«Vae Victis»

Fulquet, Josep Maria
Quaderns Divulgatius, 25: Premis de la Crítica de l'AELC 2004 novembre del 2004

Fa uns dies, els amics d'Edicions 62/Empúries van ser tan amables d'obsequiar-me un llibre, Maleïdes les guerres, que, a cura de Jordi Cornudella, constitueix una àmplia, generosa mostra de poesia de tots els temps contra els desastres de la guerra. Així hi trobem poemes d'autors tan celebrats com Trakl, Ungaretti, Apollinaire, Rimbaud o Wilfred Owen, sense oblidar un poema de Safo i d'altres pertanyents a la tradició oriental, com Wan Can o Du Fu. La mostra, doncs, és impecable i des d'aquí vull felicitar-ne el curador, Jordi Cornudella, i el suport que ha prestat al projecte l'empresa editorial. «Feroces bella gerunt uenti» («Els vents, ferotges, porten guerres»), deien els llatins, i, en efecte, mai com ara, mai com en aquest segle vint d'infausta memòria, la humanitat s'havia acarnissat tant amb ella mateixa. Tots tenim a la memòria les tràgiques fites que la bogeria dels homes ha establert des de la Gran Guerra fins als nostres dies: la brutal carnisseria de les trinxeres, el dolor irreparable de la nostra guerra civil, la devastació de l'última guerra mundial, l'horror dels camps d'extermini, Corea, Ruanda, Cambodja, Vietnam, el drama a què el nacionalisme identitari i etnicista va portar l'ex-Iugoslàvia, l'Afganistan, Txetxènia, ara l'Iraq, els centenars de conflictes tribals que fan de l'Àfrica postcolonial un degoteig incessant de sang, la crispació i el desesper dels palestins...

No és estrany que Zbigniew Brzezinski –assessor de l'expresident Jimmy Carter– escrivís que aquesta època d'horror sense límits, el segle XX, havia estat «el segle de la megamort», i així ho recull l'escriptor Valentí Puig en un capítol del seu llibre L'home de l'abric –un estudi sobre la figura i l'obra de Josep Pla– per remarcar la idea que l'escèptic solitari de Llofriu tenia de la literatura i de la moral de la vida. Quines són les estranyes, profundes pulsions que ens fan caure en l'odi caïnita? Què ens fa anar més enllà de la nostra misèria quotidiana –el desamor, la indiferència, el tedi, el ressentiment, la ira– i desitjar la liquidació física de l'oponent?

El conegut monòleg del tercer acte de Hamlet expressa ja una possible reformulació d'aquestes preguntes, quan l'heroi shakespearià s'interroga sobre la conveniència de posar fi a la seva vida «amb una simple daga». Més que girar-se contra qualsevol forma de l'alteritat (l'altre, els altres), el príncep danès es planteja fer-se víctima de la pròpia violència. En efecte, el monòleg és una defensa del suïcidi entès com a solució a les afliccions de la condició humana, una solució neutralitzada, però, per la por del més enllà, per la por d'«aquest país inexplorat del qual no torna mai cap viatger». Hi ha, doncs, un fonament ontològic en la decisió (en la falta de decisió, més aviat) de Hamlet, un bloqueig de l'acció a mans del pensament, perquè, entre nosaltres, ¿qui pot suportar «l'ultratge del superb», «el sofriment de l'amor menystingut» o «el greuge que el mèrit pacient rep dels indignes?» Aquestes últimes setmanes, però, hem distret la constatació quotidiana de l'horror entretinguts com estàvem discutint fins a l'extenuació si hi hauria in nobis govern de concentració, tripartit, quadripartit, pentapartit, monocolor, policromat, de pacte nacionalista, de pacte d'esquerres, nacionalista i d'esquerres, espanyolista i d'esquerres, de totum revolutum, en solitari, a duo, amb cor i orquestra o a cappella. Quanta comèdia, Déu meu! El cas és que ens seguim estossinant amb un entusiasme digne de millor causa. Els partits que han resultat vencedors en l'última contesa electoral,els que han passat a l'oposició, ¿alleujaran la nostra trista condició, compensaran la soledat ferotge que ens devora, repararan la irreprimible nostàlgia d'un edèn perdut, la recerca d'una aspiració absoluta? És per això que ens matem els uns als altres. Com que el món no és un paradís, no pot ser res més que un infern, si no és que s'han abolit els desitjos. I on hi ha desig, hi ha fracàs del desig, insatisfacció, infern.

Tot el que tenim és misèria i angoixa pertot arreu. ¿Com es pot parlar d'una altra cosa quan el simple vol d'un ocell, l'episodi més insignificant de la nostra vida quotidiana no fan més que anunciar l'epifania de la mort? ¿Com quan un té la consciència que s'ha de morir, que els sers estimats s'han de morir? Un dels escriptors més radicals del nostre temps, el dramaturg francès Eugène Ionesco, ho diu amb una gran lucidesa: «Ens matem els uns als altres perquè sabem que tots estarem morts. Per odi a la mort és perquè ens matem els uns als altres.» O encara: «És l'horror i la còlera de ser mortals el que fa que la humanitat sigui com és [...] les guerres, revoltes i revolucions, l'odi dels uns contra els altres, no són provocats, conscientment o no, més que pel sentiment del nostre final imminent, per la por de la mort [...]. Mentre no se'ns garanteixi la immortalitat, no estarem satisfets, i ens odiarem els uns als altres, a pesar de la necessitat que tenim d’estimar-nos [...]. Cadascú odia en l'altre el mortal que és ell mateix...»

Ai dels vençuts, doncs. Ai també dels vencedors.

(Article publicat a l'Avui, el 24 de desembre de 2003)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.