Diàlegs en triangle. Converses entre joves creadors (II) - Marc Recha - Xavier Gual

Quaderns divulgatius, 19 2002

Marc Recha
(L’Hospitalet de Llobregat, 1970)
Director de cinema. Va fer l’aprenentatge de manera autodidacta. Exerceix de professor associat a la Universitat Pompeu Fabra. Ha fet curtmetratges i publicitat. Els títols més coneguts són: El cielo sube (1991), L’arbre de les cireres (1998) i Pau i el seu germà (2001), aquesta última seleccionada a competició oficial del Festival de Cinema de Cannes del mateix any. És autor del guió d’un projecte de rodatge en coproducció catalano-francesa el 2002.

Xavier Gual
(Barri de Sant Andreu, Barcelona, 1973)
Escriptor. Llicenciat en Filologia catalana. Viu a la població de Barberà del Vallès. És president de l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana (AJELC). Ha publicat el recull de contes Delirium trémens (premi Mercè Rodoreda, 2000); i la novel·la Els tripulants (Premi Ribera d’Ebre, 2000).

Una de les propostes que més va plantejar-se, dins la Secció de Joves Escriptors de l’AELC, en converses mantingudes amb diversos autors joves, va ser la necessitat de generar diàleg i alhora de transmetre’l, de fer-lo arribar a d’altres persones. Es tractava, doncs, d’asseure joves creadors —per a fer-ho més interessant de diferents disciplines artístiques— i, a partir d’un temari preestablert, analitzar alguns dels eixos principals que els preocupen.

La primera experiència va donar com a resultat uns Diàlegs en triangle. Converses entre joves creadors (I), en els quals van intervenir Ada Castells (periodista i escriptora) i Roger Bernat (director teatral); Mercè Sàrrias (guionista i autora teatral) i Marc Martínez (actor) i Joan Torrents (escriptor) i Albert Puig (crític musical).

La segona entrega d’aquestes converses, que ara veu la llum en paper imprès, proposa tres nous diàlegs, aquesta vegada amb Marc Recha (director de cinema) i Xavier Gual (escriptor); Albert Monteys (dibuixant de còmics) i Manel Bonany (guionista, autor teatral i escriptor) i Eva Piquer (escriptora i periodista) i Carlota Olcina (actriu).

Els temes que s’han tractat plantegen la pregunta de si se senten joves creadors, si ven aquesta etiqueta i quins són els límits, dins el marc català, de la joventut; com s’entén la professionalització; com es veu el context català de la disciplina artística o creativa en la qual treballen; quines han estat les interrelacions i els contactes amb d’altres col·legues i artistes; si existeixen prou canals d’ajut i on es troben; la relació que han establert amb el seu públic; el paper de la crítica i la incidència en el seu treball; com veuen les noves tendències en el seu art i la seva creació; el dirigisme cultural o el mestissatge i la globalització del segle XXI, entre d’altres temes que la pròpia conversa ha anat generant.

El resultat final dels diferents diàlegs, que es publica en aquest Quadern Divulgatiu de l’AELC, és una síntesi de les diverses converses que es van mantenir, atès que donarien per a molt més. D’altra banda, però, sempre és necessari i bo sintetitzar.

Per concloure, recordar que aquesta activitat s’emmarca dins les propostes que la Secció de Joves de l’AELC, creada fa dos anys, ve fent i que es destinen, principalment, a un públic jove, però que s’obren, en la majoria dels casos, a una participació dels associats que no estiguin implícitament dins la secció.

Molts dels plantejaments que es recullen en aquest llibre obren nous interrogants. Esperem, doncs, que hagin contribuït a l’objectiu que ens marcàvem en crear-lo. Així, alhora que mostren punts de vista de nous creadors —amb diferents intensitats de trajectòries—, surten a la palestra qüestions en etern debat.Conversa Marc Recha-Xavier Gual

Albert Calls: Us sentiu joves creadors? Penseu que jove és una etiqueta per a vendre?

Xavier Gual: En estar dins l’Associació de Joves Escriptors potser sí que la paraula jove a mi m’ha sonat més. Després també he vist que a través del premi han utilitzat la paraula jove ja des del principi, suposo com a màrqueting... Jo he vist que la manera de vendre el premi i entrar en societat dins el món de la literatura era a través de la paraula jove, però més com una marca comercial que no com una qüestió generacional.

Marc Recha: Jove és com et titllen els mitjans de comunicació. El que sí que es cert, i a mi personalment m’emprenya una mica, és el fet que sempre et diuen jove. Fa gairebé 15 anys que faig cine i sempre em diuen jove. Potser tindré 40 anys i encara seré la nova promesa del cine espanyol o del cine català. I això, és clar, et deixa en un estat de perplexitat. Deixant de banda aquest aspecte més de màrqueting i de vendre (que tampoc no sé per què ha de vendre més l’etiqueta jove), mai no he entès per què s’ha de fer aquesta dicotomia entre algú que és jove, en el sentit aquest de màrqueting, que comença a fer alguna cosa, i amb els altres, que ja fa més temps que ho fan. És una cosa que a mi sempre m’ha sorprès perquè és absurda, és a dir, per quins set sous a vostè que acaba de començar se l’ha de promocionar més perquè és jove i no a una altra persona. Potser és que, com que no estem acostumats que un escriptor o un músic, per exemple, es doni a conèixer als 50 o 60 anys, aleshores el més convenient seria que el consideressin jove. Si això vol dir això...

