«De fil de vint», motius de militància

Insa, Maite
Quaderns Divulgatius, 25: Premis de la Crítica de l'AELC 2004 novembre del 2004
 

El títol de la secció que firma diàriament Isabel-Clara Simó al diari Avui es diu així, «De fil de vint», i és una expressió, com podeu imaginar, del sector tèxtil, que féu d'Alcoi la «petita Barcelona» al segle XIX. Sota aquest rètol, hi trobareu, el set dies de la setmana, els articles d'aquesta escriptora, com se sol dir, «compromesa». Però abans que aquest adjectiu us faça esbufegar amb un «ja hi som», caldrà que ens aturem a destriar la veritable essència de la militància, en el cas de Simó.

Simó prové del món de la filosofia i de les lletres. La filosofia l'ha ensenyada a actuar lògicament, amb el sentit comú: «¿Per què tants policies per a la desfilada militar a Barcelona? La policia protegia a l'exèrcit, la missió del qual és protegir la societat; ¿i contra qui protegia la policia l'exèrcit? Contra la gent, contra la societat. Vet aquí un cercle impossible, en pur estil Escher: una escala que quan arribes a dalt és a baix.» La realitat no és el que queda del manyoc de fil després que hi ha jugat el gat. La realitat, les coses, les generen unes causes, una gent, i, malgrat que té moltes interpretacions possibles, de vegades, els fets són els fets. Aquest punt de partida, diríem, essencial, dota els articles d'Isabel-Clara Simó d'una clarividència i d'una solvència que l'envolta d'una legió de lectors agraïts. Quan adopta aquest enfocament (d'advocada de la gent, dels perplexos ciutadans que som tots els que no tenim algun càrrec), que és gairebé sempre, ho fa amb la professionalitat de l'advocat honest: tot el que al·lega, mira de provar-ho. L'únic principi que no respecta (què caram, el paper és molt sofert!) és el de non bis in idem, ningú no podrà ser jutjat dues vegades per la mateixa causa: hi ha polítics que mereixen que reiteradament els diguen el que han fet malament, fins que se'n vagen. La mateixa escola filosòfica que l'empeny a actuar amb lògica estricta, i no pas amb la lògica imperant, l'empeny a no ser l’altaveu de cap partit en concret, de cap associació feminista en concret i de cap branca concreta de la militància lingüística. És una postura incòmoda que l’obliga a pensar, perquè no té una resposta prefabricada per a cada situació, sinó que ha de confegir-la amb les dades –les dels seus coneixements enciclopèdics i les dels mitjans de comunicació– i amb la confrontació d’aquestes dades amb la realitat, o amb el raonament.

Simó, dèiem, també prové del món de les lletres, i per això la llengua, el català, és, a més d'una eina de comunicació –com ens diuen tots els defensors del plurilingüisme que actuen a la pràctica com a monolingües ferotges–, una constructora d’un model de vida, d'una cultura. Això vol dir que, quan escriu –i això és el que la fa hereva dels grans noms de l'articulisme diari que apareixen a la introducció de S. Muñoz d'Imbert–, ho fa pensant i redactant en català, amb la nostra estructura mental, que es tradueix en un ordre concret dels elements que integren la frase, en una manca de retòrica sobrera, gens adient al català, i en unes expressions que, com aquell «de fil de vint», manlleva del dialecte après a casa i, també, amb les expressions que ha après i que, com a persona culta, incorpora a la parla. En tot cas, mai no ens fa la impressió que llegim un article refregit, ni que l'autora posa veu a quelcom que han dit altres articulistes en altres llengües. El llenguatge que empra és originari, nostrat i, per tant, directe, i això salva tots aquests mots de la mort instantània al poal del paper reciclat. És a dir, que només això ja justificaria el recull dels articles.

Pel que fa al gènere, a més, destaquem la presència del jo de l'autora, tan característic de l'assaig, però que, gràcies a l’estil tan directe, incisiu, de Simó, es converteix gairebé en un jo radiofònic. Des d'allà, des d'aquesta ràdio escrita que és la seua columna a la dreta de la pàgina d'opinió, Isabel-Clara Simó ens pregunta i ens fa broma sobre la darrera giragonsa de la mentida institucional; les darreres preocupacions socials o de societat; la darrera angoixa que ens hauria de fer botar de la cadira.

En legítima defensa és el sumari dels motius de militància d'una dona que pensa.

(Article publicat a Caràcters, núm. 27, abril de 2004)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.