El discurs de Pessoanes (I i II)

Fiol, Bartomeu
Quaderns Divulgatius, 25: Premis de la Crítica de l'AELC 2004 novembre del 2004
 

(I)

En el circ o en el laberint quotidià, de manera prou intermitent o més aviat esporàdica, la poesia ens presenta aspectes peculiars –molt peculiars, sovint punyents– de la realitat. El que ens presenta ha de ser important –per a segons qui, per descomptat. I el que ens presenta ha de ser –si la redundància m'és permesa– ben presentat, amb eficàcia, amb efectivitat. Uns determinats aspectes de la realitat ens han de ser mostrats, evidenciats, com realment són. Amb exactitud, amb un rigor colpidor. Perquè la parenta pobra no té res a veure amb cap invent banal. Perquè la poesia –la parenta pobra i rica a la vegada– a hores d'ara no té res a veure amb la imaginació, per poderosa que aquesta pugui esser. Els poetes no inventen o confegeixen arguments. Els poetes aparten o separen cortinatges o cortines perquè ens enfrontem amb les realitats de més pes. Perquè sols és poesia allò que queda, per al nostre gaudi o per al nostre desconsol.

Aquestes consideracions primàries se m'aixequen o se m'acuden o acudeixen quan prov de donar notícia d'un llibre de la parenta pobra (i rica) la importància del qual no em sembla gens fàcil que pugui ser exagerada: Pessoanes, premi Alfons el Magnànim de la Diputació de València, de Ponç Pons, que fa poc que ha estat publicat per Edicions Bromera d'Alzira, un llibre realment extraordinari per més d'un concepte.

Perquè cal començar per qualque banda, assenyalaré d'entrada la claredat del discurs de Ponç Pons, claredat que també és de llenguatge. Ponç Pons diu exactament allò que vol dir en les seves fraternals i simpàtiques comunicacions adreçades al gran poeta (Saramago ha dit a qualque banda que els tres autors més significatius del segle XX són Fernando Pessoa, Franz Kafka i Jorge Luis Borges). Val a dir que una primera virtut de Pessoanes és que hi trobam una perfecta adequació entre allò que vol esser dit –allò que cal que sigui dit– i allò que s'hi diu efectivament. Fins al punt que hom pot fàcilment concloure que Pessoanes són un petit monument a la felicitat poètica (la felicitat expressiva, és clar, que cal no confondre amb cap mena de facilitat).

Ponç Pons no s'està de queixar-se del «poder literari», del poder de l'Establishment o del món cultural menorquí, però tal vegada en fa un gra massa. Vull dir que no hi ha poder de l'Establishment ni eventual displicència insular que puguin realment oposar-se –o fer-li la punyeta, per dir-ho ben planerament– al seu poder poètic (l'única mena de poder que ens pot merèixer un respecte). En veritat, s'hauria de sentir més segur de la seva extraordinària felicitat discursiva. El que queda, queda. I el que queda sempre és qualque cosa més que mera literatura. «Poesia i poema / no són sempre el mateix», com ens deixa dit en el poema «Sa Figuera Verda» (aquest és el topònim d'un «terreny verge en el camp» que s'ha comprat el professor poeta per donar compliment a una vella il·lusió), després de recordar-se i recordar-nos que «l'ofici / d'escriure corromp l'ànima». I, abans, de reconèixer també, espontàniament: «El que fem per escriure!», reconeixement o acceptació que podria servir-nos d'exemple del caràcter directíssim de les seves constatacions i pronunciaments. Ponç Pons no perd el temps i va ben directe al bessó de les coses. Tal vegada era això el que, indirectament, recomanava Joan Vinyoli quan donava testimoni del seu projecte: «He decidit escriure / poesies concretes. Envelleixo, calen / realitats, no fum.» Per qualque cosa Ponç Pons ha triat aquests tres versos com a lema de Pessoanes.

