Diàlegs en triangle. Converses entre joves creadors (II) - Eva Piquer - Carlota Olcina

Quaderns divulgatius, 19 2002

Eva Piquer
(Barcelona, 1969)
Escriptora i periodista. Professora de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Col·labora en el Suplement de Cultura del diari Avui amb els articles de la sèrie ´La lectora desacomplexadaª. Ha obtingut els premis Vaixell de Vapor (1996) i Marià Vayreda (1999). Ha publicat les novel·les La noia del temps (Cruïlla, 1997) i Alícia al país de la televisió (Empúries, 1999). Té en preparació una nova novel·la.

Carlota Olcina
(Sabadell, 1983)
Actriu. Ha fet estudis de COU. Ha fet estudis de teatre a l’Escola Memory. Ha treballat a la sèrie Laura (TV3, 7 capítols); Laberint d’ombres (TV3); a la telemovie Valèria (de Sílvia Quer); a la sèrie El comisario (Tele 5, un capítol), i a la sèrie El cor de la ciutat (TV3). En teatre, ha treballat en els muntatges Els Pastorets Superestel (Jove Teatre Regina, 1996); Bernadeta xou (Teatre Nacional de Catalunya, 1998) i Terra Baixa (Teatre Nacional de Catalunya, 2000).

Albert Calls: L’etiqueta jove ven?

Eva Piquer: Això correspon dir-ho a la Carlota, que és la realment jove.

Carlota Olcina: Jo crec que sí. La paraula jove, vulguis o no, representa que tens futur per davant o veuen possibilitats en tu, que podria ser que resultés o no. I com que ets jove, encara tens molt per aprendre, per fer... que sí, que ven!

E.P.: Encara et poden dir que ets prometedor?

C.O.: Sí, que després es compleixi o no és una altra cosa. D’altra banda, això és un benefici per a la persona que és jove, perquè se li dóna la possibilitat de projectar-se mentre aprèn. I aprendre diuen que és més fàcil de jove que no de gran, com també passa amb els idiomes.

E.P.: Com a actriu suposo que deu ser més fàcil el procés d’encaminar, de moldejar...

C.O.: De gent jove se’n demana molta, tant per a les sèries, el cinema o com per al teatre.

A.C.: Valoreu, doncs, com una moda, aquesta etiqueta que es coneix com a ´joveª?

E.P.: A mi em fa vergonya que m’etiquetin com a jove escriptora: tinc 32 anys i al costat de la Carlota em sento molt vella.

A.C.: Amb 32 anys se’t pot considerar jove escriptora dins la literatura catalana.

E.P.: Suposo que això depèn de l’àmbit en el qual treballes. En el nostre cas és diferent. Com actor o actriu es deu necessitar gent de totes les edats, i és clar, com a escriptor fins que no arribes a trobar els canals per publicar has d’haver-ho intentat més vegades, o com és el meu cas decidir que volia dedicar-me a això, o que volia alternar-ho amb el periodisme. Hi ha qui triga més a decidir-se, fins i tot. En aquest sentit sóc jove.

A.C.: Com enteneu la professionalització?

E.P.: En el cas dels escriptors viure d’escriure és molt difícil per no dir impossible. No aquí, sinó a tot arreu. Crec que als EUA la majoria d’escriptors no poden viure del que escriuen. S’ha d’alternar o fent classes en la docència o amb el periodisme. Del tema de la professionalització, just ara que em fas aquesta pregunta en un moment crucial de la meva vida, t’haig de dir que estic intentant viure d’escriure en un sentit ampli, d’escriure llibres per a nens, per a grans, articles a la premsa... és possible, pots anar tirant però costa molt. En Quim Monzó també viu d’escriure i de col·laborar a la ràdio i de fer articles als diaris. El meu objectiu és acabar fent el que fa ell.

C.O.: A mi també m’agradaria viure del teatre, o del cine o la tele, però ara de moment tampoc no puc dir que visqui d’això, estic vivint a casa, em sento adolescent, és la meva feina però també tinc els meus estudis que els valoro molt. En un futur m’agradaria viure d’això i la professionalitat és també tot el que t’ensenya i et beneficia, agafes una disciplina, una responsabilitat i una mena de fer amb gust, amb amor.

E.P.: Però t’és possible, no?

C.O.: Suposo que... ara està anant molt bé i he tingut bona sort, estic aprenent molt, però esperem que això es vagi mantenint. Em trobaré amb moments de tot.

A.C.: Com veieu l’espai, el context en el qual us moveu com a actriu i escriptora?

