Pessoanes

Pessoanes
Costa-Gramunt, Teresa
Quaderns Divulgatius, 25: Premis de la Crítica de l'AELC 2004 novembre del 2004
 

La desassossegada i múltiple personalitat de Fernando Pessoa sedueix. Potser perquè els qui sentim la necessitat vital d'expressar-nos literàriament som una mica aquest «poeta fingidor» de què parlava l'universal i genial escriptor lisboeta. Així, l'italià Antonio Tabucchi no només li ha dedicat temps d'estudi i enamorament intel·lectual quan feia de professor de literatura a Lisboa, sinó que en moltes de les seves obres més imaginatives s'hi aprecien les traces que Pessoa va crear com a personatge, i també s'hi destil·len algunes de les seves figuracions.

Fernando Pessoa és un autor bastant valorat i reconegut entre la gent de parla catalana. Potser perquè no ens és gens difícil l'aproximació, atès que no se'ns presenten dificultats a l'hora de llegir-lo sense traduir, directament del portuguès. ¿Qui de nosaltres, havent recalat a Lisboa, no s'ha sentit cridat a llegir en veu alta un poema d’aquest autor tan exuberant com misteriós? El déu «fantasma miticoliterari» recorre molts dels carrers de la bella ciutat atlàntica. No és rar ensopegar-lo passejant distret, amb les seves ulleres rodones, gavardina i barret...

El continent per explorar que és Fernando Pessoa, no s'exhaureix en una sola lectura: Pessoa és un escriptor d'amplis registres (que inclouen els seus heterònims) que raja igual que una font alimentada per neus eternes. I aquest atractiu, aquesta fascinació, ha estat motiu d'inspiració de les pàgines Pessoanes escrites pel menorquí Ponç Pons: un poemari distingit a València amb el premi de Poesia Alfons el Magnànim, i editat el passat novembre per l’editorial Bromera.

Pessoanes és una llarga carta a Fernando Pessoa, fragmentada en quaranta-cinc poemes, la majoria dels quals porten un títol portuguès, extret dels poemes del propi Pessoa. El diàleg, de poeta a poeta és intens, còmplice, amarat de sobreentesos. Tant, que les aigües abissals, els codis i mites creats per Pessoa, suren diàfans en la poesia translúcida de Ponç Pons, que –tal com és habitual en ell, i de manera contrària al «fingidor»– es mostra totalment transparent.

Ponç Pons s'expressa des del vers lliure sense renunciar al ritme i a la musicalitat en uns poemes que tenen com a característica sobresortint la proximitat, la fraternitat amical. Ponç Pons, en tant que especialista en literatura portuguesa, ha aprofundit en Fernando Pessoa. I en coneix els límits i virtuts com aquell qui coneix les virtuts i els límits de la persona estimada. I així van succeint-se les lletres que van des de Menorca a Lisboa:

                                 T'enviï aquest paisatge vell de l'illa
                                 perquè vegis com era abans Menorca...
 

Menorca... L'espai idíl·lic tantes vegades trinxat, però per això mateix tan estimat. Menorca com a espai real i alhora simbòlic en la poesia de Ponç Pons és també un vehicle-illa d'aproximació i d’assimilació a la Lisboa-illa de Pessoa, espai real i d’artifici, pàtria antiga tant com el centre del futur Cinquè Imperi, amb el retorn del llegendari rei don Sebastião.

A les Pessoanes de Ponç Pons hi ha l'afectuositat no de l'hagiògraf sinó del germà de l'ànima. Perquè hi ha confidències, a Pessoanes. O el diàleg necessari amb l¡Altre que és tant com el confessor, el psicòleg o la pròpia veu de la consciència. L'Altre com al si mateix: fonent-s'hi poetes, heterònims i màscares en el vers radiant, en poemes que van més enllà dels egos, que sublima. Aquestes Pessoanes són unes Belles converses de poesia pura de Ponç amb la poesia pura de Pessoa.

(Article publicat a L'Eco de Sitges, el 14 de febrer de 2004)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.