X.G.: Suposo que això s’ha de veure des del punt de vista dels editors o dels productors, que... suposo que és la seva manera de llançar algú amb qui confien i que l’han de donar a conèixer i... sempre agafen algun adjectiu que els serveixi de subterfugi i el de jove és el que s’utilitza més. En música passa molt. Molts artistes que saps que d’aquí dos discos ja no seran ningú o desapareixeran, moltes vegades deuen el seu èxit a la novetat, perquè surt una cara nova que poden posar de moda, però a vegades també en posar-lo de moda es desgasta molt aquell artista i també necessiten gent nova, no? I suposo que el que no pretenem és entrar en aquest cicle de ser usats i de ser llençats. Fa la sensació que aviat els coneixes tots. A la que et passeges una mica, les cares et comencen a sonar.

A.C.: La professionalització, com l’enteneu?

M.R.: Jo no hi crec, en els professionals. Els professionals són com la policia i l’estat: són corporativistes i no m’interessen en aquest aspecte. Si et refereixes a la professionalització en el sentit de guanyar-se la vida, és molt complicat si ens referim a aquest àmbit concretament...

A.C.: Vull dir si us sentiu professionals...

X.G.: Home, suposo que el professional també estaria d’acord amb el que diu ell, però seria més el teu mètode de treball, és a dir, ser rigorós amb tu mateix. A veure, m’hi poso i m’hi poso seriosament, sóc crític amb mi mateix, corregeixo, ho arreglo, fins que estigui perfecte i no em quedi satisfet això no tira endavant.

A.C.: Forçant-ho més, enteneu professionalització com viure del vostre treball?

X.G.: Jo no ho veig com una batalla perduda, però no m’hi capfico perquè dic possiblement que és molt difícil viure d’escriure i, si ho faig, potser acabaré fent xurros en comptes de literatura. Per voler produir massa, potser perdré el control. Jo m’ho prenc com un plaer, això d’escriure, i com que m’agrada molt, el que no vull és que sigui una càrrega; és a dir, miro de tenir una feina que em pugui donar un sou i després tenir prou temps i ganes i no quedar gaire fet pols de la feina per a continuar escrivint.

M.R.: No m’agrada crear dicotomies. En el cas dels escriptors ho podeu alternar amb el periodisme i hi ha periodistes com Pla, Sagarra o Xammar que van demostrar la capacitat literària dels seus treballs. En el camp de la pantalla, en la publicitat, hi ha coses molt interessants, és a dir, et dóna de menjar i es poden fer coses interessants. És el mateix cas del que deia entre literatura i periodisme.

X.G.: Quan faig de periodista potser és més omplir les pàgines d’un diari per encàrrec, si vols mirar-ho així, que no quan fas una novel·la, que puc tenir les pàgines que jo vulgui, puc posar el punt i final on vulgui i explicar el que jo vulgui.

A.C.: El periodisme de l’època planiana no és com el d’ara, suposo que també passa en el cinema... avui en dia tot s’ha de fer ràpid i a més amb bons resultats imposats per una política de mercat.

M.R.: En el diari El País hi ha aquestes cròniques taurines del Joaquín Vedela que són genials, i a mi no m’agraden gens els toros, els trobo horribles, igual que el futbol que m’avorreix profundament. Però aquest senyor té una manera d’escriure extraordinària i t’ho passes bé llegint-lo. I el mateix passa amb d’altres periodistes.

A.C.: Canviant de tema, heu trobat un espai, un context. Com és? Us sentiu situats en un espai concret, com a escriptor, com a cineasta?

M.R.: Penso que som una mena de franctiradors que estem pels teulats i anem disparant aquí i allà, però no crec que hi hagi un espai.

X.G.: Tampoc no veig l’espai en el qual ens movem com una cosa tancada. A mi em sembla molt interessant el que em pot explicar ell, i no em tanco només a escoltar gent que escrigui català ni pel llenguatge ni pel mitjà. En el fons també intentem explicar coses, els dos, d’una manera o d’una altra, amb uns mitjans o uns altres, però hi ha unes coses en comú.

M.R.: Jo crec en l’autor, en el creador que està fent alguna cosa. Per això et faig el símil, la metàfora ´imaginatª; és a dir, depèn d’on estàs, dispares cap aquí o cap allà. L’important és tenir una petita base per prendre una certa distància sobre la realitat que t’envolta i poder-ne parlar, i a partir d’aquí jo mai no m’he considerat fill de cap generació ni de cap moviment de cine, perquè no hi crec. M’interessa mirar que és el que fa un escriptor, el que fa un periodista, al capdavall és el que fa tothom a la vida i deixa la seva petja sobre les coses, que és el que transcendeix i el que interessa a nivell humà. Aleshores, a partir d’aquí, és clar, és impossible que et sentis identificat en un espai, en un entorn, en res. Depèn d’on estàs i per això jo sempre utilitzo el tema del franctirador, que és més interessant, perquè estàs una mica allunyat de totes les instrumentalitzacions, però també del corporativisme terrible que comporten tots els gremis.

X.G.: Home, jo potser he estat més camaleònic, he volgut veure què s’hi cou, fins i tot a un nivell més ideològic, a nivell de moviment, però sempre —no sé si és una virtut o un defecte—, sense acabar de mullar-me del tot, perquè sempre he vist els pros i els contres, i no hi ha res que m’hagi acabat de convèncer del tot per dir ´joª. Sempre he agafat les coses positives, m’ha agradat fer una mica d’investigació i entendre per què aquesta gent creu amb aquestes coses o fa aquestes altres i és, no sé, l’única esperança que ens pot quedar per entendre les diferents ideologies que hi ha en aquest món, o realment confiar si n’hi ha alguna que valgui la pena per sobre de les altres. És bastant desorientador, tot plegat. I no saps ben bé on posar-te i on et volen posar, que això també és veritat. A vegades, suposo que per facilitat dels altres, els agradaria tenir-te molt clarament classificat. Tu ets d’aquests o tu vas a favor meu i no en contra meva, els agradaria saber per on vas, i no saber-ho suposo que incomoda molta gent.