C.O.: Una cosa que tinc clara és que penso que l’oferta d’actors i actrius catalans està molt bé. Hi veig futur. I pel que fa a obres representades, com que tampoc no tinc la referència de com està la resta d’Espanya, no sé què dir-te, que aquí està bé, sí, que potser m’agradaria més que em donessin altres coses més innovadores, arriscades... En resum, considero que aquí a Catalunya el teatre està força bé. Hi tenim també molts bons actors i actrius.

E.P.: Els escriptors tenim sort en relació amb això que deia ella, aquí la tenim, no estem aïllats de la resta del món, saps el que s’està fent. Això sí que deu ser un avantatge. En literatura no crec que estiguem influïts pel context català, sabem el que s’està fent a la resta del món, les coses que són interessants. A mi, més que el context geogràfic m’interessa, lligant amb el tema jove, el que està fent la generació més o menys de la meva edat.

A.C.: Quines interrelacions teniu amb altres artistes o autors del vostre àmbit de treball? Quins contactes hi heu establert?

E.P.: Jo en tinc, perquè em moc en un cercle que, pel fet de ser periodista, parlem de temes culturals o, justament, tots els amics són escriptors. No sé si això és bo o dolent, si més no t’estimula. Si vas a un sopar el dissabte pel vespre, quan tothom està parlant de la novel·la, et dius: ´hi vaigª. Si ens han influït o no, deies? Jo quan escric un llibre sóc partidària de deixar-lo llegir a molta gent, perquè qualsevol lectura t’aporta coses. I el dono a gent que escriu com jo, també a familiars i a persones de confiança. La seva lectura t’ajuda. D’altra banda, a mi m’agrada fer entrevistes a escriptors; els contactes amb escriptors, com la feina de periodista, em permeten llegir el llibre d’algú que ´faª. I a sobre tens el privilegi de dir-li ´i això, per què ho vas fer?ª M’interessa molt el que em dirà, egoistament, per aplicar-m’ho després a mi.

C.O.: M’ha servit moltíssim, m’han donat un aprenentatge continu i m’han donat suport i animat. Sobretot per aprendre. El que ells em poguessin dir, per a mi ha estat nou i s’agraeix molt perquè, si a més a més t’interessa aprendre, hi disfrutes. Els contactes que he pogut tenir amb gent relacionada amb la professió han estat positius.

A.C.: En aquest sentit, el tema del teatre és més gremial.

C.O.: La feina d’escriptor és una feina que fas en solitari. El teatre és un treball en grup. Vulguis o no els contactes hi són. M’ha permès un aprenentatge i m’ha fet néixer encara més les ganes de dir ´vullª, perquè ho veig, m’ho estan demostrant.

A.C.: Penseu que hi ha canals d’ajut per al teatre i la literatura?

E.P.: Com sempre, són insuficients. Per a aquesta tercera novel·la que publicaré ara vaig demanar un ajut a la Institució de les Lletres Catalanes i em van donar la meitat del que havia demanat. T’ho has de proposar. En tot cas, és la primera vegada que ho demano i tot això que tinc. Durant aquest temps deixaré de fer coses. I no és que hagi d’anar a fer un viatge per investigar no sé què, però el temps que estaré escrivint la novel·la deixaré de fer col·laboracions i deixaré de guanyar uns diners. Potser em vaig equivocar i hauria hagut de demanar-ne més. En aquest sentit, ara, però, estic en una fase que abans prefereixo mostrar què sé fer abans de començar-me a queixar que no m’hagin fet costat. D’entrada, aquest ajut m’ha anat bé perquè és una empenta, de la mateixa manera que m’han anat bé els premis. I quan ets un jove creador que està començant ho necessites molt. I dic jove en el sentit que comences, no en el sentit de l’edat... En el sentit del que preguntes dels ajuts, no em queixo, però podrien ser millors.

C.O.: Jo, amb els 18 anys que tinc, desconec moltes coses. Hi ha temes més aviat polítics que estan relacionats amb el teatre que els desconec. D’ajuts deuen haver-n’hi, sí, però que en falten segur que també.

A.C.: Però Carlota, a la gent que comença al teatre, com creus que se li pot donar suport?

C.O.: La persona que ho vol i en té moltes ganes tira endavant dient-se ´joª. Però necessites altres coses que no depenen de tu. Relativament són els altres els qui decideixen en moltes d’aquestes coses. Potser seria necessari que el món del teatre arribés a molta més gent, que de ser més reduït passés a ser més ampli.

E.P.: Però als 15 anys tenies clar que volies ser actriu?