(II)

La claredat –i, en definitiva, l'eficàcia– del discurs i del llenguatge d'aquest llibre de Ponç Pons es troba sens dubte recolzada en la seva naturalitat. Hi predominen, en efecte, els versos que són unitats de sentit. Per exemple, al final de «Perseguição», «Fer versos no és un joc./ Jo no cerc la Bellesa,/ sinó el Coneixement./ Tu a pesar de ser tants,/ crec que estàs molt sol» (els dos darrers una clara referència a la solitud existencial del gran poeta lisboeta, malgrat la companyia dels heterònims en què es diversifica la seva escriptura tan abundosa: Alberto Caeiro, Ricardo Reis, Álvaro de Campos, Bernardo Soares, el Baró de Teive, etc.). Val a dir que la seva sintaxi és sempre senzilla i directa, gens artitzada, sense floritures o sense jocs malabars. I val a dir també que el llenguatge que empra és igualment molt normal, no té res d'especialment exquisit. De fet, des del punt de vista del català insular –tan català com qualsevol altre, o fins i tot una mica més, pel seu caràcter tan fortament conservador– gairebé el podríem qualificar, tant pel que respecta a la morfologia verbal com pel que es refereix al vocabulari utilitzat, del tot insular: empegueït, al·lot, ram, cadufar, rallar, falda, renou, ferum, feruma (!), qualcar, matadura, mocar, aljub, cercar, ploviscar, floridura, estimar-se més, llambordes, fendre, bellugor.

Inevitablement, comentant aspectes o caires externs del discurs d'aquest gran llibre unitari que són les Pessoanes, ja hem començat a destapar o descobrir els seus propòsits, l'establiment o la realització d'un col·loqui de gran intensitat entre Ponç Pons i Fernando Pessoa i la seva coterie. Bàsicament un colpidor diàleg per damunt del Leteu –un Leteu de qualque manera superat, anul·lat, esborrat del mapa– en el qual es posa en relleu la Weltanschauung turmentada del mestre lusità (per exemple en poemes com «Além do Tejo», «Os outros», «Mascarada», «Cais de Santos», «Sacra Posteridade», «Largo do Carmo», etc.) però també la visió de la realitat i la circumstància biogràfica de l'autor (en poemes com «Sa Figuera Verda», «Getsemaní», «Setmana Santa», «Ecce Homo», etc.). De fet aquesta comunicació o interlocució és –per dir-ho així– tan forta, tan fluent i punyent que, a molts de moments, no té gaire sentit pretendre encabir un poema concret a cap de les dues categories que acabam d’establir, segurament de manera una mica artificial, perquè hi són tan presents el poeta portuguès com el menorquí (com és el cas de «A sede do viageiro», «Luarento», «Leitaria Alentejana», «A viagem secreta», «Ultimo adéus». El llibre haurà esdevingut un lloc d'encontre per damunt tota mena de distàncies, que queden superades i gairebé oblidades.

Tot garbellat, un arriba a la conclusió que ens trobam de veritat davant una obra excepcional. Un servidor ha de confessar que no coneix cap text semblant. Pessoanes, certament, resulta un títol del tot encertat, d'allò més adequat. Es tracta, en efecte, d'unes poesies adreçades a Pessoa, d'un diàleg de poeta a poeta com no s'havia donat mai en la poesia catalana –almanco amb una intensitat semblant, d'una manera tan sostinguda–, si no és, eventualment, alguna interpel·lació llampegant al gran Ausiàs March. En el benentès, per descomptat, que no es tracta de cap text «escrit a la manera de», que això sí seria un camí o un terreny més fressat. Perquè Ponç Pons no s'ha posat a escriure a la manera de Fernando Pessoa (ni de cap dels seus heterònims). Ponç Pons s'ha posat a rallar, a conversar de tu a tu, amb un dels més grans poetes del segle que tractam de deixar. Els resultats són realment excepcionals, una festa pels lectors de la parenta pobra (i rica). Si ets un d'ells, no
t'ho perdis.

(Articles publicats al Diari de Balears, el 27 de febrer i el 2 de març de 2004)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.