M.R.: Bé, es pot aplicar la ironia i anar en contra, per sistema, de tothom, portar la contrària de manera irracional i absolutament poca-solta, però en el sentit divertit, eh? No en el sentit de confrontació.

A.C.: Pel que fa a les interrelacions, quins contactes teniu amb altres creadors, amb altres artistes?

X.G.: Home, jo molt. De mica en mica vaig coneixent gent que està dins aquest cercle literari, però sobretot amb qui tinc molta connexió és amb la gent de la meva generació que, possiblement, puguin ser la gent que d’aquí a uns anys tingui una certa incidència, tot i que dependrà molt del treball que facin. I veus, doncs, que hi ha una certa complicitat, et conviden al que fan, a les presentacions que fan, t’interesses pel que estan escrivint, però més per la gent de la meva generació que no pels altres. De totes maneres, gent més gran que jo, que porta molts anys publicant llibres i que és coneguda, quan m’han conegut pel que sigui, m’ha sorprès que m’hagin acollit bastant bé i normalment són gent molt de carrer, no porten cap disfressa de glamour o de, no sé, de vegades la literatura es pot disfressar de dues maneres: pot ser una persona que clarament vol interpretar les coses que està veient o que vol explicar, i l’altra és per posar-se sobre un núvol i mirar des de dalt la resta d’humans. En aquest sentit, a mi m’agrada més, em sento més còmode, amb la gent que pot estar tranquil·lament parlant amb el cambrer del bar i després tractar temes molt filosòfics amb algun erudit.

M.R.: Jo crec que gràcies al que faig he pogut connectar-me amb tot tipus de gent, per exemple, de l’àmbit universitari, on hi dono classes, és una manera de connectar també amb altres persones que fa molts anys que ens coneixem i que ens hem vist mil vegades a la filmoteca i ara hi parles per primera vegada. També és cert que els festivals de cinema, permeten conèixer molta gent. Però si ho deies més pels referents...

A.C.: Sí, a un contacte que pugui enriquir en tots els seus sentits.

M.R.: Es tracta de llegir, mirar, anar a la filmoteca o al cinema, escoltar música, anar pel carrer, perdre’s pels bars, pels carrers, amunt i avall i tal, això sempre és interessant, però moltes vegades —i això es una cosa que m’he anat trobant al cap dels anys en els festivals—, sempre et trobes un tipus de gènere humà que tendeix a identificar la persona amb l’obra o al revés i això és una gran bajanada. Jo puc fer una pel·lícula i ser una altra cosa absolutament diferent. Aleshores, no sé, no he estat mai mitòman, ni crec amb l’adulació d’aquestes persones, és a dir, per tant, sempre em fixo en l’obra que fan i el que m’estan explicant.

X.G.: Jo tampoc no crec gaire en els mites, no tinc ningú especialment a qui venerar, però també un dels grans avantatges de fer el que estem fent és que ens podem posar a la pell d’altres personatges o d’altres maneres de ser, i això no vol dir que ens hi identifiquem, vol dir poder-hi jugar, és a dir, ara puc fer veure que sóc un assassí i et trobes en la pell d’aquell personatge retorçat, i després continuar sent la mateixa persona, però poder camuflar-te en altres personatges crec que és un dels grans avantatges, tant a la literatura, com al cinema, com a la música.

M.R.: Bé, suposo, com a part de la condició humana, que tots necessitem projectar-nos en altres llocs i en altres moments, però una mica en aquest sentit de desdoblar-nos, com en el mite del Doctor Jeckill i Mr. Hyde, per exemple.

X.G.: Suposo que a la crítica li és més fàcil dir que forma part de tu perquè ho poden entendre millor, però simplement és que durant cinc minuts m’he posat en la pell d’un assassí, però no té res a veure amb mi ni amb la meva vida. Suposo que això li costa més d’entendre a la persona que està fora.

M.R.: Home, crea més morbositat allò de dir aquell escriptor va narrar la vida d’aquell assassí i ell també ho era, més morbo dir que aquell escriptor es va passar quatre anys al talego. I pots no haver-hi estat mai i escriure coses molt maques sobre el tema, i potser qui hi ha estat no en té cap perspectiva ni cap visió.

X.G.: Però sí que és veritat que es nota si algú ha viscut realment de prop alguna situació i la vol explicar, es nota si realment la coneix a fons o no. Jo, quan estic tractant uns temes miro de posar-m’hi, és a dir, fer el meu personatge. Si realment vull tractar, ara, per exemple, de bandes urbanes, mirar d’apropar-m’hi, almenys, com a espectador, veure com es mouen, veure què diuen entre ells i això suposo que li dóna un plus de realitat, si és que vols plasmar una realitat i que, si ho fas a través de llibres, et perds una part d’informació que no si realment trepitges aquesta realitat.

A.C.: Heu trobat canals d’ajut institucionals en les vostres respectives trajectòries?

X.G.: Tampoc no els he buscat directament, però sé que n’hi ha i conec molta gent que té beques, per exemple, per traduir una obra de l’àrab al català, i molta gent que pot rebre ajuts pels seus projectes.

M.R.: Jo crec que són imprescindibles i encara ho haurien de ser més, és a dir, tu te’n vas als països rics d’Europa i és una cosa indubtable. França ho té claríssim i per a ells és una qüestió d’estat; a part d’això, mouen molts diners i els pressupostos a la cultura són elevats, és a dir, comparat amb el que fa l’Estat espanyol. Aleshores és imprescindible que donin més ajuts, i no només ajuts a gent que està començant, sinó també a gent que està fent coses, i això per a mi és intocable, és a dir nosaltres vivim d’aquests ajuts, i a més crec que és un deure de la societat posar aquests diners perquè és un diner públic i això ens enriqueix a tots, no és allò de dir ´noª. No, perdoni, la moda d’Espanya està finançada al cent per cent pel govern, Iberia fins fa poc estava finançada pel govern, etc., etc. És a dir, la indústria, tot està finançat pel govern i ningú no diu res. A la que un pobre desgraciat escriu un llibre, o fa una pel·lícula, o fa una coreografia, o fa una obra de teatre o una partitura, se’l matxaca, se’l posa en el punt de mira, se’l jutja. Això es vergonyós, la societat avui ha de saber d’una vegada per totes que això és molt important, és a dir, des d’una posició àmplia d’una societat que reflexiona i que veu on van les coses, des de la cultura, des del pensament, evolucionarem, no des dels altres sectors.

