Versemblança i oralitat en la traducció audiovisual

Izard, Natàlia
Quaderns Divulgatius, 24: XI Seminari sobre la Traducció a Catalunya juny del 2004

Aquesta comunicació s’inscriu en un grup d’altres comunicacions anomenat «Les dificultats de la traducció audiovisual». Així, voldria descriure una de les grans dificultats que caracteritza l’audiovisual: fer que aquesta fantàstica gran mentida que és el cinema –i el doblatge, una altra fantàstica gran mentida– semblin veritat.
Per tal que semblin veritat, no volem perseguir el «realisme», sinó la «versemblança»: el diàleg cinematogràfic no és un text real, sinó un text que vol donar una sensació de realitat. No podem pretendre escriure diàlegs reals de veritat, perquè la parla real té una sèrie de característiques que la fan massa poc elaborada per ser comunicativament efectiva. Els diàlegs reals són repetitius, inacabats, vagues (el parlant sovint rectifica el seu discurs a mesura que va parlant), els torns de parla es regulen mentre es desenvolupa la conversa, els parlants s’encavalquen, sovint hi ha molts parlants alhora, etc. Els diàlegs ficticis (siguin de cinema, de novel·les o de teatre) segueixen uns patrons convencionals i establerts des de fa molts anys: els diàlegs no són repetitius, ni inacabats, ni vagues (el pretès parlant no rectifica, sinó que dóna una versió final, concisa i elaborada), els torns de parla estan pautats, normalment els participants en el diàleg no són més de dos, i no s’encavalquen sinó que donen i esperen les seves rèpliques de la manera més civilitzada possible. Per comprovar-ho, vegem aquest diàleg. És la transcripció d’una conversa real, presentada per Payrató a Català col·loquial (1988). És una conversa entre tres persones, que es dirigeixen a un quart interlocutor qui, curiosament, no parla. Els conversants són un pare, una
mare i una àvia, i l’interlocutor, una nena d’un any.

Mare: A veure... Ensenya-m’ho! [una joguina] Vine, vine!
Àvia: Que m’espantes? Que em fas por?
Pare: Què ha «pazat» [imita el parlar «papizot» dels nens]
Àvia: [la nena es tapa els ulls] Que t’amagues? Que no hi és la Laura? Que se’n va? Nxt, nxt, nxt, nxt... Que té una noneta?
Mare: Què fas? Ara no em dutxis, eh? I el rellotge, «ont» està? Va, vés a buscar el rellotge i tot allò que t’han donat!
Àvia: Vine aquí, Laura, vine! Vine! Deixa-la estar, la mama! Vine! Eh!
Mare: Mira, mira! Ai la nena, la nena! [davant d’un mirall] Mira, mira quina «foreta»! [imita el parlar dels nens]
Àvia: Vés al papa que l’arregli! [la joguina] Dóna-li al papa!
Pare: Vine que te l’arreglaré! Vine! Tu, petardo! Vine aquí! Laura!

Tot i que, com hem vist, no ens convé reproduir la parla oral real, sí que necessitarem que els nostres diàlegs tinguin una justa mesura de marques d’oralitat que facin el text àgil, espontani i versemblant. Per això, intentarem enumerar aquí quines són les característiques de la parla oral que puguin servir com a recurs de traducció.
La principal característica de l’oral és la relaxació fonètica. Però, paradoxalment, aquest tret és el que menys controla el traductor, perquè la dicció dels actors de doblatge és potestat del director de doblatge i dels propis actors. Tot i així, el traductor, en tant que coneixedor de la versió original, que al director i als actors els és desconeguda, pot suggerir algunes directrius respecte de la dicció desitjada en alguns casos. Així que descriurem breument en què consisteix aquesta relaxació fonètica. Com moltes de les «desviacions» de la parla oral respecte de l’estàndard i la normativa, la relaxació fonètica persegueix una simplificació del discurs, i una major facilitat als usuaris.

– En la dicció l’oral espontani efectua elisions, es lliguen unes paraules amb les altres, i es vocalitza amb relaxació, comparat, per exemple, amb la dicció d’actors de teatre clàssic que no efectuen elisions, separen les paraules acuradament les unes de les altres, i vocalitzen amb èmfasi i remarcadament.

