L'amor que mou el sol i les entranyes

Pelfort, Josep
Quaderns Divulgatius, 25: Premis de la Crítica de l'AELC 2004 novembre del 2004
 

De manera imprevista, Salvador Donat, un metge de poble que viu entre llibres i monjos, es veu obligat a enfilar-se a la seva Harley Davidson per anar a València i acompanyar el seu germà Josep, un empresari ric i bon vivant, que està malalt de càncer. Aquest fet farà trontollar la seva existència apacible i contemplativa, i s'anirà adonant que els seus paradisos (la Cartoixa que visita regularment i el record de la llunyana Guinea on va viure una llarga temporada) són impossibles. Benvinguts al món, doncs. O al Purgatori. Perquè el purgatori és el món, i el món és el purgatori.

En la seva darrera novel·la, Joan Francesc Mira (València, 1939) ha partit de l'estructura narrativa i conceptual del Purgatori de Dante per pautar les reflexions vitals, morals i filosòfiques del narrador-protagonista i fer un remake contemporani i intel·ligent dels versos de Dante. Una aposta ambiciosa i complexa, que traspua convicció i bon ofici. ¿Però com es podia pintar aquest vast fresc moral, aquesta visió total de la realitat, sense que el text se'ns mostrés esfilagarsat i inconnex? L'autor, que ha traduït la Divina comèdia al català ho sap prou bé: a través del jo d'un narrador-protagonista que, com en l'obra del poeta italià, unifiqués tot l'enfilall de records, desitjos i vivències, les anades i vingudes en el temps i en l’espai, el discurs ideològic i ètic.

Reflexions filosòfiques
És interessant observar com a la novel·la s'hi entrellacen les reflexions filosòfiques –i teològiques– amb la quotidianitat, de manera que no hi ha pensaments ficats amb calçador, sinó més aviat un flux narratiu esquitxat de reflexions personals i sucoses. No es pensessin pas que ens trobem davant de la recreació erudita d'un filòleg nostàlgic. Els pensaments de Salvador Donat, que és home llegit i que, d'alguna manera, viu fora del món, són esmolats i vigorosos i ganivetegen (sovint sense cap pietat) aquest sac farcit de convencionalismes que és sovint la nostra societat. Així, ell –que continua fent-se «les preguntes antigues que no tenen resposta»–, observa que «els grans temples actuals on es practica dotze hores diàries són El Corte Inglés». I, quan es demana què se n'ha fet del mite soviètic i parla amb Teodor –el xofer negre del seu germà, que li fa de Virgili– sobre les eslaves que es prostitueixen en un local valencià, el seu acompanyant diu, lacònicament, que «en temps de Franco venia l'or de Moscou, ara vénen les putes més fines».

Després de passar uns dies a l'hospital, on està ingressat son germà, envoltat de tecnologia deshumanitzada, constata el següent: «I això és també la vida nova i el progrés, nàixer i morir-se com un fet de l’administració sanitària, no com un fet de família i de casa», de manera que «el progrés de la humanitat és també l’allargament del dolor de la vida».

La nafra de la droga també hi troba una recreació d'una singular força visual: la sirena repel·lent que apareix al Purgatori del Dante ara ha esdevingut una ionqui atractiva que canta una cèlebre ària d'Orfeo ed Euricide.

Road movie filosòfica
Resultava inevitable que tot aquest revival de la Divina comèdia no estigués versificat. Però l’autor va més enllà. En aquest sentit, la novel·la, tot i que és genuïnament literària (i en serien una bona mostra alguns jocs verbals gens gratuïts), té també un look de pel·lícula nord-americana independent. La Harley majestuosa i elegant, símbol d'independència i llibertat, és una icona important en l'obra. D'altra banda, la funció alliberadora del paisatge, amb els seus tarongerars olorosos i els seus camins de muntanya, i el sentit mateix del viatge iniciàtic i dolorós que fa el protagonista, remeten, si més no visualment, a aquelles road movies de finals dels 60, com ara Easy Rider, que, a més de reflectir el context hippy dels 60, proposaven també lúcides i amargues reflexions sobre el somni americà, que, al capdavall, no deixa de ser també el somni –o el malson– de la civilització occidental dels nostres dies.

Ara bé, aquesta anada al purgatori suposarà alhora un descobriment dels plaers del món, de l’amor i del sexe. Si volen, una mena de Walking on the wild side, una fascinació gradual per un món desconegut i salvatge, que a la novel·la de Mira està representat pel vitalisme de son germà Josep, que, fins al darrer moment, vol xuclar amb avidesa el que li queda de vida.

En el balanç final, haurà tingut lloc un transvasament enriquidor entre tots dos germans, una sinergia fructífera entre la pura vida i l'escepticisme intel·lectual.

Finalment, convé remarcar com l'autor, en la mateixa línia que la Divina comèdia, davant d'un món malagradós, desballestat i sovint incomprensible, insinua hàbilment la mateixa proposta última que fa Dante: l'amor com a redempció. Una de les protagonistes de la novel·la mira a la tele una d'aquelles històries d’amors ensucrats, amb actriu joveneta i saborosa que viu en una casa de rics sud-americans, i que s'enamora indefectiblement d'un xicot de família no acceptada o acceptable; llavors l'actriu plora «amb grans protestes d'amor etern», i sanglota i s'amaga en els braços d’una criada vella. Quan Salvador Donat hi reflexiona, pensa que potser tot plegat «no és més fals ni més artificiós que la història sencera de la literatura amorosa», perquè «qui sent l'impuls etern com aquesta xiqueta d'aire estúpid diu que el sent, qui sent el poder d'aquest foc intractable, almenys el temps que dura, poc o molt, el viu com una veritat sense paraules, tota la resta pot ser falsedat però això mentre dura és tan cert com la mateixa existència, tan cert com els amors terribles de Dido i Enees, de Dafnis i Cloe, de Paolo i Francesca, de Dante i Beatriu, tan sovint un dels dos, convocats abans d'hora per la mort».

Record, desig i somni
I, és clar, a la novel·la hi ha també una Beatriu, que és record i desig i somni. Per Salvador Donat, després del descens al purgatori ella ja no és només la imatge d’una col·legiala amb brusa blanca, sinó que també és, ara, «una commoció de cames i sang, una commoció més fosca». D'aquesta manera, el protagonista entreveu el que va perdre de manera irrecuperable (ja fa tant de temps), allò que ell mateix anomena, en una excel·lent recreació del vers final de la Divina comèdia, «l'amor que mou el sol i les entranyes».

(Article publicat a l'Avui, el 6 de març de 2003)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.