C.O.: No tan clar com ara. Sabia que em tirava molt, m’hi sentia molt bé, em tenia inquieta, però no sabia si imaginar-m’ho en la meva vida. Començar a El cor de la ciutat, fer Bernardeta xou, Terra Baixa, ja em van fer veure que em molaria fer obres de teatre, interpretar.

A.C.: Heu trobat el vostre públic?

E.P.: Les dues novel·les que he publicat fins ara són per a públic infantil i juvenil. En aquest sentit sí que l’he trobat, perquè he fet xerrades a instituts amb gent que els ha llegit. He anat per tot Catalunya. Això et permet un contacte directíssim amb el públic. Els lectors d’aquesta edat, 13 o 14 anys, són molt sincers i la relació és més directa que mai, perquè el públic adult ja pot estar més manipulat, i tampoc no saps, quan t’està dient una cosa, si t’està dient la veritat. A part, també m’han enviat cartes. Després tinc un altre públic perquè publico una secció setmanal a l’Avui i tinc una adreça electrònica, cosa que em permet un contacte directe amb el públic. És un perill? Si més no, és un perill directe. I dels articles m’arriben 7 o 8 correus electrònics, que potser és poc, però és representatiu. D’aquesta manera tens un contacte que fins ara no era possible. Abans, de tant en tant rebies cartes al diari, però era una forma menys immediata. M’agradaria en els propers llibres posar l’adreça electrònica a la solapa i poder saber què en pensa el lector.

C.O.: En el teatre es nota molt el contacte. En el món de la televisió és un altre tipus de contacte, per la feina que estàs fent, però de vegades perquè ets la noia de la tele. No és tan sincer ni directe. De contacte en tens, hi ha públic que et diu la seva opinió sincera i s’agraeix. Són molt diferents.

E.P.: Tinc sort de ser periodista perquè tens un públic més gran que no pas en un llibre. Hi ha una sèrie de gent que ja et coneix. És un públic que et pot rebre amb més il·lusió, es pot mirar amb més bons ulls un llibre meu perquè em coneix...

A.C.: Penseu amb el públic abans de posar-vos a treballar?

E.P.: Amb les primeres dues novel·les que he fet hi pensava perquè em tallava, perquè em deia que hi ha coses que no ho entendran. Especialment hi has de pensar quan t’adreces a un públic infantil. Ara que he escrit una obra per a adults, he fet el que he volgut.

C.O.: Hi ha moments que és necessari pensar en el públic i moments que no. Tu fas el que has de fer i t’has de sentir còmode fent-ho.

E.P.: El teatre, la presència del públic, com et condiciona?

C.O.: Ho sents. Encara que ells no et diguin res ho sents tot. Si estan enganxats, si riuen, i ho reps, com si sense parlar parlessin...

E.P.: I notes la diferència d’un dia a l’altre?

C.O.: Sí, ho pots notar. Avui no s’està entrant. Això és molt maco, que bonic. El teatre és un esforç.

E.P.: I com ho portes això que et reconeguin?

C.O.: No gaire bé. La sèrie que faig a televisió està tenint molta audiència. No sé si és normal que la gent es quedi tant amb tu. No hi estava acostumada. I molta gent et reconeix. M’incomoda, però no deixaré de fer res que vulgui fer. Sóc una persona igual que tothom. En aquest sentit m’he tornat més vergonyosa. Hi ha persones molt maques i atentes, i ho agraeixes. També hi ha gent que no vol entendre que no pots parlar una hora amb ells cada vegada que t’aturen. De mica en mica t’hi acostumes i no et queda cap altre remei.

A.C.: Penseu que hi ha crítica i que és útil?

