Una ira lúcida i ben creativa

Alpera, Lluís
Quaderns Divulgatius, 25: Premis de la Crítica de l'AELC 2004 novembre del 2004
 

Edicions Bromera, per tal de celebrar el cinquantè volum de la seua col·lecció de poesia, no sols ha fet una magnífic canvi de disseny sinó que ha tingut la magnífica idea de presentar-lo acompanyat d'un incomparable poemari d'una de les creadores més carismàtiques del País Valencià: Maria Beneyto. Caldrà recordar d'entrada que el fet de la creativitat literària encara vigent en l'anomenada generació valenciana dels 50 és sorprenent i confirma que la lírica al País Valencià és i ha estat un dels gèneres més fecunds de la història literària. Més enllà del fenomen Estellés, amb més d’un centenar d'obres poètiques, el fet que membres d’aquella generació –la dècada prodigiosa, qualificada així per algun crític–, com és el cas de Maria Beneyto i els recentment traspassats Matilde Llòria i Jaume Bru i Vidal, hagen publicat poemaris darrerament és encoratjador per a aquells que ens dediquem a la poesia.

Amor per la terra
Maria Beneyto (València, 1925) ha publicat alternativament en castellà i català. Va traspassar la barrera de la primera llengua (família, escola i formació autodidacta en castellà) per motius de forta convicció d'identitat amb el país en què havia nascut, i ha mostrat tant en la seua obra en català com en la vida un apassionat amor per la terra, per la gent i pel llegat cultural dels valencians. Aquesta actitud positiva d'integració i l'enorme capacitat lingüística en la pràctica literària en català han fet possible la consolidació d’una gran escriptora.

Coincidint amb la concessió del premi de les Lletres Valencianes l'any 1992, Maria Beneyto va donar un esclat espectacular, com el ressorgiment d'una au fènix després de 18 anys de silenci, i va publicar una quantitat impressionant de reculls poètics en la dècada dels 90. Concretament en català va publicar: Després de soterrada la tendresa (1993), Elegies de pedra trencadissa (1997) i ara Bressoleig a l'insomni de la ira (2003).

Podríem aventurar que els tres darrers poemaris en català mantenen un fort tret comú: tornar a la realitat mitjançant el record, a través del temps, com si poguéssem incentivar novament les vivències del passat. Des de la lucidesa, Beneyto dins el seu darrer poemari Bressoleig a l'insomni de la ira pretén acaronar la seua infantesa, a base de bressoleig i de cançons per tal d'adormir i de defensar la ira del malson (principalment, la Guerra Civil i les seves conseqüències).

El primer poema esdevé la clau de tot el poemari. La poeta reconeix la incapacitat, la torpitud, que mostra el jo poètic a l'hora d'acaronar i adormir la ira que arrossega des de la infantesa. Tan sols «Ella» –la mare, un dels eixos temàtics de la lírica de Beneyto– sabria i podria ferho. En evocar un món del passat a través dels records de la infantesa, l'autora reprén de nou un tema constant al llarg de la seua lírica: l'evolució i involució del jo líric femení mitjançant la dialèctica entre mare i filla. Cosa que ja havia fet, per exemple, en «Tocar mare» del poemari Després de soterrada la tendresa. Ara torna a utilitzar aquesta dialèctica amb un nou element desassossegador: la ira que, talment com l'amor i la tendresa –dos elements consubstancials al jo líric de Beneyto– irromp en aquest nou poemari «rebel, enfurismada, insomne» i profundament pertorbador.

El caliu de la mare
Des de la boira del temps patit –«conta/ com va ser la caiguda de l'Imperi/ Romà»– el jo líric encara voldria un fusell per «matar pedres –que no ets capaç de més– i udolar a la lluna/ com els llops». Des de la distància de la Guerra Civil i la cruel postguerra, Beneyto reclama encara «tocar mare», refugiar-se dins el seu caliu, «fer nono» i aspirar al «miracle/ d'una pau invisible, d'un amor/ ple de mel –i de mosques».

En paraules de l'autora, la intenció del seu poemari és bàsicament de lligar aquest Bressoleig a l'insomni de la ira amb el primer poemari en català: Altra veu (1952), com una «petita commemoració».

El nou poemari esdevé alhora una mena de calaix de sastre no sols pels records i els temes reiterats per l'autora, sinó també per les lectures o les preocupacions d'actualitat amb què l'escriptora valenciana contempla el món.

Per tal de combatre i poder bressolar aquest terrible insomni de la ira, Beneyto compta, un cop més, amb dos elements que ha mostrat força al llarg dels anys: la tendresa i el lirisme. Tot un encert d'imatges i de metàfores, així com uns colpidors diminutius seguint la vella tradició valenciana, aixequen l'alè poètic en aquest lúcid balanç de resposta irada del temps i de la vida viscuda. D'altra banda, imatges com ara «el pixum dels angelets», «un amor ple de mel –i de mosques», «ossets per tot arreu», «la mare està coixeta del bac» certifiquen en l'àmbit d'expressió poètica un contínuum de la lírica beneytiana del realisme històric valencià dels 50 així com l'empenta lírica amb què Maria Beneyto acara, amb vigor i encert, als seus 78 anys, el seu darrer poemari.

(Article publicat a l'Avui el 12 de juny de 2003)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.