Vides de pols i esperança

Calafat, Francesc
Quaderns Divulgatius, 25: Premis de la Crítica de l'AELC 2004 novembre del 2004
 

Antoni Cucarella, des dels seus inicis com a narrador al final dels anys vuitanta, amb llibres com Cool: fresc, El poeta i La lluna vista des de la terra, va ser considerat per la crítica un escriptor inconfusible que reflectia personatges urbans que vivien el seu temps sense complexos. Era presentat com un valor de futur de la narrativa en català. Aquell valor segur, però, per raons que desconeixem, es va diluir i l'autor va cercar més fortuna en la literatura de caire juvenil. Fa uns anys ha reaparegut amb força renovada, amb un estil més madur, d'una gran potència lingüística. Si obviem Els camps dels vençuts, una aproximació fallida als tràgics efectes de la guerra civil, trobem en aquest període els llibres reeixits: L'última paraula, una novel·la breu que per mitjà de l'humor i de la mirada grotesca i d'un joc hàbil del temps narratiu ens conta les peripècies de dos franquistes en un món que ja no és el seu. I ara, amb un estil molt diferent ens ha sorprés amb Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts, una novel·la coral que va meréixer el premi Andròmina dels Octubre del 2003.

La novel·la recrea la vida d'un barri perifèric i marginal de la Xàtiva de la postguerra, en concret de les acaballes dels anys seixanta. Aquest barri de les Eretes, inventat, però a partir de contorns geogràfics fàcilment recognoscibles, serveix a l'autor per a pintar l'amarga vida social en un règim autoritari a través d'un mosaic de personatges i de situacions on la realitat dels personatges sovint s'identifica amb la realitat del barri, un barri allunyat de tot, sense comoditats ni serveis, polsegós i envoltat de bancals d'ametlers perduts. Un espai sense futur que es resisteix a morir sense més. Com ens diu el narrador al principi, amb el seu record no pretén avivar un sentimentalisme enyoradís ni pretén rescatar el passat; el que vol és reviure'l per a sepultar-lo definitivament. El llibre conté una alenada realista i, si voleu, costumista, però també va més enllà d'aquestes etiquetes fàcils: la novel·la mostra unes vides trencades, frustrades, però tot i això no els manquen les ganes ni de riure, de riure's del mort i del qui el vetla. Això es veu sobretot en les ganes de gresca que mostren els parroquians de la taverna, que, jovials, conten facècies i històries, algunes de les quals s'enfilen pel món fantàstic a través de les llegendes i les històries fabuloses i d'ultratomba. Aquest món no sempre és jocós, també pot ser viscut seriosament per Tònia la Republicana, un personatge fantàstic que sosté ella sola bona part de la tensió narrativa, que parla sovint amb una germana morta, i per Benet el gitano, que parla amb l'esperit d'un home i amb qui juga a les cartes.

El llibre bascula i creix a través de dos pols narratius: el de Joan, un xiquet de nou anys, que ens conta les vides íntimes i familiars dels amics i les peripècies i malifetes que viuen i tramen en conjunt la colla d'amics. La mirada infantil funciona com a contrapunt a la vida dura dels adults, però també val per a comprovar els efectes, de vegades dolorosos i punyents, de la vida dels majors en la pell de cadascun dels infants. L'altre eix narratiu el forma un narrador en tercera persona que mostra la vida comuna del barri o se centra en alguns personatges, alguns dels quals tenen una gran força literària, com ara Simó el borratxo, Gaspar l'arrier, Dúlia, Blaia la Meniqués, Joe Dinamita i la magnífica història de l'ahuixador de mosques on s’uneixen la tendresa i el dramatisme.

El llibre aposta per una recreació creïble d'unes vides, d'un temps i d'un país. Però encara que Quina lenta agonia, la dels ametlers perdutstinga una voluntat i un estil realistes, no hem d'oblidar que aquesta voluntat i aquest estil són tamisats per un filtre d'una densa càrrega literària, rica en referències. Això es veu clarament en el tractament de l'humor i dels elements grotescos que serveixen per a equilibrar la narració. També té una forta elaboració literària l'esplèndida història de l'ahuixador de mosques, que ens mostra el perfil psicològic de xic més dens i lúcid, més complex i tràgic. I això mateix podríem dir de les quimeres de Joe Dinamita, que es veu a si mateix com un personatge de cinema capaç de triomfar en l'esport de la boxa i fer-se ric per a poder escapar així la seua mare de la brutalitat alcohòlica del marit. Siga com siga, el que volem subratllar és que la tendresa i la profunda humanitat d'aquestes vides menudes està aconseguida en la perícia tècnica i el domini del sentit narratiu que té l'autor. En la «veritat» narrativa que aconsegueix Toni Cucarella en Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts té un gran pes l'extraordinari desplegament lingüístic que hi fa: un llenguatge fonamentalment rural, però d’una gran precisió, que aporta a la narració no sols credibilitat, sinó també un enorme ventall de matisos literaris.

En definitiva, un llibre molt personal de Toni Cucarella que converteix el seu espai vital de Xàtiva en un espai suggeridor de ficció amb personatges i moments de notable altura literària.

(Article publicat a l'Avui, el 8 de gener de 2004)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.