Tambor real en el melic de Barcelona

Calafat, Francesc
Quaderns Divulgatius, 25: Premis de la Crítica de l'AELC 2004 novembre del 2004
 

Elisa s'obri amb Jaume, un home gastat pel pas accelerat de la vida, que mostra un caràcter en demolició, errant i erosionat. Ara, assegut en una butaca i bevent sense aturador, mira d’apaivagar amb una lúcida ironia una desesperació aclaparadora: és portador d'una malaltia incurable.

El rostre de Jaume conté la retòrica d'una pell marcada d'haver-ne vist i viscut de tot color. Jaume ha estat un home que ha volgut fugir de jove de la vida de la seva classe, dur una existència més honesta amb ell mateix, i sobretot, més lliure. La seua vida i la seua Barcelona ben poc tenen a veure amb la vida i Barcelona dels pares. Ell persegueix la «passió tossuda i la glòria de la vida» a la qual només pot accedir a través d'ambients marginals, la «ciutat meravellosa i obscura del desig, de la Polla que folla perquè no sap fer res millor i el paradís ocult que creix en les hores secretes de la nit». Són les paraules i les mirades de coses vistes a la vegada, observatori i paisatge. El lector té la impressió que
Jaume ha viscut vertiginosament, que ho ha tingut tot i ho ha pogut perdre, i el que li queda és això: les restes de la batalla després de la batalla, el poder de les evocacions, dels símbols, dels gestos d'amistat i solidaritat, o les simples paraules capaces d'obrir sendes imaginàries.

I això és el que farà el protagonista, ens pintarà les persones estimades en un brillant joc de miralls i fragments on passat i present, realitat i fantasia, fantasmes que viuen i personatges que es mouen com a fantasmes, es barregen en una dramatúrgia espectral que vol evocar el laberint mental del protagonista però armada amb tal precisió que aporta una estructura d’una eficàcia tràgica. El viatge íntim de Jaume per la seua vida, des de l'adolescència fins l'aparició de la malaltia, és emotiu i d'una potent eloqüència, conté tot un conjunt de ressonàncies col·lectives que obrin la història cap a la Història, amb majúscula, al centre dels problemes polítics, socials i econòmics de tot un segle; i ací intervé el talent de Molins, la realitat és devorada finalment per la història, en minúscula, pels desitjos i fracassos dels protagonistes, sobretot per la vitalitat i el dolor de Jaume i per la força irresistible de la mare. Els ressons socials destaquen en l'apartat de la relació de Jaume amb una parella de jóvens treballadors, ella, de família anarquista, i ell, xarnego rialler i sempre amb ganes de cantar, que s'expressa en una barreja de castellà i català, realment aconseguit i d'una força teatral. Aquesta parella ens mostra una altra Barcelona, la dels immigrants, la dels perdedors de la guerra i la de ciutadans preocupats per l'estricta supervivència diària. Estem al principi dels seixanta i en la casa abandonada del protagonista. Tot seguit reculem uns anys i ens situem enmig d'una casa elegant i en el màxim esplendor dels negocis familiars, gràcies a la seua adhesió al règim, la qual cosa li permet fer tot el que siga –il·legalitats incloses– per tal d'enriquir-se. Davant aquest món, i gràcies a la vitalitat de la mare, Jaume s'hi rebel·la i bastirà un model de vida més lliure i solidària amb els més desvalguts. Moments remarcables són també les relacions amb un amic del mateix estament social, rebel com ell, però que a la llarga abandonarà el camí de Jaume.

En Elisa hi ha dos centres vigorosament tramats i al voltant dels quals gira el rellotge emocional de l'obra. El primer centre el forma el contrapunt, amb una musicalitat melodramàtica, de tres temps biogràfics, que, saltant cap enrere i cap endavant, esdevenen un únic temps dramàtic, un temps somniat, íntim, que mou i abasta tots els destins dels personatges. L'altre nucli apareix en el vertebral enfrontament entre els distints protagonistes. Ens trobem davant d'un tens i sostingut diàleg dramàtic entre persones que volen mostrar que tot els va bé, però que amaguen alguna cosa. Direm en aquest punt que els personatges femenins, a l'igual que l'informe mèdic, tenen el mateix nom, Elisa, i els dos masculins també, Àngel, fet que fa pensar en ells com a dues dimensions d'un mateixa consciència dramàtica.

Elisa mostra com l’esplendor de la burgesia, simbolitzada distintivament per l'òpera, a partir dels anys seixanta s'erosiona i deixa pas a una ciutat més integradora, que tindrà com a signe d’identitat el bolero cantat per l'Àngel constantment.

No em puc estar de parlar de la mare, un personatge fantàstic. És una burgesa, vital i riallera, gens estreta, però respectuosa amb les normes que li marca la seua classe. A les acaballes de l'obra farà un gir radical: ara és un fantasma mental del seu fill, però es rebel·la i pren una paper escèptic i corrosiu. S'han invertit els papers. No accepta la passivitat del seu fill davant la malaltia, ni suporta la seva grandiloqüència. L'exhorta a lluitar i a recuperar la ràbia que tenia de menut quan torturava tota la família amb el ritme repetitiu d'un tambor. I precisament serà un tossut so infantil el que acompanya un final obert amb un futur nou: «Àngel i Elisa vindran a visitar-me i m'acompanyaran fins al final, sigui quin sigui el final... perquè el vell amor no s'ha extingit mai entre nosaltres.»

(Article publicat a El País, el 29 de gener de 2004)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.