has de fer, i pot o no agradar, pot o no entusiasmar, ho has d’assumir.

A.C.: El crític com a personatge social té credibilitat.

M.B.: Hi ha moltes coses que estan desprestigiades, però també té el seu efecte: les coses escrites tenen el seu impacte. Potser no saben qui ho ha escrit ni s’han llegit allò de què parlen, però allò ha quedat escrit. Formen una opinió. Se’n pot fer més o menys cas, però el cert és que té una funció, un impacte i unes conseqüències. Hi ha gent que mai no llegeix les crítiques i que es comprarà un llibre perquè li ho han dit. Hi ha gent que et posarà en un calaix segons el tema escrit. El que he llegit més són les crítiques de cinema, no perquè n’hagi fet sinó perquè, per la meva professió, ho he hagut de fer. Veus gustos molt deformats, com ara unes idees preconcebudes: que aquesta pel·li hauria d’haver estat així i al crític li hauria agradat més. Sí, però és que no era la intenció de qui ho volia fer. I per què senzillament no estar obert al que et volen explicar? Per què això hauria de ser d’aquesta manera o d’aquesta altra?

A.C.: El crític és un creador frustrat?

M.B.: Aquí no hi entro.

A.M.: Sovint hi ha molts crítics que acaben dirigint la seva pel·li. Més que la crítica en si, el que sí que és cert és que hi ha pressió dels mitjans, dirigits directament... Depèn del que facis, si a algú li interessa, aquell llibre sortirà als diaris, sortiràs a la tele dues vegades i aquell llibre el comprarà molta gent. Indiferentment que hi hagi una crítica petita que parli bé o malament d’aquell llibre. I al revés, si fas un llibre de puta mare però no hi ha un interès, o no surts al programa de la Huguet una vegada, aquesta classe de coses, el que has fet no ho veurà ningú. En la decisió de la gent, més important que una crítica bona o dolenta és que vegin la teva cara o la portada del teu llibre, perquè el món està muntat així. I ara realment és fonamental a nivell comercial perquè funcioni alguna cosa. Els crítics són gent que normalment han vist molt cinema, han llegit molt, o potser no tant com ens creiem. Tenen una credibilitat sobre allò de què estan parlant, en saben molt. Però precisament per això tenen una visió massa deformada... La visió del crític és molt diferent de la visió del públic, que entra en una sala i a qui se li explica una història, o que obre un tebeo. És la visió del senyor que entra a veure què ha fet aquest i ho està relacionant amb totes les pel·lis que ha vist d’ell, amb el director, amb el que ha d’escriure l’endemà... És una visió diferent.

A.C.: Les noves tendències existeixen?

A.M.: El món dels tebeos no té gaire avantguarda. És una mica conservador, i pel que fa a les avantguardes dintre dels tebeos, fins i tot dintre de la il·lustració, que és l’àmbit més semblant on tots acabem treballant una mica, acabes descobrint que en realitat el més nou és el que s’ha fet als anys seixanta i que ara tothom recupera. Dins el món de la il·lustració el més modern és Jordi Labanda, que està fent coses que sortien a les revistes ara fa quaranta anys. Són molt maques, ho agafa en to irònic i li dóna la volta, però no deixa de ser que ara mateix hi ha un reciclatge constant i no hi ha una novetat, una avantguarda, almenys dins el món dels tebeos.

M.B.: No sé exactament... Es posa molt d’èmfasi en la forma, pot ser molt novedosa, i de vegades no hi ha cap contingut. En el cinema hi ha pel·lícules en què el director ni el veus, perquè el que t’expliquen... No sé què són les avantguardes, em sembla que les formes artístiques sempre estan en constant moviment, en progrés com tot, com les persones o la societat, i a vegades hi ha coses que són molt cridaneres per la forma i no van més enllà de l’anècdota, de com estan fetes; altres vegades pots tenir la sort que siguin fons i forma i obrin escletxes i facin seguir camins.

A.M.: Un senyor que es lleva pel matí i decideix ser un artista d’avantguarda té una vida estressant. Ha d’estar trencant la forma constantment i s’oblida del que ha d’explicar.

M.B.: Amb el que dius d’aquesta voluntat de ser, no n’hi ha prou amb trencar...

A.M.: Primer vols dir alguna cosa, tens una idea, i la vols treure, i descobreixes una manera inèdita o nova, en tot cas perquè era inèdit, però sempre partint de la base que expliques alguna cosa que ja està explicada d’una manera nova, potser aquí es perd una mica la idea...

A.C.: Penseu que actualment hi ha contracultures?

M.B.: Està tot tan barrejat...

A.M.: Sí, hi ha un poti-poti...

A.C.: Vull dir una contracultura que s’enfronti a la cultura oficial?

M.B.: Les contracultures són absorbides pel sistema i moltes d’elles són trampes, perquè al darrere hi ha el mateix sistema.

A.C.: Però, en veieu ara mateix?

A.M.: Jo crec que no.

M.B.: Tinc la mateixa impressió. Pot haver-hi un primer moment que et sembli que és contracultura, però immediatament entra en els mateixos circuits, i entra en una dinàmica comercial.

A.M.: El mercat cultural és un negoci i estan esperant que surti una cosa nova i automàticament allò forma part de l’oferta cultural del mercat i veus com la gent està esperant que vagin sortint coses. Sí que surten coses, existeix una contracultura però que és absorbida i reciclada.