X.G.: De vegades el que estem fent pot semblar poc espectacular i la gent mira les coses per com són d’espectaculars o pel ressò que tenen, i precisament jo crec que la petita cultura es fa dia a dia, de mica en mica i en petites obres, en petites pel·lícules i en petits llibres, que van fent-se de mica en mica. I això, ja no a nivell de grans ciutats, sinó que te’n vas als poblets més petits de Catalunya i és que no hi creuen. Ells, si poden fer un macrofestival millor i, si poden, sortir l’endemà al diari dient que hi ha hagut tants milers de persones. Això és el que els interessa, el volum.

M.R.: És una llàstima. Hem arribat al punt que només compta que si surts públicament als mitjans de comunicació, tindràs un grau de projecció pública depenent dels minuts que hagis sortit per televisió. Jo m’hi he trobat i et mors de vergonya pel carrer perquè et saluden i diuen: ´home!ª Però vostè ha vist la pel·lícula? No. Doncs, bufetada. Això és fruit de la societat occidental capitalista, avorrida, prepotent i arrogant, que es pensa que l’únic que compta és anar en línia recta, que els altres es fotin, aquest és el problema. I per això ens trobem amb el que ens està passant ara, és a dir per aquesta arrogància fastigosa segons la qual nosaltres som els que guanyem i els primers, i els altres, és a dir, el 85 per cent del planeta, que els fotin a tots. És clar, després es creen totes aquestes coses.

X.G.: Potser ens preocupa més ser els primers i els més importants i no els millors o els més feliços.

M.R.: És el que tu deies abans: es treballa per crear la reflexió, per crear el coneixement i el que és més important, per crear la curiositat, perquè la curiositat és inherent a l’ésser humà i la gent no la té, la curiositat. Te’n vas a les escoles, te’n vas als instituts, te’n vas on sigui i la gent no té curiositat, i això és terrible perquè aleshores no evolucionarem, la gent no pensa, no reflexiona i a mi això em cau fatal! Tots junts fem vacances, tothom se’n va al supermercat, tothom engega el mateix canal... jo vull estimar diferent, vull menjar diferent, vull sentir-me diferent, perquè això forma part de l’ésser humà...

X.G.: Jo d’una banda ho entenc, perquè tot el que et posen és precisament perquè no tinguis ganes de pensar. Possiblement tenim el món muntat d’una manera que la nostra feina ens esgota tant que, quan arribem a casa... Ahir, per exemple, jo estava tan rebentat que vaig seure al sofà i no em podia aixecar, però vaig mirar la tele i em vaig horroritzar, no em va agradar gens el que hi vaig veure, però entenc que moltes persones es quedin allà. Potser el sistema que tenim de treballar ens matxaca tant, o ja està preparat perquè ens matxaqui tant, que després ja no tenim forces ni físiques ni mentals per voler començar a pensar. Ara imagina’t que a les deu de la nit, després de sopar, em poso a llegir una cosa molt profunda que... uf! Miraré una pel·lícula que no em faci pensar gaire...

M.R.: Seguint amb el que estem dient, s’ha confós el terme aquest del lleure, de l’entreteniment, amb l’entreteniment perpetu, és a dir, tots hem de sentir-nos feliços. Perdoni, la felicitat és una forma d’imbecil·litat permanent i, per això, està ple d’imbècils per tot arreu, perquè està ple de desinformats.

X.G.: D’altra banda, lligat amb això, una de les absurditats més grans que trobo jo de la història del cinema és que, de cop i volta, quan els ha vingut el pànic al cos, que realment han vist que el perill del terrorisme és real, comencen a prohibir pel·lícules que ells mateixos han fet tota la vida sobre com es carreguen el seu propi país.

M.R.: El que és divertit d’aquest sector dels EUA —perquè el problema no és que els americans tots són uns dolents, no; als EUA hi ha molta gent i hi ha molta gent interessant—, són els estranys i els marranos aquests que sempre estan remenant el poder. Aquesta gent, l’únic que han fet en tot el que ha passat ara és escriure un guió i una altra gent s’ha encarregat d’executar-lo, però ells porten anys, per no dir gairebé 300 anys, exportant i repartint a mig planeta la cultura de la violència i l’agressivitat d’una manera salvatge, és a dir en el cine només venen violència, la seva política és mesquina, absolutament immunda i desestabilitzadora en tots els continents en nom de l’estabilitat. I tu dius, però bé, això què és, és a dir, vostès estan finançant, amb diners públics de ciutadans que no pensen com vostès, moviments integristes islàmics que abans no existien per derrotar els soviètics, i ara vostès es troben amb això, vostès han tingut més de 12 anys l’Iraq morint-se de gana, que els nanos no tenen ni una aspirina i es moren.

X.G.: Veus com ara, que la cosa està més moguda, entre polítics, militars i religiosos, ens mataran a tots. I a més a més, als americans potser els passaran trenta anys perquè se’ls refredi la tragèdia, però en faran una pel·lícula d’això, eh? Que serà la més vista d’aquella setmana quan l’estrenin. Ells en treuran la seva rendibilitat...

M.R.: Fixeu-vos en una cosa molt curiosa, que en tot aquest desastre terrorífic que ha passat allà, no hem vist cadàvers, igual que a la guerra del Golf no vam veure com als iraquians els matxacaven d’una manera absurda i la població hi sortia perdent. Veies uns coets i allò semblava el foc dels arbres de Nadal.