Quant a la morfosintaxi, la parla oral té les següents característiques

– Les referències exofòriques, que eviten la redundància que es dóna entre el text i el context. Per exemple direm «Deixa això aquí i vés cap allà ara mateix!» en comptes de «Deixa el llibre sobre la taula i vés cap al menjador a les 12.40».
– Un nivell de vaguetat bastant alt, lluny de la concreció i del perfeccionisme que se li exigeix a la llengua escrita.
– L’ús d’un vocabulari bàsic més restringit
– Una estructuració sintàctica més reduïda. L’oral prefereix la juxtaposició per sobre de la subordinació. La juxtaposició es dóna normalment per la simple addició de frases, cosa que provoca repeticions que en registres més formals se solen evitar.
– La coordinació es limita a usar un grup bastant reduït dels connectors més simples.
– L’oral tendeix a la agramaticalitat (la subversió de les regles gramaticals), la majoria dels casos en benefici de la simplificació i l’economia de parla. Vegem-ho en l’exemple d’un diàleg d’una pel·lícula que tenia particular cura de reproduir l’oralitat de la parla:

Cynthia: She takes after her mother.
Monica: Do you know her as well?
Maurice: Works at the factory?
Secrets and Lies, Mike Leigh, 1996

– Com bé observa Payrató (1988), una altra característica del discurs oral és que tant pot tendir a la redundància, com als enunciats parcials, dues característiques oposades. La redundància reforça la cohesió textual i facilita la interpretabilitat del text. Una de les formes típiques en què es presenta la redundància és quan l’ordre natural (S+V+O) es destrueix perquè es produeix una topicalització: un dels elements s’interposa en l’ordre i passa a constituir el tòpic de l’oració:

A aquesta dona no l’aguanto.
A la banyera de casa, hi tenien cocodrils!
És molt bo, nedar.

– La característica oposada és la parcialitat dels enunciats, o sigui enunciats que gramaticalment o pragmàtica hauríem de considerar incomplets: indecisions, frases inacabades, autocorreccions, lapsus lingües, contradiccions, etc.

Cynthia: She’s my daughter.
Maurice: What’s the matter?
Cynthia: Maurice, it’s me daughter.
Maurice: She can’t be the one...
Secrets and Lies, Mike Leigh, 1996

– És un discurs altament expressiu. L’expressivitat la denoten una condensació important de: exclamacions, vocatius, onomatopeies, paraules favorites, etc.

Cynthia: Look, Roxanne, darlin’, sweetheart, darlin’, darlin’, please.
Secrets and Lies, Mike Leigh, 1996

– És un discurs irregular: els interlocutors comencen una frase amb una estructura sintàctica i a mitja frase la canvien per una altra.

Antoine: Il est comme ça tout le temps avec toi ?
Manu: C’est toujours... C’est tous les matins pareil !
La discrète, Christian Vincent, 1990

El que passa és que en la llengua catalana tenim el problema afegit que la normativa està molt allunyada de l’ús real de la llengua. Per altra banda, molt sovint, en traduccions audiovisuals, la versemblança es persegueix amb recursos exclusivament lèxics, bàsicament de dues maneres:
– A base de 4 o 5 elements recurrents, la majoria castellanismes: «Hòstia, bueno, vale, tio». Aquest és el recurs sobretot d’alguns programes de producció pròpia de TV3.
– O, sobretot en les traduccions, a base d’elements, també lèxics, aquest cop molt genuïns catalans, però sovint molt arcaics o molt poc usuals.

Però en tots dos casos són recursos lèxics. La nostra opinió és que es pot obtenir una impressió de versemblança també d’una altra manera: buscant la riquesa de l’oral a nivell sintàctic, fonètic i morfonològic.
A part de les característiques que he mencionat anteriorment, comunes en l’oral de qualsevol llengua, el català té molts recursos orals sintàctics, fonètics i morfonològics.
– Se simplifiquen determinats sons complexos per fer-los més fàcils de pronunciar. Els sons complexos inclouen: alguns diftongs; per exemple eu:
«A vere» per »A veure», o «Ara vuràs» per «Ara veuràs»

alguns grups consonàntics; per exemple sp:
«Sats?» per «Saps?»

