Quaderns Divulgatius, 25 - Maria Beneyto: la dona forta

Ballester, Josep
Quaderns Divulgatius, 25: Premis de la Crítica de l'AELC 2004 novembre del 2004
 

El dilatat itinerari d’aquesta dona de lletres tant en la vessant poètica com en la vessant narrativa la converteix en una de les escriptores més interessants de la literatura contemporània del país. Començà les primeres incursions en la immediata postguerra. La situació dels creadors en aquells anys era excepcional. S'hi trobaven en l'actitud d'un replegament defensiu, ja que la literatura no podia ser un fenomen social, sinó senzillament un testimoni. Els primers textos en català que va llegir la nova generació eren anacrònics i molt llunyans dels vents estètics que bufaven a Europa. Així, els autors més joves van haver de començar a escriure en castellà i segons els cànons oficials. Recordem els primers poemes publicats per V. Andrés Estellés a la revista Fantasía, germana estètica de Garcilaso, o els primers textos poètics de Joan Fuster, que fins i tot va arribar a presentar-se, l'any 1947, al premi Adonais. En contra dels pronòstics, però, al començament de la dècada dels cinquanta, el nombre d'escriptors va augmentar, com també el públic lector.

Dins d'aquest context caldrà situar alguns aspectes sociolingüístics de Maria Beneyto: el bilingüisme literari. Es fa impossible entendre i copsar aquells anys sense tenir present la conjuntura de la llengua, com molt sagaçment apunta l'autor de Diccionari per a ociosos: «No defenso ni justifico el bilingüisme; ni tan sols no intento mostrar-lo com a explicable: em limito a reflexionar sobre la forma i la urgència de corregir-lo. El bilingüisme és incòmode. Els perills que suposa per a la societat són massa evidents. Però és dolorós també, i nociu, per al propi escriptor que el practica.» Però d'altra banda, també hem de tenir en compte les circumstàncies biogràfiques de l’escriptor en qüestió, que, en aquest cas, van ser superades gràcies a una presa de posició clara i decidida. Recordem que Beneyto, sense cap necessitat, va duplicar la seua veu creativa en una llengua vetada «Castellana –ens diu– ha estat la meva formació. Castellà s'ha parlat sempre a casa, i a Madrid, on vaig viure deu anys d'infantesa, tu em diràs com es parlava. No obstant això, vaig escriure en català, amb un gran esforç i tirant mà del diccionari, perquè ho considerava un deure i un deute amb la meua terra.» D'aquesta manera, ara en una llengua o ara en una altra, va anar fent camí en la seua obra creativa.

Maria Beneyto i Cuñat va nàixer el 14 de maig de l'any 1925 a la ciutat de València. Poc després, la família es traslladà a Madrid, on passà la seua adolescència, que fou molt dura. Al final de la dècada dels quaranta la família tingué un canvi de rumb, una herència pogué alleujar aquella situació de necessitats. Per aquell temps, Maria va decidir dedicar-se a escriure, cosa que sempre havia desitjat. Ara tenia els mitjans i el temps per a intentar-ho. Eren les condicions materials de la creació femenina apuntades per Virginia Woolf a Una cambra pròpia.

La nostra escriptora en tota l'obra formula l'angoixa i el sentiment de les limitacions humanes. La presència dels més desvalguts té una gran força en la seua literatura. El dolor es converteix en l'eco del sofriment de la humanitat. «L'amor als febles» –com apunta Manuel Sanchis Guarner– «la duu a revelar-se coratjosament contra la injustícia, a compartir el dolor de les víctimes de l'opressió», a convertir-se en la veu dels marginats. Un esguard crític de la dona al llarg del temps.

Una espècie de dietari en què allò que s'expressa no són els fets, sinó la forma d'una mirada concreta, la dicció d'una sensibilitat en contrast amb els esdeveniments que presencia i que ens fa presenciar. Esbossa en cadascun dels seus llibres –penseu en Altra veu, La dona forta, La gent que viu al món o Després de soterrada la tendresa– la radiografia interior i exterior del signe femení des d’un punt de vista polièdric, reivindicatiu, independent i compromès.

Max Aub, denuncià la situació social dels escriptors valencians i en particular feia una al·lusió directa sobre l'oblit en què havien caigut l'obra i la persona de Maria Beneyto: «pero, ante todo, es un poeta. Desde luego el mejor de Valencia. No parecen hacerle gran caso. Ella se ha dejado vencer por la desgana, la indiferencia que la rodea. Sin duda las razones son políticas». Fins i tot va pensar que havia mort. El desencís de l'autora va ser tan gran, en un moment determinat, que va decidir no escriure més. I desaparèixer del món literari en tots els sentits.

Fet i fet, després d'haver restat en silenci durant gairebé quinze anys, a partir de la reedició de La dona forta (1990) i la concessió del Premi de les Lletres Valencianes (1992), l'escriptora ha tornat a la vida pública amb l’edició de diverses obres, tries, entrevistes, homenatges o recitals. Una veritable eclosió tant per la força com per la qualitat dels nous llibres amb els quals ens ha obsequiat. Però sobretot el que més important ha estat és el retorn a enllestir diversos projectes literaris. L'ofici creatiu és per a Beneyto l'eix fonamental en el qual vertebra la raó de viure. Amb més d'una trentena d'obres publicades, la seua veu encara té moltes coses a dir. Com ha deixat ben palès, molt recentment, amb Bressoleig a l'imsomni de la ira, sense cap mena de dubte, el seu millor i més contundent llibre.

(Article publicat a Caràcters, núm. 23, abril 2003)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.