X.G.: Suposo que tot això ens marcarà a tu com a mi d’alguna manera, com a molta gent que escriu, fa música, o fa pel·lícules. Ens marcarà i possiblement ens posaran també l’etiqueta de ser del segle XXI, com ara han decretat tots els diaris que el segle XXI comença a partir de l’11 de setembre.

M.R.: Aquí no ens hem adonat que hi ha coses més importants com el fet de reflexionar, com el fet de com funcionen les coses, de tenir una curiositat pels altres, per saber com comencen les coses. I això ja fa temps i temps i temps que s’està perdent, però així és el gènere humà.

X.G.: Es pot fer una comparació igual que amb les torres que van caure, que possiblement la societat aquesta capitalista occidental n’ha fet un aparador molt bonic, amb molt de vidre, però al final era tan gran l’aparador que s’ha esfondrat.

A.C.: Parlem del públic. L’heu trobat?

X.G.: Sí, sempre et sorprèn quan realment saps les persones que els ha agradat el que has fet. I a vegades són detalls molt insignificants, jo què sé, una persona que et truca, et conegui o no et conegui directament. Aquesta persona ha necessitat dir-t’ho, amb això ja en tens prou, no necessites grans banys de multitud. Simplement amb aquests petits detalls... el petit ego que pots tenir ja és suficient i sí que de mica en mica vas trobant-te. Potser d’aquí a deu anys em trobaré una persona que em dirà: ´escoltaª i et trobaràs algú que t’ha seguit des del principi i no n’ets conscient, fins que te’l trobes, que a tots ens passa.

M.R.: Jo m’he trobat amb casos també d’allò de tots els colors. Suposo que té a veure amb els festivals de cine en què es congrega molta gent i potser en una sessió hi ha 3.000 persones veient la teva pel·lícula. I de les 3.000 només se n’acosten 200, i de les 200, 150 et diuen que és meravellosa i la resta que és una merda, o al revés. No sé... Però sí que el contacte sempre l’he trobat molt interessant... Jo sempre he dit que les pel·lis les faig per a la gent que conec i que això és una prolongació per al públic general. També arriba un moment que acabes una mica saturat i depèn del tipus de públic que et vingui, i és cert que et trobes tot tipus de lectures, de gent que ha imaginat coses. Es tracta d’això, que es creïn el seu propi imaginari, que creïn el seu món. El cine, en aquest aspecte, igual que la literatura, són com petits espais, com petites catedrals de la tranquil·litat i de retrobar-se un mateix, per això és molt important que apaguin els llums i no hi hagi ningú al costat i que, de cop i volta, estiguis tu sol. Si no, feu la prova en una sala de projecció: si hi enceneu els llums de cop, la gent se sent molt violentada, com si a tots aquests voyeurs i tal de cop i volta els haguessin descobert.

X.G.: Sí, però... socialment, el cine ha tingut un avantatge que amb la literatura no ha passat. O sigui, està mal vist socialment fer les coses a nivell individual, és a dir, buscar un moment per a aïllar-te i llegir tu sol un llibre. En canvi, en el cine, poca gent va sola a veure una pel·lícula, sempre mires de quedar amb alguna persona.

M.R.: La cosa més maca del món és anar sol al cine, que no t’emprenyi ningú.

X.G.: Hi ha gent que ho fa... i segurament als festivals molt més, però la gent del carrer que va de cap de setmana a veure una pel·li, queden amb els amics... Jo tinc la idea que la gent es troba per anar al cine i, encara que sigui dues hores, és un acte social que comparteixen amb algú.

A.C.: De la crítica, què en penseu i com us afecta en el vostre treball?

M.R.: Jo ho diré molt clar, gràcies a la crítica he pogut fer moltes coses, és a dir el meu cine és un cine minoritari, que mai no ha pretès arribar al gran públic, i per tant he necessitat altaveus dels festivals, de la premsa i, també, dintre de la premsa, dels mitjans especialitzats. Trobo que és molt interessant i que hi ha gent molt interessant i gent que no ho és tant. I no estic al costat d’aquesta gent que, de cop i volta, perquè la crítica els posa en un núvol, diuen que és fantàstica i després, quan els foten, diuen que són una colla d’impresentables... depèn... un ha de ser molt conscient d’on ve i, en aquest aspecte, jo dec molt a la crítica, no en un sentit submís, però hi ha una complicitat molt gran i això sempre és d’agrair, igual que en tot el tema de Cannes. Majoritàriament la premsa, la televisió i la ràdio s’hi van bolcar i això sempre s’agraeix. Després, també és cert que et trobes amb un tipus de crítica absolutament furibunda i irracional. Em segueix costant una mica d’entendre el fet que hi ha individus en segons quins mitjans de comunicació que l’únic que fan és criticar, però perquè tenen una frustració personal o perquè hi ha algú que els ha dit que ho facin. Però això és minoritari, perquè a la majoria de gent li agrada o no li agrada, i aquest és el debat, és a dir què hi ha escrit, quines normes, quines regles hi ha escrites sobre què és bo o què és dolent? Depèn... I sobretot en l’àmbit del cine, en aquest aspecte, trobo perfectament factible que algú et digui: m’agrada aquesta pel·li i una altra, doncs, no m’ha agradat. Per a mi, la crítica, com molta gent diu, no és la bèstia negra... no, jo m’hi sento molt de gust.