– S’ometen sons per motius de parla ràpida;
«’nem», per «anem», o «per ‘xò» per «per això»

– S’introdueixen vocals epentètiques per facilitar la pronúncia:
«Ens e-n hem d’anar», «Si ens-e-les vols donar, dona’ns-e-les»

– També es poden introduir consonants epentètiques:
«¿Què li ha passat a n-aquell tio?» per «¿Què li ha passat a aquell tio?»

– Es produeixen assimilacions o dissimilacions:
«jonoll» per «genoll», «xumeneia» per «xemeneia», o «vegilar» per «vigilar»

– Es repeteixen sons o morfemes:
«Estisores» per «tisores»
«Estovalles» per «tovalles»
«Se n’enrecorda» per «se’n recorda»

– No es produeixen enllaços fonètics que en situacions de parla oral no espontània (per exemple en la diccció per al teatre clàssic) sí que es produirien:
«Què vols dir am això» per «Què vols dir amb això»

– El relatiu que fa sovint les funcions d’altres pronoms o preposicions.
«Aquella classe que les finestres donen al pati», per «les finestres de la qual»
«La noia que t’he dit abans», per «de qui t’he parlat»
«El que el seu pare és alemany», per «el qui té el pare alemany»

– Una altra característica del català oral és la preferència dels pronoms forts per sobre dels febles.
«Em van donar una beca» per «Van donar-me una beca»
«Els vol fer ell mateix» per «Vol fer-los ell mateix»
«Ahir et vaig dir que no hi volia anar» «Ahir vaig dir-te que no hi volia anar»

– Quant als temps verbals, es prefereixen alguns temps o formes sobre els altres, també per raons d’economia de parla. En general, es prefereixen els temps de significat més simple o més immediat:
el present per sobre del futur:
«demà t’ho dono» per «demà t’ho donaré»
el perfet perifràstic al perfet simple:
«van arribar» per «arribaren»
L’oral té tendència a usar el present continu per damunt
del present simple:
«La Laura s’està dutxant» per «La Laura es dutxa»
I, finalment, l’oral fa un ús molt reduït de la veu passiva.

Per acabar, m’agradaria tornar a incidir sobre la qüestió del lèxic: en comptes de recórrer a elements fraseològics i lèxics arcaics, que es contradiuen per principi amb l’oralitat (ja que en principi l’oral és per definició actual, a no ser que es tracti d’una pel·lícula d’època, com podrien ser Shakespeare in Love, o Tous les matins du monde) es podria recórrer a altres elements més moderns, que no deixarien de ser genuïns. A La corba de la felicitat (Manuel Poirier, 2002) una parella es retroba després de 8 anys d’haver-se separat. De cop, ella llença la notícia bomba que té una filla d’ell, cosa de la qual ell, evidentment, no en tenia ni la més menor sospita. Ell s’enfada moltíssim i el to de la discussió puja bastants graus. Quan ella li diu que no pot mantenir la nena i que se n’haurà de fer càrrec ell, el noi en francès diu: «T’es folle, ou quoi?». En la versió doblada al català la traducció és «Que t’has begut l’enteniment?». Qualsevol altra traducció hauria estat més actual, i per tant més versemblant, que «Que t’has begut l’enteniment?».
En definitiva, la traducció per al doblatge ha de ser versemblant. I aconseguir un efecte de versemblança és un objectiu especialment desitjable en la llengua catalana, en què l’equilibri entre l’ús normatiu i l’ús real de la llengua és tan difícil d’aconseguir.

--------------
Natàlia Izard. Llicenciada en literatures romàniques, màster en Literatura comparada, doctora en Humanitats. Tesi sobre traducció de televisió i creació de models lingüístics. Tradueix des de fa 22 anys. Des de fa 7 anys és professora de traducció del francès a la Universitat Pompeu Fabra.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.