E.P.: Per què hauria de servir la crítica i què fa realment? I amb això hi ha tantes opinions com vulguis. En la crítica que surt als mitjans de comunicació, la funció bàsica hauria de ser orientar el consum de la gent. Que tu llegissis una crítica i, si a tu et ve de gust, llegir aquell llibre. O, si et ve de gust, anar a veure aquella obra de teatre. A no ser que tinguis clissat el crític, que pot ser que a ell no li agraden aquesta mena de llibres i a mi m’agradarà. Per saber quin consum cultural vols? No sé si això està passant ara i veig que hi ha molta part interna. Moltes vegades, el crític està dient el que diu per fer content o fer descontent l’autor o l’editor. Així, alguna vegada endevines perquè s’està dient una determinada cosa i et sap greu. Jo estic bastant ficada en aquest món, perquè sóc periodista i ja no llegeixo tan ingènuament com el lector normal. Ho sé més, i sé que aquest s’està carregant aquest llibre perquè s’ha enfadat amb l’editor. Et desenganyes una mica. El lector llegeix allò i no sap ben bé el que li estan dient. Qui paga les conseqüències és el lector. No es compleix la funció de la crítica en el mitjà de comunicació adreçat al lector. I en general hi ha molta pau interna. En el cas dels llibres és diferent del teatre o d’altres disciplines perquè tots ens coneixem, perquè els crítics són escriptors, cosa que no passa en teatre, el crític no fa una obra de teatre. En aquest cas sí que el món és massa petit. L’altre dia llegia a les memòries de Martin Amis, Experiència, un discurs que repeteix molt, i és que el problema és que el crític literari té les mateixes armes a l’hora de fer una crítica, que està utilitzant un discurs narratiu que és el mateix que estàs utilitzant tu per escriure o el que vols escriure, i en el fons ell diu que això és enveja. En el nostre cas literari està massa barrejat. I alhora no pots dir que els crítics siguin purs i que només es dediquin a fer crítiques i no facin llibres. Primer, per allò de la professionalització, no es pot viure només fent crítiques literàries. Jo m’he trobat fent crítiques sense voler-ho i sense tenir-ne cap ganes. I té molta lògica que els crítics vulguin publicar. No hi ha la professionalització perquè no hi ha les condicions perquè es doni. Això acaba repercutint en el lector, que el que vol és saber si li ve de gust anar a veure aquella obra de teatre o llegir aquell llibre i no n’acaba de treure l’aigua clara.

C.O.: Estic d’acord amb ella. Moltes vegades en una crítica no es deixen les coses clares. S’amaguen coses.

A.C.: Però també hi ha crítiques colpidores. Com us afecten?

C.O.: Hi ha la crítica que et colpeix d’una manera sincera. Una bona crítica, encara que no et sigui favorable però que sigui bona, et serveix, t’apunta unes errades que pots canviar. En canvi, la crítica que és destructiva i menyspreable, que tampoc no veus que s’aguanti per alguna cosa sòlida, a aquesta crítica tampoc no li pots fer gaire cas.

E.P.: T’has d’acabar immunitzant...

C.O.: És saber quan una crítica és bona o quan és destructiva. La dolenta et pot ajudar molt, si és una bona crítica et farà millorar... Quan és bona, s’ha de llegir... i endavant!

E.P.: Tant en un cas com en un altre sí que té una repercussió directa, perquè una mala crítica en segons quin diari no sé si influeix gaire, però també pot influir el boca-orella...

C.O.: Pel que he vist en l’ambient tampoc una crítica no t’entra, com dius tu, directament. Et mantens una mica allunyada de les crítiques, les llegeixes a distància.

E.P.: Als EUA una mala crítica al New York Times et destrossa. En teatre molt, en literatura també... aquí no crec que sigui tan clar. Una crítica, quan dic que et destrossa, vull dir que després l’obra de teatre no et funciona comercialment. Aquí jo no crec que una mala crítica faci que la gent no vagi al teatre. Potser segons qui sí, i en literatura segur que no, crec que són circuits diferents. En el fons si als lectors els agrada ho provaran i el públic que realment està interessat per aquells actors o director, encara que hagin dit que són dolents, potser ho provarà igualment. Està bé comprovar les crítiques. Encara que ho deixin malament, el fet és que tu personalment puguis tenir la teva pròpia opinió. En literatura la crítica és molt del gremi i no la llegeix ningú, en canvi la llegeixen tots els teus amics que són escriptors i també saben si se t’han carregat o no, o estem mirant a veure el que diu l’altre. A banda d’això, tenir una repercussió al món real no ho sé, crec que no, crec que els llibres quan funcionen, funcionen, i deixa’t estar.

A.C.: Veieu noves tendències, avantguarda, gent al límit de l’experimentació?

E.P.: En el fons quan un intenta fer una novel·la intenta fer una cosa nova, i alhora fas coses que s’han fet abans. En literatura s’ha fet gairebé tot. I s’ha proclamat la mort de la novel·la. Ha arribat un moment que un cop s’han fet segons quines novel·les és impossible... Entres en una llibreria i penses en tots els llibres que s’han escrit a la vida i que a sobre no tindràs temps de llegir mai i ja no t’hi posaries, perquè s’han fet coses inigualables. Costa molt inventar res perquè tot està inventat. És una feina en solitari i el que tu fas no ho has fet mai abans. I tothom està intentant inventar alguna cosa. En teatre potser sí que hi ha més gent alternativa, no?

C.O.: Sempre hi ha qui tendeix al més alternatiu. Jo crec que sí, que pel carrer hi ha gent que està disposada a fer un altre tipus de teatre, de dansa, de muntatge, arriscat... Que estiguin disposats sí, que ho puguin arribar a fer, no depèn gaire d’ells .