X.G.: En cine hi ha moltes pel·lis i també s’editen molts llibres i de vegades la crítica no dóna a l’abast de tot el que els arriba, suposo que els crítics també deuen rebre algunes pressions de les editorials... llegeix aquest... D’altres, per la qüestió de ser llibres premiats, s’han de llegir per força i s’han de fer crítiques, però jo també he vist que perquè et critiquin el teu llibre moltes vegades has, no de pressionar el crític o el que ha de fer la ressenya, sinó donar-li el caramelet perquè ho faci, perquè triï el teu llibre de la pila de llibres que té sobre la taula, que no sap ni quin agafar ni quin tros llegir perquè no té temps de llegir-los tots. També notes, de seguida, quan et fan una entrevista, qui s’ha llegit el llibre i qui no.

M.R.: El dossier de premsa de Pau i el seu germà ha generat 300 pàgines de retalls de diaris només de l’Estat espanyol, és un mamotreto així de gran. Sempre poso personalment molta cura en la promoció, hi insisteixo molt i ho personalitzo molt i, és clar, et trobes gent realment impresentable. Malauradament és així! Per què? Perquè porten el becari de torn o porten l’altre que està a la secció d’esports i per una urgència ha de passar a cultura, però tampoc no el pots atonyinar, és una persona i també fa la seva feina, intentes una mica donar-li la volta.

X.G.: Tot plegat crea una certa esquizofrènia, tu mateix t’has d’autopromocionar a més de fer el llibre. Arriba un moment que quasi et cansa tot això, fer presentacions, trucar als diaris per veure si se’n recorden o han rebut el llibre..., quan realment el que t’agrada és posar-te a escriure. Tot aquell món que ve després saps que és necessari, que una mica depens d’ell, que l’editorial et reclamarà que hi juguis, però arriba un moment que tens la sensació de perdre el temps. Preferiries que descobrissin ells el llibre, no que tu t’hagis de fer el pesat dient-los que se’l llegeixin perquè val la pena.

M.R.: Però això es una qüestió de perseverança i tenacitat, ho has de fer perquè és imprescindible.

X.G.: Depèn del que busquis, si amb dos llibres vols ser el que venguis més o el més famós o sortir a tots els diaris potser sí, però després suposo que té algun preu que es paga. Ara, potser hauré de publicar quinze novel·les fins que realment se’m pugui reconèixer... si no tens aquesta pressa ni aquesta angoixa existencial, t’ho pots permetre, no? Amb la satisfacció que el dia que et descobreixin t’hauran descobert, no perquè tu t’hagis fet el pesat o hagis fet una campanya així, una mica salvatge, de màrqueting. Hi ha dies que dius els trucaré, perquè potser estic deixant escapar alguna oportunitat.

M.R.: D’altra banda, els premis fan que la premsa s’acosti a tu.

X.G.: Però no sempre passa, jo m’he trobat amb gent que potser publica un llibre sense cap premi i res, però s’ha mogut, ha sabut vendre possiblement el seu llibre i ha aconseguit sortir en els mitjans de comunicació. Altra cosa és si és això el que es busca o no.

A.C.: Les noves tendències, on creieu que estan?

M.R.: Les noves tendències és una paraula que ens retorna al tema que estàvem parlant abans sobre el fet d’etiquetar o el fet de crear aquesta dicotomia entre els joves, que són els que comencen i els altres. Jo ho miro des d’aquest punt de vista, em segueixo remetent al punt de vista del franctirador i, en tot cas, no sé, l’escriptura o la literatura o el cine i, en fi, tantes maneres de crear, de viure. Es tracta de parlar de les coses que t’ha tocat viure i donar la teva visió sobre el món, això està fora de modes, està fora de tendències perquè forma part del pas del temps. Una altra cosa és que el mercat salvatge, el mercat de consum, vulgui marcar-te dintre d’una tendència aquí i allà.

X.G.: Jo trobo que, almenys amb la gent que tinc més pròxima, que puc llegir el que fan en literatura, hi haurà, possiblement, una generació bastant pessimista. Veig el que està fent gent més o menys de la meva edat i hi ha una tendència a ser derrotista, pessimista, negre, fosc. No sé si això augura mals futurs, però estem bastant desenganyats en tot.

M.R.: El pessimisme no és negatiu, és una cosa molt interessant en el sentit constructiu, és a dir crec que s’ha de tenir un cert escepticisme davant de la vida, primer perquè penso que se’n va en orris en aquest sentit, perquè l’espècie tendeix a l’autodestrucció, totes les espècies som matèria orgànica, som energia i acabem desapareixent i, si serà dintre de 500 anys o de 1.000, és igual, per tant, si ja avancem cap a la destrucció... jo intento mirar-me les coses des d’aquest punt de vista, amb un cert escepticisme positiu. La felicitat és una forma d’imbecil·litat, perquè és una forma de desconeixement.

X.G.: Crec que després de tot això dels Estats Units ens tocarà viure uns moments de bastants canvis. Ara hem de passar una etapa i suposo que es veuran moltes coses, però després desembocarem cap a alguna cosa bona. Les noves tecnologies no sé quin paper hi jugaran. En tota la qüestió d’internet jo crec que desapareixerà la part escrita. No sé si d’aquí uns anys llegirem llibres en paper o llibres electrònics. És una qüestió de generació, la generació dels nens que creixen ara juguen tot el dia a la videoconsola, estan acostumats a mirar-ho tot a través d’una pantalla...

M.R.: I es pot valorar? És una pregunta que em faig sovint. Jo, quan escric els guions, si no m’ho imprimeixo en paper, no ho puc valorar. Davant de la pantalla jo no puc decidir...

X.G.: A mi m’està passant cada dia menys, per això ho dic. D’altra banda, hi ha una saturació d’efectes especials per ordinador, en cine i de nul·litat de guió. Al final, encara que sigui uns anys, jo crec que es faran pel·lis més barates, però amb més intel·ligència i més interessants... segur que el públic se’n cansarà, d’aquesta saturació, estan cansats que les pel·lis siguin perfectes i que tot siguin efectes especials i tothom voli.