A.C.: Aquest dirigisme cultural que apunteu, qui el marca? El mercat?

A.M.: El mercat de l’entreteniment.

M.B.: No sé si hi ha un dirigisme... Jo crec que tot va abocat al mercat, que la mateixa dinàmica del mercat és una cosa que vol sortir. Fa els mateixos passos que qualsevol altra cosa. I a dins d’aquest mercat hi ha coses que estan a favor del sistema, s’hi adapten més, tot queda absorbit. Des de les grans editorials es diu ´aquestª. En general tothom lluita per tenir una presència, per sortir endavant, des de les editorials, els autors, tothom ho intenta perquè el mercat és una lluita constant, defensar el que fas, intentar que allò que fas sobrevisqui en aquests anars i venirs i si fas una cosa i va directament a un calaix...

A.M.: Fer la teva feina el millor que puguis i deixar-la caure i que passi el que Déu vulgui.

M.B.: Aquest dirigisme el veuria més matisat: ´aixòª. I que el mercat obeeixi.

A.C.: Mestissatge i globalització? Quina posició hi preneu?

A.M.: Pots estar en contra de dos fets?

M.B.: El mestissatge és més fàcil de contestar. És un fet que hi ha estat sempre i potser fa uns anys el món era més gran, ara és més petit per la capacitat que tenim de moure’ns. Sempre hi ha hagut barreja. Davant d’això prendre l’actitud equivocada seria dir ´aª. Jo prefereixo barrejar-me amb les coses, conservant el que pugui del que sóc, transformar-me. La globalització, d’una banda, facilita moltes coses o pot equilibrar molts aspectes de la vida que poden estar desequilibrats, però de l’altra mata diferències, anul·la expressions lícites i autòctones de les coses... Però també totes les coses neixen, creixen i moren, donant forma a una altra cosa... Davant d’aquest fet pots tenir una opinió, m’agradaria que fos això, que quan això t’ultrapassa d’aquesta forma... defensar el que tu vols que no es perdi, defensar-ho en la mesura de les teves possibilitats. L’altra cosa és intentar adaptar-te i aconseguir treure els millors avantatges del que et ve de nou. L’Imperi Romà havia de viure per sempre perquè era fantàstic... I això és constant i penso que la vida humana es això.

A.M.: És una mica el que diu ell, hem d’estar a l’aguait, i negar aquests fets o oposar-s’hi radicalment és viure en una ficció. S’ha d’acceptar que el mestissatge té molts avantatges i ens obre molts camins, moltes visions. No és un problema. Hi ha en tot cas una sèrie de problemes relacionats, però no sé quina és la solució. Tots els canvis comporten crisis i aquest és un moment cultural i de manera de viure i de paisatge humà de les ciutats de crisi, i d’aquí un temps s’estabilitzarà i es normalitzarà. La gent acceptarà que el món és així i que no hi ha més teoria.

A.C.: La mancança més gran que detecteu en el vostre àmbit?

A.M.: En l’àmbit dels tebeos el problema més greu que veig és que no hi ha una renovació, ni propostes noves i atractives, principalment perquè és un mitjà molt endogàmic. Bàsicament és gent que fa tebeos, és gent que ha llegit tebeos. Som gent que hem llegit només tebeos, la classe de literatura que està associada amb la ciència-ficció, les aventures... En tot cas, els productes que van sortint no deixen de ser productes d’herois, excepte algunes excepcions. Ara mateix el problema que hi ha és que el corrent renovador dels anys vuitanta s’ha perdut. I en aquest moment els que estan dibuixant còmics són fans de còmics que abans eren gent que tenia altres referències, són fans de còmics que van reciclant el material que ja coneixem i arriba un punt que els còmics només interessen a la gent ficada en aquest mundillo, és un gènere molt hermètic, un món molt petit, i això és la causa que de mica en mica es vagi morint el mercat.

A.C.: S’extrapolaria a la il·lustració?

A.M.: No, perquè un medi en si mateix és un complement d’altres medis, és una ajuda per al disseny, s’entén que a part d’altres productes sempre hi té un lloc. Ara a internet tot el que és il·lustracions s’ha disparat, perquè és un mètode molt més gràfic... La il·lustració és dibuixar al servei d’una altra cosa, no és tan personal, tan pròpia i sempre hi ha feina per fer i no hi ha tant per dir, perquè sempre estàs parlant de coses de l’altra gent.
M.B.: En el cas dels guions de l’audiovisual segurament la mancança més gran és de capacitat de producció. Per tant, es produeixen molt poques coses, hi ha poca feina, hi ha poques possibilitats de fer coses i de crear un públic, d’aconseguir que hi hagi una indústria amb un públic i amb una capacitat d’anar oferint productes artístics, industrials, de tota mena. En el cas del teatre penso que sí que hi ha un públic; sempre s’ha dit que el teatre està en crisi, però aquí a Catalunya i a Barcelona es fa un teatre molt interessant i hi ha molts grups interessants, amb un gran nivell d’actors. I en la literatura la principal mancança ve d’un excés, et vols comprar un llibre i és difícil saber què et pot interessar, fins i tot el crític que ha de fer les ressenyes dels llibres té una allau constant de títols, de literatura d’aquí i de fora, i penses moltes vegades que et cauen a les mans llibres i com és possible que això s’hagi arribat a publicar, amb tots els respectes. Trobes que hi ha com un afany d’editar molt.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.