A.C.: Veieu, en aquest sentit, un dirigisme cultural? Qui el marca?

E.P.: Jo quan escric no em dirigeixo a ningú. Després faltarà que encaixi i que es publiqui o no, perquè és una feina que fas individualment. De dirigisme sí que n’hi ha, és clar, però...

C.O.: La situació de la interpretació sí que està dirigida per algú, perquè sempre hi ha una programació, sempre hi ha una tria, són les subvencions, sí, està dirigit per algú, i això vol dir que estan limitant la cultura a una majoria i representa que la cultura hauria de ser per a tots. Si em preguntes: qui?, no t’ho sé dir. Has d’anar molt en compte amb moltes coses, tant políticament com econòmicament, com interpretativament, com li vulguis dir...

E.P.: Crec que realment qui mana és l’economia sobre la política. En teatre i en tot. La gent el que vol és fer diners i els editors el que volen és una cosa que funcioni i que vengui llibres i que els permeti guanyar diners. Es dirigeix la cultura, no veig tant el dirigisme polític que interessaria com el que vol que funcioni econòmicament. Es diu que als EUA el que mana és el mercat i el dòlar, també estem una mica arribant a això. Cada cop hi ha menys editors purs que estimin els llibres i que se’n preocupin. Cada cop hi ha més empresaris en aquest sentit.

C.O.: Abans es feia més per amor, ara ho hem economitzat més.

A.C.: Voleu dir que ara hi ha la necessitat que funcioni al mercat?

C.O.: És més un dirigisme davant del que ven.

A.C.: Mestissatge i globalització, com us situeu davant d’aquests dos pols?

E.P.: Estem globalitzats per a bé i per a mal. M’interessa el que s’està fent en el món occidental perquè el conec més. Aquest contacte hi és i tinc més contacte amb el que està fent un escriptor a Londres que el que està fent un pagès d’una comarca d’aquí a la cantonada. Cada cop el món és més igual.

C.O.: Jo també penso igual, estem globalitzats per a bé i per a mal.

A.C.: I la necessitat o mancança més gran que detecteu en el vostre camp?

E.P.: No vull anar de victimista, no estic en la fase de dir el que falta. Que és el que més falta fa? Faria falta que la gent llegís més i que es parlés de llibres a la tele, però tampoc no crec que s’hagi de llegir per força, jo llegeixo molt perquè m’ho passo bé i si algú s’ho passa millor jugant a futbol... Jo no podria viure sense llegir. També, la literatura a les escoles és una assignatura pendent, suposo que sí. Jo sempre, quan vaig als instituts dic que estic allà per obligació, perquè els han obligat a llegir un llibre meu, i que ja sé que totes les coses que es fan per força no agraden mai tant com les coses que es fan perquè et vénen de gust, i que l’únic que no voldria és haver estat una obligació massa pesada per a ells, sinó que fins i tot per un moment haguessin oblidat que estaven llegint aquell llibre perquè els ho havien recomanat. Seria fantàstic que a les escoles hi haguessin biblioteques, que s’incités els nanos a anar-hi i descobrir llibres i llegir-los i que no calgués llegir aquell llibre per obligació, perquè finalment ho acaben veient com un càstig. Sí que depèn dels mestres, de la gent que està en contacte amb els nanos, tots tenim la responsabilitat —i no vull dir que això no es fa bé—de dir-los que els llibres hi són, que estan bé, que els tinguin a l’abast.

C.O.: Que es potenciés més el teatre, perquè està reduït a certes persones i no tothom pot gaudir del que és el teatre. I és una cosa molt bonica, que et pot donar molt, ensenyar i sorprendre molt. Que es potenciés molt més el teatre i que es pogués fer de tot. Tu vas allà perquè et diguin moltes coses quan seus en una butaca, i mires una obra de teatre perquè realment sentis per dins teu coses. Per tant caldria facilitar que moltíssima gent pogués gaudir del teatre i ho dic per la part econòmica i també per la cultural, que no només sigui una minoria...
E.P.: En el camp de la literatura el que també es troba a faltar —n’hi ha però cada cop menys— són els editors purs, la figura de l’editor que cuida els llibres, que no està venent llibres com si vengués mitjons, sinó que se’ls estima i a sobre fa d’editor. A mi m’agradaria molt trobar un editor que fes d’editor, que me’n parlés, que es llegís el llibre abans de publicar-lo, que em guiés, que en el cas dels actors tenen un director de teatre que els diu com han d’anar, que els ajuda. Un editor de veritat a mi m’agradaria molt trobar-lo, no dic que no n’hi hagin, però menys dels que caldria.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.