M.R.: Es tracta de generar en l’ésser humà estats de pressió i adrenalina molt forts, i això és el que principalment segrega el cine americà, perquè l’ésser humà ho necessita. I si no existís el cine americà o aquest cine, s’ho inventaria per una altra banda, perquè l’home necessita de tant en tant crear això. El problema del cine americà és que, després de la baixada hi ha un buit, perquè no hi ha hagut una reflexió i aleshores, quan surts del cine, surts amb una sensació de buidor enorme i amb una desolació espiritual impressionant i et dius: ´d’acord, he trempat com un mico i tal, però després... què?ª No hi ha reflexió, no hi ha res...

X.G.: Un nano molt jove em va dir una cosa que em va impactar molt. M’ho va dir de les pel·lis adaptades als videojocs, on tot és ordinador: ´Et posen dues hores a veure un videojoc i no pots fer res, quan tens el videojoc mateix a casa teva almenys la història la portes tu.ª

M.R.: Algú hauria de reflexionar d’una manera més científica o més humana sobre la buidor que es crea després de veure segons quin tipus de cine, en el sentit que necessitem tots aquests espais o aquestes dosis d’adrenalina.

A.C.: Es parla molt de mestissatge i globalització. Què en penseu, quina posició preneu davant d’aquests dos fets?

X.G.: Hi ha una part positiva i una part negativa. La positiva és que podem aprendre perquè tenim més properes cultures diferents i l’enriquiment que això suposa. Vist radicalment, doncs, sembla com si es perdessin coses per triar el nucli de cada cosa, és com una barreja on es perden molts detalls, són moltes maneres de ser o moltes cultures o moltes llengües o moltes literatures.

M.R.: És que crec que el missatge del ´joª ha estat tan ultrapassat per la realitat que no té raó de ser. M’explico: hem arribat a un moment que cada vegada som més rics i els altres són més pobres i, per tant, un cop superat aquest mestissatge i tota aquesta gent que s’omple la boca de paraules d’aquestes, tot és una enganyifa. És a dir, en el fons, insisteixo, hi ha el 85% del planeta que s’està morint de gana i que són uns pringats. I la resta som els privilegiats, som els que estem aquí i no hi ha res més. Això és molt fort, però és la pura realitat, és a dir, no vull que aquesta persona que ve del Magrib o aquesta que ve de la Xina estigui amb mi, que tot això ja ha estat abolit per la immediatesa de la realitat i cada vegada anem a més, a una diferència de classes socials entre una minoria i la gran majoria planetària. I això és terrible.

X.G.: Jo entenc que aquesta globalització és bona. També pot ser que alguns fills d’aquest fenomen poden sortir no sabent ben bé quins són els seus orígens, però crec que el més positiu seria que cadascú mantingués la seva cultura, però amb harmonia i no amb enfrontament amb l’altre; és a dir, jo sóc així i he viscut amb aquesta cultura, amb aquesta religió, amb aquesta manera de ser i em sembla molt bé la teva manera de ser, la teva religió i tu m’expliques el que fas i jo t’explico el que faig i ostres!, està bé això, aquesta manera que teniu de pensar, o està bé aquest tipus de literatura que teniu. Crec que és un problema d’educació, que amb una educació més oberta veus que no tens per què estar tota la vida confrontant-te amb la gent que és diferent de tu, simplement perquè és diferent.

M.R.: Hi ha una cosa que a mi em regira els budells i és aquell discurs postmodern en pla cosmopolita i universalista. A més, t’ho fan molt a segons quins llocs vas de l’Estat espanyol. Com Josep Pla, jo escric sobre el que és local, sobre el que és meu per projectar-me universalment i amb tota la literatura, amb tot el cine o amb el bon cine, per la seva capacitat universal d’arribar a molta gent, perquè parlaven de la font del costat de casa teva, on anava aquella senyora o aquell senyor a buscar aigua amb el càntir. I amb això tots ens sentim identificats.

X.G.: Això no treu que sigui una font molt concreta d’un indret concret i...

M.R.: És que jo no hi crec, en la creació universal. Jo crec en la creació local i a través de la creació local arribes a la universal.

X.G.: De vegades s’utilitza i potser queda més pogre ´joª, però a vegades ´joª vol dir que no se m’identifiqui amb cap tipus de nacionalisme; em fa por aquesta paraula, perquè es barregen les arrels amb les pàtries.

M.R.: Jo crec que les arrels són interessants perquè creen memòria històrica, perquè són memòria històrica, perquè venim d’un lloc i l’hem de saber i és coneixement. I, per tant, després tenim un cert tarannà, tenim una manera de ser i això ens permet, doncs, una certa tolerància amb el món. El que no pot ser, però, és dir: ´Perdoni, vostè va néixer al costat del Llobregatª i ´Vostè fa aquesta olor perquè ve del riu Ebre...ª.

X.G.: Jo no sóc ciutadà del món perquè jo aniria a l’Índia i em sentiria perdut, fins que no hi portés un temps, en què més o menys controlaria l’espai. I jo hauria d’entrar en aquella cultura i això no vol dir que la respectés o que tingués ganes de conèixer-la, però és clar, com puc dir que sóc ciutadà del món? Sóc ciutadà d’una terra molt petita i sóc fet d’una manera molt concreta. I això no vol dir que estigui disposat i obert a totes les altres cultures i a totes les altres arrels.

M.R.: Per posar un últim exemple sobre aquest tema, en el cine que he fet sempre he parlat coherentment, segons com pensava, com havíem de parlar i respectar els llocs. No he tingut mai problemes en cap lloc del món, mira que m’he passejat per mig planeta amb les pel·lis i presentant-les i parlant-ne i ningú mai ha posat cap problema. Les meves pel·lis sempre s’han presentat amb l’idioma original i subtitulades amb l’idioma de cada país. Si tu respectes la realitat ningú se’t tirarà al damunt, ningú et posarà un debat lingüístic. El cine que es fa aquí ja és català perquè ho marca jurídicament i vivim a Catalunya i s’ha acabat. I és cine local perquè estem a Europa i ja està. Aquí pot haver-hi una persona que faci una pel·li en àrab i és una pel·li catalana, però parlen en àrab perquè els personatges es desenvolupen en àrab per ics circumstàncies, perquè potser passa en un barri on hi ha àrabs. Això no impedirà que sigui una pel·li catalana. No, la pel·li és catalana perquè jurídicament s’ha fet aquí.

X.G.: De la mateixa manera que jo he sentit a gent que m’ha dit per què no escrivia en castellà i així vendria més llibres. És que a mi no m’importa en principi vendre més llibres. Evidentment, una pel·li doblada perd coses. És clar, nosaltres, jo per desgràcia i molta gent, no estem acostumats a veure cinema en V.O., sobretot en anglès, però cada vegada sembla que hi ha més aquesta sensibilitat. En una traducció d’un llibre, doncs, és possible que et perdis molts jocs lingüístics que l’autor ha volgut fer. Si ens volem entendre ens podem entendre.

M.R.: Per segons quins sectors del cine de l’Estat espanyol encara circulava aquesta idea que s’havia de fer cine parlat en castellà perquè tenia un públic potencial de 300 milions. Perdoni, però la major part d’aquests 300 milions no té ni un duro per anar a comprar una barra de pa, no van mai al cine, no saben ni el que és el cine desgraciadament, ni un llibre. Aleshores, com es pot anar amb aquests arguments?

X.G.: Es va molt per xifres.

M.R.: S’ha d’anar en compte sempre amb l’homogeneïtzació i l’estandardització dels comportaments humans, s’ha de lluitar per la singularitat perquè això és la riquesa de tots i no ens poden treure la nostra llibertat: estimem com vulguem, mengem com vulguem, assagem, llegim el que vulguem, fem el que vulguem, és a dir: això és nostre i, és clar, ara vénen moments durs de recessió econòmica i també de llibertats, per culpa de la paranoia —com els israelians que veuen terroristes per tot arreu—, d’atacs individuals, i això és molt greu, i la gent no ho està dient, i no s’està informant l’opinió pública que amb tot això no només ho aprofitaran per acomiadar personal a les empreses, sinó per restar-nos aquestes llibertats i estandarditzar encara més els nostres comportaments alimentaris, insisteixo.

X.G.: Jo quan entro en un botiga o algun supermercat o uns grans magatzems i em sento vigilat, perquè hi ha el senyor de torn de seguretat, mirant-te, i tres càmeres enfocant-te, em sento incòmode i tinc ganes de dir que jo no sóc un xoriço i no vinc a robar res, jo vinc a mirar i a veure si hi ha alguna cosa que m’interessi. Tenir aquesta sensació que estàs vigilat et violenta, en el fons et provoca una irritació.

M.R.: És l’estat policial, és a dir cada vegada tendim a un estat policial en el qual tots els ciutadans som sospitosos, això és horrible.

X.G.: Això no sé si és la conseqüència del que durant un temps també ens han dit. Té la part negativa que suposa molestar algun tercer i entrar en les llibertats del tercer. Tu fes el que vulguis mentre no emprenyis algú ni facis mal a ningú, i com que humanament no som així, doncs al final la conseqüència és que paguem aquestes coses.

M.R.: El que no es pot fer amb el gènere humà és criminalitzar els que no pensen com tu, i el que no pots dir públicament és que nosaltres som les nacions lliures i democràtiques i els altres són dolents. No es pot fer com la García Valdecasas —que és una espècie de Margaret Thatcher, però sense arribar-li a la sola de la sabata—, agafar i dir que els grups d’okupes tots són terroristes i estan a favor de la kale borroka. Demostra-ho! Això és un desconeixement del que és el moviment okupa europeu i, en general, el que és la desobediència civil que va néixer el 1910, als EUA; és a dir, tota aquesta gent el que ens intenten fer és que anem cap a una única via de pensament, de consum, de parlar la llengua, etc., i s’ha d’anar amb compte. Ho vaig dir fa molt de temps. Perquè és tot el que una persona jove necessita en aquell moment i és el que clama a crits, és a dir, sentir-se diferent dels altres. Doncs doneu-li les eines i encara ho multiplicarà.

X.G.: També és curiós que totes aquestes manifestacions antiglobalització han acabat amb violència. Et fa pensar que aquesta gent tan poderosa pot fer el que li doni la gana, i si vol decidir una cosa la fa per sobre de la gent del poble i, a més, estem desarmats contra ells. Són tan poderosos que nosaltres no podem accedir-hi. Doncs per això m’estranya que es provoquin aquests actes de violència que semblen més manipulats que altra cosa, per criminalitzar els joves.

A.C.: I per tancar, quina és la mancança més gran que detecteu en el vostre ofici?

X.G.: Jo trobo que els escriptors ens hauríem de preocupar més, i això en el món, en el món tal com està muntat, és molt difícil. És a dir, que ens hauríem de preocupar més, encara que es trigui els anys que s’hagi de trigar. És a dir, com a escriptor preocupar-me perquè almenys una obra —i pot sonar molt pretensiós, això—, almenys un llibre que deixo, pugui ser recordat després que jo mori. Si aconsegueixo deixar una obra, ni que sigui una sola obra, però que hagi valgut la pena, que hagi existit, que a terceres persones els aporti coses interessants... això ja ha de donar prou satisfacció per haver reconegut la feina que has estat fent.

A.C.: I tu, Marc?

M.R.: Trobo a faltar molt sovint l’honestedat a l’hora de fer les coses, en la pròpia posició, i una mirada personal que ens enriquiria a tots plegats i no crearia buidor.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.